Amb la “revolució de setembre de 1869” comença un període nou la història d’Espanya que coneixem com a Sexenni Democràtic, tot i que algunes visions crítiques l’anomenen “revolucionari” per la inestabilitat política que el va acompanyar de 1868 a 1874. Alguns historiadors hi veuen una ressonància de 1848, d’altres el relacionen amb una (quarta) onada revolucionària que inauguraria un nou ordre internacional al voltant de 1870, quan culminen les unificacions d’Itàlia i Alemanya, el Japó comença l’Era Meiji, els nord-americans la Reconstrucció després de la guerra civil, i els britànics amplien el dret al vot (1867). Un nou paradigma cultural, el positivisme, està deixant enrere el pessimisme dels romàntics en benefici d’un optimisme patològic basat en la fe en la tècnica i la ciència com a instruments per a conduir la humanitat cap al progrés: els homes del seu temps deixen de moure’s per impulsos passionals i passen a fer-ho per idees i reflexions, i fan servir l’oratòria per convèncer i no per commoure. La seva aposta s’explica amb la IIª Revolució Industrial encadenant invents que faciliten la vida quotidiana, i permeten als blancs repartir-se el món. Escrutar l’adscripció social dels protagonistes del Sexenni verifica el caràcter mesocràtic del període, però aquesta petita burgesia no ha arribat al poder per mèrit propi sinó perquè l’enfonsament del moderantisme ha arrastrat la reina caiguda deixant un buit de poder que cobrirà una esquerra gens preparada per assumir tants reptes urgents –cubans, carlins, republicans...- però que els enfrontarà amb enginyosos experiments polítics que fan del Sexenni un període molt estimulant.
El 28 de
setembre de 1868 l’exèrcit capitanejat pel general Serrano vencia les tropes
enviades pel govern a la Batalla d’Alcolea, i la reina, que estava estiuejant a
Lequeitio, a Biscaia, marxava a França i s’instal·lava, acollida per Napoleó i
Eugenia de Montijo, a París, ja definitivament separada del seu marit: el rei
consort marxava a viure amb el seu amant, el sofisticat aristòcrata Antonio
Ramon Meneses. Mentre Topete recorria la costa mediterrània estenent la
notícia, es formaven un bon grapat de juntes revolucionàries que –farcides de
pensament republicà- esperaven que el nou règim abolís les quintes i els
consums...
En el nou GOVERN PROVISIONAL el general Serrano
actuaria de president, Prim seria ministre de la Guerra, i Laureà Figuerola –impulsor
de la unitat monetària aquell mateix any- seria el Ministre d’Hisenda. De seguida, unes eleccions constituents
donarien la majoria als progressistes (159 escons) seguits de republicans i
unionistes (empatats a 69 escons) i demòcrates (20 escons). Les corts
aprovarien la nova constitució de 1869, que a més de proclamar la sobirania
nacional i establir el sufragi universal masculí en les dues cambres, comptarà
amb una àmplia declaració de drets (associació, reunió, impremta,
inviolabilitat de la correspondència...). Hi havia separació de poders, i al
rei solament li tocava sancionar lleis. Durant la discussió constitucional el
debat sobre la llibertat de cultes va ser difícil: encara que Emilio Castelar
va pronunciar el famós discurs que comença dient “grande es Dios en el Sinaí, el trueno le precede, el rayo le acompaña”,
es va acabar decidint que “la nación se
obliga a mantenir el culto y los ministros de la religión catòlica”. Decisions
com aquesta ja allunyaven l’elit progressista de les Juntes Revolucionàries de
la Gloriosa, però la definició monàrquica de l’estat va decebre definitivament el
món republicà: les juntes s’havien resistit a dissoldre’s, la de Barcelona
enviava una comissió per denunciar l’exclusió dels demòcrates al govern, i la
d’Alcoy recordava que “hemos de andar
mucho aún, cambiar esta sociedad gangrenada por la misèria”. Mentre les
masses republicanes es radicalitzaven, un jove advocat malagueny criticava el
sufragi universal a les corts: aviat agent de les conxorxes alfonsines, Antonio
Cánovas del Castillo defensava que: “Las
desigualdades proceden de Dios (…) Los ricos son las clases altas porque han trabajado
más, han ahorrado más (...) cuando vean que la muchedumbre prevalece (...) para
ejercer tiránicamente la soberanía, buscarán dondequiera la dictadura”.
