S17 - CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA DE COREA

A la Conferència d’El Caire s’havia decidit restablir la independència de Corea, que havia estat controlada pels japonesos des de 1910. La seva rendició a la península (1945) s’havia fet davant dels soviètics al nord del paral·lel 38º, i davant dels nord-americans al sud d’aquest punt. Ningú no pensava en aquell moment que aquella divisió seria permanent. Com a Alemanya, les múltiples desconfiances impossibilitaven acords; per això es van desenvolupar dos estats: comunista al Nord, democràtic al sud. Per a encapçalar-los, els “alliberadors” van servir vells coneguts:

a)      Syngman Rhee havia estat el primer coreà doctorat als EEUU (Princeton, 1910) i un actiu nacionalista decebut perquè els somnis de Wilson a París (1919) descuidaven Corea. Com a actiu nacionalista, un llibre seu de 1941 havia previst l’atac japonès i recomanava contestar-lo amb una aliança amb els nacionalistes asiàtics. El seu prestigi conduint guerrilles contra els japonesos li atorgava certa legitimitat i el control d’una organització sobre el terreny.

b)      El jove coreà Kim Il-Sung, per la seva banda, també s’havia convertit en guerriller: com a supervivent de l’ocupació japonesa, havia creuat la frontera soviètica el 1940 i havia fet carrera a l’Exèrcit Roig. Havia tornat a Corea convertit en oficial soviètic el 1945, aliè a faccions i purgues, i ara –igual que Syngman rhee- es negava a reunificar Corea si no n’era el protagonista. Els nord-americans van cedir a les pressions de Rhee i van autoritzar eleccions (5/1948). Sabien que el règim impulsava tal persecució de l’esquerra que no permetia qualificar-lo com a democràcia, però el retrocés dels nacionalistes en la guerra civil xinesa els feia necessitar punts de suport al continent.

Syngman Rhee va proclamar la república de Corea del Sud després de les eleccions, i Kim Il sung una república popular democràtica. 

Truman i Stalin van retirar les seves tropes, probablement pensant que l’existència de dos estats evitaria noves guerres. Però aleshores el final de la guerra civil xinesa va trasbalsar aquell fràgil equilibri: Kim Il-Sung deia que la victòria de Mao oferia avantatge estratègic i demostrava que els EEUU no volien intervenir en el sud-est asiàtic. Stalin necessitava un èxit després de la derrota de Berlín i la fàcil ocupació de Manxúria el 1945 li feia pensar en una operació no seria complicada. Per la seva banda, Mao volia prestigiar-se com a revolucionari: ja estava intervenint a Indoxina (donant suport contra els francesos) i al Tíbet.

El 25-6-1950 els nord-coreans van crear el paral·lel 38º i van ocupar Seül. Rhhe fugia al Sud massacrant presoners a la presó, mentre els del Nord executaven oficials de la seva república a mida que avançaven. Truman va presentar una resolució al Consell de Seguretat condemnant l’agressió i ordenant la “retirada immediata”. Amb l’exèrcit ja desplegat, solament va caler aprofitar l’absència soviètica del consell de seguretat com a protesta per la negació a concedir-hi un lloc a la RPX. En un nou èxit de Truman, una segona resolució instant els membres a “oferir assistència” i fixava un comandament unificat que encapçalarien els americans. Encara que el 90% de les tropes van ser americanes, hi havia efectius britànics, turcs, tailandesos, francesos, grecs, canadencs, australians i neozelandesos. La setmana que Sudàfrica aprovava la “llei de registre de la població” (la primera de les que condueix cap a l’apartheid) estava participant en els bombardejos defensant el “mon lliure” en els que, per cert, morirà el fill del líder xinés (11/1950)

Responent a la invasió, MacArthur va desembarcar a Inchon (9/1950) i va expulsar els nord-coreans i va entrar en territoris de Corea del Nord (10/1950). Aleshores van intervenir “voluntaris xinesos”, que van aturar l’ofensiva de la ONU I la van fer retirar-se fins al Sud, perdent de nou Seül (gener de 1951). MacArthur va declarar que calia ampliar la guerra a Xina. Quan la Cambra de Representants va llegir una crítica de Truman que ell havia enviat als republicans, el president el va destituir (abril 1951). El final de les ambicions polítiques del general ens permet reflexionar perquè ningú no va fer cas del seu suggeriment de fer servir la bomba atòmica. Primer, perquè no se sap on tirar-la: està pensada per a objectius militars,  no per a tropes caminant per carreteres. Segon, perquè els aliats europeus, espantats, van desaconsellar-ho tement que el conflicte es traslladés a Europa. Tercer, perquè l’experiment BRAVO (l’explosió d’una bomba d’hidrogen, 1952) genera un debat sobre l’arma apocalíptica, i quart, per la pròpia convicció presidencial, preocupat pel poder destructiu de la seva decisió.

