SPACAT14 - DE LA REPÚBLICA A LA RESTAURACIÓ

Vam deixar Amadeu de Savoia acomiadant Prim el 2 de gener de 1871. La monarquia democràtica no solament s’enfrontaria a la pèrdua del seu mentor, perquè la manca de suports anava més enllà: a l’oposició (xenòfoba) de la noblesa i el poble, demostrada en la “revolta de les mantellines” o l’apel·lació al rei com a “Macarroni Primero”, cal afegir la dels industrials proteccionistes que s’oposaven a les polítiques liberals. Les guerres obertes pels cubans i pels carlins també van contribuir a fer irrespirable l’ambient polític. Per això, Amadeu va presentar la seva dimissió davant les corts el febrer de 1873. Les dues cambres van conformar una Assemblea Nacional que va decidir, malgrat constituir una majoria monàrquica, proclamar la República. Encara que Manuel Ruíz Zorilla (el darrer president de govern de la monarquia) s’hi va mostrar en contra, un discurs d’Emilio Castelar va precipitar la decisió: “Señores, con Fernando VII murió la monarquía tradicional; con la fuga de Isabel II, la monarquía parlamentaria; con la renuncia de don Amadeo de Saboya, la monarquía democrática; nadie ha acabado con ella, ha muerto por sí misma; nadie trae la República, la traen todas las circunstancias, la trae una conjuración de la sociedad, de la naturaleza y de la Historia. Señores, saludémosla como el sol que se levanta por su propia fuerza en el cielo de nuestra patria”.

A Gràcia, que acabava de viure la revolta contra les quintes, durant la que l’exèrcit no havia pogut tombar “La Campana de Gràcia” (1870), un nou diari republicà que recollia aquesta resistència en el seu títol es felicitava per l’adveniment. I d’acord amb aquesta pressió popular, el primer president de la República, Estanislau Figueras, va proclamar voluntari el reclutament a canvi d’una pesseta diària i un “xusco”. Ell preparà les eleccions constituents que es van celebrar al maig, de la que va sortir (amb una participació molt baixa) una cambra majoritàriament republicana (343 diputats federals i 31 d’altres partits). La confusió no amainava, així que –pocs dies després d’un debat en el que Figueras va lamentar “no aguanto més, estic fins els collons de tots nosaltres”- va deixar la dimissió al despatx i va marxar pel seu propi peu a agafar un tren camí de França: havia estat president de febrer a juny de 1873. El seu successor, Francesc Pi i Margall, va prendre possessió prometent reforma agrària, sou mínim, jornada de 9 hores, ensenyament gratuït i abolició de l’esclavatge: ell va obrir el debat sobre el text constitucional redactat precipitadament per Castelar. Però aquesta ingènua república veia els seus somniadors enfrontats des del primer dia: Pi i Margall patia l’oposició dels republicans unitaristes (conservadors, com Cristino Marcos, alcalde de Madrid) i del cantonalisme per l’esquerra (federalistes radicals impacients perquè la constitució no arribava). A la divisió entre els republicans cal afegir, per entendre la dificultat d’encarar el govern, els problemes que ja tenia la monarquia:

·         Per una banda, la revolta cubana. Un plantador en precari, Carlos Manuel de Céspedes, havia llegit un manifest, el Crit de Yara, en el seu decadent ingeni sucrer, La Demajagua, plantejant la necessitat de desfer-se del jou espanyol i abolir gradualment l’esclavatge a canvi d’indemnitzacións (1868). No va ser secundat pels rics hisendats del pròsper occident de l’illa, que –amb el suport de tropes espanyoles- va enfrontar-se a ells i, alhora, a les tropes enviades des d’Espanya pel govern democràtic que volia introduir reformes en el domini colonial. Havia començat la Guerra dels 10 Anys (fins el 1878).

