MONARQUIA O REPÚBLICA? BIBLIOGRAFIA 2n TRIMESTRE

El període de la Restauració està cobert, en la col·lecció Tercer Milenio de l’editorial Síntesis, per dos volums: “La España liberal (1868-1917). Política y sociedad” (Manuel Sánchez Cortina) i “La modernización de España (1917-1939). Política y sociedad” (Ángeles Barrio). 

El problema de la Restauració –el sistema bipartidista dinàstic que va estar en vigor a Espanya de 1875 a 1931- és que hi ha visions molt diferents. Hi ha un cert quòrum sobre les bases del sistema, que m’agrada explicar d’acord amb Manuel Espadas Burgos (Alfonso XII y los orígenes de la Restauración, CSIC, 1990). Però sobre el seu significat trobem visions molt optimistes, que es fixen en les presumptes pau social i estabilitat política, com fa José Andrés Gallego (Un 98 distinto: Restauración, desastre, regeneracionismo, 1998), i versions molt crítiques, més atentes a la corrupció electoral i el caciquisme, un tema que ja tenim estudiat de manera fefaent –com demostra José Varela Ortega (“El poder de la influencia. Geografía del caciquismo en España 1875-1923”, Marcial Pons, 2001)- i que constituïa l’essència del sistema, tal i com suggereix Antonio Robles Egea (Política en penumbra. Patronazgo y clientelismos políticos en la España contemporánea, 1996).

Pel que fa a l’anarquisme, Josep Termes va reeditar “Historia del anarquismo en España 1879-1980” (RBA, 2011). Hi ha un recull d’articles molt ben coordinat per Julián Casanovas (“Tierra y Libertad: 100 años de anarquismo en España”, 2010) i una visió molt crítica de Juan Avilés Farré (La daga y la dinamita: los anarquistas y el nacimiento del terrorismo, Tusquets, 2013). Antoni Dalmau, gran divulgador, té un llibre sobre “El procés de Montjuïc. Barcelona a final del s. XIX” que comença reflexionant sobre l’atemptat del Liceu i és tan agradable de llegir com el retrat de la Barcelona del modernisme que feia Robert Hughes en el seu llibre sobre la ciutat (1992).

Pel que fa als orígens del catalanisme, intentarem superar les visions critiques de Jordi Solé Tura (Catalanismo y revolución burguesa, 1974), i de Borja de Riquer (Escolta Espanya: la cuestión catalana en la época liberal, Marcial Pons, 2001), fent servir el “(Nou) Resum de la història del catalanisme”, l’escrit més divulgatiu que recull la profunda trajectòria investigadora de Josep Termes. Si algú necessita rastrejar més a fons el tema podria començar per “Federalisme i catalanisme: Valentí Almirall (1841-1904)”, de Josep Pich (2004). Quan arribem a la Mancomunitat la producció historiogràfica es dispara: jo usaré el llibre de Giovanni Cattini “Prat de la Riba i la historiografia catalana” (2008), però qualsevol llibre d’Albert Balcells sobre la Mancomunitat o el catalanisme són un bon contrapunt.

Pel que fa a les guerres de Cuba, partirem d’un clàssic, Sebastián Balfour (El fin del imperio español 1898-1923, 1977) per a arribar a obres més amenes, com la biografia del General Weyler que van publicar el 1997 Gabriel Cardona i Juan Carlos Losada amb el títol “Nuestro hombre en La Habana”. Recentment he pogut consultar el llibre d’Andreas Stucky descrivint el conflicte com una de les “dirty wars” (Guerras de Cuba: violencias y concentración, 2017), tot i que m’agradarà continuant fent servir el relat clàssic que situa les guerres cubanes en un procés de re-colonització més general que conduirà les potències europees a la Gran Guerra: és el que suggeria José María Jover (Teoría y práctica de la redistribución colonial, 1979). El llibre col·lectiu coordinat per Juan Pan-Montojo que duia per títol “Más se perdió en Cuba. España, 1898 y la crisis de fin de siglo” (1998) cobreix la política, l’economia i la cultura del període de la primera Restauració. ¡És un gran manual!

Ens podem acostar al personatge clau de la Restauració, el polític malagueny Antonio Cánovas del Castillo, amb la biografia clàssica de José Luis Comellas, i més recentment un estudi crític sobre les lectures que s’han fet del personatge escrita per José Antonio Piqueras (Cánovas y la derecha española. Del magnicidio a los neocón, 2008)

Per estudiar la Setmana Tràgica, encara que farem servir clàssics que valen la pena, com el de Joan Connelly Ullman (La Semana Trágica. Estudio sobre las causas socioeconómicas del anticlericalismo en España, 1972) i el de Josep Benet (Maragall y la Semana Trágica, 1963), cal dir que els darrers anys hi ha hagut un allau de publicacions sobre el tema. En destaco pel seu rigor i amenitat el d’Antoni Dalmau Set dies de fúria i el de David Martínez Fiol a Edicions 62.

 Per a interpretar aquells fets estudiarem el president del govern en aquell moment, Antonio Maura, i també el gran rival del catalanisme a les eleccions, tal i com va fer Joan B. Cull (El republicanisme lerrouxista a Catalunya, 1901-1923, Barcelona, Curial, 1986). Haurem de parlar del significat antropològic dels comportaments anticlericals (La ira sagrada, de Manuel Delgado, 1992), i sobre Francesc Ferrer y Guàrdia. Si per a Francisco Bergasa (¿Quién mató a Ferrer y Guardia?, 2009) el pedagog afusellat a Monjuïc era un boc expiatori, podeu trobar una versió més crítica del món llibertari en el llibre de Juan Avilés Farré (Francisco Ferrer y Guardia: pedagogo, anarquista y mártir. Marcial Pons, 2006).

