SPACAT10 – DÈCADA MODERADA (1844-1854)

Quan Espartero marxa, encara quedava desallotjar els progressistes de la presidència del govern, i el pretext va ser un fosc esdeveniment que coneixem com l’Incidente Olózaga.  Aquest polític progressista va ser acusat de forçar la voluntat de la reina quan la petita Isabel va signar una nota en la que deia: “En la noche del 28 del mes pasado, se (...) me resistí de nuevo a firmar el citado decreto. Me levanté, dirigiéndome a la puerta que está a la izquierda de mi mesa de despacho. Olózaga se interpuso y echó el cerrojo de esta puerta. Me agarró del vestido y me obligó a sentarme. Me agarró la mano hasta obligarme a rubricar. Enseguida Olózaga se fue, y yo me retiré a mi aposento. Antes de marcharse Olózaga me preguntó si le daba mi palabra de no decir a nadie lo ocurrido, y yo le respondí que no se lo prometia”. Escandalitzant a l’opinió pública sobre un comportament que el ministre va negar sempre es va  justificar l’adveniment d’un nou govern, presidint per un general moderat, Narváez. En una exquisida biografia d’Isabel II, la historiadora Isabel Burdiel valorava aquest fosc episodi dient...

-          Que és impossible saber si Isabel II va proporcionar aquella versió espontàniament o si li va ser suggerida pels qui la miraven severament

-          Que sembla clar que els moderats la perceben com un instrument: fan servir l’incident per a excloure els progressistes del poder

-          Que l’incident deixa els progressistes inermes: no poden defensar Olozaga sense acusar la reina de mentidera, així que va marxar a l’exili

-          Que sembla impossible crear una monarquia per sobre dels partits; queda convertida en una institució “segrestable”.

Comença així un període de monopoli del poder per part dels moderats que duraria gairebé 10 anys. Com podem diferenciar aquest partit dels progressistes? Els moderats recullen les idees del liberalisme doctrinari, tan ben formulada pels ministres francesos de Lluís Felip, com Guizot. Si els progressistes tenen una concepció de la sobirania que fa descansar el dret a governar en al nació, el liberalisme conservador formula la teoria de la sobirania compartida, segons la qual aquest dret de governar resideix alhora en el fràgil equilibri que conformen el parlament (en tant representant de la teoria de que la sobirania ve de baix, del poble) i el rei (institució representant de la teoria que el dret a governar ve de dalt, de Déu). La idea és que compartint la sobirania s’eviten els excessos, que per evitar el que –a ulls de l’alta burgesia que ha protagonitzat les revolucions- són monstruositats polítiques, aquesta vigilància mútua evita que el rei pugui ser temptat a inclinar-se cap a l’absolutisme, i el parlament queda impossibilitat a inclinar-se cap aquest altre monstre polític que, recordem un altre cop, a ulls de la burgesia conservadora, constitueix la democràcia. Per això diem que una de les principals diferències entre moderats i progressistes és el paper que atorguen al rei: mentre els progressistes volen reduir els seus poders fins a convertir-lo en un símbol de l’estat, els moderats li atorguen un paper molt important en l’organigrama polític de l’estat.

Pel que fa al sufragi, els moderats són partidaris d’un sufragi molt restringit als nivells de rendes més altes, i els progressistes volen fer-lo més ample. Dins del partit hi ha partidaris del sufragi universal masculí, que el 1849 trencaran el partit i aniran a formar el partit demòcrata.

Els moderats rebien el suport social de la vella noblesa i els grans propietaris, de l’alta burgesia, l’alt clergat i els militars d’alta graduació; i –pel que fa a la religió- son partidaris d’un estat confessional. Els progressistes, en canvi, reben els seus principals suports en la petita i mitjana burgesia, en els professionals liberals, l’artesanat i els militars de baixa graduació; i, pel que fa a la religió, són partidaris de la llibertat de cultes. Si els moderats són partidaris de polítiques econòmiques proteccionistes, els progressistes prefereixen el liberalisme econòmic. Les simpaties en la política exterior recauen en França, en el cas dels moderats, i en el Regne Unit, en el cas dels progressistes.

