Què empenta
aquells veterans? Tres
sentiments: la por a la revolució (que les notícies arribades de Rússia semblen
accelerar a la Itàlia de postguerra, on es viuen més de 2.000 vagues el 1919);
la frustració nacional pels del tractats de pau (Triestre i Trentino no semblen
compensació suficient al sacrifici ofert durant la Gran Guerra); i el desencís
de la democràcia, un règim ineficaç i sense autoritat per a lluitar pels
interessos nacionals, contra la crisi ni el desordre revolucionari. Per això un
veterà, l’heroi dretà de guerra Gabriele d’Annunzio va ocupar pel seu compte la
petita població de Fiume (10/1919-11/1920): allà, Il Comandante desenvolupà el que seria l’imaginari feixista: discursos
vehements, nostàlgia imperial, camises negres i bandera amb calavera i tíbies
creuades. Mussolini el defensarà des d’ Il
Popolo d’Italia... però quan aquell any testi el feixisme a les urnes no aconseguirà
cap representació!
L’APARICIÓ (2). Havíem deixat Alemanya convulsa al marxar el Kàiser. El nou govern
socialdemòcrata presidit per Evert intentava navegar enmig de la guerra civil entre
la revolució espartaquista i els Freikorps
de voluntaris retornats del front que –per iniciativa pròpia- es dediquen a
reprimir-la. L’exèrcit, convençut de la “ganivetada per l’esquena”, mastega amb
dificultat les duríssimes negociacions
de pau –el “diktat”- i la redacció
d’una constitució molt moderna a Weimar, amb sufragi universal i una forta
descentralització. La República, batejada amb el nom de la ciutat on neix el
text, s’havia resistit a pagar les reparacions de guerra fins el punt que els
francesos li ocupen la conca del Ruhr (1923). El debat havia obert les
negociacions que havien conduït al Pla Dawes (1924) i el finançament del deute
acordat allà va acabar de normalitzar les relacions internacionals.
El caporal Adolf Hitler[i], recuperat d’una ceguesa histèrica en saber la rendició alemanya, s’havia incorporat al servei d’intel·ligència de l’exèrcit per a investigar un grupuscle nacionalista. La seva oratòria incendiària acostava cada cop més públic a la Bürgerbräukeller de Munich, arribant al comitè dirigent d’aquell partit, el NSDAP, Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei. Allà donarien el tret de sortida a la “revolució nacional” el 8 de novembre de 1923. El president de Baviera va reprimir el cop amb duresa: la policia va disparar contra els manifestants nazis. Hitler va ser detingut i empresonat. A la presó va comprendre que mai aconseguiria el poder per la força, i que per fer-ho calia combinar l’ús del sistema polític legal i la violència selectiva.
Però el canvi d’estratègia no va ser l’única conseqüència del fracàs del putsch: l’estança a la presó seria curta, però profitosa, perquè allà va redactar “Mein Kampft” (1925), un pamflet on barreja sentiments convulsos amb el producte de lectures confuses: avala altres pamflets antisemites, com “Els protocols dels savis de Sió” o “El primer problema del món” (Henry Ford, 1920), relaciona els jueus amb els bolxevics –“els dimonis bessons del món” (!!!)- amb un argumentari torturat, es postula per eradicar-los, i proposa la recerca d’un “espai vital” per a Alemanya a l’est. Rudolph Hess escriurà a les seves memòries que –mentre escrivia “La meva lluita”- el sentia “revivir sus experiencias de la guerra, imitando los ruidos de granadas y de ametralladoras, salta de forma salvaje en medio de la habitación”. El llibre, primer inadvertit, es convertirà en súper-vendes l’any que Hitler va arribar a la cancelleria... i s’ha comprat molt per internet, perquè qui en tenia els drets –les institucions bàvares - no l’havien reeditat. Recentment se n’ha publicat una edició crítica/comentada.
