Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 3 de marzo de 2019

S18 - FINAL DE LA CACERA I DE LA TENSIÓ ASIÀTICA


Fotograma de la pel·lícula "Bona nit i bona sort" (George Clooney, 2005)

Quan el Comitè d’Activitats Anti-nord-americanes va cridar a declarar a 41 professionals relacionats amb la indústria cinematogràfica, 12 d’ells es van negar a comparèixer al·legant que la citació contrariava la constitució. El director de cinema John Houston va crear una comitè de suport, en el que van col·laborar Thomas Mann, Humphrey Bogart, Lauren Bacall, Gregory Peck, Katherin Hepburn, Rita Hayworth, Leornard Bernstein, Kirk Douglas, Henry Fonda, Burt Lancaster, o Gene Kelly, entre d’altres.  El famós guionista Dalton Trumbo, que havia escrit un manifest a favor de Harry Bridges (un dirigent dels estibadors de San Francisco) quan –era d’esquerres i australià- se’l volia deportar, no va poder llegir la seva exculpació, sinó solament contestar l’acusació. Per això va acabar dient que allò era l’inici dels camps de concentració als Estats Units. I en aquest sentit es va manifestar part de la premsa: el New York Herald Tribune  recordava en la seva editorial l’endemà que “les creences dels professionals del cinema són com les de qualsevol altre, un assumpte propi i de ningú més”.  I el Detroit Free Press: “L’activitat més anti-americana que s’està produïnt avui en els EEUU és la conducta del Comitè”. El món del periodisme va tenir, de fet, un paper destacat en la caiguda en desgràcia de McCarthy: el programa de televisió See it Now del 9-3-1954 va dur per títol “A report on senator Joseph McCarthy”, i el seu presentador, Edward Murrow, va acabar amb un famós parlament a càmera que recomanava no confondre el desacord mostrat per tants ciutadans crítics amb deslleialtat, recordava que una condemna havia de dependre d’evidències (mai de sospites) i que l’error –més que de MacCarthy- era d’una societat que havia deixat que explotessin la seva por.

És cert que hi va haver famosos que van denunciar. El cas del director Elia Kazan és dels més coneguts. Havia tingut un pas ocasional pel partit comunista (1934-6), i es va espantar. El van convocar en un moment de màxim èxit a Broadway: després de l’èxit de “Death of a salesman”(d’Arthur Miller), una crítica del “somni americà”,  el “tramvia anomenat desig”, de Tenesse Williams adquiria versió cinematogràfica. Mentre Arthur Miller trencava amb ell i estrenava (1/1953) una àcida crítica al que estava passant ambientada al XVII colonial, “Les bruixes de Salem”, ell renunciava a “Viva Zapata” (1951) dient que tractava “sobre la inutilitat de tota revolució i la corrupció de tot poder” i justificava el seu paper a “La llei del silenci” (1954), una apologia de la delació en la què l’obrer Terry Malloy (Marlon Brando) denuncia la màfia sindical que boicoteja enviaments a Corea. L’exemple de Dalton Trumbo, que en sortir de la presó es va veure sense amics i va haver de marxar a Mèxic a signar pel·lícules de “sèrie B”, demostrava la força del maccarthisme per a condemnar algú a la mort civil/professional. Fins el 1960, que Otto Preminger li encarregà el guió d’Exode per provocar i promocionar-se, treballava sota pseudònim. La Universal es va avançar acceptant la proposta de Kirk Douglas i Lawrence Olivier, perquè aparegués en els títols de crèdit d’Espartac (1958).

Malgrat aquestes actituds contra el maccarthisme, Frances Stonor Saunders (1999) ha recordat que el que va acabar amb la cacera de bruixes va ser que MacCarthy va acusar el vell general Marshall, i això va fer que les elits militars tanquessin files. El full de serveis del general era prou inqüestionable com per a demostrar que el senador havia perdut el sentit de la realitat. Així doncs, el desembre de 1954 la carrera de McArthy va acabar quan va ser reprovat pel senat. Saunders ha afegit que, malgrat tot, el sistema el condemnava a ell però va absoldre el maccarthisme, i posa com a exemple la brillant carrera que el destí reservava a dos joves polítics que havien impulsat la cacera de bruixes: Richard Nixon i Ronald Reagan. Tampoc no podem deslligar la cacera de bruixes del context polític, la primera victòria republicana des de 1928: amb l’eslògan “You have enough” el partit republicà demostrava que volia aturar el New Deal, i va aconseguir el control del Congrés en les Midterm Elections de novembre de 1946. Així van poder impulsar una retallada d’impostos (que no arribava al 3% per a les rendes baixes, però s’acostava al 60% per les altes), i una llei, la Taft-Harley (6/1947) que regulava la vaga en sentit restrictiu: privava els funcionaris del dret a sindicació  i imposava un preavís de 60 dies per a la celebració d’una vaga. En el que semblava una “venjança pòstuma contra Roosevelt”, -escollit per 4 mandats-, introduïen una esmena a la constitució per tal que cap president pogués ser reelegit més d’un cop. Aquesta política reaccionària explica que Truman fos reelegit el 11/1948: havia vetat lleis del Congrés (presentant-se com el defensor drets populars) i el seu programa, el FAIR DEAL, establia una National Health Insurance (que els republicans criticaven com a “medicina socialista”), i un Projecte de Comissió de Drets Civils que –davant l’oposició republicana- es va limitar a decretar l’abolició de la segregació en l’administració i l’exèrcit. La por desencadenada per les notícies que arribaven d’Àsia va  permetre escollir com a president un comandament militar: el 1953 accedirà a la presidència un veterà militar d’èxits demostrats: Dwight Eisenhower.



