A partir de 1935 va caler impulsar un “segon New Deal”. No solament per reforçar la lenta recuperació econòmica que s’estava produint, sinó també per redefinir algunes mesures que el Tribunal Suprem havia declarat anticonstitucionals. Es volien millorar els projectes per desactivar l’oposició, aprofitant que les eleccions de 1934 permetien comptar amb el suport d’una majoria demòcrata al Congrés. En aquest segon paquet legislatiu destaca la Social Security Act, un paquet d’ajuts federals a aturats, malalts, minusvàlids i jubilats que no incloïa assistència mèdica ni tots els col·lectius, i concedia petites ajudes per a curts períodes de temps. També cal recordar la Llei Wagner (que establia una Junta Nacional de Relacions Laborals, amb poder per negociar i multar pràctiques laborals injustes) i la WPA (Direcció de Progrés Laboral) que oferia feines de manteniment de barris, parcs, jardins i carreteres.
Molts
projectes rebien dures crítiques de jutges, periodistes i republicans. Denunciaven la creixent participació
de l’estat en economia: deien que els
subsidis idiotitzarien les capacitats dels emprenedors i la iniciativa privada,
que tothom s’acomodaria a la ingerència estatal fins que –convertit en un
monstre totpoderós habilitat per dirigir-ho tot- el govern deixaria tothom
sense iniciativa individual ni capacitat d’escollir. Per si fos poc, l’augment
del dèficit públic seria insostenible i implicaria alts impostos que els
empobririen i reduirien la seva capacitat inversora. El president era objecte
d’especial crítica: es denunciava que se li estava donant tant de poder que posava
en perill la democràcia. Malgrat totes aquestes crítiques, FDR va guanyar les
eleccions del 1936 amb un 60% dels vots.
Al marge de si
aquella intervenció era necessària o excessiva, la historiografia ha criticat
també les mesures del New Deal com a
contradictòries, vacil·lants i dubitatives. És cert que eren provatures
inèdites, i que alguns plans es van aturar. El propi president, en un discurs
de 1935 defensava, però, aquestes intervencions: “El país necessita i demana una experimentació persistent i audaç. És de
sentit comú agafar un mètode i provar-lo. I si falla, admetre-ho amb franquesa
i provar-ne un altre (...) però sobre tot provar alguna cosa”. L’estat no
es podia abstenir quan estaven en perill greu els ciutadans.
Les variables
econòmiques demostren una lenta i fràgil recuperació de la producció, tot i que
el 1939 encara hi havia 9 milions d’aturats dels 12 que es podien comptar el
1933. Però el New Deal s’ha valorat com una espècie de
“nova fundació” dels Estats Units, i no solament perquè posant la llavor d’un
incipient Estat del Benestar introduïa un canvi revolucionari en la seva
història. També perquè redefinia la figura del president carismàtic, proper al
ciutadà i capaç de fer servir activament la seva facultat d’iniciativa
legislativa. Per altra banda, el New Deal
va canviar (fins avui) les bases socials del partit demòcrata, que guanya el
suport de la població negra, la classe intel·lectual de les dues costes i els
treballadors propers als sindicats. Finalment, la importància del New Deal és demostrar que es podia
sortir de la crisi sense fer servir el totalitarisme. Perquè això, més o menys,
és el que estava passant a Europa.
 |
| Un pragmàtic "doctor" Roosevelt atenent el malalt "Oncle Sam", malgrat algunes suspicàcies La caricatura està tallada: no permet veure el pijama del pacient, de barres i estrelles. Però si s'insinuen els medicaments a l'esquerra: un munt d'ampolles amb les sigles dels projectes del New Deal. |
ELS FEIXISMES no són un tema fàcil. Encara desperten passió perquè
sobreviuen testimonis i protagonistes, i generen encesos debats en les
societats afectades sobre la necessitat d’oblidar, dissimular i exculpar-se. Tampoc
no ajuda que -en el debat polític- sovint l’etiqueta “feixista” s’ha convertit
en una acusació ferotge que ha contribuït a trivialitzar el seu significat, i
–per si fos poc- l’estudi resulta molt difícil perquè ha tingut manifestacions
concretes molt diferents entre si: és difícil interpretar un moviment tan contradictori.
