EL TIRÀ I EL TITÀ (O NAPOLEÓ OBERT EN CANAL)

Els documentals del Canal de la Història ens tenen acostumats a un ritme trepidant que apel·la a totes les emocions possibles, amb l’objectiu de mantenir segrestada l’atenció de l’espectador en mil misteris egipcis i els vicis dels emperadors romans. Aquest enfocament fa dels personatges una espècie d’éssers extraordinaris amb facultats sobrehumanes, desmereixent l’acostament rigorós i sense prejudicis que hauria de fer l’historiador. El resultat acostuma a ser atractiu per als sentits, però descoratjador per al qui vol aprendre història.

"Napoleón, el Dueño de Europa" no és diferent en aquest sentit. L’exageració de les facultats del personatge acaba semblant una pel·lícula d’éssers mitològics amb facultats sobrehumanes. No és que ja en la introducció se’l qualifica com “el més gran militar de tots els temps”, que “gràcies a la seva intel·ligència i la seva capacitat de lideratge va conduir França a cotes de glòria sense precedents”. És que el fil conductor de la història que explica és la pròpia personalitat de Napoleó: ja quan retrata la família situant-la en la petita noblesa togada es pretén presentar de forma gairebé miraculosa el seu vertiginós ascens social, com si d’una trajectòria titànica es tracés. Després, com si els historiadors fóssim psicòlegs pel mateix preu, ens descriu la seva personalitat amb elogis gairebé fantasiosos: expressions com “era conscient de la seva pròpia importància” no tenen cap valor historiogràfic si no es presenten fonts documentals per contrastar-les. Lluny de fer-ho, la veu en off insisteix a presentar un nen que ja anunciava el geni de la guerra quan organitzava baralles a l’escola.

Potser quan el documental celebra els èxits acadèmics de Napoleó a l’École Militaire se’l vulgui presentar com un il·lustrat: la consciència de la importància de la formació, l’interès per la política i la filosofia, la lectura compulsiva de grans biografies de personatges del món clàssic, la passió pels estudis (tècnics) d’artilleria, semblen apuntar en aquest sentit. És l’únic context a què es fa referència: la personalitat de Napoleó és sempre el fil conductor capaç de crear un relat en el què l’egocentrisme de la joventut, que el duria a l’èxit, va deixar pas a la megalomania, abocant-lo al fracàs. És una interpretació seductora i moralitzant que fa de la Història -com diria Ciceró- mestra de la vida... evitant que sigui també eina crítica del present, ni mecanisme d’aproximació científica al passat!
Culte a l'individu, prespectiva subjectiva i lectures emocionals demostren l'èxit de l'escola postmoderna en la historiografia nord-americana, i la seva projecció en productes audiovisuals. 

El segon problema que presenta aquesta mirada al personatge que sembla adquirir rang de culte és que es menysprea els personatges secundaris que l’envolten. Fins i tot la revolució és poc més que un paisatge! No queda més remei que fer-hi referència, però solament s’expliquen els episodis que justifiquen l’ascens de Napoleó: a Toulon contra els britànics, i als carrers de París contra les masses reialistes. Fora de presentar-la com a “temps turbulents” que van permetre el seu ascens, la Revolució és solament un decorat en el monòleg napoleònic. I això mateix passa amb Josefina: la relació amb ella es presenta com “un dels romanços més famosos de la història” i ella,  amb una misogínia insultant, és presentada com una jove “vídua ambiciosa i calculadora, que sabia el que volia i com aconseguir-ho” i que “es va plantejar la relació com un negoci”. El masclisme continua quan es diu que “l’home més poderós de la seva època no va arribar mai a dominar-la”, com si la condició natural de l’home fos dominar, i la de la dona ser dominada. Així s’oblida que el principal beneficiari del seu matrimoni és ell: després d’haver perdut el seu marit en la fase radical de revolució, ella era una dona ben connectada, sofisticadament elegant, freqüent en alguns salons, podríem dir una mica mediàtica, tot i que els meus alumnes van preferir qualificar-la, amb més traça que jo, com una “influencer”.

El mateix any en què va casar amb Josefina, Napoleó va prendre la direcció dels exèrcits d’Itàlia. El documental es refereix a aquell 1796 com el temps en què Napoleó va revolucionar l’art de la guerra, però  no ens explica com ni per què. Enrere queda, se’ns diu, la “guerra de cavallers en la que dos exèrcits es reunien en el camp de batalla i carregaven l’un contra l’altre fins a la rendició del contrari”. Un altre cop, al no aprofundir en el tema, sembla que l’únic ingredient que impulsaria els canvis en la guerra seria el geni de Napoleó, que convertiria “les derrotes en victòries, i les victòries en conquestes”. I que a Itàlia es va forjar la fama d’invencibilitat que li va permetre aspirar a conquerir Europa, “si no el món sencer”. 

