S20 - EL NOU ESTAT D'ISRAEL

Vam deixar el sionisme facilitant la immigració massiva a Palestina; no sense polèmiques, perquè quan els sionistes compraven terres als grans latifundistes tot seguit expulsaven els arrendataris o els jornalers. Els cens otomà mostra el 1890, en certa convivència, 15.000 hebreus i 404.000 musulmans. A mida que van arribant immigrants, però, sorgien problemes, i els britànics van promoure les diferències entre comunitats, tal i com recomanava l’Informe de Henry Campbell-Bannerman (1907).
Vam veure com, durant la Gran Guerra, els britànics havien fet, ALHORA, promeses al àrabs, un acord secret amb els francesos repartint-se els territoris otomans, i un ambigu reconeixement d’un possible estat per als jueus a Palestina. Per què els britànics van publicar la Declaració Balfour? Sigui impulsats pel context romàntic que provocava Wilson, sigui per a guanyar-se els jueus americans per tal d’inclinar els Estats Units a entrar a la guerra, la veritat és que importa poc, perquè la Conferència de Sant Remo (1920) insistia en aquest sentit. 

Durant els anys vint Palestina va rebre una segona onada migratòria, perquè Europa està devastada i la por al contagi de la Revolució Russa generava fugitius, perquè Palestina ja comptava amb infraestructures i serveis civils importants, i perquè els EUA regulaven l’entrada d’immigrants al seu país. Quan vam parlar de la prosperity vam citar les lleis de quotes que tancaven la porta a la immigració: això explica que el 1924 el 60% dels emigrants jueus que surten d’Europa vagin als EUA (i solament el 14% a Palestina) i que un any més tard solament el 16% vagin als Estats Units, i el 52% esculli Palestina com a destinació (uns 34.000). El resultat demogràfic d’aquesta segona onada migratòria va canviar totalment el panorama del Proper Orient: si el 1922,  uns 590.000 musulmans representaven el 78% de la població a Palestina i la compartien amb 83.000 jueus (11%), el 1933 –quan l’adveniment de Hitler iniciaria una tercera onada migratòria- 759.000 musulmans veuen pujar la població jueva fins a les 190.000 persones.  

Recordem que la SDN havia canviat el mapa de la zona: havíem seguit els fills de Hussein (el sheriff de La Meca) lluitant amb Lawrence d'Aràbia i frustrats per les decisions preses a París (1919). En atorgar als britànics els antics territoris otomans la SDN els demanva que -associant àrabs i jueus al govern del Mandat- es preparés un estat independent en 10 anys. Amb Churchill fent de ministre de colònies es va acceptar la Declaració Balfour (1929), però advertint que crear una llar per als jueus no volia dir tota Palestina, ni subordinar-hi els àrabs. És més: Churchill condiciona l’emigració a la “capacitat d’absorció” (que no s’estipula com es mesura, per cert).

La tercera onada migratòria és massiva: comença als anys trenta i provoca la  Gran Revolta Àrab (1936-1939), durant la que es produeix la Massacre de Tiberíades. Les autoritats britàniques dicten un LLIBRE BLANC DE PALESTINA (1939): limiten la immigració jueva a 75.000 persones per als següents 5 anys (fins que siguin 1/3 de la població total) i la compra de terres per sionises queda restringida sobre un 95% del territori. El Llibre Blanc, però, no va agradar ningú:

´  Els jueus s’hi oposaven perquè el compromís de San Remo solament parlava d’un estat jueu. David Ben Gurion, (qui destaca en la Haganà, l’organització paramilitar d’autodefensa jueva organitzada el 1920 per a protegir els kibutz, a la que considerem l’antecedent de l’exèrcit israelià) davant l’adveniment de la guerra mundial, diu que: “hem d’ajudar els britànics com si el Llibre Blanc no existís, i lluitar contra el Llibre Blanc com si no hi hagués guerra”. L’Irgun suspèn la lluita, recluta 120.000 voluntaris i un jove Moshe Nayan (qui arribarà a ministre de defensa, 1964) perd un ull lluitant contra la Síria que controla el règim de Vichy...

´  Els àrabs s’oposen perquè veuen massa concessions. Mohammed Amin al-Husayini, líder nacionalista i religiós, gran muftí de Jerusalem, que ha guanyat prestigi en la “gran revolta àrab” participant en una terrible matança de jueus a Hebron, se'n va a Berlín. Bernard Lewis suggereix que “demana ampliar l’extermini als territoris ocupats i bombardejar Tel Aviv”. L’acta de la reunió, però, solament demana ajuda a la independència

La Guerra Mundial avançava i una reunió sionista celebrada a NYC (1942) aprova -en l'Hotel que duia el seu nom- el Programa Biltmore contra el Llibre Blanc (“s’ha de cumplir la promesa de Balfour”). Mentrestant, una organització paramilitar terrorista, l’Irgun, responia a les violències àrabs a Palestina. Aquest moviment de resistència jueva (al que podríem considerar l’antecedent del Likud), liderada per Menajen Beguin (qui arribarà a president d’aquest partit el 1977), serà responsable també d’un centenar d’atacs terroristes contra els britànics entre 1944 i 1948 (com el de l’hotel Rei David el 22 de juliol de 1946, que va matar 92 persones). Davant la dificultat de gestionar el territori, el govern laborista transmet el dossier de Palestina a la ONU el febrer de 1947: serà la primera intermediació d’un conflicte internacional greu que fa una de les seves Comissions investigadores.

