SPACAT18 - ELS CRÍTICS (2): EL CATALANISME POLÍTIC

L'escultura dedicada a Aribau al Parc de la Ciutadella. Al fons, el Castell dels Tres Dragons.
L'edifici, de Domenech i Montaner, va ser el cafè-restaurant de l'Exposició Universal de 1888

Per buscar els orígens del catalanisme polític que exerciria de crític del sistema dinàstic, caldria remuntar-se als inicis de la Renaixença. Va ser un moviment de ressorgiment cultural català que, des dels inicis del XIX, mostrava una voluntat de difusió de la cultura autòctona –identificada inicialment per l’ús de la llengua, però manifestada en tots els camps de la creació- que es va expressar en ideologies oposades, però que plegades demostraven una consciència de cultura nacional. Per tant, la primera fase del catalanisme polític podria ser aquella recuperació de la llengua escrita que es viu en els inicis del romanticisme, just després de la Guerra del Francès.  En aquells moments, aquella tasca de recuperació de la llengua no era fàcil: l’alfabetització en castellà en l’escola primària feia analfabets en la llengua materna, i no hi havia gaire models literaris moderns (que si tenien castellans i francesos). Per això en la recuperació van pesar en excés els clàssics medievals redescoberts, consagrant un arcaisme historicista allunyat del català parlat i del gran públic. Per si fos poc, la manca d’una ortografia unificada i d’una depuració de barbarismes en el lèxic explica la manca de disposició a publicar en una llengua insegura i no estandaritzada. Així doncs, els pioners de la Renaixença tracten de salvar l’ús escrit del català intuint que la diglòsia, la coexistència d’una llengua escrita –prestigiada pel seu ús en l’alta cultura, o per part dels instruments de domini d’un estat- amb una altra solament parlada, podria acabar amb la desaparició de la segona. Aquesta tasca de recuperació l’encapçalaran un seguit d’erudits i i lletraferits, generalment dedicats a les professions liberals, que de moment no fan reivindicació política. Ja el 1814, per exemple, l’arxiver Pròsper de Bofarull dedica a Ferran VII “Los condes de BCN vindicados” i filòsofs com Ramon Martí d’Eixelà i Fc X. Llorens i Barbà introdueixen les idees de Herder sobre el Volkgeist. Els periodistes que treballen al diari “El Europeo” (1823) inclouen traduccions de Goethe, Scott, Shciller, Byron, Chateaubriand...  El moment culminant d’aquesta fase s’ha considerat la publicació d’una “Oda a la pàtria” (Bonaventura Carles Aribau).

Fase d’institucionalització de la Renaixença (1833-1859). Aquesta tasca solitària i erudita arribarà a tenir la cobertura de noves institucions que protegiran els treballs d’aquests autors. Així, el 1836 la Universitat de Cervera es trasllada a Barcelona: en les primeres facultats (dret i filosofia) destacaran el romanista Milà i Fontanals, i el jurista Manuel Duran i Bas. Des de 1863, Elies Rogent construeix un nou edifici per allotjar aquests estudis: d’estil neogòtic, ens ofereix moltes pistes sobre la visió nostàlgica dels temps medievals, tan típica del romanticisme, i de la concepció de la nació que s’hi amaga. Però la Universitat de Barcelona no és l’única institució consagrada a la recuperació de la llengua i la cultura: l’Ateneu Barcelonès obria les seves portes el 1861 al Palau Savassona, i l’Acadèmia de Bones Lletres premiava el 1842 un poema èpic dedicat a l’expedició dels almogàvers a Grècia. Aquest culte a l’ànima medieval del país es manifesta en el quadre “mort de Guifré el Pelós” que Claudi Lorenzale presentava l’any següent (avui a la Reial Acadèmia de Sant Jordi). I en aquest atac de nostàlgia medieval s’entén també l’actuació de l’Ajuntament de Barcelona quan, el 1859, recupera els Jocs Florals: en fer-ho es recordaven les competicions poètiques de la cort provençal que Joan I havia importat a Barcelona al s. XIV. Devien el seu nom als 3 premis ordinaris: la Flor Natural o premi d'honor, que s'atorgava a la millor poesia amorosa, l'Englantina d'or a la millor poesia patriòtica i la Viola d'or i argent al millor poema religiós.