·         Per altra banda, va esclatar la tercera guerra carlina (1872-1876). Poc després del desastre de Sant Carles de la Ràpita havia traspassat Carles VI (1860). L’havia succeït el seu germà Joan III, però, davant els seus coquetejos amb el liberalisme, la seva madrastra i vídua de Carles Maria Isidre, la princesa de Beira, el va fer renunciar (1868) i va dictar una “Carta a los espanyoles” en la que apadrinava la candidatura de Carles VII, Duc de Madrid (i fill de Joan III). Ell protagonitzaria l’alçament al País Basc, Navarra i Catalunya. Encara que en el Manifest de Morentín (1874) provava d’ampliar la seva base diferenciant la monarquia tradicional catòlica de qualsevol despotisme, i prometent respectar la desamortització, les seves tropes aniran reculant.

Després de la dimissió de Pi i Margall (president de juny a juliol 1873), en comprovar la impossibilitat d’aprovar la constitució, un tercer president, Nicolàs Salmeron, es va haver d’enfrontar a aquests conflictes oberts. Ho va fer nomenant dos generals monàrquics, Arsenio Martínez Campos i Manuel Pavía, com a capitans generals, respectivament, de València i Madrid.  Ben aviat dimitirà per problemes de consciència en negar-se a signar unes penes de mort, segons l’epitafi que Clemenceau va escriure per al seu mausoleu al Cementiri Civil de Madrid.  I és que el gir a la dreta de la república va alçar els republicans federalistes més radicals en un munt de conflictes cantonalistes.

Aleshores va arribar a la presidència Emilio Castelar, un republicà unitarista i conservador que va aplaçar les reformes socials i es va consagrar a restaurar l’ordre per la força contra carlins, cubans i cantonalistes. Quan va veure que la situació s’anava normalitzant va restablir les sessions parlamentàries i va plantejar una moció de confiança que es va votar la mateixa matinada del 2 al 4 de gener de 1874. La va perdre per 120 vots contra 100, i es va començar a negociar el nomenament del federalista antiesclavista Eduardo Palanca.

Durant la votació, el capità general de Madrid, Manuel Pavía, va treure les tropes al carrer i –quan Castelar intentà destituir-lo- les va fer entrar al saló de plens entre trets. Després d’aquest “cop de Pavía” (3-1-1874) es va formar un govern amb republicans unitaristes i conservadors que va presidir el general Serrano. Era, de fet, una dictadura. Pel que fa a la naturalesa d’aquest cop, cal dir que l’historiador Gabriel Cardona va diferenciar-lo dels anteriors, perquè el general Pavía no era el braç armat de cap partit, com havia passat amb els espadones anteriors: el cop, doncs, marcava el camí cap a un nou militarisme apartidista i corporatiu. Raymond Carr coincidia: “Pavía se considera salvador de una sociedad traicionada por una república federal que presidía un proceso de anarquía (...) El ejército empezaba a obrar con el deber de mantener el orden, de salvarse a sí mismo como institución cuando se veía atacado por civiles en su concepción del honor o en sus intereses materiales”.

El 29 de desembre de 1874 un altre pronunciament, el del general Martínez Campos a Sagunt, permetrà destituir el govern Serrano i l’entrada d’Alfons XII. Encara que insatisfet amb què la vinguda del príncep s’hagués fet “manu militari”, el president del consell de ministres seria Antonio Cánovas del Castillo. Aquest advocat malagueny, fill d’un mestre, amb vocació humanística, que –treballant a la companyia del ferrocarril de José de Salamanca- havia contactat amb els moderats i havia acabat de ministre de Governació, d’Ultramar i d’Hisenda en temps de la Unió Liberal, és la figura clau del règim. La Gloriosa l’havia enganxat redactant a Simancas el seu “Bosquejo histórico de la Casa de Austria en España”, on es mostra especialment preocupat pels problemes que, en política exterior, significava el desequilibri entre objectius i mitjans. Aquesta faceta del personatge com a historiador serà molt important perquè, conscient dels problemes que ha viscut Espanya durant el segle XIX, posarà, al servei de la creació d’un sistema que intenti superar-los, el seu tarannà conservador però tolerant. Com s’ho va fer per aconseguir que els espanyols acceptessin el retorn dels Borbons i la moderació política?

