De cop, la Gran
Purga es va aturar. El 1938, Lavrenti Beria substitueix Yezhov a l’NKVD, que
seria executat juntament amb els seus col·laboradors. Les matances i els
judicis s’aturen. Què havia passat? Per una banda, el fracàs i descrèdit dels
seus impulsors (en tant conspiracions i enemics són quimeres, a mida que no
queden superades per les detencions i deportacions que practica, deixen en
entredit la policia política); per altra banda, el 1938 algun dels caps de
l’NKVD deserten i filtren informació al Japó. La paranoia es gira contra ells:
i si el “KGB” arrestava innocents per a desestabilitzar? I si els traïdors eren
ells, i per això no els trobaven? És una ordre d’Stalin el que atura les
detencions, proclama els èxits i força la dimissió de Yezhov, en la renúncia
d’aquest últim es mostra incompetent per no aconseguir desemmascarar els
traïdors. Stalin havia estat conscient del risc que significava arrencar
confessions i simplificar procediments jurídics, però havia pensat que era
l’única manera de salvar la revolució. Compartia la mateixa paranoia que els
denunciants, però no en va ser el motor impulsor. El personatge, doncs, és
difícil d’interpretar.
Per al dogma
marxista, sempre ha estat el “salvador”, l’home que havia trobat Rússia llaurant amb
arades de fusta i l’havia deixat temuda gràcies a la bomba atòmica. La
historiografia soviètica sempre el va presentar com el “deixeble fidel” de
Lenin, el seu continuador: les seves mesures sempre es van justificar amb cites
de Lenin. Fins i tot durant la desestalinització, Krushev atribuïa els èxits
d’Stalin al fet d’haver seguit l’exemple de Lenin.
Però per als
trotskistes i altres sectors de l’esquerra, Stalin ha estat sempre el traïdor. El seu règim seria una espècie de
bonapartisme thermidorià, l’aliança entre els buròcrates (que garantien la
propietat estatal dels mitjans de producció, però tenien privilegis) i els
burgesos beneficiats per la NEP. Per a Trotsky l’estalinisme és la “victòria de
la burocràcia sobre les masses”, però economia planificada, col·lectivització i
nacionalització dels béns de producció permetien encara considerar l’URSS un
estat obrer. Fins i tot Isaac Deutscher, en la seva monumental biografia de
Trotsky, en recollia el llegat: malgrat haver violat dos principis bàsics de la
revolució (l’internacionalisme i la democràcia proletària) la tradició bolxevic
es mantenia dominant en la URSS d’Stalin.
El discurs
liberal vigent durant la Guerra Freda –preocupat pel lliure comerç i els drets
individuals- caracteritzava l’estalinisme com la suma de violència extrema i
monopoli estatal. Ambdós
característiques serien l’essència del règim des d’Octubre. Per tant, els
liberals no veuen cap triomf de la burocràcia, perquè –en privilegiar el Terror
com a clau interpretativa- veuen Stalin castigar els buròcrates. Per tant
Stalin no pot ser el seu representant, ja que -diuen, entenent la burocràcia
com a col·lectiu conservador- seria contradictòria la presa de mesures
revolucionàries. Per tant, Stalin és la lògica continuació d’Octubre.
Solament alguns
sectors crítics del revisionisme veurien en Stalin una traïció a la revolució.