Clavé, al passeig de Sant Joan

Fase de popularització de la Renaixença (1859-1877). Les convocatòries de Jocs Florals es van estendre de seguida per tot el país, però no van ser l’única via de contagi de l’esperit de la Renaixença. En aquests anys es produeix l’enfrontament entre alguns intel·lectuals i l’elit del moviment, perquè –contra l’aire antiquat de l’obra floralesca- defensaven “el català que ara es parla” en societats patriòtico-literàries, corals, revistes i teatres. L’èxit del teatre popular, representat per l’estrena de “Les joies de la Roser” (Frederic Soler, Pitarra, 1866), o la publicació per part de l’arxiver Antoni de Bofarull de la primera novel·la en català (“L’orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant”, 1862) des de Tirant lo Blanc, mostren el progressiu desenvolupament d’una llengua de cultura lligada a un públic consumidor. La llibertat del sexenni impulsà les primeres revistes, com La campana de Gràcia  (1870-1934) i L’Esquella de la Torratxa (1879-1939), de tarannà progressista, que es complementarien amb La Renaixensa (convertida en diari des de 1881).

Un altre instrument de popularització de la Renaixença havia estat el cant coral,  gràcies a Josep Anselm Clavé (1824-74): ell havia fundat la societat La Fraternitat (1850), que interpretava peces que ell mateix componia en català, i la federació de cors Sociedad Euterpe (popularment, Cors d’en Clavé, moviment que culminarà amb l’Orfeó Català (fundat el 1891 per Amadeu Vives i Lluís Millet). Una altra demostració de la popularització de la Renaixença va ser l’excursionisme: l’Associació Catalana d’Excursions Científiques (1876) i l’Associació d’Excursions Catalana (1878) es fusionaren per crear el Centre Excursionista de Catalunya. El descobriment de l’entorn natural i cultural amb ulls descriptius i científics seria important en el procés de popularització de la Renaixença, que al final d’aquesta fase demostra tenir ja una literatura de prestigi prou consolidada: aquell 1877 es publica L’Atlàntida i Àngel Guimerà és Mestre en Gai Saber). El primer celebraria la geografia del país en el Canigó (1885); el segon escriuria drames d’èxit, com “Mar i cel” (1888), “Maria Rosa” (1894) i “Terra Baixa” (1897).

FASE DE PRESA DE CONSCIÈNCIA POLÍTICA (1877-1898).  Encara que diferents activismes competiran fent propostes per al reconeixement de la personalitat cultural, jurídica i lingüística de Catalunya, distingirem el protagonisme d’un corrent federalista entre 1877 i 1887, l’hegemonia del catalanisme conservador de 1887 a 1892, i –dins d’aquest últim- un de tradicionalista especialment productiu entre 1892 i 1898.

Pel que fa al CATALANISME FEDERALISTA, la figura de referència va ser VALENTÍ ALMIRALL. Nascut en una família de comerciants (1841), mai va haver de treballar per mantenir-se. Es va llicenciar en dret (1863) però mai va exercir: va poder dedicar-se a l’estudi, el viatge i l’agitació. El Sexenni l’havia deixat pessimista respecte a les possibilitats dels republicans d’impulsar cap estat federal; però també espantat per la radicalitat de les “masses plebees” del republicanisme més radical, el cantonalisme. Per tot això va trencar amb el federalisme “simètric” de Pi i Margall, consagrant-se a l’asimètric lluitant per l’autogovern català. El 1879 va fundar el “Diari Català”, plataforma des de la que va treballar per organitzar un Congrés que reunís tota mena de catalanistes: al I Congrés Catalanista (1880) van assistir 850 inscrits, majoritàriament de classe mitjana. Es va fer veure un col·lectiu més conservador –La Renaixensa, es feien dir- entre els que van destacar l’historiador Josep Coroleu i l’amic especial de Guimerà, Francesc Mateu. Què va decidir el Congrés?

