 |
| Fotograma de "Conspiracy" (Frank Pierson, 2006), pel·lícula que es va estrenar a Espanya amb el títol "La solució final" L'actor Kenneth Branagh interpretava a Reinhad Heydrich |
La conferència de Wansee comença a Villa
Marlier, en un barri selecte de Berlín, el 20 de gener de 1942. Hi assisteixen
15 alts càrrecs de l’estat nazi, però són les SS (per boca de Heydrich, qui
obre la sessió celebrant la recerca de la puresa racial iniciada amb les Lleis
de Nuremberg) les que posen sobre la taula la difícil gestió dels camps, la
superpoblació dels ghettos i la dificultat d’abastir-los. El debat sobre quins
jueus han de ser objecte d’atenció conclou que tots aquells que tinguin almenys
un pare jueu, excepte els casats amb alemanys i amb fills, o justifiquin
permisos especials, que podran optar per la esterilització. Es considerarà
alemanys de ple dret els qui tinguin un 25% de sang jueva (1 dels 4 avis). Es
parla d’evacuar-los a tots, però sembla clar que allò és un eufemisme.
Com havíem
arribat fins aquí? La historiografia va
trigar a estudiar la tragèdia. Raul Hilberg, un jueu fugit de Viena (1939)
reclutat als Estats Units, va veure alliberar Dachau i, fent de documentalista
a Nuremberg, va accedir a informació que li va permetre doctorar-se amb un
primer estudi sobre “La destrucció dels jueus europeus” (1961) que les
editorials jueves no volien publicar perquè –ignorant els testimonis dels
supervivents- solament feia servir fonts alemanyes. Aquell mateix any la
revista The New Yorker va enviar la
filòsofa Hannah Arendt a cobrir una notícia important: el judici d’Adolf
Eichmann que començava a Israel. L’important funcionari de transports de
l’Alemanya nazi (secretari a Wansee) s’havia refugiat a Argentina, on vivia amb
identitat falsa, i havia estat segrestat pels serveis secrets israelians per
ser jutjat pels seus crims de guerra. Lluny de semblar un monstre dogmàtic
carregat de justificacions ideològiques, Eichmann semblava un gris funcionari
consagrat -amb excés de cel i una mediocritat evident- a complir, segons deia,
les ordres dels seus superiors. No havia estat cap ideòleg de l’Holocaust, però
si una peça important de l’engranatge tècnic que havia fet possible l’extermini
de gairebé 6 milions de jueus. Hannah Arendt reflexiona sobre aquell personatge
gris i alhora terrible en el seu llibre “Eichman
a Jerusalem, un estudi sobre la banalitat
del mal”. No provo d’explicar el fenomen, diu Arendt, sinó d’aprendre una
lliçó: que quan deixem de pensar, una acció que és inherent a l’home, i
acceptem que la brutalitat es desplegui davant nostre sense dir res, ni tan
sols plantejar-nos-la, participem del mal d’una forma que pot semblar banal
però és igual de monstruosa.
 |
| Karl Dietrich Bracher, autor de "La dictadura alemana" (1986) és un dels principals autors de les teories intencionalistes. |
Mentre Arendt
posa sobre la taula el problema de les responsabilitats, l’Holocaust es comença
a explicar com a resultat de l’acció d’una colla criminal. És el moment en que
Allan Bullock descriu Hitler com a tirà: la corrent historiogràfica que
anomenem INTENCIONALISTA veu en la voluntat de Hitler el motor de l’Holocaust.
