En un ambient d’eufòria col·lectiva, milers d’obrers barcelonins participaven el 19 de març de 1919 en un multitudinari míting a la plaça de toros Les Arenes, on la CNT buscava el consens entorn dels acords negociats amb el govern. El públic, enardit, reclamava l’immediat alliberament dels presos: volia mesures urgents. El darrer orador de l’acte, després de tantes intervencions interrompudes des de les grades, va evidenciar la inconsistència de tanta fanfarronada i oferia acceptar l’acord i fixar tres dies per al seu compliment abans d’assaltar Montjuïc. El discurs d’aquest personatge, Salvador Seguí, apaivagà els ànims, però alhora demostrava que –encara que la CNT havia demostrat molta força per doblegar la burgesia-, tenia dins seu una pulsió radical que –mitificant el passat terrorisme com a l’única manera d’enfrontar la intransigència patronal- s’estava radicalitzant.
A més del “noi del sucre”, també s’enfrontà a aquesta tendència en el si de l’anarcosindicalisme el jove Àngel Pestaña, que aquell 1918 havia assumit la direcció del diari Solidaritat Obrera. Fins aquell moment, el diari anarquista més potent havia insinuat activitats d’espionatge enemic durant la Gran Guerra, i ara passaria a publicar documents que la provaven. Quan el diari “El Sol” va entrevistar un ebenista de la CNT, Miguel Pascual (9-3-1918), que demostrava amb cartes del secretari de l’ambaixada alemanya que s’havien pagat campanyes contra ROmanones per desbancar-lo quan plantejava l’acostament a l’Entesa, i també s’havien finançat vagues, calia netejar la cara de la CNT. Per això el nou director de “Solidaritat Obrera” va publicar les proves que demostraven com el cap policial Miguel Bravo Portillo havia participat en l’assassinat pocs mesos abans del president de la Societat d’Industrials Metal·lúrgics Josep Albert Banet, perquè l’empresa subministrava municions a França.
El context internacional també va afavorir la violència cenetista, perquè el Congrés de la Komintern de 1920 suggeria buscar compromisos amb els partits burgesos, i sectors de l’anarcosindicalisme volien encarnar l’essència de la radicalitat revolucionària mentre veien socialdemòcrates i ara comunistes entrar en el joc electoral del parlamentarisme liberal. Per què el moviment obrer obria aquesta via pragmàtica? Perquè les revolucions iniciades a Europa amb l’ensorrament dels vells imperis (a Baviera, Eslovàquia i Hongria, però també pels carrers de Berlín i Viena) havien estat durament reprimides. De les aspiracions a la revolució mundial amb prou feines quedava un espantall, perquè arreu s’havien organitzat unions cíviques, milícies patriòtiques i grups paramilitars que havien destruït tota esperança revolucionària: els freikorps que van assassinar Rosa Luxemburg en serien el prototip, però –quan els veterans llicenciats organitzats en fasci di combattimento van acabar el biennio rosso italià (1918-1920)- qualsevol contagi revolucionari quedava tallat. Gramsci escriuria que a Rússia havia triomfat la revolució perquè el despotisme del tsarisme tenia ben pocs suports socials i la seva intransigència cohesionava l’oposició, però els règims constitucionals occidentals tenien instruments per a reconduir la protesta popular: eren societats civils més complexes a les que, combinant consentiment i recurs a la força, es podia complaure o desmobilitzar amb certa facilitat. Segons la intel·lectualitat marxista, doncs, la revolució havia triomfat per les peculiaritats russes, i, convertida en un instrument de l’estat soviètic que ara necessitava consolidar-se, la Komintern va fixar les “21 condicions” d’ingrés, fent dels partits comunistes –com el fundat a Espanya el 1921- titelles de Moscou.