Almirall, segons Ramon Casas

·         Primer, crear una comissió per defensar el dret civil català amenaçat per la codificació uniformadora de la Restauració. Anomenem així la planificació sistemàtica d’una branca del dret –civil, mercantil, penal, processal...- empesa pels estats liberals del segle XIX amb criteris racionalistes per a superar el complicat univers jurídic de l’antic Règim (un dret basat en la costum, la tradició, o la voluntat del príncep com a fonts de dret).

·         També es proposen crear una acadèmia de la llengua catalana encarregada de fixar normes ortogràfiques (amb Milà i Fontanals al front), i una coordinadora de lluita pels drets de Catalunya, el Centre Català (1882), al que també s’incorporarà el grup de La Renaixensa quan Almirall va trencar amb el republicanisme espanyol l’any que, a la mort de Figueras, redactava amb altres federalistes un “projecte de constitució de l’estat català dins de la federació espanyola”, un esbós de constitució que definia Catalunya com a sobirana, “sense més limitacions que el pacte federal que la uneix a les altres regions espanyoles”

L’acció més important del Centre Català, però, va ser el lliurament a Alfons XII –segons el dret de petició al rei que recollia la constitució- de la “Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya” (1885). En la delegació hi havia empresaris incòmodes amb els acords comercials amb Anglaterra, grans escriptors (Pitarra, Verdaguer, Guimerà) demanant l’ús públic del català, i advocats defensant el dret civil català amenaçat. Encara que aquest “Memorial de Greuges” afirmava no anar contra la unitat d’Espanya, sí que gosava criticar el centralisme i el liberalisme (en benefici de certa nostàlgia descentralitzadora i de polítiques proteccionistes). El traspàs del rei va retallar l’ambició del document, i poc després Almirall publicava els opuscles “La Confederación suiza y la Unión americana” (1883) i “Los Estados Unidos de América” (1884), i una denúncia del caciquisme (L’Espagne telle qu’elle est, 1886). Però serà “Lo catalanisme” (1886) la seva obra més important: com a progressista del seu temps, xop d’evolucionisme i positivisme, crític amb la idea de les nacions “naturals”, afirmava que les nacions neixen de la voluntat, i formulava un particularisme regionalista que, sense ruptures, reclamava una organització política descentralitzada de l’estat espanyol.

Colon, atracció de l'Exposició Universal de 1888, conté escultures de personatges que permeten demostrar...
el compromís català amb el Descobriment. El capellà Bernat Boïl, per exemple. Però també hi ha Santangel o
Jaume Ferrer de Blanes...

El llibre d’Almirall desfermava les crítiques d’un incipient CATALANISME CONSERVADOR. Joan Mañé i flauer, director del Diario de Barcelona, responia Almirall (El regionalisme, 1887) recordant la “pervivència de l’esperit provincial” (referint-se als antics regnes). Protesta pel centralisme, però solament demana certa descentralització. Nostàlgia medievalitzant i límits són senyal de l’oposició a Almirall: també hi ha el col·lectiu La Renaixensa, hereu de l’elitista tradició literària del jocfloralisme, i catòlics que el veuen trencar amb les tradicions catalanes (religió inclosa). Què els critica, en resposta, Almirall? Que es rebaixin davant Madrid a canvi de concessions mínimes, i que valorin més els negocis que preparen per l’Exposició Universal.

El laïcisme d’Almirall, la concepció democràtica de la nació que exposava a “Lo Catalanisme”, i les seves crítiques a l’Exposició Universal, van generar un nucli crític dins del Centre Català, la Lliga de Catalunya (1887), que suggeria traspassar els Jocs Florals a l’arribada de la reina regent per a inaugurar l’Exposició, mentre els partidaris d’Almirall insistien a mantenir-los el primer diumenge de maig. Finament el Centre Català es va trencar i es van celebrar dos Jocs Florals: en el que presidia la reina, Marcelino Menéndez y Pelayo va pronunciar un discurs en català elogiant la llengua, i la Lliga de Catalunya va lliurar un “Missatge a la Reina Regent” que la saludava en català com a comtessa de Barcelona. La mitificació dels Habsburg com a monarquia composta, i la recent conversió del seu imperi en una monarquia dual (1867) devien contribuir en aquesta aposta per la complicitat del cap d’estat (que, tot sigui de pas, margina el sistema parlamentari).