La primera eina del sistema és el carisma alfonsí. Cànovas havia aconseguit la renúncia d’Isabel II en el príncep Alfons (1870) i, a una intensa formació al Theresianum de Viena que permetria contactar amb el cor de l’Europa legitimista, va afegir un estratègic pas per l’Acadèmia Militar de Sandhurst, a Gran Bretanya. Ell mateix escriuria al príncep que “maliciosamente se supone por algunos que vuestra alteza ha de querer una reacción extremada y que no ha de ser, como la mayoría del país desea, un príncipe inspirado en los deseos de su época. Para combatir estos temores injustos quise yo este verano que vuestra alteza se diese a conocer en Inglaterra, aquel clásico país de los reyes constitucionales”. Va ser allà on, presumptament, el príncep va redactar el Manifest que la premsa espanyola publicaria a primers de desembre, un parell de dies abans del pronunciament de Martínez Campos a Sagunt. Amb l’excusa d’agrair les mostres de solidaritat que, presumptament, havia rebut amb motiu del seu recent aniversari, el príncep assegurava que les cartes rebudes mostraven “igual convicción de que sólo el restablecimiento de la monarquía constitucional puede poner término a la opresión, a la incertidumbre y a las crueles perturbaciones que experimenta España”. I per això es postulava com un rei per a tots els espanyols afirmant que “la monarquia hereditària y constitucional posee en sus principios la necesaria flexibilidad y cuantas condiciones de acierto hacen falta para que todos los problemas que traiga su restablecimiento consigo sean resueltos de conformidad con los votos y la convivencia de la nación”. Davant de la desconfiança que un nou adveniment borbònic pogués inspirar, deia que “No hay que esperar que decida ya nada de plano y arbitrariamente, sin Cortes no resolvieron los negocios arduos de los príncipes espanyoles (...) y esta justísima regla de conducta no he de olvidarla yo en mi condición presente”. Recordava la seva preparació quan deia que “debò al infortunio estar en contacto con los Hombres y las coses de la Europa moderna”, i alhora tranquil·litzava les classes conservadores prometent que “ni dejaré de ser buen espanyol ni, como todos mis antepasados, buen católico, ni, como hombre del siglo, verdaderamente liberal”. La campanya de màrqueting es va complementar amb el compromís d’Alfons amb la seva cosina, Maria de las Mercedes d’Orléans, filla del duc de Montpensier, un matrimoni que –a mes d’acallar les pretensions d’aquesta branca de la família- oferia un miratge d’il·lusió per un futur prometedor. El jove rei galant mantenia, però, una relació amb una estrella de l’òpera a la que havia conegut a Viena, Elena Sanz, a la que –curiosament- li va sortir una llarga gira americana que la va allunyar del príncep coincidint amb la coronació i el casament.

La segona eina de la Restauració canovista va ser la pacificació. La campanya d’imatge que feia del príncep Alfons “el pacificador” va culminar amb la seva visita a l’exèrcit que estava combatent els carlins. Una notícia apareguda a La Vanguàrdia el 2002 es feia ressò dels pagaments que el govern Cánovas va oferir al candidat carlí per comprar la seva retirada. I el mateix 1876 que acabava la tercera guerra carlina, superades les revoltes cantonalistes, el general Martínez Campos estava a Cuba negociant amb els rebels la Pau del Zanjón. Allà, la divisió en el si de l’exèrcit de la República en Armes, que no sumava suports entre els plantadors ni la burgesia criolla, beneficiats del “pacte colonial” amb la metròpoli, va permetre la capitulació. El Zanjón els obligà a reconèixer el govern espanyol com a màxima autoritat a Cuba a canvi de la llibertat de premsa i reunió (mentre no s’utilitzessin per a atacar Espanya), que es traduí en la formació de partits polítics. El tercer instrument de la Restauració va ser la constitució aprovada el 1876. Encara és la que més temps ha aguantat en vigor, principalment gràcies al seu eclecticisme. Recull idees dels textos anteriors: el bicameralisme (1837), la sobirania compartida (1845), la tolerància religiosa (1856) i els drets individuals (1869). Sobre el sufragi no es pronuncia, i remet a lleis posteriors. Més pragmatisme, impossible!