 |
| Fotograma de la pel·lícula "Bona nit i bona sort" (George Clooney, 2005) |
Quan el Comitè
d’Activitats Anti-nord-americanes va cridar a declarar a 41 professionals
relacionats amb la indústria cinematogràfica, 12 d’ells es van negar a
comparèixer al·legant que la citació contrariava la constitució. El director de
cinema John Houston va crear una comitè de suport, en el que van col·laborar
Thomas Mann, Humphrey Bogart, Lauren Bacall, Gregory Peck, Katherin Hepburn,
Rita Hayworth, Leornard Bernstein, Kirk Douglas, Henry Fonda, Burt Lancaster, o
Gene Kelly, entre d’altres. El famós
guionista Dalton Trumbo, que havia escrit un manifest a favor de Harry Bridges
(un dirigent dels estibadors de San Francisco) quan –era d’esquerres i
australià- se’l volia deportar, no va poder llegir la seva exculpació, sinó
solament contestar l’acusació. Per això va acabar dient que allò era l’inici
dels camps de concentració als Estats Units. I en aquest sentit es va
manifestar part de la premsa: el New York
Herald Tribune recordava en la seva editorial l’endemà que
“les creences dels professionals del cinema són com les de qualsevol altre, un
assumpte propi i de ningú més”. I el Detroit Free Press: “L’activitat més
anti-americana que s’està produïnt avui en els EEUU és la conducta del Comitè”.
El món del periodisme va tenir, de fet, un paper destacat en la caiguda en
desgràcia de McCarthy: el programa de televisió See it Now del 9-3-1954 va dur per títol “A report on senator
Joseph McCarthy”, i el seu presentador, Edward Murrow, va acabar amb un famós
parlament a càmera que recomanava no confondre el desacord mostrat per tants
ciutadans crítics amb deslleialtat, recordava que una condemna havia de
dependre d’evidències (mai de sospites) i que l’error –més que de MacCarthy-
era d’una societat que havia deixat que explotessin la seva por.
És cert que hi
va haver famosos que van denunciar. El cas del director Elia Kazan és dels més
coneguts. Havia tingut un
pas ocasional pel partit comunista (1934-6), i es va espantar. El van convocar
en un moment de màxim èxit a Broadway: després de l’èxit de “Death of a salesman”(d’Arthur Miller),
una crítica del “somni americà”, el “tramvia anomenat desig”, de Tenesse
Williams adquiria versió cinematogràfica. Mentre Arthur Miller trencava amb ell
i estrenava (1/1953) una àcida crítica al que estava passant ambientada al XVII
colonial, “Les bruixes de Salem”, ell
renunciava a “Viva Zapata” (1951)
dient que tractava “sobre la inutilitat de tota revolució i la corrupció de tot
poder” i justificava el seu paper a “La llei
del silenci” (1954), una apologia de la delació en la què l’obrer Terry
Malloy (Marlon Brando) denuncia la màfia sindical que boicoteja enviaments a
Corea. L’exemple de Dalton Trumbo, que en sortir de la presó es va veure sense amics
i va haver de marxar a Mèxic a signar pel·lícules de “sèrie B”, demostrava la
força del maccarthisme per a condemnar algú a la mort civil/professional. Fins
el 1960, que Otto Preminger li encarregà el guió d’Exode per provocar i promocionar-se, treballava sota pseudònim. La
Universal es va avançar acceptant la proposta de Kirk Douglas i Lawrence
Olivier, perquè aparegués en els títols de crèdit d’Espartac (1958).
Malgrat aquestes
actituds contra el maccarthisme, Frances Stonor Saunders (1999) ha recordat que
el que va acabar amb la cacera de bruixes va ser que MacCarthy va acusar el
vell general Marshall, i això va fer que les elits militars tanquessin files. El full de serveis del general era prou
inqüestionable com per a demostrar que el senador havia perdut el sentit de la
realitat. Així doncs, el desembre de 1954 la carrera de McArthy va acabar quan
va ser reprovat pel senat. Saunders ha afegit que, malgrat tot, el sistema el
condemnava a ell però va absoldre el maccarthisme, i posa com a exemple la
brillant carrera que el destí reservava a dos joves polítics que havien
impulsat la cacera de bruixes: Richard Nixon i Ronald Reagan. Tampoc no podem
deslligar la cacera de bruixes del context polític, la primera victòria
republicana des de 1928: amb l’eslògan “You
have enough” el partit republicà demostrava que volia aturar el New Deal, i va aconseguir el control del
Congrés en les Midterm Elections de
novembre de 1946. Així van poder impulsar una retallada d’impostos (que no
arribava al 3% per a les rendes baixes, però s’acostava al 60% per les altes),
i una llei, la Taft-Harley (6/1947) que regulava la vaga en sentit restrictiu:
privava els funcionaris del dret a sindicació
i imposava un preavís de 60 dies per a la celebració d’una vaga. En el
que semblava una “venjança pòstuma contra Roosevelt”, -escollit per 4 mandats-,
introduïen una esmena a la constitució per tal que cap president pogués ser
reelegit més d’un cop. Aquesta política reaccionària explica que Truman fos
reelegit el 11/1948: havia vetat lleis del Congrés (presentant-se com el
defensor drets populars) i el seu programa, el FAIR DEAL, establia una National Health Insurance (que els
republicans criticaven com a “medicina socialista”), i un Projecte de Comissió
de Drets Civils que –davant l’oposició republicana- es va limitar a decretar
l’abolició de la segregació en l’administració i l’exèrcit. La por
desencadenada per les notícies que arribaven d’Àsia va permetre escollir com a president un
comandament militar: el 1953 accedirà a la presidència un veterà militar d’èxits
demostrats: Dwight Eisenhower.
