SPACAT18 I 19 · LA PÈRDUA DE LES COLÒNIES

Deia Sebastián Balfour  (1977) que “Espanya va perdre el seu imperi dos cops”, referint-se a que el 1898 encara conservava Cuba i Puerto Rico al Carib, i les perdria estrepitosament. A la “perla de les Antilles” cal afegir, per tenir al cap el mapa de les colònies espanyoles, les Marianes i les Carolines prop de Filipines; Ceuta, Melilla, Ifni i Canàries a l’Àfrica; i Fernando Poo i Río Muni al Golf de Guinea. La revolta cubana de 1868 havia acabat amb els acords del Zanjón, on es prometia certa apertura política i l’abolició indemnitzada de l’esclavatge. Aquelles promeses, però, no acabaven d’arribar. I al malestar que això provocava cal afegir el que va anar produint la mecanització dels “ingenios”. La colònia superava l’economia de plantació, i això va tenir dues conseqüències.

Per una banda, la híper-producció va desgastar els llaços econòmics amb la metròpoli, el “pacte colonial” renovat el 1882 amb la Llei de Relacions Comercials amb les Antilles. El trust sucrer nord-americà va començar a comprar el 90% de la producció. Ho feia incòmode, perquè els seus productes, si podien entrar a Cuba, ho feien amb aranzels molt alts (per protegir així els productes provinents d’Espanya). La burgesia fabricant, obligada a consumir els productes espanyols i limitada en les seves vendes als americans, va anar calculant els beneficis que li portaria el lliure comerç amb els nord-americans.

Per altra banda, sobrava mà d’obra. A partir del decret d’abolició de l’esclavatge (1886) els antics plantadors van anar rebaixant els costos de la mà d’obra: l’esclau havia estat més car de mantenir que els treballadors temporers que ara contractaven a les noves “moliendas”. El problema era que els esclaus negres alliberats que compartien les pèssimes condicions laborals dels blancs assalariats es van anar contaminant de l’ambient crític amb Espanya, a diferència de quan vivien tancats en els antics “ingenios”, allunyats dels valors de la societat civil. Ara, però, expulsats d’aquelles gegantines unitats productives es trobaven desvalguts competint en el mercat laboral, en el que continuaven –segons descriu Manuel Moreno Fraginals (1995)- estigmatitzats.

Les reformes no arribaven perquè el “lobby dels esclaus” les bloquejava: encara que es van posar en marxa partits (la Unión Constitucional per als pro-espanyols, i el Partit Autonomista per a la burgesia urbana), mai arribaven les eleccions que havien d’enviar els representants cubans al congrés dels diputats. El 1892 el poeta José Martí posava en marxa un Partit Revolucionari Cubà: si el 1868 l’ànima de la lluita per la independència havia estat un terratinent, ara ho era un poeta de classe mitjana.

Quan es va llençar el Crit de Baire (1895) els espanyols van provar de conciliar enviant un altre cop Martínez Campos, però veient que la revolta triomfava, Cánovas va encarregar la repressió al general Valeriano Weyler. Els seus mètodes expeditius, les “trochas” i la “reconcentració de civils” –que farien d’aquest conflicte una típica dirty war colonial- van permetre els espanyols recuperar el control. Gabriel Cardona y Juan Carlos Losada (Weyler. Nuestro hombre en La Habana,1997) han explicat com justificava ell aquest mètode terrible: era l’única possibilitat eficaç per a lluitar contra la guerrilla que comptava amb suport popular, més cruel havien estat els yankees amb les tribus índies, els anglesos l’aplicarien al Transvaal l’any següent i, en darrera instancia, els reconcentrats eren enemics que haurien causat baixes espanyoles.

