S16 - L'ALTRE ORIGEN DE LA GUERRA FREDA: ÀSIA

La crisi de Berlín havia servit per a provar les reaccions de l'adversari, i de les percepcions del seu comportament neixen les regles del sistema geopolític que serà la Guerra Freda: tal i com havia passat durant el bloqueig, la tensió sempre es mantindrà sota control i una política de riscos calculats que ja es va experimentar quan Truman evitava forçar l’obertura del corredor terrestre i Stalin, alhora, atacar cap dels avions del pont aeri. Berlín suposa doncs, tècnicament, el començament de la Guerra Freda. 

Qui havia estat el culpable? La interpretació ortodoxa presentada durant els anys 50 acusava la URSS per haver ignorat els acords adoptats en les conferències inter-aliades. Ja George Kennan ho deia en el “Llarg Telegrama”, tot i que –lluny d’explicar-ho en termes d’incompatibilitat ideològica- suggeria que la Unió Soviètica –obsessionada per la seguretat- solament perseguia la creació d’un “cinturó defensiu”. Durant els anys 60, un nou discurs de caire revisionista carregava la responsabilitat sobre els Estats Units, que haurien exagerat l’amenaça i reaccionat desproporcionadament per aconseguir fer del món un lloc segur per al capitalisme nord-americà; per aconseguir el vistiplau del poble nord-americà en aquesta croada es presentava una Unió Soviètica hostil. Ja ens els 80, una escola post-revisionista influïda per la història cultural assegurava que els Estats Units impulsaven una política lliurecanvista per a evitar els sistemes autàrquics tancats que havien contribuït a la depressió mundial, i que una cadena d’accions i reaccions mal interpretades per l’adversari havia sembrat la desconfiança en el si de la Gran Aliança. Així havia estat com la incomprensió mútua havia enverinat les relacions internacionals de postguerra: els nord-americans no havien reconegut la necessitat soviètica d’establir una zona de seguretat que tanqués la porta d’entrada per la qual havien atacat Napoleó (1812), el Kàiser (1914), els aliats (1918) i Hitler (1941) i havien entès la satel·lització de l’Europa de l’Est com a resultat del seu suposat caràcter pervers. A l’altre costat, els soviètics enquadraven la política americana en el rígid motllo del marxisme oficial, exagerant el mòbil imperialista. Aquestes teories van facilitar els malentesos i les percepcions errònies de l’adversari, i fan de l’adveniment de la Guerra Freda una dialèctica sense culpables; és el que els autors de “La paz simulada” anomenaven la “síndrome de 1941”: aquell any, tots dos colossos havien estat atacats per sorpresa i ara, convertida Europa en un solar destruït  i un immens cementiri, eren conscients de que –desqualificats tots els altres estats com a potències- solament l’altre superpotència podia fer-ho. La projecció en l’altre d’aquesta por els va consagrar a erigir un sistema defensiu destinat a prevenir una sorpresa tan traumàtica. Així sorgia la “Guerra Freda”.

Aquest nou sistema geopolític resulta tan difícil de definir  que tenim problemes fins i tot per fixar, com ja vam discutir al presentar el curs, els seus límits cronològics: encara que el començament tècnic l’hem situat en la crisi de Berlín (1948), hem pogut veure que les diferències entre els aliats ja s’havien manifestat a partir de 1943 durant l’alliberament d’Europa. Fins i tot hi ha qui, recordant la participació occidental en la guerra civil russa, i l’aïllament a que es va veure sotmesa la revolució bolxevic, situa els orígens de la Guerra Freda el 1917. La dificultat per definir aquest nou sistema de relacions internacionals no ens ha de fer oblidar que hi ha tres constants:

a)  L’estructuració d’un sistema bipolar rígid en el que no cabien posicions tèbies, que enfrontaven dos blocs d’estats entorn de les dues potències imperials;

b)  la tensió  permanent entre els dos pols, fent servir la cursa nuclear, el rearmament militar i ideològic, i les pressions per a alinear tothom.

c) La política de riscos calculats, que evita conscientment un conflicte mundial i vol contenir l’avenç de l’adversari i dissuadir-lo de qualsevol acte hostil.

En qualsevol cas, podríem dir que es tracta d’un enfrontament directe (o per delegació) i continu, però no bèl·lic, d'abast global,  entre 2 superpotències que, incloent les seves zones d’influència, formen un ordre bipolar rígid, en el que sembla impossible la neutralitat, i que es basava en la contenció de l'adversari, la  dissuasió nuclear (per la via de riscos calculats), i la subversió (sabotatge i espionatge), actituds que generen un sistema de relacions internacionals en permanent fragilitat. La qualificació del sistema com a “fred” indica que les relacions entre l’est i l’oest són gelades (estan paralitzades i no són càlides), i que –encara que no són bones- estan frenades perquè mai arribin a ser una “guerra calenta” (encara que sovint inclou sanguinolents conflictes entre els seus aliats). Això no vol dir que els contendents no mantinguin actituds bel·ligerants: mentre els americans sostindran sempre un potencial militar propi, en perpètua renovació tecnològica, donaven suport econòmic per a la reconstrucció (a canvi de facilitats per a la penetració inversora), i militar (als aliats amenaçats pel comunisme); creaven un sistema de pactes multilaterals que permeten cohesionar el bloc i cercar la URSS i propagaven un anti-comunisme primari però eficaç que enfronta el “món lliure” a la “barbàrie soviètica”, la URSS augmentava contínuament la despesa militar (que el 1952 representava el 80% del seu pressupost), formava un bloc militar sota coordinació soviètica i establia un sistema econòmic integrat, oferia suport als moviments pacifistes d’Occident que denunciaven l’escalada nuclear, i als moviments revolucionaris que qüestionaven els imperis, i lluitava contra les dissidències internes (intel·lectuals soviètics i nacionalistes dels satèl·lits).