Ho confirmen recordant que Hitler ja planteja la destrucció del jueus a Mein Kampft, que l’escalada de violència
i el seu començament prematur demostra que hi ha un plànol ascendent cap a la
Solució Final. És una teoria versemblant, perquè les fonts mostren de manera
constant des de 1919 a 1945 l’odi que Hitler sentia pels jueus, i és molt
atractiva, perquè permet construir trames recargolades parlant dels traumes que
el torturaven: la mort de la mare en mans d’un metge jueu, el tribunal jueu de
l’Acadèmia de Belles Arts de Viena que no el va admetre, la prostituta jueva
que li encomanà la sífilis, etc. El problema d’aquesta teoria que carrega la
responsabilitat de l’Holocaust en Hitler és que no tenim cap document signat
per ell sobre la “solució final”, que mai va parlar d’ella en les seves
declaracions, ni tan sols en converses privades. Un altre problema és el que va
plantejar Lucy Davidowicz (The war against the jews, 1975): per què els
nazis van esperar a iniciar l’assassinat sistemàtic fins la tardor de 1941, i a
fer servir el gas fins a març de 1942? Si el projecte d’exterminar-los anava en
el seu ADN, per què no van començar abans? Karl Schleunes (The twuisted road to Auschwitz, 1975) busca la resposta en el caos
generat per la invasió de la Unió Soviètica. Per a ell, l’Holocaust és el
resultat del carreró sense sortida que planteja el fracàs de la “guerra
llampec” a l’est: afirma que no hi ha un camí directe cap a Auschwitz, sinó que
la Solució Final és improvisada.
Així s’obre un
debat molt dur entre els historiadors intencionalistes (o hitleristes), i els
historiadors funcionalistes, o estructuralistes, que diuen que l’Holocaust és
el resultat de 3 circumstàncies particulars:
-
Un gir dels
esdeveniments (la deportació a l’est crea superpoblacions en ghettos properes
al front soviètic)
-
L’enfrontament
entre estructures administratives rivals. Una maquinària de govern fragmentada
que genera una espiral de radicalització mútua que empeny una solució no
prevista als nous problemes sorgits per l’evolució de la guerra
-
La propaganda
fanàtica de Hitler va ser llegida/acollida de forma entusiasta per funcionaris
amb excés de cel, desitjosos de demostrar la seva capacitat buscant solucions
locals / pròpies a la gestió dels camps.
Aquestes teories
estructuralistes/funcionalistes amplien la responsabilitat a elits no nazis
(exèrcit, indústria, burocràcia) i denuncien que la teoria del “culpable
solitari” ens distreu de reflexionar sobre la “responsabilitat col·lectiva”. No era possible desconèixer què passava,
diuen! És cert que hi havia un estricte silenci oficial, que els camps
d’extermini estaven sobre tot fora d’Alemanya, i que les filtracions
s’atribuïen a propaganda comunista. Però l’escala de l’extermini (que implicava
milers de funcionaris, policies, conductors, soldats) ho fa difícil. Més aviat,
conclouen, apatia, por i propaganda permetien que tothom preferís no creure els
rumors[1].
Els
estructuralistes/funcionalistes, per altra banda, busquen les raons en
l’estructura de l’estat nazi: una estructura jeràrquica crescuda entorn del partit que roman paral·lela
a la vella administració estatal duplicant funcions, solapant competències,
conforma doncs una caòtica lluita de faccions burocràtiques que busquen
prosperar per mitjà del seu vistiplau. Aquesta lluita entre faccions
funcionarials genera, diu Mommsen, una “radicalització administrativa”:
competint entre elles impulsen polítiques més agressives i radicals, i busquen
comentaris a l’atzar per llegir-los com a ordres que confirmen les orientacions
que ells presenten. Així doncs, l’Holocaust seria la resposta d’una maquinària
de govern fragmentada i caòtica, que viu una espiral inevitable de
radicalització cap a una solució que no havia estat planificada abans. Va ser
una solució ad hoc nascuda
d’iniciatives burocràtiques que –en competència pel favor de Hitler- viuen una
radicalització acumulativa. Si aquest monstre burocràtic té vida pròpia
–arriben a afirmar- aleshores Hitler no domina l’administració ni l’exèrcit i
solament capitaneja des del vèrtex una selva institucional; Hitler seria un
“dictador dèbil”. Efectivament el funcionament de l’estat nazi és caòtic:
encara que Hitler nomena un govern tradicional amb ministres, no hi ha reunions
de govern (se’n celebren 72 el 1933, però el 1936 ja solament en fan dues). És
més: les lleis de cada ministeri es van corregint en esborranys que van corrent
fins que Hitler els signa, sovint sense llegir-los. El problema d’aquesta
teoria del “dictador dèbil” és que no sembla que pugui ser-ho qui va acabar amb
tanta duresa amb l’oposició i prenia decisions difícils en temes concrets (la
política exterior, per exemple), ni detectem en la documentació cap
disconformitat de Hitler amb les decisions o persones que les han pres.