Trencant l’acord entre liberals que havia suposat la constitució de 1837, els moderats van publicar una nova constitució, la de 1845, que constitueix un exemple clàssic de liberalisme doctrinari. No solament perquè apel·la a la sobirania compartida oferint amplis poders a la reina, a la que declaren major d’edat amb 14 anys: en l’organigrama polític el rei es reserva el poder de nomenar el president del govern (i apartar-lo), de convocar les corts (i dissoldre-les), i de vetar les lleis (o sancionar-les). L’altre depositari de la sobirania, el parlament, serà bicameral: això vol dir que una de les cambres (el senat, escollit per designació reial) pot vetar les decisions del Congrés dels diputats, escollit per sufragi censatari cada cinc anys. Pels nivells de renda exigits per a comptar amb el dret a votar hem calculat que podria participar aproximadament un 1% de la població, el que voldria dir aproximadament uns 150.000 electors.

La importància atorgada al rei en l’organigrama feia important tenir ben controlada a la reina. Per això els moderats van nomenar-la major d’edat (assegurant-se que no podria deixar-se influir per un regent que s’apartés de les polítiques que interessaven al partit), van permetre el retorn de Maria Cristina i Fernando Muñoz (a qui van concedir el títol de Duc de Riansares) i van atorgar-li a la reina una  educació molt precària. Ella mateixa li reconeixeria al periodista Benito Pérez Galdós en una entrevista que li concediria a París durant el seu exili: diria que el seu entorn “no sabían una palabra de arte de gobierno constitucional: eran cortesanos que sólo entendían de etiqueta (...) Los que eran ilustrados y sabían de constituciones y de todas esas cosas, no me aleccionaban sino en los casos que pudieran serles favorables, dejándome a oscuras si se trataba de algo que mi buen conocimiento pudiera favorecer al contrario (…) ¿Qué podía hacer yo, jovencilla reina (…) no viendo a mi lado más que a personas que se doblaban como cañas, ni oyendo más voces de adulación que me aturdían?”. També el matrimoni de la reina es convertiria en una eina de control, contribuint a crear un entorn que allunyés la reina de pretensions progressistes. Encara que Jaume Balmes es manifestaria a favor del matrimoni de la reina amb el pretendent Carles VI (en qui acabava d’abdicar el seu pare el 1845) com a instrument de reconciliació nacional i de manteniment de la dinastia ben allunyada del liberalisme, la consciència de que el carlí no acceptaria un paper discret com a consort, com el del príncep Albert a Anglaterra, per exemple, va fer descartar la opció carlina. El germà del príncep Albert també era un candidat important, però la influència del rei dels belgues sobre ell, tant com sobre la cort anglesa dels seus nebots, aconseguia la ferma oposició de Lluís Felip; el rei francès, per la seva banda, volia casar el seu fill, Antonio d’Orléans, amb la reina, però aquesta opció contava amb la ferma oposició dels britànics. Així que els reis de França i Anglaterra, amb els seus primers ministres, François Guizot i Lord Alberdeen, es van reunir al castell d’Eau per a acordar que el matrimoni de al reina espanyola no podia ser amb cap dels dos candidats. Els Borbons, per a mantenir la corona en la seva dinastia, van optar per casar Isabel II amb el seu cosí, Francisco de Asís de Borbón y Borbón. Diuen que, en saber-ho, ella va exclamar “Con Paquita no”; i que després del seu enllaç va lamentar “qué se puede esperar de un hombre que lleva en su noche de bodas más volantes en su camisa de dormir que yo en la mía”.

La relació va ser un desastre; el rei consort s’allunyava per moments de la seva esposa i conspirava amb el sector més reaccionari del partit moderat. L’entorn familiar, sinistre, va contribuir notablement en la progressiva caiguda de la popularitat de la reina: Isabel va començar a mostrar una hostilitat oberta cap al seu marit i cap a Maria Cristina, que tan malament l’havia casat, i es va lliurar a una vida desenfrenada de diversions. Per si fos poc, l’opinió pública liberal criticava que la reina solament havia de parlar de política amb els representants de la nació, no amb cap cercle privat de reaccionaris impenitents. La cort semblava reviure els defectes de l’antic absolutisme: percebuda com un nius d’intrigues i conxorxes, va ser font de les crítiques contra la reina que es van estenent. Per si fos, l’activitat econòmica de la mare, que fomentava discòrdies amb altres burgesos rics, i desacreditava la reina tant com els cercle del rei, que deixava córrer un retrat d’Isabel com un dona inestable, impredictible, incapaç de controlar les passions de les que s’estava tornant esclava. De moment, però, l’única oposició que es va materialitzar va ser la dels carlins, que –molestos amb la decisió matrimonial- van impulsar a Catalunya, de 1846 a 1849, la guerra dels matiners.