I és que Entreguerres, molts països europeus opten per experiments polítics
autoritaris: Itàlia debuta el 1922, seguida d’Espanya (1923), Portugal i
Polònia (1926), Grècia (1928), Iugoslàvia (1929), Alemanya, Romania i Àustria
(1933), Bulgària (1934) i el 1936 les tres repúbliques bàltiques i –un altre
cop- Espanya. Cal diferenciar, però, entre totes aquestes, els règims feixistes
de les dictadures reaccionàries:
Les
dictadures es basen en les elits tradicionals, mentre que el feixisme és un
moviment inter-classista que recull adeptes (sobre tot) de les classes mitjanes
-
Els objectius
de les dictadures són mantenir les velles estructures socio-econòmiques, però
els feixismes treballen per projectes de futur en forma d’utopies nacionals.
-
Les
dictadures pensen en reprimir, oprimir i controlar la massa; els feixismes
volen a la massa –encarnació de la nació- en perpetu moviment, i per això
busquen seduir-la
-
Les
dictadures, finalment, aspiren a un estat mínim, poc més que un policia garantint
l’ordre social i la propietat. Els feixistes en canvi aspiren a un estat –projecció de la nació- capaç de controlar tots
els aspectes de la vida quotidiana.
Com definir-lo, doncs? Robert Paxton (Anatomia del fascismo, 2005) definia el feixisme com una forma de
conducta política (no una ideologia)
caracteritzada per una preocupació obsessiva per la decadència, humiliació i
victimització de la comunitat nacional i per cultes compensatoris d’unitat,
energia i puresa, en la que un partit amb una base massiva de militants
nacionalistes compromesos, treballant d’acord amb les èlits tradicionals,
renuncia a les llibertats democràtiques per aconseguir –amb violència
purificadora i sense limitacions ètiques ni legals- objectius de neteja interna
i expansió exterior.
La Gran Guerra
va posar a bullir els orígens del feixisme. Culturalment, acaba amb qualsevol optimisme: la
seva brutalitat fa pensar que la civilització es moria, angoixant els nacionalistes
que veuen encarnar la nació a un estat tan controlador i capaç de reglamentar
totes les esferes de la vida com els que –per dirigir la guerra- s’havien dotat
de poders extraordinaris. Socialment, va
generar exèrcits de veterans brutalitzats per l’experiència de les trinxeres,
que han justificat la violència sumària i han acabat frustrats pel resultat de
la guerra. En les seves memòries, Italo Balbo es recordava així quan la “vittoria muttilata” va acabar amb tota
expectativa de compensació nacional pel sacrifici en vides: No volem lluitar
per tornar al país que governava Giolitti (=Cánovas, per entendre’ns), amb el
materialisme típic de la burgesia, deia. Abans, afegia, preferia “negar-ho tot, destruir-ho tot, per
renovar-ho des dels fonaments”. Destruir l’ordre liberal per alçar una
utopia nacionalista és el seu somni!...
L’APARICIÓ: (1) ITÀLIA. Són aquests veterans de guerra tan nacionalistes
els que es reuneixen el 23-3-1919 a la Piazza del Santo Sepolcro de Milà per “declarar la guerra al socialisme perquè s’ha
oposat al nacionalisme”. En aquella concentració hi ha sobre tot nacionalistes
partidaris de la guerra el 1914, com el director d’Il Popolo d’Italia, Benito Mussolini, al que vam veure ser
expulsat de l’Avanti! I i del partit
socialista per les bravates bèl·liques que l’allunyaven de la condemna oficial
de la guerra burgesa que es feia des de l’esquerra.
Apel·len al Fascio (it), literalment “feix”, una
paraula que evoca les fasces (el feix
de bastons amb una destral encaixada que duien els magistrats en les processons
públiques romanes per indicar l’autoritat), quan organitzen els Fasci di Combatimento (germanor de
combat), barrejant patriotisme i propostes socials radicals. El 15 d’abril de 1919 assalten les oficines
del diari socialista Avanti! La seva
primera aparició ha estat doncs una transgressió de l’ordre legal burgés i un
atac contra el socialisme en nom d’un interès nacional considerat superior.
No hay comentarios:
Publicar un comentario