Las víctimes de la reconcentració de civils, que va dificultar els conreus i la distribució d’aliments, superarien les 300.000 persones. És per això que l’historiador cubà Francisco Pérez Guzmán (“Herida profunda”, 1988) va fer d’ell una espècie d’antecedent de Hitler. El suïs Andreas Stucki (Las guerras de Cuba. Violenica y concentración, 2017) va intentar justificar la tragèdia dient que els forts dotats de talaies, filferrades i fossos no buscaven el control de la població internada sinó la seva defensa davant d’atacants externs. La concentració tindria, a diferència, dels camps de concentració posteriors, certa permeabilitat gràcies a passis, permisos o suborns del centineles. Cal dir que la brutalitat de la guerra colonial va anar esborrant els límits entre combatents i civils, i que el comportament despòtic amb els civils formaria també part de les pràctiques de l’exèrcit alliberador. En última instància, la reconcentració no tindria per objectiu l’extermini, sinó la victòria (evitar que la població civil facilités a l’exèrcit alliberador cubà les armes, medicines, roba, o informació que necessitava per a resistir).

Sigui com sigui, l’opinió pública nord-americana va començar a percebre aquelles tragèdies com a bestieses que els obligaven a intervenir. La incipient premsa sensacionalista conduiria en aquesta direcció l’opinió pública en un context de veritable batalla periodística pels lectors entre el New York World de Joseph Pulitzer, i el New York Journal de William R. Hearst. Els seus diaris simbolitzen un tipus de periodisme que presenta notícies amb titulars cridaners, escandalosos o exagerats per tractar d’augmentar les vendes encara que les evidències siguin precàries. El “groguisme” acostuma a tractar apel·lant a les emocions, més que a la raó, notícies impactants de catàstrofes, accidents, crims, o polèmiques). Un bon exemple seria l’incident Olivette de 1897... la notícia de com la jove nord-americana Clemència Arango va ser detinguda en un vaixell camí de NYC per funcionaris espanyols com a sospitosa de dur cartes dirigides als rebels, i registrada per una matrona, va ser tractada pel diari de Hearst sota el titular “Protegeix el nostre país prou bé les seves dones?”... El nom del “groguisme” vindria, però, d’un ninot d’aquest color –un nen mal dentat amb camisa de dormir groga, molt groller- que apareixia en les tires còmiques del NY World de Pulitzer... i que passaria el 1897 al Journal de Hearst... li deien “The Yellow kid”.

Aquell mateix any es produïen els contactes entre el líder cubà Ramón Betances i l’anarquista italià Angiolillo a París, que Julián Companys Monclús va demostrar. Veient finançat el seu viatge, el jove llibertari ansiós de venjar el patiment dels torturats en els Processos de Montjuïc es va desplaçar a Sant Sebastià, on estiuejava Cánovas del Castillo, i li va disparar un tret mentre llegia la premsa al balneari de Santa Àgueda. El polític conservador havia mostrat la seva predisposició a mantenir a tota costa el control de les Antilles “hasta el último hombre y la última pesseta”. El seu traspàs permetia l’alternança política i Sagasta provava d’aturar la tempesta concedint autonomia i convocant eleccions a l’illa, però ja era massa tard. L’ombra de l’oncle Sam ja era massa allargada. L’anècdota del dibuixant Frederic Remington, al que Hearst havia enviat per cobrir la guerra, qui, escrivint al seu cap per avançar-li que no hi havia notícia que explicar, va rebre per resposta “Vostè faci els dibuixos. La guerra la poso jo”, podria ser reveladora. El 15 de febrer de 1898 un vaixell nord-americà ancorat al port de L’Havana, el Maine, va explotar i –si l’opinió pública nord-americana no estava prou convençuda- la mort de dos centenar dels seus tripulants va servir com a excusa per a declarar la guerra a Espanya. Encara que els informes dels enginyers sempre han deixat clar que l’explosió va resultar d’algun problema a les calderes, i que per tant la versió oficial d’un torpediner espanyol semblava absurda, els Estats Units van declarar la guerra a Espanya. Malgrat l’entusiasme que la premsava va mostrar per la contesa davant d’un adversari poc conegut, que encara no havia fet cap debut en política internacional, la campanya va ser un desastre. La derrota a Cavite va acabar amb la resistència dels “últimos de Fillipinas”, i l’Almirall Cabrera va haver de presentar un desigual combat a Santiago de Cuba, en el que van morir 350 mariners espanyols i solament un de nord-americà, que va relliscar per la coberta del seu vaixell. El paper jugat en la guerra no podia ser més humiliant. En el tractat de París (1898) Espanya renunciava a la sobirania de Cuba, que quedaria satel·litzada poc després (Esmena Patt, 1901), Puerto Rico i Filipines. En aquest darrer arxipèlag els nord-americans quedarien implicats en una guerra colonial de conquesta molt dura que duraria fins el 1902. L’any següent el govern Silvela signaria la venda a Alemanya de les illes Carolines i les Marianes, la darrera presència espanyola a Oceania. Per entendre el que havia passat, vam recórrer a dues explicacions. Per una banda, les idees de l’historiador José María Jover a “Teoria y pràctica de la redistribución colonial” (1979), on feia constar que –amb un món ja repartit, en el que les grans potències continuen necessitant matèries primeres barates i mercats reservats per a una industrialització en permanent creixement- quan s’esgoten els territoris a colonitzar solament queda l’opció d’arrencar-li les colònies als seus adversaris més dèbils. El resultat era aquella Europa “en pau armada”, en perpètua cursa d’armaments, amb tantes rivalitats colonials en el seu si, que anirà precipitant-se cap a la tragèdia de 1914. En aquest sentit els Estats Units eren una potència colonial des de feia temps, tal i com havia demostrat la conquesta de l’oest i el tracte rebut pels legítims propietaris de les terres d’aquesta expansió. Arribada a la costa est, el gran colós, paradigma de la Segona Revolució Industrial, es projectava cap al Pacífic, en clara competència amb el Japó, i –d’acord amb la política del “big stick” preconitzada pel president Teddy Roosevelt- cap al Carib, on trobava la tremolosa presència colonial espanyola.