Com quedava Àsia?. La mort d’Stalin i el relleu en la cúpula nord-americana, van permetre fixar un fràgil status quo que rebaixaria una mica la tensió “freda”. Corea bullia i havia guerra a Indoxina des de 1945: aquell any els francesos havien descobert que recuperar les colònies no els seria gens fàcil. De seguida va detectar que el Vieth-Minh (=Lliga per a la independència del Vietnam) no desaprofitaria l’experiència guanyada fent la guerrilla contra els japonesos. Per què el poder colonial francès era tan dèbil? Ho Chi Minh havia demanat personalment ajuda a Pekín i Moscou (1/1950), l’exèrcit colonial estava tan obsessionat pel seu honor (després de la derrota de 1940) com amargat per la indiferència de la inestable IV República que la metròpoli intentava posar en marxa. La guerra no solament era caríssima (els 3.000 milions de Francs que costava cada any superaven el valor de les instal·lacions colonials), sinó difícil de defensar (cada tres anys desapareixia allà un curs sencer dels oficials graduats a l’Acadèmia de Saint Cyr). El marc geogràfic en el que lluitaven els francesos era tremendament hostil: les pluges feien difícil aprovisionar els territoris ocupats amb una heroica operació dels paracaigudistes, i per això es va produir la brutal derrota de Dien Bien Phu (1954). Així que la derrota francesa, l’esgotament a Corea després de 3 milions de morts, i el relleu en les cúpules, va permetre iniciar converses a Ginebra on s’aconseguirien (1954) alguns acords mínims:

-          Sobre Corea no hi havia acord definitiu, però l’armistici signat al Panjunmon suspenia les hostilitats i deixava les dues Corees separades i, encara avui, fortificades darrera una zona deserta militaritzada.

-          Sobre Formosa. Els comunistes es van comprometre a no envair l’illa. La tensió, però, serà permanent. Els nord-americans no la deixarien de defensar fins que la ONU va reconèixer la Xina (1970). 

-          Pel que fa a la península d’Indoxina, es va reconèixer la total independència de Cambodja i Laos respecte de la Unió Francesa, i la partició de Vietnam en dos estats pel paral·lel 17: la República Democràtica de Vietnam (amb capital a Hánoi, dirigida per Ho Chi Minh) al Nord, i un Vietnam del Sud que –després que el primer ministre Ngô Dình Diem expulsés l’emperador Bao Dai- es va proclamar una República (poc democràtica, la veritat) que va impedir el referèndum sobre la reunificació que s’havia acordat a Ginebra.

Mentrestant, Mao Tse Tung va impulsant amb violència el seu  nou règim: encara que una llei de reforma del matrimoni (4/1950) fixarà la lliure elecció del cònjuge, el final del concubinat, el dret al divorci, la igualtat de drets laborals de les dones, també cal recordar l’altra cara del maoisme. La reforma agrària imposarà les expropiacions amb violència, i la “campanya dels tres antis” (corrupció, malbaratament i burocratització) suposaria –amb l’excusa d’eliminar “males pràctiques administratives”-  la depuració dels antics funcionaris del KMT. Així, les autoritats atiaven la fúria popular per llençar-la contra evasors fiscals, especuladors i propietaris. L’assassinat del capitalisme a la Xina, però, no solament l’hem de veure com un episodi de la Guerra Freda, també –en la mesura que acaba definitivament amb el vell ordre colonial- és un capítol del procés de descolonització que està vivint Àsia.

Recordem que aquest fenomen ja va néixer amb la darrera ola colonitzadora (1884-1918) quan la presència blanca atiava descontents: les elits indígenes apartades del poder, la classe mitjana subalternitzada racialment, el proletariat nascut de les grans construccions d’infraestructures que permetien l’explotació, en resum, tota la societat indígena es resistia a l’imperialisme. Ja vam diferenciar una primera reacció ressentida, fonamentalista i xenòfoba que denunciava amb violència l’aculturació (sipais, bòxers, alMahdi) o preconitzava la modernització (els Joves Turcs, la Revolució Xinesa de 1911, la Revolució Meiji) per enfrontar els blancs. Mica en mica, aquesta revolta s’institucionalitzava en partits que –encara que preconitzaven recuperar les tradicions- tenien uns líders formats a les metròpolis (el Congrés Nacional Indi o la Lliga Musulmana, el Badi Utomo indonesi o el KMT). 



L’impacte de la Gran Guerra va accelerar la presa de consciència. La protoindustriaització impulsada a les colònies quan les metròpolis es van consagrar a la indústria de guerra va crear una classe treballadora sensible als discursos alliberadors que venien de Rússia. La propaganda bèl·lica que apel·lava a la llibertat (contra el kàiser) podia ser pels colonitzats. Per altra banda, la reestructuració dels imperis demostrava que els canvis eren possibles: la independència irlandesa, el traspàs de territoris otomans i alemanys al Regne Unit i l’Estatut de Westminster (1931) els dóna dret a declarar la guerra perquè igualtat jurídica. La Segona Guerra Mundial crearia les circumstàncies adequades per a impulsar la lluita per la independència.

No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...