Com quedava Àsia?. La mort d’Stalin i el relleu en la cúpula
nord-americana, van permetre fixar un fràgil status quo que rebaixaria una mica la tensió “freda”. Corea bullia
i havia guerra a Indoxina des de 1945: aquell any els francesos havien
descobert que recuperar les colònies no els seria gens fàcil. De seguida va
detectar que el Vieth-Minh (=Lliga per a la independència del Vietnam) no
desaprofitaria l’experiència guanyada fent la guerrilla contra els japonesos. Per què el poder colonial francès era
tan dèbil? Ho Chi
Minh havia demanat personalment ajuda a Pekín i Moscou (1/1950), l’exèrcit
colonial estava tan obsessionat pel seu honor (després de la derrota de 1940)
com amargat per la indiferència de la inestable IV República que la metròpoli
intentava posar en marxa. La guerra no solament era caríssima (els 3.000
milions de Francs que costava cada any superaven el valor de les instal·lacions
colonials), sinó difícil de defensar (cada tres anys desapareixia allà un curs
sencer dels oficials graduats a l’Acadèmia de Saint Cyr). El marc geogràfic en
el que lluitaven els francesos era tremendament hostil: les pluges feien
difícil aprovisionar els territoris ocupats amb una heroica operació dels
paracaigudistes, i per això es va produir la brutal derrota de Dien Bien Phu
(1954). Així que la derrota francesa, l’esgotament a Corea després de 3 milions
de morts, i el relleu en les cúpules, va permetre iniciar converses a Ginebra
on s’aconseguirien (1954) alguns acords mínims:
-
Sobre
Corea no hi havia acord definitiu, però l’armistici signat al Panjunmon
suspenia les hostilitats i deixava les dues Corees separades i, encara avui,
fortificades darrera una zona deserta militaritzada.
- Sobre Formosa. Els comunistes es van comprometre a no envair l’illa. La tensió, però, serà permanent. Els nord-americans no la deixarien de defensar fins que la ONU va reconèixer la Xina (1970).
-
Pel
que fa a la península d’Indoxina, es va reconèixer la total independència de
Cambodja i Laos respecte de la Unió Francesa, i la partició de Vietnam en dos
estats pel paral·lel 17: la República Democràtica de Vietnam (amb capital a Hánoi,
dirigida per Ho Chi Minh) al Nord, i un Vietnam del Sud que –després que el
primer ministre Ngô Dình Diem expulsés l’emperador Bao Dai- es va proclamar una
República (poc democràtica, la veritat) que va impedir el referèndum sobre la
reunificació que s’havia acordat a Ginebra.
Mentrestant, Mao Tse Tung va impulsant amb
violència el seu nou règim: encara que una llei de reforma del matrimoni
(4/1950) fixarà la lliure elecció del cònjuge, el final del concubinat, el dret
al divorci, la igualtat de drets laborals de les dones, també cal recordar l’altra
cara del maoisme. La reforma agrària imposarà les expropiacions amb violència,
i la “campanya dels tres antis” (corrupció, malbaratament i burocratització)
suposaria –amb l’excusa d’eliminar “males pràctiques administratives”- la depuració dels antics funcionaris del KMT.
Així, les autoritats atiaven la fúria popular per llençar-la contra evasors
fiscals, especuladors i propietaris. L’assassinat del capitalisme a la Xina,
però, no solament l’hem de veure com un episodi de la Guerra Freda, també –en
la mesura que acaba definitivament amb el vell ordre colonial- és un capítol
del procés de descolonització que està vivint Àsia.
Recordem que aquest fenomen ja va néixer amb la
darrera ola colonitzadora (1884-1918) quan la presència blanca atiava descontents: les
elits indígenes apartades del poder, la classe mitjana subalternitzada racialment,
el proletariat nascut de les grans construccions d’infraestructures que permetien
l’explotació, en resum, tota la societat indígena es resistia a l’imperialisme.
Ja vam diferenciar una primera reacció ressentida, fonamentalista i xenòfoba
que denunciava amb violència l’aculturació (sipais, bòxers, alMahdi) o
preconitzava la modernització (els Joves Turcs, la Revolució Xinesa de 1911, la
Revolució Meiji) per enfrontar els blancs. Mica en mica, aquesta revolta
s’institucionalitzava en partits que –encara que preconitzaven recuperar les
tradicions- tenien uns líders formats a les metròpolis (el Congrés Nacional
Indi o la Lliga Musulmana, el Badi Utomo indonesi o el KMT).
L’impacte de la Gran Guerra va accelerar la presa de
consciència. La
protoindustriaització impulsada a les colònies quan les metròpolis es van
consagrar a la indústria de guerra va crear una classe treballadora sensible
als discursos alliberadors que venien de Rússia. La propaganda bèl·lica que
apel·lava a la llibertat (contra el kàiser) podia ser pels colonitzats. Per
altra banda, la reestructuració dels imperis demostrava que els canvis eren
possibles: la independència irlandesa, el traspàs de territoris otomans i
alemanys al Regne Unit i l’Estatut de Westminster (1931) els dóna dret a
declarar la guerra perquè igualtat jurídica. La Segona Guerra Mundial crearia
les circumstàncies adequades per a impulsar la lluita per la independència.
No hay comentarios:
Publicar un comentario