És el cas de Moshe Lewin en analitzar “el testament de Lenin”: ell veu el pare
de la revolució intuir les desviacions burocràtiques i el perill que
representava Stalin, proposant la seva destitució. Aquest Lenin crepuscular
seria essencialment gradualista i estaria allunyat de la violència com a
partera de la “nova societat” desenvolupista. Altres historiadors crítics veuen
en l’estalinisme un canvi d’estratègia i d’objectius respecte Octubre. De
l’objectiu inicial de construir una societat sense classes ni estat (via
socialisme) s’ha passat a construir un estat dictatorial totpoderós que garantia
els privilegis d’una elit burocràtica (una classe social, doncs). Aquesta
concepció de l’estalinisme com a ruptura s’enfrontava durant els anys noranta
al discurs neoliberal, que considerava les purgues i la violència sumària
l’essència del comunisme, sense diferenciar-lo de l’estalinisme. En
l’estudi que Stephen Cohen[1]
(1973) dedicava a Bujarin es definia la NEP com una alternativa vàlida per
arribar a construir el socialisme per una via més moderada, que el líder
bolxevic defensava contra l’estatalisme d’Stalin. Per tant, concloïa, el
comunisme no seria una via directa a l’estalinisme, un camí sense opcions. Col·lectivització
i industrialització planificada eren solament una possibilitat.
Contra l’exitós discurs neoliberal que –després de l’enfonsament de la Unió Soviètica- proclamava la maldat congènita del comunisme i equiparava Stalin a Lenin, afegint que l’única diferència era que Lenin no havia matat comunistes en massa, el revisionisme insistia a analitzar la història soviètica mitjançant la història social.
Contra l’exitós discurs neoliberal que –després de l’enfonsament de la Unió Soviètica- proclamava la maldat congènita del comunisme i equiparava Stalin a Lenin, afegint que l’única diferència era que Lenin no havia matat comunistes en massa, el revisionisme insistia a analitzar la història soviètica mitjançant la història social.
Alguns llibres optaven per veure continuïtat entre Octubre i l’estalinisme. Stephen Kotkin[2] (1995), estudia el projecte més ambiciós del règim, la construcció de la ciutat de Magnitogorsk (per als treballadors siderúrgics, darrera foto). En el projecte veia les “idees base” de la il·lustració del XVIII: la voluntat de construir un ordre social racional basat en l’ús de la ciència i la tècnica per aconseguir el progrés. Vist així, doncs, aquell desenvolupisme criminal d’Stalin no seria una patologia política, sinó un model a imitar per a construir el socialisme. Tots li veien defectes, però creien que aquella URSS era l’única que tanta oposició havia deixat com a possible.
Altres llibres
continuaven veient Stalin com una ruptura del camí que havia iniciat la
revolució. Oleg Khlevniuk[3]
(1995) va biografiar un dels “homes forts” del règim, el georgià Sergo
Ordzhonikidze, Comissari per a la Indústria Pesant, un estalinista “blanc” que
aplaudia el camí fins 1930 però es distancia del terror. Conclou que “es podia
haver construït un sistema més moderat, menys arbitrari, menys terrorista”.
Tota situació històrica té antecedents, però que estiguin abans no demostren
que hi hagi continuïtat o causalitat. Els bolxevics podien ser autoritaris,
però cal distingir-los d’Stalin per no trivialitzar-lo com a excés.
No hi ha doncs,
avui, cap consens. La figura d’Stalin continua estant difícil d’interpretar.
Per això la reivindicació que en va fer el filòsof italià Domenico Losurdo[4]
ens resulta tant polèmica. Comença recollit les necrològiques escrites el 1953:
ningú no semblava parlar en aquell moment del tirà paranoic i monstruós.
Losurdo recull alabances dels kibutz,
historiadors occidentals, Churchill i els polítics liberals. I advertia la
coincidència d’interessos entre la cúpula “freda” i Krushev: la imatge del tirà
malaltís i sanguinari a qui necessitava culpar de les purgues passades per
aconseguir el vistiplau del XXè Congrés del Partit Comunista (1956) es
consolida aleshores perquè, feliçment, coincideix amb els interessos de les
elits “fredes” occidentals.
[1] Bujarin
y la revolución bolchevique, una biografía política
[2] Magnetic Mountain. Stalinism as a
civilization
[3] In Stalin’s shadow: the career of
“Sergo” Ordzhonikidze
[4] Stalin.
Historia y crítica de una leyenda negra (2011)
No hay comentarios:
Publicar un comentario