·         A mi em va apassionar com lligava problema social, urbanisme barceloní i política d’estat, el llibre de Pere López Sánchez “Un verano con mil julios y otras estaciones: Barcelona de la Reforma Interior a la Revolución de Julio de 1909” (Siglo XXI, 1993).

L’impacte de la Gran Guerra va trasbalsar definitivament el règim dinàstic, per això és interessant llegir el llibre de Francisco J. Romero Salvadó “España 1914-1918: entre la guerra y la revolución” (Crítica, 2002). Com que els llibres sobre l’anarquisme que he recomanat abans cobreixen tot el període, hi podrem trobar tot el que necessitem sobre la CNT i el pistolerisme. La interpretació d’aquest fenomen com a “revolució en marxa” resulta tant decisiva com l’exigència de responsabilitats a l’exèrcit després del desastre d’Annual (1921) en l’explicació del pronunciament del capità general de Catalunya, el general Primo de Rivera. Per a estudiar la seva dictadura farem servir el clàssic d’Shlomo Ben Ami (La dictadura de Primo de Rivera, 1984) i la interpretació més recent d’Eduardo González Calleja (La España de Primo de Rivera, la modernización autoritaria, 2006). I quan toqui acomiadar Alfons XIII i fer balanç del seu regnat farem servir apologies (Carlos Seco el 1996 escrivint “Alfonso XIII y la crisis de la Restauración”, o Guillermo Cortázar a “Alfonso XIII, hombre de negocios”) i els seus crítics: Hipólito de la Torre Gómez (El imperio del rey. Alfonso XIII, Portugal e Inglaterra), Rafel Borràs (El rey Perjuro. Alfonso XIII y la caída de la monarquia) o Gabriel Cardona (El rey de espadas, 2010).

LA SEGONA REPÚBLICA. El problema que tenim per analitzar la primera democràcia de la història d’Espanya és que portem molts anys escoltant crítiques barroeres i desqualificacions simplistes llençades per periodistes disfressats d’historiadors: veuen en la república el dogmatisme revolucionari d’uns presumptes jacobins massa radicals per a poder –de pas- justificar les repressions franquistes. Aquest relat ha arribat a la universitat, i es pot trobar en el llibre col·lectiu dirigit per Fernando del Rey “Palabras como puños: la intransigencia política en la Segunda República” (Tecnos, 2011). Per a qui vulgui trobar-se un debat lliure i obert sobre la naturalesa política de la república i el franquisme recomano ferventment el recopilatori d’articles que va publicar Nigel Townson sota el títol “¿Es España diferente?” (2012): en una sola lectura trobareu reculls dels debats historiogràfics prou plurals com per a posicionar-vos de manera argumentada i rigorosa sobre els principals temes.

Si ja és difícil explicar l’adveniment de la República (com va fer Shlomo ben Ami amb “Los orígenes de la Segunda República: anatomia de una transición”, Madrid, 1978) encara més difícil reconstruir els esdeveniments d’aquells dies d’abril a Catalunya. Tenim el manual d’Albert Balcells (Història contemporània de Catalunya, 1983), que encara no s’ha fet vell, i –molt recentment- el llibre escrit per 4 bons professors universitaris amb Eduardo González Calleja al capdavant. ¡L’únic problema de “La Segunda República” és que pesa molt! Així que jo he fet servir la segona part, “Luces y sombras del catorce de abril” (2017): em permetrà presentar-vos de manera plural les polèmiques que analitzen les polítiques laïcistes de la República i la resposta de l’església, un dels temes més controvertits, que s’ha d’abordar amb respecte, però sense discursos apocalíptics. També el faré servir per recollir el debat sobre la reforma agrària que van començar Edward Malefakis (Reforma agraria y revolución campesina en la España del s. XX, Ariel, 1971) y Albert Balcells (“El problema agrari a Catalunya 1890-1936: la qüestió rabasaire”, 1968).

Amb el llibre de González Calleja també descriuré els actors en presència. Si algú necessita més dades, puc recomanar llibres sobre el partit de Lerroux (Niguel Towson: “La república que no pudo ser. La política de centro en España 1931-6”, 2002), els treballs de Borja de Riquer sobre Cambó, y els de Joan B. Culla sobre Unió Democràtica de Catalunya. Però l’actor que ens portarà més problemes interpretatius és la CEDA: encara que Manuel Álvarez Tardío insisteixi des de la Universitat Rei Juan Carlos (ejem, ejem) a definir la CEDA com un “partit conservador de masses”, jo trobo més rigorosa i fefaent les tesis sobre processos de feixistització que han arribat fins al llibre d’Eduardo González Calleja “Contrarrevolucionarios. Radicalización violenta de las derechas durante la segunda república” (2010). L’altre actor que, encara que no era un partit, va influir decisivament en els resultats electorals del període republicà, la CNT, el podem seguir mitjançant el llibre de Julián Casanova “De la calle al frente. El anarcosindicalismo en España 1931-1939” (Crítica, 1997).

Per analitzar la constitució de 1931 tirarem de manuals tècnics d’historiadors del dret, com Antonio Torres del Moral (Constitucionalismo histórico español, 1986), Bartolomé Clavero (Manual de historia constitucional de España, 1989) o Rafael Escudero (Modelos de democracia en España, 2013). A veure si ens en sortim!