Entreguerres s’havia accelerat el despertar de la consciència nacional dels pobles colonitzats. El discurs alliberador de la Revolució Russa, l’exemple irlandès (demostrant la possibilitat de canvis), i els conflictes laborals nascuts de la protoindustrialització de les colònies (amb què es volia compensar que les economies metropolitanes es consagraven a la guerra ) van influir notablement. Però també la reestructuració dels imperis que va significar el repartiment de les colònies dels vençuts: quan la SDN encarregava els britànics acompanyar aquells territoris otomans i alemanys a Àfrica i Àsia fins a la seva maduresa política, aquesta nova categoria colonial (els Mandats) es podia llegir com un pas en la desintegració dels imperis. Sobre tot perquè, de forma contemporània, els vells dominis britànics adquirien la igualtat jurídica (Estatut de Westimnster, 1931).
El que finalment precipitarà la lluita per la independència, però, serà la Segona Guerra Mundial. I no solament perquè, en participar contingents colonitzats, se’ls despertà el desig d’autonomia, i perquè la derrota de les velles potències colonials davant els nazis i els japonesos trencava el mite de la invencibilitat blanca. Sinó perquè les velles potències, incapaces de mantenir els vells aparells de dominació administrativa i militar, tenien en contra les noves: ser una gran potència ja no era tenir moltes colònies, sinó el secret nuclear. I els discursos de les superpotències (nuclears) criticava els imperis: tant la demagògia soviètica que celebrava la lluita per la llibertat dels pobles, com el model nord-americà d’evolució històrica que –envolcallat en tot aquell discurs idealista de Wilson i Roosevelt- criticava els mercats reservats com a obstacles al lliure comerç.
La precipitació de les independències es va iniciar a l’Àsia, on la resistència d’Indoxina davant dels francesos, i dels indonesis davant dels holandesos, avançava amb èxit alhora que els herois de la resistència contra els japonesos, els comunistes xinesos, semblaven estar guanyant la guerra civil als nacionalistes. Allà, una primera onada d'independències, canviaria la fesomia del continent.
EL CAS DE L’ÍNDIA. Ja havíem vist encarnar-se el nacionalisme hindú en el Congrés Nacional Indi (1885) i les polèmiques per les fronteres de Bengala (1904-1911), i el jove advocat Gandhi arribar el 1915 en un moment en què l’excepcionalitat de la Gran Guerra desgastava la dominació britànica. Les seves idees de resistència pacífica i desobediència civil popularitzaven la causa d’un partit que –fins a aquell moment- solament havia reclamat certa participació de les elits en les estructures administratives de dominació colonial. En protesta per la continuació de les restriccions de la guerra (Rowland Acts) i la terrible matança d’Amristar (1919), havíem vist convocar el boicot a escoles/productes britànics i la Marxa Gadhi (1920). Encara que es va interrompre pels esdeveniments de Bombai (1920), havíem jutjat positiu el seu balanç: el partit del Congrés quedava convertit en una bona estructura de combat, Gandhi en algú popular, i es demostrava la capacitat d’organitzar una resposta coordinada a tota l’Índia. L’èxit d'una segona campanya de desobediència (Marxa de la Sal inclosa, 1930) havia permès obrir les conferències de la taula rodona (1931) i – malgrat la resistència de conservadors com Churchill- l’aprovació d’una Llei de Govern de l’Índia que (malgrat que va quedar mig suspesa per la guerra) prometia una estructura federal, certa autonomia de les províncies, i respecte pels drets de les minories.
L’anunci va obrir el conjunt de migracions més important de la història: 17 milions de deportats van provocar en el seu viatge freqüents enfrontaments terribles entre les dues comunitats religioses. Aquell nivell de brutalitat sense precedents es va aturar quan la va reclamar Gandhi fent vaga de fam, però poc després el Mahatma cauria assassinat per un fanàtic hindú que el culpava de la divisió (30 de gener de 1948)... No va ser l’única violència que va acompanyar la independència: l’Índia que es comença a construir després de la precipitada marxa dels britànics havia d’unificar el seu territori apel·lant al patriotisme dels prínceps que havien de renunciar a la sobirania. Encara que 565 d’aquests estats feudals van accedir gràcies a la persuasió del Ministre d’Assumptes Interns, Sardar Vallabhbhai Patel, qui treballava també en assentar els 10 milions d’hindús arribats de Pakistan,es va haver de fer servir la força en l’annexió dels principats de Junagadh (1948) i Hyderabad (on un regent musulmà volia unir-se a Pakistan malgrat que el 85% de la població que ell governava era hindú).
EL CAS DE PALESTINA. El sionisme és el moviment nacional del poble jueu que tenia per objectiu el retorn dels jueus a la terra d’Israel per a crear un “estat nació”… Agafa el seu nom de Sió, el turó del NE de Jerusalem on es trobava el temple de Salomó, i va quedar definit per l’escriptor i periodista Nathan Birnbaum en la conferencia “Els principis del sionisme” (1892). Els principals fonaments són: una religió farcida de referències a una pàtria sagrada amb localització concreta, i els nacionalismes de finals del s. XIX que refermaven la personalitat jueva perseguida en els estats europeus (com el cas Dreyfus demostra).
Mentre aquesta presa de consciència nacional reivindicava tradicions/religió, una primera onada d'emigrants a la Palestina otomana que -més o menys impregnats de les inquietuds ideològiques que bullien entre els opositors al tsarisme- s'instal·laven en kibutz (granges agrícoles de propietat col·lectiva treballades en comú). I és un altre discurs sionista refusava la religió com a nucli de la comunitat, i les tradicions com a senyal d'identitat: el seu text fonamental, “L’estat jueu”, de Theodor Herzl (1896), definia el poble jueu com una nació (laica) i el conseqüent dret a construir un estat propi. Ell mateix havia assistit al judici de Dreyfus i concloïa que l’assimilació era impossible, que adquirir un estat era necessari “no per a ser diferents, sinó per a ser iguals”. Aquesta visió estava menys preocupada per la identitat mil·lenària que per la voluntat democràtica i es configurava paral·lelament a la "nacionalització de les masses" empesa pels grans estats europeus.
Herzl va impulsar també una Organització Sionista Mundial que presidia i organitzava congressos mundials regulars: ja en el de Basilea (1897) es van concretar els objectius de colonitzar Palestina, organitzar l’èxode per mitjà d’organitzacions locals connectades arreu, alimentar la consciència i el sentiment jueu, i fer gestions davant dels governs per aconseguir el territori adequat (Programa de Basilea). En un segon congrés (1898) es va decidir impulsar una Banca Nacional Jueva (1901) per a desenvolupar el Fons Nacional amb col·lectes per al rescat/compra de terres a Palestina. Els britànics van oferir territoris, però “no hi ha sionisme sense Sió”: el component religiós anava superant el liberal. És lògic: com que el 1935 solament s’havia comprat un 5% de les terres, calia justificar l’establiment somniat a Palestina amb arguments més transcendents, com els drets històrics (presumptament superiors als dels residents àrabs) .
No hay comentarios:
Publicar un comentario