I és que la Guerra de Corea va contribuir a donar forma a la Guerra Freda. Ja el noble prussià Carl von Clausewitz havia analitzat (“De la guerra”, 1832) l’escalada de violència i destrucció que havien provocat la creixent aplicació de les noves tecnologies industrials i la massiva implicació de civils (mitjançant la “lleva en massa” típica de les guerres napoleòniques). Conscient que ambdós innovacions –tecnologia i civils- havien fet les guerres més mortíferes i destructives, testimonia que un estat que apliqués en la guerra una violència il·limitada podia acabar consumit per l’esforç de la guerra, i la seva pròpia infernal dinàmica. Per això deia que, si l’objectiu de la guerra havia de ser garantir la seguretat de l’estat, per norma havia de ser limitada (abans que desencadenar la màxima força no quedés devorat per l’esforç i les conseqüències). És a dir, la guerra havia de ser la continuació de la política per altres mitjans. Que vol dir que la guerra era un mitjà més de la política, i mai la guerra podia estar per sobre d’aquests objectius, sinó sempre sotmesa a la política.

L’administració Truman constata que, amb la nova explosió Bravo, es demostra que la guerra pot ser tan destructiva que posi en perill tots els objectius per als que s’hagi posat en marxa. De fet, això –en altres dimensions- havia passat en les dues guerres “totals” viscudes al s. XX. I per contenir-la, posaven en marxa dues decisions transcendentals:

a)      No fer servir les armes construïdes. El Pla Manhattan havia posat en marxa la construcció de l’arma atòmica per fer-la servir. Però l’explosió Bravo demostra que tal força possibilitava la destrucció del propi sistema. Així que Truman, conscient del risc de fer-la servir decideix fabricar-la perquè és necessària (no tenir-la es entrar en pànic; tenir-la implica seguretat i dissuasió, gràcies a l’avantatge que ofereix).

b)      Concentrar la decisió de fer servir la bomba en el president. Abans, els militars decidien com fer la guerra quan rebien l’encàrrec polític. Truman està supeditant l’autoritat militar a la civil convertint la bomba en una prerrogativa presidencial.

Però la conversió de Corea en una “guerra limitada” –renunciant a la total eliminació i fent un ús prudent del propi potencial destructiu, com a regla del joc tàcita- no és l’única conseqüència de la Guerra de Corea. També es reafirma la política asiàtica dels EEUU: la VII Flota queda situada prop de Formosa per donar suport a CHiang-Kai-Shek; Japó es consolida com a plataforma operativa i com aparador del món lliure; i la SEATO (Organització del Tractat del Sud-Est Asiàtic, 1954) construeix un “cordó sanitari” per evitar la “teoria del dominó”, en el que participaran Nova Zelanda, Austràlia, França, Regne Unit, Pakistan, Tailàndia, Filipines...

Una altra conseqüència de Corea és el reforçament del bloc occidental. Constatant que ha estat una primera victòria molt difícil, Truman posa al capdavant de la OTAN al general Eisenhower (1950). L’aliança també es reforça amb la incorporació de la RFA a l’OTAN (1955) i amb la modificació de la Carta de 1949, per la que el compromís d’assistència passa de ser voluntari a ser automàtic. Aquell mateix any, els satèl·lits europeus de la URSS signen també una aliança, el Pacte de Varsòvia.