LA GUERRA CIVIL XINESA (1945-1949). Havíem seguit la història xinesa des de l’agonia de la dinastia Qing, quan la presència colonial occidental provocava la reacció violenta dels bòxers en defensa dels vells valors, i una via modernitzadora encarnada en un nou partit nacionalista (el Kuomitang, 1912) i el Moviment (estudiantil) del 4 de maig. Ambdós criticaven les amenaces dels japonesos (“21 exigències” de 1915) i que se’ls traspassessin les concessions alemanyes després de la Gran Guerra. La revolució nacionalista de Sun Yat-Sen (1911) va provocar, però, el caos perquè –incapaç la jove república de mantenir l’ordre- un munt de “senyors de la guerra” es repartien el control efectiu del territori. Contra aquesta feudalització no solament el KMT va caure en mans del conservador general Chiang Kai Shek (a la foto), sinó també es desenvolupà un jove Partit Comunista (1921). Mentre el primer s’imposava als “senyors de la guerra”, el segon no es conformava amb l’estat capitalista amb tics autoritaris que s’estava formant durant “el decenni de Nankín” (1927-1937). És més: quan el Japó retorna PuYi a un Manchukuo satèl·lit (1931), ChiangKaiShek es proclama Generalíssim i, al capdavant del moviment de la Nova Vida, reprimia els comunistes amb suport japonès. Els comunistes, perseguits, van emprendre una terrible retirada que la posterior mitologia comunista batejaria com la “Llarga Marxa” (1934-1935), una epopeia de 15.000 km superant 18 serralades, durant la que es consolidava el lideratge de Mao Zedong.

Encara que comunistes i nacionalistes van fer front comú quan el 1937 els japonesos van envair la Xina (1937-1945), les seves diferències reapareixen quan els japonesos es van rendir.  Així esclatava una guerra civil (1945-1949), en la què –malgrat la superioritat numèrica i el suport americà- el KMT perdia suports: reclutava forçosament camperols sensibles a la propaganda dels comunistes que repartien terres. Mentre la imatge dels nacionalistes es desfeia en la corrupció, la dels comunistes creixia pel seu paper en resistir els japonesos. Finalment, Mao Zedong proclamava la República Popular Xinesa (1-10-1945) i CHiang Kai-Shek es refugiava a l’illa de Formosa (estat de Taiwan). 

Tres conseqüències de la victòria comunista a la guerra civil xinesa:

La consolidació del bloc soviètic. Mao viatja a Moscou a celebrar l’aniversari d’Stalin (12/1949) i la visita fructifica el 2/1950 un tractat d’amistat, aliança i ajuda mútua.

Un “lobby xinés” de polítics republicans –clamant amb l’slògan “Àsia primer” que cal defensar els negocis al Pacífic- denuncia que la “pèrdua de Xina” s’ha produït perquè hi ha comunistes dins del departament d’estat.

Guanya importància estratègica el Japó que està dissenyant el general Douglas MacArthur. Luis E. Togores Sánchez (Japón en el s. XX. De imperio militar a potencia econòmica, 2000) diu que el Comandant Suprem de les forces d’ocupació era com un “nou Shogun” perquè governava barrejant “l’antic poder militar i l’esperit colonitzador d’un virrei del Raj”: mai va sortir de Tokyo ni es va entrevistar amb més de 16 japonesos. Altres autors responen que l’equip de newdealers que l’acompanyava va inspirar una constitució molt moderna (separació de poders, sobirania popular, govern responsable davant la dieta, sufragi universal, separació del sintoisme de la política) que fixava el pacifisme en l’article 9 (“el poble japonès renúncia per sempre a la guerra com a dret sobirà de la nació i a l’ús de la força com a mitjà per a dirimir disputes”) i desposseïa l’emperador (que va renunciar públicament al seu estatus diví el 1946). 

Per a acostar-se als sectors conservadors del país i aprofitar el seu poder simbòlic, McArthur va mantenir Hirohito apartat del TPI que jutjava els crims de guerra japonesos: per això quan l’Almirall Tojo va suggerir que mai un japonès havia fet res contra la voluntat de l’emperador, –per a evitar la incriminació- se li va obligar a modificar la declaració perquè Hirohito semblés “sempre un home de pau”. L’ocupació americana dividiria els zaibatsu (per a garantir la lliure competència), impulsaria una reforma agrària (contra antics latifundistes), i crearia un mercat lliure de treball (sindicats, convenis col·lectius). Tement el comunisme, però, se’ls va facilitar una ràpida prosperitat fent del Japó el proveïdor d’uniformes, armament i vehicles a l’exèrcit que començava la guerra a Corea. Convertit en frontera de la Guerra Freda per la victòria comunista a la Xina, aquest Japó signaria el tractat de San Francisco (1951) i –seguint instruccions de Washington- ni reconeixeria la Xina Popular ni signaria la pau amb els soviètics (deixant pendent el conflicte per les Kurils). El general McArthur marxava aleshores camí de Corea...