La por patronal no era, però, cap invent: la vaga de la Canadenca no espantava la burgesia per la violència desfermada ni pels objectius dels obrers (encara poc revolucionaris), sinó la disciplina demostrada. També el ressò de la revolució mundial en el “trienni bolxevic” al món rural (1918-1921) durant el que es van cremar collites, destruir màquines i produir xocs violents entre vaguistes i latifundistes. FTN va definir l’actuació de Romanones com a una indignant claudicació: recompensava els criminals amb la jornada de 8 hores. En connivència amb la Patronal, el capità general Milans del Bosch, conscient que la debilitat de la CNT era aquella tensió que s’havia mostrat en el míting de Les Arenes, es va negar a alliberar els presoners. La CNT va provar de convocar una nova aturada, mentre el capità general declarava l’estat de guerra (sense consultar Romanones, en un acte de sedició en tota regla contra l’autoritat civil). Després de la recent vaga, la nova convocatòria no va prosperar, i la violació de l’acord per part del capità general va donar protagonisme als sectors radicals de la CNT, que –deixant enrere els atemptats protagonitzats per solitaris individus que executaven espectaculars accions amb dinamita contra personalitats- es van convertir en professionals de la pistola que protagonitzaven assassinats selectius contra l’enemic de classe: propietaris, fabricants, capatassos, esquirols, etc. Així va començar el PISTOLERISME, una espiral de violència protagonitzada per provocadors, confidents, aventurers, espies aturats després de la Gran Guerra i joves radicalitzats (sovint immigrants del sud que havien importat el record de la Mano Negra i el radicalisme més primitiu) que, a sou del millor postor, provocaven la resposta del bàndol contrari, impossibilitant cap solució política.
La percepció patronal de la impotència de l’estat per mantenir l’ordre va conduir-la substituir-lo per una aliança amb la milícia que acabaria definitivament amb l’autoritat de l’estat. Quins instruments va utilitzar? Primer de tot, la CONFEDERACIÓ PATRONAL ESPANYOLA, una Associació de patrons i guarnició que suggereix la sindicació forçada (esperit gremial) com una eina per a superar els conflictes laborals en tribunals estatals (així debilitarien la CNT). Alhora que patrocinava aquesta idea, però, també pressionava les autoritats per demanar mà dura, i es coordinava amb l’exèrcit per impulsar altres mesures de força:
-
SOMATÈN. Milícia catalana
rural medieval contra el bandidatge que s’havia recuperat durant les carlinades
i que ara es convertia en una força paramilitar urbana de la “gent de bé”,
presumptament interclassista (tot i que comandada pel Marquès de Comillas, o el
Comte de Godó). Patrullava carrers amb armes llargues (fusells o escopetes)
sota l’autoritat militar amb finançament patronal, dedicant-se a arrestar, fer
llistes negres o registres domiciliaris.´
-
El LOCKOUT (tancament
empresarial) de les fabriques, tallers i comerços per temps indefinit, deixant
al carrer i sense sou milers d’obrers i les seves famílies
-
Un nou sindicat per
competir amb la CNT, el SINDICAT LLIURE, dirigit per carlins i
tradicionalistes. No va tenir l’èxit que tenien a França o Itàlia, la
col·laboració entre classes en un entorn paternalista no va despertar simpaties
entre la classe obrera.
-
La LLEI DE FUGUES
(1921), és una expressió aplicada accions extralegals contra empresonats, als
que es posava en llibertat i a la sortida de la presó se’ls matava a trets amb
la justificació que volien escapar-se. El 1921, dels 22 cenetistes morts, 12 ho
van ser amb aquest proceidment. Com a represàlia, assassinen Eduardo Dato (3
anarquistes catalans: Mateu, Nicolay i
Casnellas, que van disparar des d’una moto amb sidecar contra
l’automóvil oficial) oficial.
Aquesta múltiple ofensiva y la violència sistemàtica impulsada pel governador civil de Barcelona, Severiano Martínez Anido, explica que el nombre de víctimes del pistolerisme sigui majoritàriament obrera. El llibre d’Amàlia Prada situava tots els assassinats en el mapa per a demostrar que la violència es produïa sobre tot en els barris obrers (Poble Nou, Poble Sec, Sant Martí, Casc Antic, o Sants) i, encara que en la identificació de les víctimes s’hi detectaven policies, pistolers, patrons, encarregats o obrers anti-sindicals, la major part de les víctimes van ser obrers anarcosindicalistes.
Sobre aquesta espiral de violència creixent va caure el
1921 una mala notícia provinent del Marroc. La guerra colonial venia marcant
l’evolució de l’estat, perquè –a més d’augmentar la distància entre el sistema
polític i una part considerava de la societat espanyola que no participava dels
interessos colonials- anava accentuant la divisió interna de l’exèrcit i va
estimular les ja per si perceptibles inclinacions autoritàries del rei. El
conflicte s’havia cronificat en una contínua guerra de guerrilles, tímides
ocupacions de noves posicions, i reaccions violentes de les cabiles... fins que,
que, a Annual, una ofensiva mal planificada i una confusió inesperada van
generar una retirada confosa i massiva que va deixar 9.000 cadàvers al desert.
No hay comentarios:
Publicar un comentario