Les conseqüències (4): la histèria de la societat americana. La por desencadenada per l’acumulació d’èxits del comunisme (Corea, Xina, Indoxina, Europa de l’Est, empat atòmic) creixia impulsada pel desenvolupament de noves forces ètniques de poder social dins del país (irlandesos, jueus, italians) que estaven inquietant la minoria WASP en un moment en el que un extraordinari desenvolupament del poder sindical (tradicionalment dèbil en un país d’emigrants emprenedors) possibilita veure un enemic interior: un nou sindicalisme, crescut a l’ombra del New Deal, reuneix 15 milions d’afiliats que representen un 25% dels treballadors del país, semblava ser la porta d’entrada del comunisme. És en aquest context que la “pèrdua de Xina” es converteix en el leit motiv d’una facció política republicana que, amb el senador Joseph McArthy al capdavant, amenaça amb filtrar la primera llista d’infiltrats en el departament d’estat. Un altre senador republicà (J. Parnel Thomas, per New Jersey) va declarar que “la subversió floreix sota el New Deal; la forma més segura de desfer-se’n es acabar amb el New Deal”). Aquesta és la teoria que reflexa un llibre clàssic de Romà Govern. Com a prestigiós professor de cinema a l’Institut of Technology de Pasadena,  va poder gaudir de contacte personal amb molts dels protagonistes de les víctimes de la cacera de bruixes a Hollywood, probablement l’episodi més conegut d’aquell clima d’alta tensió que va trencar la societat nord-americana. Encara que la seva definició del maccarthysmo com una variant de feixisme impulsat per poderosos grups de pressió financera, militars i ultraconservadors, és molt interessant l’ambient que descriu durant els anys trenta: l’arribada de nombrosos refugiats alemanys (Bertolt Brecht, Fritz Lang, Thomas Mann, Heinrich Mann...) i el viu ambient anti-feixista (amb els mítings sobre la guerra civil espanyola que vaig recordar mitjançant la pel·lícula “The way we were”, 1973), van permetre estrenar pel·lícules sensibles a problemes socials i polítics. El cas de “Temps moderns” (1936) és interessant perquè ens permet recordar el compromís de Charles Chaplin amb aquest nou clima (pronunciant per exemple un discurs telefònic el 1942 en el míting del Madison Square Garden en el que va defensar obrir un “segon front” que descarregués la Unió Soviètica de la pressió de la seva lluita contra els nazis. Totes aquelles simpaties, com les dels combatents que havien vingut a Espanya a defensar la democràcia, passaven a ser sospitoses en aquell nou context que la Guerra Freda portava. Si els informes que J. Edgar Hoover havia fet de les secretàries d’Elionor Roosevelt havien permès dir a l’esposa del president que els seus mètodes “recordaven la GESTAPO”, amb el nou clima les activitats del Comitè d’activitats Anti-nord-americanes quedaven normalitzades pel clima de por i angoixa que produïa l’amenaça soviètica. Els casos més coneguts de víctimes d’aquest clima intel·lectual d’histèria anti-comunista gelen la sang.

a)      Entre les víctimes de la cacera de bruixes destaca el cas del procés contra Alger Hiss. Aquest jove progressista newdealer, funcionari del Departament de Estat que havia estat fontaner dels acords de Jalta i Potsdam, s’havia consolidat com a brillant diplomàtic com a secretari general en funcions a la conferència inaugural a les Nacions Unides.  Dels temps de la Gran Aliança tenia molts amics comunistes, i ara el seu passat el fa sospitós d’aquell “pèrdua de la Xina” que denunciava la facció reaccionària del partit republicà. El seu procés va acabar amb una condemna de quatre anys de presó, tot i que ell sempre va mantenir la seva innocència i cap rastre de les “activitats anti-nord-americanes” que denunciava el Comitè es va trobar quan es va buscar en els arxius soviètics (1996).

b)      Encara va ser més terrible el procés que va dur a la cadira elèctrica el matrimoni Rosenberg . El cas de Julius i Ethel, un enginyer i la seva esposa secretària, és especialment sòrdid perquè ells sempre van negar la seva culpabilitat i, encara que hem pogut concloure que Julius Rosenberg havia espiat, sembla ser que les informacions que va poder transmetre no semblen decisives perquè els soviètics poguessin arribar a fer explotar la seva bomba (1949). Malgrat la fragilitat de les proves i la força de la campanya pública que lluitava per la seva innocència, l’empat atòmic i la guerra de Corea oferien versemblança a les acusacions. Pel que fa a Ehtel, sabem que va ser condemnada injustament perquè el seu germà, David Greenglass, maquinista en un dels centres secrets que havien desenvolupat el Projecte Manhattan, havia denunciat el matrimoni per reduir la condemna pròpia. La Llei d’espionatge de 1917 dictava la mort, però en cas de guerra. No era el cas però malgrat això Eisenhower (que era president quan es va aplicar la pena de mort, el 19-6-1953) va evitar dictar l’indult per ella dient que, si hagués perdonat la dona, els soviètics haurien reclutat més dones.