ÉS POSSIBLE UNA HISTÒRIA SENSE ESCARAFALLS?

(Fotos: Rubén González, IES Alexandre Galí).- Cada 9 de març es commemora el Dia de la Dona, diada que pretén ser un espai de reflexió sobre la discriminació que encara continua patint, però també sobre la violència que hi té reservada solament pel fet de ser-ho. A l’IES on estic destinat aquest curs vam ajuntar aquest tema amb un altre d’actualitat, la memòria històrica, per recrear l’atmosfera irrespirable que presidia la vida en l’Espanya nascuda de la guerra civil, quan milers de ciutadans restaven exiliats, represaliats, processsats pel seu passat polític, empresonats, depurats de les seves feines, condemants a passar misèria, i a esperar –amb la incertesa i la por per companyes- l’arribada de qualsevol d’aquestes polítiques de la venjança.

Per conèixer quina violència s’hi reservava a les dones en aquell context vam convidar les meves companyes de Fent Història, que amb un petit ajut del Memorial Democràtic estan desenvolupant un apassionant treball de recerca sobre les aleshores nenes que van restar acollides (o segrestades?) per l’aparell de beneficiència (i reeducació) del franquisme. També per a aquelles nenes, que ben poc sabien què havia dut als adults a pintar de sang carrers i camps, hi havia reservada una sofisticada voluntat de càstig.



Així doncs, alumnes de quart d’ESO i de primer de Batxillerat van adreçar un bon grapat de preguntes a la historiadora Elena Ràfols (que juntament amb Neus Garcia Ràfols i Maria Verdu està impulsant aquesta recerca) i van poder gaudir del testimoniatge valent d’una d’aquelles nenes que van patir, com a dona i com a filla dels vençuts, la doble repressió. Ara ja adulta, l’Eva Molló ens explicava que sovint algunes experiències del passat no són fàcils de recordar.

El documental “Darrere la finestra: vida quotidiana als centres de menors durant la dictadura franquista” va ple de testimonis esfereïdors, com el de la monja que –per castigar una nena- la va tancar dins d’una habitació on romania una companya que acabava de morir i que esperava el seu enterrament. També s’hi descriu l’alimentació, l’educació i la disciplina en els centres que acollien menors que havien perdut els pares o que havien estat apartats de les seves famílies en virtut d’un passat polític considerat sospitós.

La informació obtinguda està tractada amb selecta delicadesa, i potser va ser això que li va valer algunes crítiques durant l’acte de presentació organitzat a la Biblioteca Jaume Fuster de BCN, amb l’eficient pulcritud que caracteritza aquestes col.legues, pocs dies abans. Qui va qualificar de light el contingut té raó al dir que els temes de difícil encaix (i els abusos sexuals a menors ho són) no es poden amagar dient que cal evitar sensacionalisme, o que les víctimes no en poden parlar: l’historiador que coneix les tècniques de la història oral ha de saber conduir la seva font, acollint amb enteresa i bonhomia aquelles fràgils confessions, per tal que els records superin el registre nostàlgic i abordin la sordidesa d’aquell passat.



Ara bé! Com ja va insinuar Montse Armengou, directora del documental Els nens perduts del franquisme (2003) i presentadora de l’acte, res d’això resta valor a la feina inèdita d’obrir una recerca: per primer cop algú gosa dir, encara que tímidament, que el paper de l’església va anar més enllà de legitimar un ordre de violència salvatge ben discrepant amb el missatge cristià. Reconeguda i denunciada la tragèdia de la persecució religiosa, canonitzat i beatificat tot allò que s’ha pogut, ara ja toca recordar que aquella església militant va coaccionar a canvi de favors sovint bruts, va privar de l’abraçada de Déu qui li convenia, va aplaudir molts trets i retrets adreçats als vençuts, va beneir massa escorxadors i va fer realitat massa purgatoris. Va actuar com a delatora, va prémer molts gatells, i fins i tot va profanar els temples més secrets de molts indefensos.

Cal recordar-ho i passar comptes, evitar que avui en dia aquells hipòcrites pervertidors de sotanes, confessionaris i innocències infantils, puguin tornar a marcar el discurs polític.