BUSCAR UN REI. Un cop aprovada la constitució monàrquica, i
fins l’arribada del rei que s’escollís, es va encarregar les seves funcions a
Serrano (en tant havia estat president del govern provisional), mentre Prim, l’espadón dels progressistes, seria
president del govern. Buscar un rei democràtic, però, no seria gens fàcil: el
candidat dels progressistes, el regent portuguès Ferran de Coburg, va preferir
un matrimoni morganàtic, i el príncep prussià Leopold de Hohenzollern comptava
amb l’oposició de Napoleó III; de fet, la discussió sobre els seus drets va
provocar un incident diplomàtic que llençaria els francesos contra els
prussians. Mentre s’escalfava la guerra que culminaria la unificació alemanya,
Prim i Madoz oferien la corona a l’ancià general Espartero, qui, malgrat la recollida
de milers de signatures al seu favor, va preferir mantenir el seu dolç exili a
Logroño apartat de la política. Els unionistes conspiraven en favor del Duc de
Montpensier, Antonio d’Orléans (a la foto), el fill que Lluís Felip havia casat amb la
germana d’Isabel II en l’esperança que la reina no tingués descendència: el
príncep havia finançat La Gloriosa, però la ferma oposició de Prim a
l’entronització d’un altre Borbó (“jamás,
jamás, jamás”) el convertia en un candidat incòmode. A la matinada del 12
de març de 1870, però, el príncep matava en un duel a Enric de Borbó, el germà
de Francesc d’Asís, i l’escàndol atiat per la premsa el va allunyar de la
candidatura i de Madrid: instal·lat al sevillà Palau de Sant Telmo, seguiria
comprant diputats i diaris sense sumar majories polítiques ni estat d’opinió
favorable...
Seria Prim qui aconseguiria el vot majoritari de les
corts per a Amadeu de Savoia, duc d’Aosta, fill del rei italià Víctor Manuel II.
Per unificar Itàlia, la dinastia que regnava al Piemont s’havia hagut
d’enfrontar a Àustria, els Borbóns napolitans i el mateix Papa, així que
comptava amb moltes simpaties entre els liberals progressistes. Amadeu
arribaria el 30-12-1869 i aquell mateix dia traspassava el seu principal
mentor, el general Prim, després d’un atemptat mortal a Madrid només tres dies
abans del desembarcament reial a Cartagena.
QUI VA MATAR PRIM? L’atemptat es va produir sortint de les Corts, al
carrer del Turco, la nit del 27 de desembre de 1870. Quan la berlina que el duia
cap al Palau de Bellavista encarava el carrer que avui coneixem com “Marquès de
Cubas”, un altre vehicle travessat li dificultava el pas. Era una nit molt
freda, nevava, i el carrer semblava buit, però de les ombres –cridades per un
xiulet que advertia del pas del general- dos parelles de pistolers van
aprofitar l’aturada del vehicle per disparar des dels dos costats de la berlina
amb trabucs. Segur d’haver matat el president, van deixar passar la berlina, o
el conductor va atiar els cavalls i superar l’obstacle. Segons Benito Pérez
Galdós, que en l’episodi nacional corresponent reproduïa la versió oficial,
Prim va entrar pel seu peu al domicili tranquil·litzant la seva esposa, però
tres dies després s’anunciaria la seva mort com a resultat de les ferides
causades pels trets.
