S26: ELS FEIXISTES ARRELEN!

Primera seu del Fasci Italiani di Combattimento i d'Il Popolo d'Italia

Per a Robert Paxton és el moment més important de la història del feixisme perquè entrarà a competir amb les forces tradicionals. Ja no poden fer servir la pluralitat d’inconformismes ni la protesta indiscriminada; ara han d’escollir paraules i accions, treballar amb socis polítics. I prioritzar quines consignes mantenen de tota la gama de negacions que contemplaven inicialment. Com a conseqüència d’aquest nou perfil adquirit, l’acció política contrasta amb la retòrica anterior i –en la selecció dels arguments- podem recollir arguments suficients per atorgar-los naturalesa.  Guanyen seguidors, però decebran o marginaran els primers “puristes”, bé sigui perquè fan servir el parlamentarisme burgès, o bé perquè posen el parlar per sobre de l’actuar.

En el cas italià el mecanisme amb què superar el desastre electoral de novembre de 1919 va ser l’esquadrisme: grups violents practicaven el terror fent servir la seva experiència militar, principalment contra els socialistes, tal i com havia passat en l’assalt del diari Avanti. Ara, en ple “bienio rosso” els propietaris busquen la seva protecció i utilitzen les pallisses i expedicions nocturnes per intimidar els socialistes. El 1921 van destruir 120 seus del partit i van matar 102 persones.  Passar a ser la mà executora dels propietaris rurals, i desplaçar-se a la dreta, va escandalitzar els primers idealistes. Solament un exemple: el nou PNF (1921) treu els punts radicals del programa (nacionalitzacions i impostos), demana colònies després que la inoperància estatal faci perdre el Fiume (1919) que D’Annunzio havia ocupat, i –després d’haver demanat la confiscació de les propietats de l’església- ara la respecta com a part de la “tradició imperial i cristiana de Roma”.

El canvis els van permetre presentar-se a les eleccions de 1921 amb els veterans del “Transformisme”: segons l’acord amb Giolitti, 35 escons dels 100 de la llista liberal (Bloc Nacional) van ser per a ell. Gràcies a aquesta acció no solament abandonen la perifèria de l’escena política, també guanyen respectabilitat política. Les negociacions el fan semblar confiable a ulls dels empresaris.

El cas d’arrelament més espectacular és el dels nazis. El partit nazi passa de ser el darrer en les eleccions de 1928 a ser el primer el 1932. Per què?

-          Perquè la negociació de les reparacions amb el banquer nordamericà Owen D. Young els va permetre atacar el govern perquè acceptava haver de pagar, encara que fos menys.

-          Perquè quan impacta el crack, l’enfonsament dels preus agrícoles i l’atur els fa guanyar simpatitzants. El resultat electoral de 1932 els converteix en una força indispensable per formar govern.

En les següents eleccions van perdre suport, però ells es negaven a entrar en el govern si no se’ls donava un paper protagonista.

A França, cinc governs de partits republicans van quedar esquitxats per corrupteles entre 5/1932 i 1/1934. La més important, el cas Stavisky, feia referència a un estafador conxorxat amb parlamentaris radicals com Camille Chatemps, ministre de Justícia del govern d’André Tardieu. L’escàndol va esclatar quan la premsa va denunciar que el judici havia patit 19 aplaçaments, presumptament per l’ajuda del ministre, i –el 8 de gener de 1934- va ser trobat mort. La policia va dir que s’havia tractat d’un suïcidi, però la dreta va dir que havia estat “assassinat per ordre de Chautemps, evitant revelació de secrets” i inicià una campanya de dures crítiques per fer-lo dimitir (com va passar, efectivament, el 27 de gener). L’extrema dreta, en canvi, va utilitzar l’antisemitisme i la xenofòbia contra Chautemps, que era un maçó ucranià nacionalitzat francès.

Caricatura de les manifestacions nacionalistes provocades per la destitució del prefecte de policia Jean Chiappe, amb Action Française i altres lliguistes desfilant (Le Populaire, del PSF, 1934)

Qui era aquesta dreta? Tot un seguit de “Lligues” (evitaven parlar de partits) amb molta presència a la societat francesa dels anys trenta: Action française (que havia estat fundada per Charles Maurras l’any  1899 tenia més de 60.000 seguidors més o menys monàrquics), les Jeunesses patriotes (1924) i –atenció- la Croix-de-feu, excombatents dirigits (1931) pel coronel François de la Rocque.