El camí cap a la tragèdia de 1914 ja es podia intuir en el clima intel·lectual de finals de segle, tal i com demostra el “discurs de les nacions vives i les nacions moribundes” que Lord Salisbury va pronunciar en el Royal Albert Hall el 3 de juny de 1898, tres dies abans de la derrota espanyola a Cavite. Afirmava que hi havia aquests dos tipus de nacions, que unes veuen augmentar la seva riquesa, el seu poder, la perfecció de la seva organització, l’eficàcia destructiva dels seus exèrcits; i unes ambicions que les enfronten a altres fins el punt que s’hauran de “dirimir en un arbitratge sagnant”. I que hi ha altres cada cop més dèbils, i pobres, que progressivament tenen menys homes destacats i veuen convertides les seves institucions en nius de corrupció, fent impossible tota reforma. El darwinisme social, aquella lectura errònia o interessada de la “selecció natural” sobre la que el naturalista britànic havia teoritzat anys enrere (“L’origen de les espècies”, 1859), satura aquest text. La creença en les nacions com a organismes vius que havien nascut en temps mil·lenaris i estaven subjectes com a tals a la mateixa “lluita per la vida” que la natura imposava a tots els altres no solament legitimava que la burgesia , “més apta”, controlés els estats, o que els blancs (presumptament instal·lats en un estat civilitzatori superior) es repartissin Àfrica. També legitimava la guerra com instrument natural amb què dirimir la millor adaptació al medi que legitima la supervivència d’una nació... Aquest discurs angoixaria tot seguit els espanyols que –davant del shock que suposaria la notícia de la humiliant derrota i el retorn de les tropes vençudes- percebrien Espanya com una nació malferida que apurava els seus darrers dies.

Els nord-americans s’havien compromès a traslladar les tropes espanyoles els ports atlàntics i cantàbrics que els acollirien com podrien. Ningú no va sortir a rebre’ls. Aquells soldats llicenciats i malferits, malalts i mutilats, exhibirien el drama del país durant el seu retorn, demanant caritat, fins a les poblacions d’origen. Fernando Soldevilla (El año político, 1898) parlava de l’estat de “demacración, debilidad y anonadamiento en que venían estos infelices soldados. Eran espectros más que personas vivientes, y su cuerpo flácido y escueto cubierto con andrajos les daba un aspecto a la vez repugnante hasta el horror y tristísimo hasta hacer derramar lágrimas. Después de llegados, se morían por docenas, algunos se cayeron desmayados en las calles, y era un espectáculo verdaderamente descorazonador que partía el corazón contemplar a aquellos infieles”. Aquella invasió de “palúdicos, enfermos, anémicos, tuberculosos, tifoideos, heridos e inútiles, que apenas podían sostenerse” trencaria la moral del país.