Ian Kershaw va
conciliar les teories funcionalistes / estructuralistes en la biografia de
Hitler que escriu a finals dels noranta, i a “Hitler, els alemanys i la solució final” (2009). Fa servir un
discurs intranscendent del secretari d’estat del ministeri d’agricultura
prussià, Werner Wilikens, pronunciat el 21-3-1944: “Tothom que té l’oportunitat d’observar-lo sap que al Führer li és molt
difícil ordenar des de dalt tot el que es proposa realitzar”, comença dient.
Ens està confirmant aquesta teoria del “govern del caos” que la consagració de
Hitler a la sobre-actuació / representació del poder carismàtic provocava. I
afegeix que, malgrat això, “tothom
treballa millor en el seu lloc si treballa en la direcció del fürher”. Tot
seguit critica els que, fins aleshores, han esperat ordres i instruccions. Esperar
és un error, diu: “tots tenim el deure
d’intentar, en l’esperit del Führer, treballar en la seva direcció”.
Aquesta expressió permet a Kershaw entendre el que va passar: Hitler tindria
una “autoritat carismàtica” que generava en el seu entorn un ambient que
espitjava els seus seguidors a executar el que consideraven les seves
intencions, assumint la responsabilitat de “treballar en la direcció del
fürher”. Voldria dir fer tasques que, segons els seus indicis, el complaurien.
No seguien ordres, perquè Hitler mai seia al despatx més que per signar
precipitadament quatre documents, però assentia o negava els requeriments del
subordinats, que interpretaven les seves contradictòries directrius i actuaven
d’acord amb el que consideraven que s’esperava d’ells. Ell no es comprometia
perquè la gestió del seu carisma l’obligava a allunyar-se dels errors
(mantenint la suposada infal·libilitat) i a consagrar-se a la perpètua
representació del poder.
Aleshores apareix
el llibre de Daniel Johan Goldhagen “Los
verdugos voluntariós de Hitler: los alemanes corrientes y el Holocausto” (1997). Evitant totes aquestes interpretacions
dels politòlegs afirma que hi va haver un «camí directe» a Auschwitz, i que tot
passava per un profund antisemitisme, essència de la cultura, la societat i la
història d’Alemanya. Quan es pregunta per què no hi va haver gairebé oposició a
l’Holocaust, es respon que tots els alemanys eren antisemites. I conclou amb un
veredicte de culpabilitat per a tot el poble alemany, per molt que es pugui
diferenciar entre els “perpetradors” del crim, els encobridors i els
col·laboradors.
L’èxit del llibre d’aquest jove professor de Harvard no es
devia solament a la publicitat, també a que oferia una solució simple pensada
per a commoure i que, per la seva accessibilitat, s’allunyava dels complicats girs barrocs dels
acadèmics que intentaven explicar l’Holocaust. Encara que la major part de la
historiografia va criticar el seu discurs, Mommsen li reconeix la capacitat de
demostrar que en la maquinària de la mort intervé “un nombre de persones
aterradorament ampli”, i que «és impossible negar que la major part de la
població coneixia». Fora d’això, el llibre va encetar una agra polèmica
historiogràfica que va durar mesos, que el diari Die Zeit va acollir, i que s’ha recollit com a “Controvèrsia
Goldhagen”: a més de durs atacs personals –se li va dir que buscava venjança
perquè era fill d’un supervivent- el llibre va ser criticat per no atendre el
context (altres violències europees), descuidar dades de forma interessada
(l’alta taxa de nupcialitat entre jueus i alemanys durant els anys vint, per
exemple), oblidar altres exterminis (que treuen excepcionalitat a l’Holocaust),
o fer “pornografia del terror” en les duríssimes descripcions de les matances.
