S15 - BERLÍN, 1948 (COMENÇAMENT TÈCNIC DE LA GUERRA FREDA)

Quan vam qüestionar la qualificació del Pla Marshall que havia fet Churchill com “l’acte més generós de la història” vam recordar que durant la postguerra va néixer un nou ordre econòmic que s’havia batejat durant la Conferència de Bretton Woods, el juliol de 1944.  En un complex hoteler d’aquesta població de l’estat de New Hampshire, 730 representants de 44 estats aliats van donar estabilitat al comerç acordant un sistema monetari amb canvi fix al dòlar que romandria estable fins al 1973. De la reunió sortirien 2 organismes importants: l’International Bank for Reconstruction and development (més tard, Banc Mundial) per a finançar projectes de desenvolupament, i el Fons Monetari Internacional (FMI), que, a més d’oferir assistència tècnica als membres, vetllaria pel sistema financer, eliminaria restriccions al comerç i promouria l’estabilitat canviària.  El Pla Marshall permetria integrar Europa en el nou model econòmic, convertir-se en un mercat gegant per als productes americans i evitar temptacions proteccionistes com les que semblaven inspirar els laboristes anglesos amb les nacionalitzacions.

Com va ser llegit a la URSS? L’octubre de 1947 els soviètics reunien a Polònia una nova institució, el Cominform, la Oficina d’Informació dels partits comunistes, i en la seva inauguració hi pronunciava un discurs Andréi Zhadanov, tercer secretari del politburó del PCUS, que definia la doctrina “dels dos camps”: “Quant més ens allunyen del final de la guerra més clarament apareixen les dos principals direccions de la política internacional de postguerra, corresponents a la disposició de dos camps principals de les forces polítiques que operen en el món: el camp imperialista i anti-democràtic, i el camp anti-imperialista i democràtic”. No solament tenim aquí l’evidència de que la URSS també percebia l’aparició d’una nova geopolítica, sinó la percepció que tenia de l’adversari com a encarnació de l’imperialisme perquè creava “en temps de pau nombroses bases i territoris convenientment ubicades (...) a Alaska, Japó, Itàlia, Corea del Sud, Xina, Egipte, Iran, Turquia, Grècia, Àustria i Alemanya occidental”. Segons Zhadanov, en el disseny d’aquest cèrcol el Pla Marshall servia per “aprofitar-se de les dificultats de la postguerra en els països europeus, en particular de l’escassetat de matèries primeres, combustible i aliments, per a imposar-los uns termes abusius a canvi de qualsevol ajuda prestada”. A la trobada assistien estats ja satel·litzats, com Romania, Bulgària, Polònia o Hongria; també alguns representants dels poderosos partits comunistes francès i italià, i de règims similars (com Iugoslàvia) o en els que la presència comunista encara era ocasional, com Txecoslovàquia, on precisament es produiria la reacció al Pla Marshall més important dels soviètics. Allà, el febrer de 1948, un cop d’estat va desplaçar a Edwuard Benes. Era el president des de 1935, havia fugit a l’exili després dels acords de Munich (1938) que havien desmembrat el seu país i dirigit un govern a l’exili des de 1940. L’impulsor del cop, el comunista Klement Gottwald, va fer un cop que el permetria impulsar en els anys següents una terrible purga. Deia Giuseppe Mammarella que amb el cop de Txecoslovàquia acaba la integral “comunistització” de l’Europa de l’Est. No hi havia hagut cap pla previ; més aviat Stalin improvisava, encara que la disciplina i l’organització que havia caracteritzat sempre els partits comunistes havien permès actuar fàcilment, aprofitar que els liberals havien quedat desprestigiats i desorganitzats per la col·laboració amb els nazis o la repressió, i que els acords de Munich de 1938 havien desprestigiat notablement les potències occidentals.

L’impacte del cop en les opinions públiques occidentals va ser notable, com sembla demostrar el resultat de les eleccions italianes de l’abril de 1948. Itàlia ja havia celebrat una doble consulta electoral el 2 de juny de 1946: per una banda, per a determinar el règim, ja que el 54% de l’electoral va votar per la república (els Savoia no solament duien a la motxilla haver encarregat govern a Mussolini el 1922, sinó també haver abandonat Roma durant l’ocupació nazi, i l’abdicació de Vittorio Emmanuelle en el jove Humbert II no netejava massa aquest currículum). Per altra banda, les eleccions van escollir una assemblea constituent en la  que la Democràcia Cristiana va obtenir el 35% dels vots, els socialistes el 21%, els comunistes el 19% i els liberals el 6%. Quan la constitució que aquesta assemblea aprovava el desembre de 1947 permetia convocar eleccions per al 18-4-1948 ningú no esperava que serien les més apassionades i brutes del segle a Itàlia: enfrontaven el Front Democràtic Popular (finançat per la URSS i encapçalat per Palmiro Togliatti, del PCI, en lluita per una societat laica, progressista i socialista) i la Democràcia Cristiana (encapçalada per Alcide de Gasperi, amb l’ajut del Vaticà, per un projecte catòlic, conservador i capitalista). Poques setmanes després, el 30 d’abril, un dia abans de la matança de Portella della Ginestra, perpetrada en aquesta població siciliana pel bandoler anticomunista Salvatore Giuliano, el primer ministre Alcide di Gasperi suspenia l’aliança amb comunistes mantinguda durant el període constituent i feia govern amb els liberals. Amb les notícies de Praga impactant en l’opinió pública italiana és més que probable que els demòcrata-cristians guanyessin igualment, però sabem que l’ajut que la nova CIA (Central d’Intel·ligència Americana) recentment posada en marxa després que Truman signés la Llei de Seguretat Nacional (1947) va ser decisiu en el finançament de la campanya. Itàlia no va ser l’únic estat en el que els fons del Pla Marshall van pagar l’expulsió dels comunistes del govern. Alhora que a Roma, també a París –tensada per les guerres colonials a Indoxina i Madagascar- el socialista Paul Ramadier suspenia govern amb 4 comunistes.

