L’article també denuncia els excessos de la repressió, admetent que “la nostra classe dirigent era partidària de la llei de fugues i, fins i tot, de l’assassinat”. L’afegitó oblida que ambdós conceptes podrien ser considerats sinònims, ja que la llei de fugues seria la cobertura legal de molts assassinats d’obrers durant l’època del pistolerisme. Però això seria més tard. De moment la Setmana Tràgica i les condemnes a mort conseqüents van provocar, ara fa cent anys, la vergonya mundial d’Espanya –retratada amb raó i en manifestacions de repulsa europees, un cop més, com el regne de les tenebres que és encara avui-, la ruptura de les forces catalanistes unides des de 1906 en el moviment Solidaritat Catalana per lluitar contra la llei de jurisdiccions, i la mobilització crítica dels intel•lectuals, demostrada en l’article escrit per Joan Maragall i que va restar inèdit fins que Josep Benet el va exhumar el 1963. « La ciutat del perdó » és un cant a la dignitat de l’home i potser la crítica més sentida de la pena de mort que s’hagi escrit mai. És un text tan emotiu com angoixant, que reclamava que -si fins ara la ciutat havia estat coneguda com “la ciutat de les bombes”- una decisió desprovista de ràbia podia convertir Barcelona en “la ciutat del perdó”.
No va servir de res. El director de La veu de Catalunya, Enric Prat de la Riba, va decidir no publicar-lo. I aquest gest, criticat per Josep Benet en el seu llibre de 1963, “Maragall i la Setmana Tràgica”, és defensat ara en l’article d’Agustí Pons com un “acte polític coherent” perquè –“amb Ferrer i Guàrdia condemnat a mort i a punt de ser executat”- la màxima preocupació política de Prat de la Riba havia de ser “salvar el govern Maura”, que amb els seus projectes de reforma s’havia guanyat l’oposició de la dreta ultramuntana, la mateixa que avui, diu amb raó, “converteix cada manifestació de discrepància en un auto sacramental”. Aquella dreta que volia desfer-se de Maura volia fer servir la Setmana Tràgica. Davant dels reaccionaris, calia salvar aquell “interlocutor insòlit”, aquell conservador intel•ligent, disposat a les reformes que interessaven a la dreta catalanista. Per tant, salvar-lo era important, i justificava la censura. Pons afegeix que Prat es va mostrar com un polític conseqüent amb els seus principis; entenc que es refereix al catalanisme conservador, i no a la pena de mort ni la restricció de la llibertat d’expressió.
Tot seguit es valora que estava en joc l’aliança entre el catalanisme conservador i el nacionalisme espanyol menys carca. "No sé", conclou, si aquesta decisió “té alguna cosa a veure amb les nostres recurrents dificultats polítiques”. Jo crec que sí que té a veure, mai és casualitat que els think tank de determinats lobbies es posin a escriure d’Història en una revista d’ideologia i pensament. De fet, una lectura malpensada d’aquesta insòlita proposta podria permetre intuir que Maura es Rajoy, y que s’està recomanant al catalanisme conservador –Convergència-que imiti Prat salvant la dreta intel•ligent (Rajoy!?!?!?!) de l’amenaça que suposa per a tots la dreta ultramontana (Aguirre, els seus legionaris de pancarta i els que no són al carrer). Se’ns prepara, doncs, per la imminent aliança, buscant-li justificació històrica i antecedents il•lustres.
No entraré en el fet de defensar el tacitisme polític, la gestió maquiavèlica de les circumstàncies, fins i tot ignorant l’assassinat públic d’un innocent com a càstig exemplaritzant que garanteixi mil i un silencis. Tampoc entraré en la consideració de la censura com un instrument necessari al servei de l’estratègia política i de la conveniència fàctica. Són dos monstruositats terribles, que ens permetrien especular sobre quina mena d’estat podrien tenir aquests senyors projectat, i sobre quina mena de política estan realitzant ara per ara. Sobre la seva actitud durant el procés parlamentari que va aprovar l’actual estatut, sobre el viatge del senyor Mas a Can Zapatero, sobre l’actitud colpista amb la que han sabotejat el Tripartit, més enllà de la polèmica diatriba parlamentària, i sobre els vídeos del senyor Madi.
Tampoc no especularé sobre la consideració positiva de qui actua conseqüentment amb les idees, però oblidant que deixa el cos d’un innocent al peu del castell de Montjuïc, la justícia convertida en teatre, i el primer intel•lectual del país silenciat en un calaix. Més que insistir en que considerar positivament aquells silencis em sembla criminal; més que recordar que aquella estratègia no va servir de res i no va salvar el govern Maura, que això ja ho diu l’article i Prat no ho sabia quan va prendre la decisió, m’agradaria recordar que no és cert que Prat no tingués alternativa, ni que aquella fos la millor: podia girar a l’esquerra, parlar amb els liberals espanyols i –sobre tot- mantenir viva Solidaritat Catalana.
Per què silenciar les alternatives i que, en el seu conseqüent gir conservador, Prat de la Riba va trencar la unitat de les forces catalanistes nascuda el 1906?
Tan reaccionària és la dreta catalana que negociar en termes progressistes i considerar la possibilitat de demostrar fair play a l’esquerra sigui un tabú innombrable? Per què s’omple la boca de catalanisme quan prefereix sempre la protecció de les pistoles espanyoles al reconeixement de parts del programa que l’esquerra desenvolupa a Catalunya?
No hay comentarios:
Publicar un comentario