S20 (bis): L’ECONOMIA D’ENTREGUERRES

La Gran Guerra havia deixat Europa en precari: no era fàcil reprendre la producció, i per això l’escassedat de productes generava híper-inflació. Els que havien participat en la contesa eren encara economies dèbils, a les que la davallada demogràfica dificultava tirar endavant. Els nord-americans els exigien el pagament dels deutes, per això francesos i anglesos necessitaven cobrar d’Alemanya les reparacions fixades en el Tractat de Versalles. La solució al trencaclosques va venir de l’altre costat del mar: Marc Nouschi descriu com el secretari d’estat de comerç nord-americà, Herbert Hoover, va apostar per una política de crèdits a Europa que acontentava els moralistes (encantats de combinar bones accions i bons negocis), els banquers (que veien en la duresa dels tractats una garantia de cobrament) i els industrials (que esperen compradors per als seus productes). El problema, diu Paul Johnson, és que aquests préstecs generen un “carrusel financer”: els grans bancs americans fiaven a Alemanya per pagar reparacions de guerra als aliats, que fan servir aquests diners per a pagar deutes de guerra. I el retorn immediat d’aquests interessos a Amèrica proporcionaria una falsa sensació de prosperitat, malgrat les advertències de crítics com John Maynard Keynes (“Les conseqüències econòmiques de la pau”, 1918), quihavia qüestionatl’ordre econòmic de postguerra. Tenia raó: la capacitat d’Alemanya de pagar les indemnitzacions de guerra (sense colònies, esquarterada, vençuda, defallida, amb tanta destrucció viscuda) era relativa, i les seves recances començaven a tensar les relacions internacionals. El 1923 els francesos, en garantia del cobraments, van ocupar la regió minera del Ruhr, tibant les relacions amb la fràgil República que havien construït els alemanys a Weimar.

Per resoldre-ho, una comissió presidida pel vicepresident nord-americà va voler normalitzar l’economia alemanya. D’aquí va sortir el PLA DAWES (1924): No reduïa el deute, però si els pagaments anuals, que caldria ajustar al ritme de creixement. El Pla consolida el crèdit nord-americà i, com que garanteix que Alemanya pagarà les reparacions a anglesos i francesos, els redueix els interessos dels deutes inter-aliats a canvi de que les seves tropes desocupein el Rühr. La iniciativa va destensar les relacions internacionals, com demostra el Tractat de Locarno (1925), una renúncia expressa a la guerra i a l’ús de la força signada per gairebé tots els estats europeus. En una nova convocatòria del Comitè Aliat de Reparacions (Pla Young, 1929) es rebaixarà el deute i es fixarà un llarg termini d’amortització (59 anys). Els pagaments serien congelats el 1929 (Moratòria Hoover) i interromputs per Hitler el 1933. El 1953 s’ajornarà el pagament fins a una futura unificació i el 1995 es declarava pagat el capital i començava l’amortització dels interessos. Les reparacions, però, havien deixat d’enrarir el clima diplomàtic el 1924... Europa semblava recuperar-se.

LA PROSPERITY AMERICANA. Aquesta capacitat de mediació i crèdit demostraven l’hegemonia moral i econòmica nord-americana. La seva capacitat de decidir el resultat de la guerra, i el relleu de Londres com a capital financera demostraven el triomf de la civilització americana. Les dades confirmen la seva superioritat productiva: els Estats Units acumulaven el 35% de la producció mundial (superant el 10% anglès, alemany o rus, o el 5% dels francesos i els japonesos). Aquesta immensa capacitat constitueix el triomf de les idees de Frederick Taylor, aquell estudi científic dels processos productius que, identificant moviment inútils i mantenint solament els imprescindibles, homogeneïtzava productes i mètodes fabrils, assignava feines a cada treballador i les feia repetir regularment en un temps prescrit. Henry Ford havia aplicat aquests principis a la seva cadena de muntatge: plantilles, motllos i matrius de foneria permetrien fabricar peces idèntiques que es desplaçarien dins la planta industrial en seqüència cap al lloc on s’acoblarien a un ritme regulat mecànicament per la velocitat aplicada a la cinta de transportament. La multiplicació de la producció permetria abaratir costos (i pujar sous, en compensació) i –en conclusió- l’augment de la massa de consumidors potencials. Així va ser com el 1927 de la fàbrica Ford sortiria el vehicle 15 milions, i el país es va acostar a la “Plena Ocupació”. A “The epic of America”, James Truslow definia els Estats Units com a “terra d’oportunitats”, i anava triomfant el concepte d’”American way of life”.Una sensació d’eufòria, una confiança en que tot anirà millor, semblava acompanyar aspiracions personals i col·lectives. És aquest context psicològic el que va impulsar una febre consumista fins aleshores desconeguda (facilitada per la compra a terminis i el desenvolupament de la publicitat per a “activar el desig de comprar”).La societat d’aquells “feliços anys vint” seria doncs consumista, mediàtica, opulenta i autocomplaent.  Gelosa d’aquest èxit, va desenvolupar políticament projectes molt conservadors.

Joséphine Baker bailando charlestón (1926)

UNA POLÍTICA REACCIONÀRIA acompanyava aquesta aparent prosperitat. Fracassats els intents de Wilson d’incorporar els EEUU a la SDN que ell havia inspirat, les eleccions de 1921 van atorgar confiança al candidat republicà, Warren Harding, amb l’eslògan “Amèrica primer”. Aquest aïllacionisme en política exterior que preconitzaven els conservadors era una renúncia a participar en organismes internacionals per evitar influències exteriors. El president va morir en el seu càrrec (1923) i va ser substituït pel seu vicepresident, Calvin Coolidge, qui renovaria el mandat fins el 1928. Aquell any, Hervert Hoover es convertiria en el tercer president republicà successiu, demostració dels aires conservadors que bufaven en mig d’aquella onada d’autocomplaença nacionalista, aparentment confirmada per l’èxit militar i econòmic. En economia, tot això es va concretar en un mur proteccionista, la Llei Fordney-McCumber (1924), que volia protegir la indústria, però va dificultar les exportacions, perquè els aranzels als productes europeus van col·lapsar els ingressos de l’Europa que comprava productes americans. Els sectors exportadors, aleshores, van començar a acumular estocks, van baixar preus i –en saturar el mercat- van enfonsar la demanda d’alguns productes. Semblava que no tot era prosperitat!

El conservadorisme vigent exaltava la població WASP i rebutjava la població negra, com demostrava  el creixement d’un nou Ku Klux Klan fins els 3 milions de membres el 1921. Aquesta organització terrorista secreta de caràcter racista fundada a Tenessee el 1865 s’havia dissolt quan les lleis Jim Crow (qüestionant les esmenes XIV i  XV pròpies de la Reconstrucció, 1868-19870) havien permès recuperar l’hegemonia blanca.  Després de l’estrena de “The birth of a nation” (D. W. Griffith, 1915), el KKK es va reeditar ampliant objectius (Indigents, jueus...) com a braç armat dels moralistes del “cinturó de la Bíblia”. I és que la re-afirmació identitària WASP permetia fonamentalistes protestants pregonar la lectura literal de la Bíblia sense interpretació crítica: el 1919 un ministre baptista, William Bell Rileey, fundava a Minnessota l’Associació Mundial de Fonamentalistes Cristians i afirmava que, seguint textualment la Bíblica, la teoria de l’evolució era una hipòtesi. Encara que al professor John Scopes solament se’l va condemnar a una multa, el Procés (1925) per ensenyar l’evolucionisme se li va instruir! El 1924 naixia l’Anti-evolution League of America, del predicador J.W.Porter, de Kentucky, que lluitava contra l’ensenyament del pensament de Darwin tant com contra el consum d’alcohol i a favor de la segregació racial..

Aquests lobbies cristians atacaven els saloons i destruïen les begudes, argumentant que eren nocives per a la salut i perjudicaven l’estabilitat i els recursos de les famílies. Com que garantien vots, hi va haver polítics que van acollir les seves propostes i van arribar a fer aprovar la XVIII Esmena a la Constitució (1919). Conduiria al tràfic clandestí i al gangsterisme.