Afirmacions exagerades com aquesta, gairebé fantasioses, farien el paper de juguesca amb què mantenir l’atenció de l’espectador si després apareguessin historiadors que en fessin punta o matís. Però els historiadors que hi apareixen no fan cap aportació important: ni es reconeix cap especialista, ni cap subtítol justifica la presència d’aquells professionals en concret en base a una recerca, un llibre publicat o una exposició. Es limiten a fer afirmacions curtes, sense profunditat, que acompanyen l’explicació sense introduir-hi cap ciència. El guió segueix doncs pautes cinematogràfiques, mai historiogràfiques. I en aquest context, Egipte acompleix un paper especialment atractiu. No queda clar per què –en tornar d’Itàlia- es va enviar a Napoleó allà: se suggereix que es volia sentenciar la guerra contra el Regne Unit bloquejant a Egipte les rutes comercials amb l’Índia. La qualificació del territori com un ”exòtic camp de batalla ancestral” podria fer referència a la voluntat d’estendre la revolució per a alliberar un poble esclavitzat per supersticions i poders tirànics; també es parla del component científic de l’expedició, però tampoc no s’analitza el perquè, i s’adjudica –un altre cop- a la personalitat curiosa de Napoleó. Així que el documental ens arrastra fins a Egipte, ens ensenya les piràmides per recordar-nos que al seu peu Napoleó va guanyar una batalla, i precipita l’explicació del seu retorn en base a la relació amb Josefina, la nova coalició formada a Europa contra França i l’oportunitat d’assaltar el poder que li oferia la necessitat que, segons el documental, tenia la societat francesa d’un líder fort “després d’anys d’inestabilitat”, un “sabre” que acabés amb el desordre social. No goso dir que se'ns fan recomanacions polítiques, però sí que subliminalment es vol tancar un cercle narratiu: el nen que guanyava batalles de marrecs era l’home providencial que havia de posar ordre en el caos revolucionari. El conte seria perfecte, sinó fos perquè l’home es va torçar!

La darrera imatge de Napoleó que descriu el documental és el del treballador incansable. Aprofita per fer-ho les reformes del període del Consolat, que faria de França, diu la veu en off, “enveja del món”. Aquestes insistents preferències pels governs d'ordre permeten saltar-se Abukir i Trafalgar, que qüestionarien la imatge del personatge com a “déu de la guerra” que el guió ens vol donar en aquest tram. Així doncs, quan es comença a parlar dels "errors de Napoleó" es prefereix parlar del bloqueig continental, una totalitària intervenció estatal contra el liberalisme econòmic anglosaxó. És aleshores quan emergeix el monstre “presa de temptacions, d’una insaciable gana de glòria i poder”, l’home trasbalsat per l’ambició que es precipitaria cap a la seva perdició. Així que es coronaria emperador, impulsaria el bloqueig continental i envairia Rússia. Coronació, divorci de Josefina per a concebre una dinastia en una princesa austriaca més jove, i megalomania imperialista demostren que l'ambició desmesurada seria la llavor del seu final. Solament he trobat una reflexió científica sobre el fracàs de l’imperi: l’expansió de les idees revolucionàries que Napoleó significava, va implicar revoltes contra els exèrcits ocupadors, tan difícils de costejar. La reflexió permet referir-se a Espanya, on un “brot nacionalista” (sic) faria de tomba napoleònica, i presentar sir Arthur Welleslay, el futur Duc de Wellington, un personatge necessari perquè es dedicaran molts minuts de metratge a explicar la trepidant fugida d’Elba i la derrota a Waterloo.

La batalla es presenta com una lluita entre titans, desproveïda de lectura política. De l’enfrontament entre la França de la burgesia revolucionària i l'Europa dels aristòcrates reaccionaris, no se’ns diu res. Napoleó és solament una trajectòria espectacular que va fer d’ell una “llegenda en vida, o un mite després de la seva mort”. Tota lectura possible és moral. Podríem discutir molt sobre aquesta concepció de la història com a teatre d’homes d’acció, emprenedors o lluitadors, molt a la mida del caràcter dels nord-americans, i la seva utilitat en el blindatge d’aquest model. Però sembla clar que la figura de Napoleó continua esperant el producte audiovisual que permeti els espectadors conèixer qui va ser i què representa!