Aborda el tema en un context de postguerra i terrorisme, amb els britànics desmuntant les colònies poc rendibles. D’aquest panorama naixerà l’estat d’Israel. Es cert que també surt del compliment d’un compromís anterior que la SDN havia adquirit amb el moviment sionista a Sant Remo (1920), i de la urgència d’atendre les necessitats del mig milió de supervivents de l’Holocaust que estan dispersos per Europa sense sostre ni pàtria. També hi influeix la necessitat de compensar simbòlicament el món jueu després que les opinions públiques mundials impactades pel descobriment de l’Holocaust. I, com no, la pressió nord-americana: contraris a la colonització i amb una important i influent colònia jueva. Amb totes aquestes pressions, les Nacions Unides van dictar la Resolució 181.

El dictamen de la ONU (29-11-1947) creava un estat Israelià (14.500 km2 que representaven el 56% de Palestina) i un estat palestí (11.383 Km2, que representaven el 44%). El mateix dia esclatava una veritable guerra civil entre les dues comunitats, i els anglesos –negant-se a aplicar-lo- marxen en ple conflicte. El resultat era una mapa humà tan retorçat que dificultava les comunicacions, les fronteres i les duanes dels dos estats. El 14 de maig de 1948, Ben Gurion proclama la independència a Tel Aviv (davant la impossibilitat de fer-ho a Jerusalem, convertida en una ciutat oberta). Onze minuts més tard, Truman -i poc després la URSS- reconeixien el nou estat, però l’endemà una coalició d’exèrcits àrabs (Egipte, Jordània, Líban i Síria) el va atacar conjuntament. A classe vam citar les declaracions posteriors d’Yitzhak Rabin, aleshores cap d’una brigada de la Haganà, sobre les armes comprades precipitadament a Txecoslovàquia, i les de Golda Meir –que seria ministra de Treball (1949-56), Exteriors (1956-1966) i la cinquena primera ministra (1969-1974)- recollint fons per a finançar la guerra durant una gira pels Estats Units. Sigui com sigui, la victòria israeliana en aquesta primera guerra per la seva supervivència va ser total. I les conseqüències d’aquest primer conflicte, que acaba amb els Acords de Rodes (abril de 1949), importantíssimes:

´  Perquè Israel conquereix territori palestí. Del 55% que atorgava el Pla de les Nacions Unides, al 78%. De la projectada Palestina àrab solament quedava Gaza (administrada per Egipte) i Cisjordània (annexionada a Jordània). Els àrabs reclamen el vell estat palestí organitzant-se entorn d’organitzacions d’ajuda i resistència, com l’Agència especial de les Nacions Unides per als refugiats palestins, però també paramilitars (el 1964 Yasser Arafat fundarà l’Organització per a l’Alliberament de Palestina, amb una carta fundacional que admet la voluntat de destruir Israel) 

´  La Naqba, el drama palestí de 656.000 refugiats, no solament implica el corresponent desplaçament de població. Sinó que –obligats a marxar en un exercici brutal de neteja ètnica encara no reconegut- aquests refugiats mantindran viu a Transjordània i el Líban el record de la derrota, cohesionant així el moviment panarabista (laic i anti-tradicionalista). El 15 de maig celebren el dia de la NAKBA: mentre els jueus recorden una victòria èpica malgrat la inferioritat manifesta, els palestins la pèrdua de la llar i la conversió en refugiats. 

´  Israel es converteix en un estat que viu en permanent amenaça i sota una angoixant claustrofòbia, en permanent peu de guerra. Per això és un estat molt militaritzat (amb una industria militar sofisticada, un sector econòmic important enfocat a la defensa, un servei militar continuat, altíssims impostos que mantenen les compres d’armament, i un reconegut servei secret, el Mossad). Malgrat el permanent suport dels Estats Units, va patir 3 agressions més durant la Guerra Freda. En parlarem…

´   La darrera conseqüència és la desestabilització del món àrab després de la derrota. El 12/1948 es produeix l’assassinat del primer ministre egipci, Nuqulashi, i el 1951 el del primer ministre del Líban, Riad Bey al-Solh. El rei de la nova Jordània, Abdullah, camí del funeral a Jerusalem, també mor assassinat el 1952: deixa a Jordània un fill, Tabal, esquizofrènic (és el pare de Hussein). Els disturbis a Egipte mentre es negociava un tractat amb el Regne Unit (Dissabte Negre, 26-1-1952) van obligar el rei Faruk a destituir el seu govern. Però una organització d’Oficials Lliures (Hamal Abdel Nasser, per exemple) el farà fora (23-7-1952). Què està passant? S’està produint un relleu polític de les velles elits colonials per una generació de joves oficials, d’origen rural, molt sensibles al benestar de la població, nous nacionalistes àrabs, disposats a coquetejar amb la URSS!