Quan parlem del “miracle europeu” ja considerarem si el Pla Marshall va contribuir a la recuperació econòmica d’Europa, perquè els que més van créixer (Itàlia i Alemanya) van ser els socis que menys van rebre. Però aquesta interpretació del pla com a eina anti-comunista s’entén més si considerem que l’allau de diners va permetre flexibilitzar el racionament, i així reduir el descontentament social, oferint estabilitat política i reduint la influència dels comunistes. És més: incloent Alemanya entre els beneficiaris es fidelitzava la “trizona”, però es trencaven els acords de Potsdam. Per això la URSS podia considerar el Pla Marshall com una ofensiva: és cert que havia satel·litzat els països de l’est, però també els nord-americans ho havien fet amb els territoris alliberats, i havia pressionat Iran i Turquia com els occidentals ho estaven fent a Grècia. Reaccionava al Pla forçant el decantament de Txecoslovàquia, tal i com havien actuat els nord-americans en les eleccions italianes. Un mes després, els Acords de Londres (6/1948) permetrien el naixement d’una nova moneda alemanya: el Reichmarck deixava pas al Deutschemarck. Per a evitar la fugida de divisa (que tots els posseïdors dels antics marcs se’ls canviessin), els soviètics creaven un ostmarck per a la seva zona d’ocupació i, vint dies després dels Acords de Londres, tancaven la circulació entre la trizona occidental i el sector occidental de la ciutat de Berlín. Començava el bloqueig de Berlín (1948).

La documentació desclassificada no ofereix suficient informació sobre les causes directes. A les reflexions sobre les divises cal afegir unes altres. Primer, que –sense serveis civils- l’ocupació era gestionada amb una intransigència militar que provocava incidències contínues (les patrulles inter-aliades que vigilaven la ciutat durant el toc de queda per exemple, estaven formades per quatre soldats, un de cada potència ocupant, que sovint no s’entenien). Segon, que Berlín s’havia convertit en el melic del món perquè, sense acords sobre què fer amb Alemanya, ni solucions a la vista, fracassats els acords de Potsdam, es convertia en un problema etern de difícil solució, escalfat pel desenvolupament de les operacions militars a la Xina i Grècia. La divisió d’Alemanya en 4 zones d’ocupació (francesa, anglesa, nord-americana i soviètica) es reproduïa a Berlín i oferia una organització que facilitava les friccions.

El cas és que els occidentals van organitzar un pont aeri per mantenir sota control la part occidental de Berlín. Aquest pont aeri que lligava l’aeroport de Tempelhot amb l’Alemanya occidental va ser un prodigi logístic: els dos milions i mig de berlinesos orientals necessitaven cada dia 4.500 tones de menjar i combustible. Però en cada avió cabien dues tones. Això vol dir que, durant els 323 dies que va durar el bloqueig (entre juny de 1948 i maig de 1949) es van haver de fer 235.000 vols que –superant el desafiament- van portar a Berlín un total de 2 milions de tones. Tres conseqüències:

ç


a)       El bloqueig consolida la divisió de les “dues Alemanyes”. La Llei Fonamental de Bonn s’aprova provisionalment, però s’ha estès el 1990 al territori de l’antiga Alemanya oriental (degudament actualitzada molts cops; el 1956 recupera per exemple el servei militar). Encara que la “Nota d’Stalin” (1952) proposaria reunificar, els occidentals no en farien cas. Així que el mateix 1949 que naixia la RFA (amb capital a Bonn) es posava en marxa la RDA (capital, Berlín)

b)      Tement futures ofensives soviètiques, els aliats acosten compromisos i funden l’OTAN (4/1949). Encara que no ha intervingut fins el 1989, acumula el 52% de la despesa militar global (2015). El tractat de Washington (1952) va ser signat pel Benelux, França, USA, Canadà, Islàndia, Dinamarca, Itàlia, Noruega i Portugal (Grècia i Turquia s’hi afegirien el 1952, la RFA el 1955, Espanya el 1982 i molts estats de l’est entre 1999 i 2008)

c)       La crisi de Berlín serveix per a provar les reaccions de l’adversari. D’ambdós comportaments sortiran les regles del sistema geopolític que serà la Guerra Freda: ni Truman força l’obertura del corredor terrestre, ni Stalin ataca cap avió del pont aeri. La tensió es va mantenir sota control, en una política de RISCOS CALCULATS que seria l’essència del sistema. La por a una URSS tentacular i activa, que el 1949 aconsegueix l’empat atòmic en fer explotar la seva primera bomba nuclear, decantarà l’opinió pública nord-americana cap a una demanda de seguretat que impulsarà el canvi polític i la histèria anticomunista. Es conclou que a la propera ocasió s’actuarà de manera més contundent. Aquesta nova ocasió serà la guerra de Corea!