LA POLÍTICA ECONÒMICA DELS MODERATS. Els aranzels i altres mesures proteccionistes van permetre el desenvolupament de la industrialització, que queda ben representada pels grans vapors que s’aixequen en les grans ciutats catalanes. Al Vapor Vell que Güell havia aixecat a Sants, caldria afegir la Fabra y Coats a Sant Andreu (1843), el Vapor Vilaregut a Gràcia, o L’Espanya Industrial (1847). Per a finançar els grans projectes industrial apareix el Banc de Barcelona (1844) i el Banc del Govern (1845), que –quan se sumi al Banc d’Isabel II, creat el 1847- veurà néixer el Banc d’Espanya (1854). El 1848 neix l’antecedent de Foment del Treball, una primera coordinadora dels interessos burgesos que coneixem com l’Institut Industrial de Catalunya. Aquell mateix any, l’indiano Miquel Biada aconsegueix posar en marxa el primer ferrocarril entre Barcelona i Mataró, al que podem sumar el 1851 el trajecte Madrid-Aranjuez que finança el banquer moderat José de Salamanca, i, ja el 1855 els 40 km del trajecte Sama de Langreo a Gijón. Són obres privades, a les que cal sumar obres públiques, com la finalització de l’edifici de les corts a la carrera de San Jerónimo, el Teatre Reial, la urbanització de la Puerta del Sol, el canal d’Isabel II que subministra aigua a la capital, o l’inici de la complexa obra d’enginyeria que representa el Canal d’Urgell, que, gràcies al finançament de la família Girona, regarà una part important del Pla de Lleida des de 1862.

POLÍTIQUES D’ORDRE. Els moderats van acabar amb la Milícia Nacional: davant d’aquest cos de voluntaris remunerats i controlats pels ajuntaments per a protegir les llibertats, organitzen la Guàrdia Civil. És tot el contrari: un cos armat paramilitar, d’organització militar però amb funcions civils, centralitzat, consagrat a la repressió del descontentament rural: en comptes d'inspirar-se en els bobbies que Robert Peel havia presentat com un cos protector, els (francòfils) moderats s'havien inspirat en la gendarmeria com a cos defensor de l'ordre estatal. L’existència del cos s’ha sentit amenaçada periòdicament. De fet, el Bienni Progressistsa, el Sexenni democràtic i la república van establir contrapesos que els permetessin disminuir la seva dependència d’ell (la Milícia Nacional i la Guàrdia d’Assalt). Això va provocar una tradició defensiva d’escrits que es va accelerar quan el món acadèmic va trencar el monopoli que mantenia la Guàrdia Civil sobre la seva pròpia història. Diego López Garrido (La Guardia Civil y los orígenes del Estado centralista, 1983) i Manuel Ballbé (Orden público y militarismo en la España constitucional 1812-1983, 1985) van escriure influïts pels debats sobre el “problema militar” i marcats per la dictadura. Per això demanaven la reforma democràtica del cos i criticaven la seva naturalesa castrense. Deien que la Milícia havia estat símbol de la burgesia de províncies, davant de l’elit centralista de terratinents, i que oferia la possibilitat de modernització política que la seva dissolució va impedir, en una victòria dels moderats. La visió crítica de la militarització de l’ordre públic que ofereixen aquests llibres contrasta amb la visió que ofereix el cos de sí mateix: Miguel López Corral (La guardia civil. Claves históricas para comprender a la Benemérita y sus Hombres, 2011) veu en la seva eficàcia el motiu de la seva supervivència, no en la seva naturalesa militar. Per a ell, aquesta naturalesa li ha permès mantenir-se neutral políticament i per això ha sobreviscut als canvis de règim. Diu que, davant la poca fiabilitat de les milícies civils, el poder va preferir imitar la gendarmeria francesa, i –contra la imatge del cos com a eina repressiva- presenta una imatge dels guàrdies civils com una espècie de “bon samarità” i perseguidor de criminals.