Els esdeveniments es van precipitar quan el govern va acomiadar el prefecte de policia Jean Chiappe, indulgent amb l’extrema dreta, el 6 de febrer de 1934. Aleshores, les queixoses manifestacions convocades per les diverses lligues convergeixen a la plaça de la Concòrdia. Els enfrontaments amb la policia acaben amb 17 morts i més de dos mil ferits. En l’Assemblea, la dreta demana la dimissió del govern. L’esquerra –davant la pinça exercida entre els conservadors al parlament i els feixistes al carrer- dóna suport al primer ministre Daladier. Encara que restableix l’ordre públic, algunes de les seves ordres són ignorades per la policia; per això dimiteix. Es forma un nou govern, presidit per Gaston Doumergue (qui entre 1924 i 1931 havia presidit la república). Aquest govern es deia “d’unitat nacional”, però en realitat estava format per figures de la dreta parlamentària, entre les que destacava un veterà de la Gran Guerra, el Mariscal Philippe Petáin.

L’esquerra va interpretar el resultat de la crisi com un complot feixista i convocà una contra-manifestació (9 de febrer). Quan les comitives sindicals es van barrejar per iniciativa dels manifestants, es va produir el primer apropament entre comunistes i socialistes que conduiria a la formació d’una gran coalició, el Front Popular.  La dreta, en canvi, va interpretar el 6 de febrer com una ocasió perduda, i romandrà latent el seu desig de constituir un estat feixista fins la derrota de 1940. No cal, però, esperar aquella derrota fulminant per intuir la força del feixisme a França: l’elecció de Leon Blum com a president del govern (1936) va obrir un altre període de violentes manifestacions per part de les lligues, escandalitzades per l’arribada al poder d’un jueu amb suport comunista. Charles Maurras va escriure que calia considerar la possibilitat de “combatre i abatre” Blum. Les polítiques del Front Popular els semblaven revolucionàries: un govern amb 3 dones, en el que hi havia un primer ministeri de sanitat, nacionalitzacions (que posen en marxa, pe exemple, l’SNCF), i la signatura dels Acords de Mantignon van permetre instaurar el dret de sindicació, la jornada de 40 hores setmanals i les vacances pagades (de les que ja van gaudir 2 milions d’obrers el 1937). Però potser el que ens interessa, ara que analitzen l’arrelament del moviment feixista, és com el Front Popular francès va prohibir qualsevol grup paramilitar: l’estat havia de mantenir el monopoli de la violència.

Tots aquests fets mantenen obert un interessant debat historiogràfic a França: mentre alguns historiadors, com René Remond (Le droit en France, 1954) distingeix solament tres dretes en la història francesa –la legitimista (o contrarevolucionària), l’orleanista (o liberal) i la bonapartista (o cesarista)- i per tant el feixisme seria un “fenomen estranger”, de manera ben contrària Zeev Sternhell (El nacimiento de la ideologia fascista, 1984) diu que França és el “veritable bressol del feixisme”, basant-se en la funció purificadora que George Sorel havia atorgat a la violència des de l’esquerra, afegint que la facilitat amb que cau la democràcia el juny de 1940 amaga la força del feixisme a França. En qualsevol cas, sigui per la tradició republicana o perquè la majoria conservadora no es va sentir prou amenaçada per la revolució com per buscar la protecció del feixisme, l’estat francès va respondre amb energia davant les forces paramilitars en defensa del monopoli de la justícia que havia d’encarnar. L’exemple francès demostra que els feixistes no poden desenvolupar-se si el sistema polític funciona i les institucions no els donen oportunitats (des de dins).

El cas britànic també és interessant. La Unió Britànica de Feixistes de Sir Oswald Mosley va créixer fins que van arribar notícies de les violències a Alemanya. Després de la batalla campal de Cable Street (4-10-1936) entre els obrers que s’havien mobilitzat contra una desfilada d’uniformats i la policia que els protegia, una Llei d’Ordre Públic va prohibir els uniformes polítics i va reprimir amb duresa les queixes. Per tant no n’hi havia prou amb un uniforme i repartir pallisses per aconseguir el triomf. Calia una crisi comparable, modificar discursos i... ¡aliances polítiques!