L’ensurt
petroler de 1973 va fer prendre consciència de la importància dels costos en
l’obtenció dels beneficis. Les conquestes salarials que el moviment obrer havia
aconseguit durant els “Trenta Gloriosos” havien suposat un cost creixent que
anava reduint els beneficis. Quan la guerra irano-iraquiana iniciada el 1980 va
tornar a disparar el cost de les matèries primeres, i del transport, moltes
petites i mitjanes empreses van haver de tancar. I com que les crisis del petroli
feien impossible reduir els costos d’energia i distribució, les empreses
buscaven reduir el cost de personal, acomiadant-lo, o robotitzant el procés
productiu. En aquest nou context, aquelles advertències contra l’estat del
benestar que el nucli de Saint Pelegrin havien posat sobre la taula a la
primera postguerra, i que la por a l’expansió del comunisme havien permès
ignorar, van ser recollides pels polítics que anomenem neoliberals. Von Hayek
havia dit que la socialdemocràcia anglesa constituïa el mateix tipus d’amenaça
que el nazisme alemany perquè conduïa cap a la servitud. Segons ell, la
ingerència de l’estat en economia acabava amb la lliure competència, i per tant
amb la vitalitat del capitalisme i la prosperitat general. Si en les receptes
de Keynes l’estat havia d’ajudar la demanda perquè empenyés del consum i, de
retruc, de la producció, aquests pensadors neoliberals atorgaven a l’estat la
obligació d’enfocar a l’oferta. Donant suport a l’emprenedoria privada
s’aconseguiria, presumptament, que el capital estalviat augmentés les
inversions (i la producció), facilitant així la contractació i el consum.
És aquesta
tasca la que fa que Fernando Escalante diferenciï el neoliberalisme del
pensament original del liberalisme econòmic, perquè Adam Smith deia que l’estat
havia d’abstenir-se de participar en economia. En canvi, en la ideologia
neoliberal l’estat ha de sostenir el mercat, expandir la seva lògica, generar
les condicions perquè el mercat funcioni lliure i correctament. Com?
- Mitjançant subvencions
i exempcions fiscals a les empreses (encara que sigui a costa de limitar les
despeses del sector estatal en serveis socials). Les polítiques d’ensenyament
obligatori gratuït, els subsidis d’atur, les pensions de jubilació, l’habitatge
social o l’assistència sanitària gratuïta constituirien un paternalisme absurd
que solament havia provocat un malbaratament absurd.
- Calia també eliminar la
competència del sector públic en les activitats econòmiques, desmantellant les
empreses que havien estat nacionalitzades.
- Finalment, defensava l’establiment
de mesures legals que facilitessin l’adequació dels treballadors a les noves
condicions de producció: comiat lliure, reconversions industrials, treball
inestable, mobilitat geogràfica i funcional…
- Per fer-ho, l’estat superaria el
seu paper policial que li atorgava el liberalisme clàssic (protegir la
propietat privada i poc més), i assumir una missió suprema: trencar la força
sindical restablint la taxa natural d’atur, que crearia un “exèrcit de reserva”
d’assalariats que permetria mantenir els sous molt baixos.
Aquesta
reducció de l’estat i de les normatives que limiten l’actuació del capital i
que s’havien aixecat després del crac de 1929 és el que anomenem DESREGULACIÓ.
Quan l’abolició de les normatives que limiten la circulació dels capitals
esdevé una realitat, i les inversions no troben traves, surten a buscar els
espais on la inversió té més marge de benefici. Aquesta altra operació
econòmica es diu DESLOCALITZACIÓ, i constitueix, juntament amb la desregulació,
l’essència de la globalització. Traslladar l’activitat productiva a països
sense tradició industrial permet reduir costos perquè en els allà on la massa
laboral no està organitzada en sindicats resulta més econòmica, i els estats
que capten aquelles inversions no disposen, per exemple, de normatives
ecològiques que regulin l’activitat de les empreses. El desenvolupament
espectacular dels “Tigres Asiàtics” –Tailàndia, Vietnam, Hong Kon, Singapur,
Corea i Taiwan- permetia demostrar els èxits del lliure mercat.
Aquest culte al
mercat vindria de la seva consideració com a espai de màxima llibertat (ja que
permet al consumidor comprar i ser segons la seva elecció lliure). Els “Chicago
boys” de Milton Friedman desenvolupaven les idees de Hayek consagrant la definició
del mercat com a essència de la democràcia perquè en ell, deien, els
consumidors estan escollint/votant permanentment pels millors productes i
empresaris. Cal evitar que, contra la seva elecció lliure, l’estat beneficiï
uns o altres amb uns criteris que contradiuen la naturalitat i la llibertat
d’aquesta elecció. L’altre argument de superioritat del mercat (natural) contra
la intervenció estatal (capriciosa, artificial, restrictiva) és que el seu
funcionament encarna un saber innat. Mentre que consumidors i productors hi
acudeixen sense saber res més que les seves necessitats (uns) i el seu ofici
(els altres), sense saber per tant què (i quant) precisen i volen consumir els
nostres clients, el mercat anirà ajustant –amb la seva saviesa immanent- interessos,
necessitats, desitjos i recursos. Qui no ha de voler sotmetre’s als designis
del mercat (coneixent la seva eficiència)? Qui ha de preferir sotmetre’s a
l’estat que, amb el muntatge d’una retorçada (i cara) estructura funcionarial, ha
demostrat –amb la crisi- no ser gens eficient? És més: pensar que l’estat ha de
dominar el mercat és arrogant i totalitari; és millor un ordre espontani i
natural que un ordre artificial! La superioritat de l’espontaneïtat (el mercat)
s’argumenta amb la biologia, però també amb el pretext moral de que l’ordre
moral és coercitiu, una imposició, mentre que l’ordre natural permet prendre
decisions lliures.