Més sort tindrien quan –gràcies a un informe de Manuel Duran I Bas sobre les institucions del dret civil català- es va incloure en el nou Codi Civil (1889) el famós article 15, que salvava el dret particular català i aconseguia –com titulava el cosí de Jacint, Narcís Verdaguer i Callís, a “La Veu de Montserrat”- “la primera victòria del catalanisme”.

Ja s’havia trencat el Centre Català: el moviment va sortir dels nuclis elitistes de professionals liberals barcelonins per contagiar tota Catalunya. I és que els de la Lliga van impulsar la Unió Catalanista (1891) amb voluntat d’atraure totes les sensibilitats, per això celebrava l’any següent la seva primera assemblea a comarques. En aquesta reunió al mateix cor de Catalunya s’aprovarien les Bases per a la Constitució Regional catalana (popularment conegudes com a Bases de Manresa). Definien un poder regional català, amb corts i concordat propis, el català com a única llengua oficial, càrrecs exclusivament per als catalans, divisió territorial en comarques, sometent com a força pública pròpia i exclusió del reclutament. És el primer programa constitutiu d’un estat català en el marc d’una Espanya federal, conservadora i oligàrquica.

A la capella del Roser de la
Sagrada Família: el dimoni inspira
els anarquistes

CORRENT TRADICIONALISTA. El mateix any de les Bases de Manresa, el futur bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, replica a Almirall en un llibre (“La tradició catalana”, 1892) que defensa la visió tradicional cristiana de la nació. La famosa cita que se li assigna, “Catalunya serà cristiana o no serà”, no està escrita textualment, però constitueix l’esperit del llibre. Partidari de la nova línia vaticana d’acomodar-se als estats liberals, apel·la a la concepció de la nació que Herder assimilava a l’ànima del poble (manifestada en la llengua, la cultura, el dret i la religió). Si Almirall es movia en el terreny del voluntarisme (voler ser) Torras i Bages ho fa en l’essencialisme determinista. Són anys d’efervescència religiosa: el 1876 els carlins han estat derrotats, i des de 1878 un nou papa, Lleó XIII, dicta l’encíclica “Cum Multa” advertint que l’església no havia d’implicar-se en política a canvi de protecció a la tasca pastoral. NO solament es tracta de rebaixar les tensions obertes amb els Savoia, el Reich o la III República francesa; l’església catòlica no podia romandre aliena a l’espectacle dramàtic que oferia la societat industrial. El Vaticà és conscient de que les dues classes socials enfrontades han abraçat “ideologies materialistes”, més preocupades per la vida terrenal/mundana/material que per la part transcendent/espiritual/mística de l’home, i ofereix el cristianisme com a espai de reconciliació. Renunciar al liberalisme (la burgesia) i al socialisme i l’anarquisme (el proletariat) i recuperar la pau (contra la violència emprada pel proletariat) i la caritat (la burgesia), són les consignes que encara suggerirà l’Encíclica Rerum Novarum (1891). Per convèncer la societat industrial, l’església vol emprendre una veritable croada per recuperar l’espai perdut enfront de les ideologies materialistes: i aquesta “batalla per recuperar el control de les consciències” l’empenta a augmentar la seva presència pública. No solament mitjançant nous ordes religiosos, publicacions, o partits. També mitjançant temples expiatoris que –igual que el Sagrat Cor de París vol expiar els pecats comesos durant la Comuna- serveixin de recordatori del camí correcte. El bisbe Urquinaona va posar la primera pedra de la Sagrada Família el 1882; el temple del Sagrat Cor del Tibidabo no es començaria a construir fins el 1902...