Commemorant el
2014 el bicentenari del naixement del general, els criminòlegs de la
Universitat Rei Joan Carles van constituir amb altres especialistes una
Comissió Prim que rebria el permís per analitzar la mòmia del General. En fer
l’anàlisi a l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus, la forense Maria del Mar
Robledo va trobar en el coll del general uns “surcs que serien compatibles amb l’estrangulament a llaç”. El
periodista especialitzat en successos Francisco Pérez Abellán va esbombar la
notícia en alguns mitjans, i molts dels experts de la Comissió l’abandonaren
incomodats per la filtració, quan encara no s’havia redactat l’informe i encara
defensaven que “el shock sèptic era
encara la teoria més plausible” de la mort del general. Quan el director de
l’Escola de Medicina Legal i forense de la Universitat Complutense de Madrid,
Bernardo Pérez, confirmava que “eren marques post-mortem” provocades per la
roba o la manipulació del cadàver altres mitjans van començar a desmentir
l’estrangulament. Però Francisco Pérez Abellán seguia presentant-se com a
l’únic posseïdor de la veritat absoluta en un llibre –“Matar a Prim. Por fin se resuelve el asesinato que cambió la historia de España” (2014)- en el que afegia a la
tesi de l’estrangulament que el govern havia mentit, que l’ambició del general
Serrano estava al darrere, i que, com que tant ell com Prim eren maçons, tot era
fruit d’un enfrontament entre lògies.
Quan l’historiador
Emilio De Diego va desmentir-lo en el llibre “Mucho más que una espada”, l’acusació de voler fer diners amb
insinuacions maldients va anar creixent. Javier Rubio (Juan Prim. Sus años de gobernante. Su asesinato: una revisión necesaria,
2017) qualificava la teoria de l’estrangulament de “dislate”. Davant la fredor
de la Reial Acadèmia de la Història i l’Ateneu de Madrid, Pérez Abellán es va
mostrar perseguit en el subtítol d’una nova publicació, “Las muertes de Prim. Estudio médico legal del general Prim”, on
acusava el degà de la UCM, José Carrillo. Aleshores es va estrenar la
pel·lícula “El asesinato de la calle del
Turco” que presenta a Galdós com una espècie de Sherlock Holmes,
entrevistant a Josefa Delgado -que demanava caritat al carrer del Turco i va
veure 6 homes que li van donar monedes per marxar-, a José María Pastor, cap de
l’escolta del general Serrano, i Ángel González Nandín, escolta de Prim, que
negaven la presència del líder republicà José Paúl y Angulo, en qui requeien
totes les sospites oficials i que, després de marxar corrent a l’exili,
llençava sospites sobre Serrano i Montpensier. Avui ningú no comparteix la
teoria de que els republicans van matar Prim: Paúl y Angulo no solament havia
insultat Prim des de les pàgines del diari “El
combate”, sinó que –després d’una dura discussió parlamentària- li havia
recordat que “a cada cerdo le llega su San Martín”. Hauria amenaçat de manera
tan imprudent si hagués participat en la trama? Els republicans tampoc no van
aprofitar per impulsar cap insurrecció, i els detinguts republicans van haver
de ser alliberats sense proves. És més: pel sumari que investigava la trama van
desfilar 13 jutges, testimonis que van ser assassinats, i milers de folis perduts...
sembla que els instigadors tenien molt més poder que els republicans.
La paralització
de la llei anti-esclavista de Segismundo Moret fa pensar en els sucrers cubans,
lligats a empresaris proteccionistes catalans en una complicada conxorxa difícil
d’explicar –com Galdós va confessar a Pío Baroja- i encara descobrir avui:
Josep Maria Fontana Beltran diu que “tots
callen, alguns paguen, altres amaguen els assassins, altres entorpeixen el
procés, dos van curar malament el pacient” i resumeix la trama dient que “entre todos lo mataron... y él solo se murió”
referint-se a la infecció. I movent els fils podria estar Montpensier, qui
voldria aprofitar la caiguda de Napoleó III, qui s’havia oposat a la seva
candidatura. Esperava almenys una compensació!
No hay comentarios:
Publicar un comentario