 El seu paper en el manteniment de l’ordre públic no es percep com a repressió, sinó com un acte més de servei a la societat: el guàrdia civil arrisca la seva vida per protegir-nos d’elements criminals que pretenen trencar l’odre, per tant criticar-lo és atacar qui defensa el ordre per a minar la seva autoritat. Aquest discurs que els pot fer erigir-se en defensors de la legalitat quan el govern central falla vindria de la sensació claustrofòbica que vivien les casernes, en inferioritat numèrica davant dels ciutadans que havien de vigilar. Aquest perill potencial per a la seva seguretat personal (i la de la seva família en la caserna, conscients de que podien convertir-se en objectius de qualsevol revolució en qualsevol moment) els feia ser crítics amb els governs que, si no afirmen la seva autoritat i l’ordre social, posaven en risc les seves vides.

LA POLÍTICA FISCAL. Seguien vigents impostos de l’Antic Rêgim, com l’alcabala, la sisa o els delmes. La major part de la recaptació fiscal es feia amb impostos indirectes; dels directes se n’havia parlat lleugerament a Cadis. Un ministre d’Hisenda de la Dècada Moderada, Alejandro Mon, va imposar un lleu impost sobre la propietat, les rendes i les vendes, i va simplificar tots els impostos indirectes en una sola contribució, els consums, que gravaven productes de primera necessitat. Aquest sistema fiscal es mantindria fins a la reforma Fernández Villaverde (1899).

ENFRONTAR EL 48. Gràcies a les polítiques autoritàries de Narváez, la tercera onada de revoltes que va trasbalsar Europa el 1848 gairebé no es va deixar sentir a Espanya. El partit moderat, espantat davant de les notícies que arribaven de Viena o París, va fer pinya entorn de l’espadón de Loja. I és en aquest context de por a la revolució que un dels diputats moderats més reconegut, Juan Donoso Cortés, va formular la teoria de la “dictadura necessària” en un famós discurs. Deia: “Cuando la legalidad basta para salvar á la sociedad, la legalidad; cuando no basta, la dictadura. Señores, esta palabra tremenda, que tremenda es, aunque no tanto como la palabra revolución, que es la mas tremenda de todas (…) Digo, señores, que la dictadura en ciertas circunstancias, en circunstancias dadas, en circunstancias como las presentes, es un gobierno legítimo, es un gobierno bueno, es un gobierno provechoso como cualquier otro gobierno, (…) la cuestión , como he dicho antes, no está entre la libertad y la dictadura; si estuviera entre la libertad y la dictadura, yo votaría por la libertad, como todos los que nos sentamos aquí. Pero la cuestión es esta, y concluyo: se trata de escoger entre la dictadura de la insurrección y la dictadura del Gobierno (…); se trata de escoger entre la dictadura que viene de abajo y la dictadura que viene de arriba; yo escojo lo que viene de arriba, porque viene de regiones mas limpias y serenas: se trata de escoger, por último, entre la dictadura del puñal y la dictadura del sable; yo escojo la dictadura del sable, porque es mas noble”. La teoria de la dictadura necessària, conjuntament amb la pretensió del “govern dels millors” (els més preparats, aptes, formats) conforma –amb la sobirania compartida- el rovell de l’ou de La Doctrina, la sistematització del liberalisme conservador que comparteixen les burgesies europees després del malson revolucionari.


LA DERIVA AUTORITÀRIA DELS MODERATS. EL GOVERN BRAVO MURILLO. El ministre d’Hisenda de Narváez, Juan Bravo Murillo, va criticar-li la corrupción i va aconseguir presidir el consell de ministres el 1852, just quan el cop d’estat de Lluís Napoleó a França oferia un model neo-conservador. Aquest prestigiós advocat extremeny, reaccionari, es queixava de la poca eficàcia dels debats parlamentaris. I va desplegar una febril activitat política que ha fet pensar en ell com el primer polític “positivista” i el primer tecnòcrata.

·         Per a reformar l’administració va abordar la tradicional substitució del personal administratiu de l’estat que es produïa cada cop que canviava el signe del govern. Això provocava que la figura del cessant es convertís en carn de canó per a accions polítiques opositores, ja que estava interessat en un nou canvi polític per a tornar a ocupar el lloc de treballs del que havia estat desplaçat. Bravo Murillo pretén separar administració i política fent que els càrrecs públics es cobririen per oposició mitjançant un procediment establert prèviament ignorant opinions polítiques. Els ascensos es produirien també per mèrits i no podrien ser expulsats de l’administració més que per prevaricació o falta greu. L’objectiu era dotar al país d’una maquinària burocràtica moderna, àgil i eficaç.

·         El projecte constitucional que va estudiar ha estat estudiat per Juan Pro (Bravo Murillo. Política de orden en la España liberal, 2006). La constitució incloïa la possibilitat de governar per decret reial amb caràcter d’urgència quan les corts no estiguessin reunides, sessions a porta tancada (no públiques) i la conversió de les llibertats individuals en lleis orgàniques (i no incloses dins de la constitució). Pensava reduir el congrés a 171 diputats, i escollir-los amb el vot dels 150 majors contribuents de cada districte electoral.

·         Una altra de les realitzacions de Bravo Murillo va ser el Concordat signat amb la Santa Seu el 1851 per acabar amb la ruptura entre església i estat que s’havia produït en temps de Mendizábal. A canvi de reconèixer l’obra desamortitzadora i perdonar els nous propietaris, les expropiacions quedaven aturades. Narváez havia organitzat una expedició contra la República Romana de 1849 -que havia foragitat el papa- però Benet XII no havia reconegut encara la monarquia isabelina. Fent valer que la constitució de 1845 feia d’Espanya un estat confessional contrari a la llibertat de cultes, es va poder signar el Concordat. Respectava el monopoli educatiu de l’església i dotava els sous dels clergues amb càrrec als pressupostos generals de l’estat. L’estat no solament es legitimava moralment, sobre tot davant les masses populars; també aconseguir així restar forces al carlisme. L’acord estarà vigent fins el 1931 i és molt important: crea una església passiva, protegida per l’estat, que forma part del règim i a la que part del món obrer identificarà com a co-responsable de la injustícia social.

José Luis Comellas (Isabel II: una reina y un reinado, 1999) veu en Bravo Murillo un tecnòcrata del positivisme quan destaca el pragmatisme del decret de ports francs (1852) que fa de les Canàries una economia lliurecanvista.

L’hegemonia que anaven adquirint els sectors més reaccionaris dels moderats va provocar un pronunciat del general O’Donnell, proper al liberalisme més moderat. Però, com que el pronunciament va coincidir amb revoltes obreres a Barcelona (que es van estendre a altres ciutats, inclosa Madrid), va sumar el general Serrano i els progressistes, disposats a aprofitar el malestar obrer. El cop començava a Vicálvaro, a Madrid, i per això es coneix com a Vicalvarada (1854) i va anar acompanyat de la lectura del Manifest del Manzanares. Deia que volien “la conservación del Trono sin camarilla que lo deshonre, práctica rigurosa de las leyes fundamentales, mejorando la electoral y de imprenta, rebaja de impuestos, (…) Queremos arrancar los pueblos a la centralización que los devora, dándoles la independencia local necesaria para que conserven sus intereses, (…) y como garantía de todo esto queremos la Milicia”.  La reina va maniobrar cridant a Espartero (per a contentar el carrer) i salvant així la monarquia. En la nota que li va enviar li deia... “Espartero: Yo nunca he olvidado los buenos y leales servicios que has prestado durante mi niñez y que tanto ha contribuido a sostener mi trono, no he dudado un momento, ahora que las circunstancias son difíciles en llamarte para que te encargues de la formación de un gabinete que con sus consejos pueda ayudarme a hacer la felicidad de este pays que tanto mi corazón desea hacer dichosos. Creo que vendrás al momento a prestar este servicio a la nación y a tu reina. Isabel”.

El general es dedicaria personalment a convèncer els revoltats, barricada per barricada, que abandonessin. El govern que constituiria amb O’Donnell com a ministre de la guerra permetia començar una nova fase del regnat, el Bienni Progressista (1854).