Es va respondre a Goldhagen que, si l’antisemitisme és intrínsec a la societat
alemanya, per què les democràcies encetades el 1918 i el 1945 semblaven
ignorar-lo, o si tots els alemanys són antisemites... com quadren en aquesta
teoria els alemanys que van expressar reserva o remordiment per la persecució
dels jueus? Els exemples anirien molt més enllà dels polítics empresonats (com
Adenauer), dels bisbes que van plantar cara (von Galen, bisbe de Münster) o els
intel·lectuals desterrats que criticaven el règim (com Thomas Mann). NO
solament hem de pensar en els que practicaven una desafecció silenciosa
(inhibint-se, divulgant informacions prohibides o propagant rumors), o fan
actes d’inconformisme (sabotatge, distribució de pamflets, acudits o
crítiques). També hi va haver una oposició activa: els joves Swing, els pirates
Edelweis o la Rosa Blanca impulsada pels germans Hans i Sophie Scholl, per
exemple. Es més: 3 milions d’alemanys passen pels camps de concentració i
77.000 perden la vida en la seva oposició al règim.
Christopher
Browning (Algunos Hombres grises. El
batallón 101 y la Solución Final en Polonia, 2002) va ser un dels
principals crítics de Goldhagen. En el seu llibre explica com una unitat
concreta duia a terme la seva tasca, i conclou –després de seguir-los en la
seva feina quotidiana- que no troba motivacions ideològiques, ni tan sols un
ferm antisemitisme. Que el que hi ha sobre tot en aquelles persones és covardia
(és més fàcil afusellar gent indefensa que estar a la primera línia del front),
ambició curricular, cap fortalesa per respondre a la pressió ambiental que ha
deshumanitzat els jueus. Quan analitza una represàlia massiva per la mort d’un alemany
en un poblet polonès es pregunta si «no matarien sistemàticament polonesos si
aquesta hagués estat la política del règim». I demostra que la tesis de
Goldhagen que adjudica aquell odi a l’essència cultural alemanya té molts
racons que fallen: i els vigilants dels camps, que majoritàriament no eren
alemanys? I si el motor de l’Holocaust és l’antisemitisme adjudicat a
l’essència d’Alemanya, per què el debat sobre l’extermini no comença abans,
durant la república de Weimar?
[1] El debat sobre la responsabilitat dels alemanys
tindria moments molts difícils de pair, com demostra la polèmica sorgida durant
els actes oficials del 40è aniversari del final de la Segona Guerra Mundial: la
visita del president nord-americà Ronald Reagan i el canceller Helmut Köhl al
cementiri de Bittburg el 5 de maig de 1985 va desencadenar fortes crítiques
perquè al lloc on van deixar l’homenatge floral hi havia 48 Waffen SS enterrats
i la resposta alemanya oficial va dir que “els soldats alemanys també eren
víctimes”. El canceller alemany havia guanyat les eleccions el 1982 i preparava
la seva reelecció amb un discurs nacionalista conservador que volia netejar de
culpes el passat de l’Alemanya unida que projectava. Quan aquesta polèmica encara
durava l’historiador Ernst Nolte publicava al Frankfurter Allgemeine Zeitung un article, “El passat que no acaba de passar” (6 de juny de 1986) que va
inaugurar la Historikerstreit (1986-1987) o “querella dels historiadors”. En
l’article assegurava que el terror comunista va provocar l’ascens nazi, que el
comunisme superava en destrucció i fatalitat l’experiment nazi i que el terror
nazi havia estat una excessiva i desproporcionada reacció defensiva. En resum,
el GULAG és anterior, pitjor i causa de l’Holocaust. Nolte estava negant la
singularitat alemanya, demanant el final de la “culpa” desviant-la, en plena
“segona guerra freda”, contra la URSS. L’article va generar una espiral de
rèpliques i un debat molt profund i important: no solament perquè va estimular
la recerca i hi van participar personalitats de primera fila, sinó perquè
permetia aixecar totes les alertes pels usos polítics de la història. Aquesta
va ser una de les crítiques que va adreçar a Nolte el filòsof Jürgen Habermas:
posar el discurs històric al serveis del interessos polítics de present era
usar la ciència il·legítimament, i comparar l’Holocaust amb altres matances era
trivialitzar la violència del nazisme.
No hay comentarios:
Publicar un comentario