Aquesta
afirmació és, segons Fernando Escalante, una de les claus per entendre l’èxit
del neoliberalisme: la crítica que fa de l’ordre institucional que s’havia
organitzat durant la prosperitat de postguerra coincidia amb l’ànim radical i
contestatari dels anys setanta. La crítica de l’estat, l’individualisme dels
joves, la denúncia de l’alienament que imposava el sistema educatiu, el
descrèdit del socialisme després de Txecoslovàquia, oferien el marc ideològic
necessari per als qui oferien una alternativa. Contra el fracàs de l’estat
paternalista, millor imposar les lògiques del mercat, que constituïen –segons
aquests xerraires il·luminats- l’essència de la veritable llibertat.
Per què
parlaven amb aquesta dogmàtica seguretat? Contra la consideració de l’economia
com una ciència humana, els neoliberals feien servir les tècniques i les
consideracions del model econòmic “neoclàssic”, segons la qual l’economia és
una ciència exacta, ja què ofereix explicacions objectives, indubtables i
demostrables. D’acord amb aquest pensament l’economia s’assemblaria més a la
física que a les ciències socials, que són més aproximatives, més
impressionistes que exactes, pendents de variables poc fiables, com els
contextos històrics, l’espai en què es produeixen els fenòmens, el llenguatge,
o els valors culturals que els condicionen. En resum, l’economia neoclàssica
prova de suprimir el context en el que es produeixen els fenòmens que estudia
en favor d’una mecanicitat universal que augura una lleis tan universals com la
de la gravetat en física. De fet, l’economia s’acaba convertint en un exercici
formal de matemàtiques pures.
Aquesta visió
de l’economia com a ciència exacta oblidava també que les abstraccions que fa
servir els economistes no existeixen com a tals. Les abstraccions de les
ciències naturals, com “mamífer” o “gramínia”, responen a una realitat plural,
però que es pot concretar; però el “mercat” amb que treballen els economistes
és una fal·làcia que no existeix amb la uniformitat modèlica amb que és pensada.
Per tant, construir teoria sobre ell és crear una ciència allunyada de la
realitat perquè el mercat (ni les planificacions que se’n facin) no serà mai un
fet únic, que es comporta sempre igual i produeix sempre els mateixos efectes i
resultats. Fernando Escalante recorda que els economistes també utilitzen
metàfores, paraules d’us corrent als que adjudiquen un sentit tècnic, com
“equilibri financer”; i que –quan parlen d’un mercat eficient, per exemple- no
estan pensant en un mercat que evita la misèria, sinó en un mercat en el que
els moviment dels preus es realitza ràpidament, d’acord amb la llei de l’oferta
i la demanda. Des del seu punt de vista, un mercat eficient no és el que porta
el pa a qui te gana, sinó a qui paga més per ell. Per tant, els neoliberals adoren
la presumpta eficàcia del mercat en un equilibri permanent que idealitzen, per
això pensen que és millor deixar-lo funcionar, malgrat que cap predicció
idíl·lica s’ha produït: els beneficis empresarials no han parat d’augmentar des
d’aleshores, però –encara que les inversions han crescut lentament- la
llibertat de moviments del capital va generar inversions especulatives, com la
bombolla immobiliària.
És més: el
paisatge humà que han deixat les polítiques neoliberals és desolador. El
trasllat de la producció industrial a Orient va deixar el sector terciari en
mans europees per va condemnar a l’atur crònic a la població industrial. Als
cinturons industrials de les metròpolis sorgiran durant els anys vuitanta moviments
culturals juvenils, com els punks, que protestaran pel NO FUTURE. La
desindustrialització va empobrir les regions més representatives de la
industria clàssica: les Midlans a Anglaterra, la Walònia belga, el Nordest de
França, Astúries a Espanya… El cinema de Ken Loach (Full Monty o Billy Elliot, ambientada
en la huelga minera de 1984) va retratar el drama humà. Aleshores, l’estat del
benestar entra en crisi angoixat pel creixement dels subsidis, fa pujar els
impostos, i la classe mitjana protesta. La robotització, alhora, augmenta
l’atur, i la inestabilitat laboral envelleix la població perquè endarrereix la
natalitat.
Harvard
J.K.Galbraith (“La Sociedad opulenta”, 1957) ja havia anunciat el final
d’aquella bucòlica prosperitat i que les noves capes socials que s’havien
beneficat del repartiment de la riquesa impulsada per la socialdemocràcia
serien progressivament insolidàries. En perfilar els treballadors manuals ben
pagats en les grans fabriques, els buròcrates, i els professioanls de classe
mitjana que s’havien convertit en “nous rics”, s’adonava que valoraven l’esforç
propi per sobre de qualsevol altra consideració sobre la justícia, concloent
que explicava el seu èxit i que els pobres ho eren per culpa seva. Aquesta
revolta de la classe mitjana contra l’estat del benestar duria al poder Margaret
Thatcher (Regne Unit, 1979), Ronadl Reagan (1980) i Helmut Kölh (Alemanya,
1982).
1 comentario:
http://www.sinpermiso.info/textos/sobre-el-trabajo-acadmico-el-asalto-neoliberal-a-las-universidades-y-cmo-debera-ser-la-educacin
Publicar un comentario