FONAMENTS
IDEOLÒGICS. En la demagògica
feixista reconeixem Nietzsche. La seva crítica dels valors burgesos i cristians
a “La genealogia de la moral” havia
denunciat el concepte de culpa perquè introdueix tendències apaivagadores de la
voluntat i l’impuls vital. Per superar aquest estadi ”d’esclavatge” cal
convertir-nos en “superhomes” espiritualment lliures dels valors afeblidors, i recuperar
la dignitat inherent a l’activitat creadora i l’ús de la força.
També reconeixem
el racisme propi del vell positivisme quan plantegen l’hegemonia de les races
que –sense mestissatge- no han entrat en decadència. El 1923 Hitler coneix al
Festival de Bayreuth el marit d’Eva Wagner, Houston Stewart Chamberlain, qui
afegia a la superioritat de la raça germànica algunes engrunes de pangermanisme
(Els fonaments del segle XIX, 1899). Al diagnòstic d’Oswald
Spengler (La decadència d’Occident,
1923) cal sumar el descobriment del paper de les bactèries en els contagis que
havia fet Louis Pasteur i dels mecanismes de l’herència explicats pel botànic
Gregor Mendel: la seva mala lectura impulsava la purificació del “cos de la
nació” d’aquells elements hereditaris que –suposadament- contagien enemics
interns. Mentre la geografia determinista assegurava que l’existència d’un
estat precisava del suficient espai per atendre les seves necessitats (és la
teoria de “l’espai vital” de Friedrich Ratzel), un cosí de Darwin, Francis
Galton, proposava que la ciència ajudés la humanitat a millorar la raça instant
els millors a reproduir-se. Aquesta eugenèsia (o teoria de la “selecció
artificial”) s’havia insinuat ja a “L’origen
de l’home” (1871): “Entre los
salvajes, los individuos débiles en cuerpo y mente desaparecen muy pronto (...)
los hombres civilizados, en cambio, (...) construimos asilos para los imbéciles,
los mutilados y los enfermos (...) y nuestros médicos apelan a toda su
habilidad para conservar el mayor tiempo posible la vida de cada individuo (...)
En consecuencia, los miembros débiles de las sociedades civilizadas propagan su
especie (...) Nadie que haya asistido a la cría de animales domésticos dudará
que esto debe ser muy perjudicial para la raza humana”.
Les idees del
sindicalista George Sorel també van ser recollides pels feixistes: la violència
és purificadora perquè desperta la heroïcitat dels homes i serveix perquè les
nacions “narcotitzades per l’humanisme, puguin recuperar la seva antiga
energia”.
[i] L’individu és complicat. A la postguerra
se l’estudiava com el “prototipus del tirà”: Allan Bullock (Hitler: a study on
tyranny, 1951) el veia un polític oportunista amb més egoisme que dogmes, sense
escrúpols ni inhibicions, al que reconeixia habilitat retòrica i talent
teatral. Durant la Guerra Freda, la teoria del totalitarisme l’igualava a
Stalin; per això Bullock va acabar publicant “Vides paral·leles” (1991). Més
endavant, la Història social dels 60 interpel·lava la societat alemanya que
l’havia escollit, mentre una pluja de diagnòstics psiquiàtrics especulava sobre
l’informe que la OSS havia arrencat a Walter C. Langer (“Un estudi psiquiàtric
de Hitler”, 1943) sobre el terreny. Joaquim Fest –a qui el seu pare no havia
apuntat a les Joventuts Hitlerianes- no necessitava culpar un individu dels
crims que una societat no podia pair, i escrivia que aquell radical
revolucionari de dretes l’havia seduït per la seva modernitat mediàtica (1973),
sense aconseguir l’èxit de la seva posterior visió de L’enfonsament (1991). El
debat sobre l’Holocaust que s’accelera durant els anys vuitanta enfrontava la
visió de Hitler com a motor de la tragèdia (els intencionalistes) i els que el
descriuen com a “dictador dèbil” d’un estat “polícrata” (els estructuralistes).
Més recentment, Ian Kershaw ha provat de sumar les dues teories en una
apassionant biografia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario