El supremacisme
WASP propi de la “Prosperity” va tancar les portes a la immigració estrangera.
Entre 1890 i 1921 havien arribat 13 milions de persones, però aquell any la Quota Act (i el 1924 la Immigration Restriction Act) limitava
els nombre de nouvinguts, malgrat que -dels 123 milions de persones que vivien
als Estats Units aquell any- un de cada 10 havia nascut a l’estranger i dos més
tenien un pare nascut fora. Si hi ha un cas que ajuntava aquesta xenofòbia a la
paranoia antirevolucionària pròpia d’aquesta societat tan conservadora és el
que va dur Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti davant la justícia. Aquests dos
immigrants italians, un sabater i un peixater, simpatitzaven amb els robatoris
i atemptats del grup anarquista de Luigi Galleani. Van assassinar realment el
comptable Frederick Parmenter i el vigilant Alessandro Berardelli després de
robar 15.000$ de la Slater-Morrill Show
Chompany a South Baintee (Massachussets) la tarda del 15-4-1920? No està
tan clar com sí ho estan les incongruències dels testimonis i les proves
balístiques, i la parcialitat del jutge. La societat americana es va trencar
entre els que esperaven un càstig exemplar que conjurés l’amenaça “roja”
encarnada pels immigrants, i els que veien en una condemna sense proves
evidents un perill per a les llibertats. Les apel·lacions, les queixes i les
manifestacions en grans ciutats van retardar l’execució gairebé 7 anys, i van
forçar el governador de Massachussets a formar una comissió (1927) que va
confirmar el veredicte que els va dur a la cadira elèctrica el 23-8-1927.
EL CRACK. El 24 d’octubre de 1929 l’enfonsament de
la borsa de NYC va concentrar milers de persones espantades a Wall Street,
obligant la policia a desallotjar-los. Aquell “dijous negre” es van vendre 13 milions
d’accions i el dia 29 el pànic encara continuava: 16 milions d’accions no van
trobar comprador aquell dia perquè –caient el preu- es multiplicava el desig de
venda. També els bancs, per poder abonar els diners als primers titulars que
les venien, van haver de vendre les accions que posseïen, accelerant així la
caiguda de les cotitzacions. Les coses valen allò que algú està disposat a
pagar i –sense compradors- molts accionistes es van quedar sense res. Aleshores,
la crisi financera va contaminar altres sectors:
Perquè la ruïna de molts inversos disminueix la capacitat
de consum del mercat (afebleix la demanda).
Perquè la ruïna dels bancs restringeix el crèdit
per finançar les empreses (aturant la seva activitat)
Perquè quan cau la demanda cauen preus, i quan cau el
crèdit cau la capacitat de produir. Sense compradors ni marge de maniobra,
moltes empreses van tancar.
L’augment espectacular de l’atur (de 3 milions el 1929 a
13 el 1933) va crear una angoixa nacional.
QUÈ HAVIA PASSAT? Hi ha qui denuncia desequilibris entre
oferta i demanda: la híper-producció havia multiplicat tant l’oferta que
els compradors no podien absorbir-la. No hi havia prou compradors per a tanta
producció. Per si fos poc, molts d’aquests compradors havien pogut participar
de l’orgia consumista mitjançant el crèdit: els préstecs havien passat de 1.375
milions de $ (1925) a 3.000 milions de $ (1929). Milers de persones quedaven endeutades
i sense propietats de valor.
Altres eviten criticar
el sistema i acusen actuacions polítiques concretes. Diu Milton Friedman que el crack seria un mecanisme
regulador natural que posava fi als desequilibris. Per una banda, la força
obrera (inspirada en 1917) dificultava reduir costos: augmentant els sous
pujava la demanda, i per això els preus també pujaven. Kildelberger critica
l’absència de controls pròpia del liberalisme, i que –quan Hoover actua,
fallant-li la fe en el sistema, diu Friedman- no impulsa mesures federals
directes als marginats, sinó que redueix impostos a bancs i empreses, i ofereix
crèdits a empreses per a contractar. És un programa limitat, que privilegia els
fabricants, però cap administració anterior havia impulsat mesures tan rupturistes
amb la tradició del “Laissez faire”. Ajudar
bancs i empreses ignorant els ciutadans afamats va resultar impopular.
Dos exemples
d’aquesta insensibilitat del govern Hoover van ser la Marxa de la Fam (1932) que van
emprendre 3.000 treballadors de Detroit per a presentar les seves demandes a
Ford, durament aturats per la policia, i
la Marxa del Veterans d’aquell mateix any. El 1924 el Congrés havia
compensat els veterans de guerra emetent bons per 400$ capitalitzats al 4%, que
es pagarien en 20 anys. Davant la crisi, 200 de Portland emprenen una marxa cap
a Washington per demanar que els avancin el cobrament. Ja són milers quan
acampen davant del Capitoli. Hoover es va negar a rebre’ls, els va oferir el
bitllet de tren de tornada (descomptant-lo de l’import dels 400 $) i ells es
van negar a marxar. L’exèrcit va organitzar una terrible càrrega que va deixar
un reguitzell de ferits. Un jove general McArthur va organitzar l’atac amb
gasos, cavalls i baionetes; el van ajudar dos comandants subalterns, Eisenhower
i Patton.
NEW DEAL. Aquesta insensibilitat explicaria el
resultat electoral que, el 1932, va dur els demòcrates a la presidència.
Franklin Delano Roosevelt va obtenir el 57% dels vots i, guanyant en gairebé
tots els estats, es va endur el 89% dels vots electorals. A més de prometre un
“nou tracte” per als ciutadans nord-americans (com havia fet com a governador
de NY) hi va contribuir una actitud pragmàtica: en el discurs d’investidura
convertia “assegurar l’existència mateixa
dels ciutadans” en “la primera
obligació del govern”. L’endemà mateix va dictar un tancament excepcional
dels bancs, la United States Bank Holiday,
que volia restablir la confiança en el sistema bancari. Cinc dies més tard,
presentava al congrés la Emergency
Banking Act: diu que solament obriran els bancs que superin l’examen de
solvència del Departament del Tresor. Com que la Federal Deposit Insurance Corporation assegurava els primers 5.000$
de cada dipositant, molts estalviadors hi van ingressar els seus diners.
Contra
l’ortodòxia de la “mà invisible”, el “brain trust” que formava l’equip
presidencial va inspirar-se en Keynes (“Teoria
general sobre el treball, l’interès i el diner”, 1936) per impulsar l’activitat
econòmica des de l’estat: per una banda van oferir serveis bàsics per a la
demanda (augmentant així la renda familiar, i de passada el consum); per altra,
van impulsar infraestructures (que oferien llocs de treball i comandes per a
les empreses, augmentant així la producció, el consum i els beneficis
empresarials). És cert que per oferir aquests serveis i impulsar aquestes
infraestructures, l’estat entrava en dèficit pressupostari, però es pensava
recuperar-lo. Com? Per una banda, l’augment de sous i beneficis augmentarà la
recaptació dels impostos directes; per altra banda, l’augment del consum i la
compra de matèries primeres per a fabricar permetrà augmentar la recaptació
dels impostos indirectes. Ambdós ingressos compensarien el dèficit estatal.
 |
| Hoover i FDR |
Dit i fet! Un
“Primer New Deal” es va concretar, durant els primers CENT DIES de govern (març
a juny de 1933), en una bateria de lleis basades en “3R”: Direct Relief, Economic Recovery i Financial
Reform. Pel que fa als subsidis
directes, una Llei de subsidi federal d’emergència afavoreix l’assistència
als aturats a canvi de feines, no per la
seva condició de desocupats. Es creen els Cossos Civils de Conservació: 3
milions de joves en tasques de protecció de la natura i s’impulsen grans obres
públiques, com les preses de la Tennessee
Valley Authority.
Pel que fa a
la recuperació, cal
recordar la Agricultural Adjustment Act
(AAA) que convidava els agricultors a reduir collites a canvi d’indemnització.
Per altra banda, la National Industrial
Recovery Act (NIRA) imposava codis de competència redactats pels propis
industrials, a canvi de que aquests reconeguessin la lliure sindicació, el sou
mínim, la jornada màxima i negociació col·lectiva. Finalment, hi va haver
reformes de tota mena: a la regulació del marc bancari explicada abans, cal
afegir que es va derogar la Llei Volstead (o Llei Seca), després d’aprovar
l’Esmena XXI de la Constitució (que anul·lava la XVIII)
No hay comentarios:
Publicar un comentario