SPACAT17 - CRÍTICS DE LA RESTAURACIÓ (1): EL MOVIMENT OBRER

  

Havíem vist que les llibertats del Sexenni havien permès l’entrada de les ideologies obreres vinculades a l’AIT, però enfrontades per les diferents valoracions sobre el fracàs la Comuna de París. Les discrepàncies entre Marx i Bakunin havien acabat per trencar la unitat del moviment obrer (Congrés de L’Haia, 1872), i la relativa prosperitat obrera durant els anys següents, probablement impulsada pel repartiment de quatre engrunes de beneficis imperials, va també obrir un debat en el si del marxisme, on un corrent revisionista cansat d’esperar l’adveniment de la revolució mundial que Marx havia previst en el seu materialisme històric, buscava en la política una via alternativa per a superar la injustícia social. Naixien així partits obrers que, acceptant la lluita parlamentària, volien lluitar per afavorir l’aprovació de lleis favorables als interessos dels obrers. És en aquest context que 16 tipògrafs, 4 metges, un doctor en ciències, dos joiers, un marbrista i un sabater van fundar clandestinament, a la taverna Casa Labra de Madrid, el PSOE (2 de maig de 1879). Pablo Iglesias, però, no aconseguirà un escó fins el 1910... El partit, però, s’anirà fent fort a Astúries, el País Basc, Madrid i Sevilla...

L’anarquisme, per la seva banda, ja havia fet acte de presència. Lluny de confiar en partits, s’havia mostrat partidari de l’acció individual, la “propaganda pel fet”. Coincidia amb el marxisme, però, en la seva voluntat de destruir la societat burgesa i el capitalisme, i –a més d’apostar per mitjans diferents- també tenia un objectiu diferent: si el marxisme esperava construir un estat obrer, l’anarquisme desconfiava de tota autoritat i aspirava a construir una societat llibertària. Amb aquesta voluntat de predicar amb l’exemple, el boter anarquista Juan Oliva Moncasí atempta contra Alfons XII el 25 d’octubre de 1878 (C/Mayor, 93); també fracassarà el forner Francisco Otero mentre el rei passejava pel Retiro el 30-12-1879.

La Federació Regional dels Treballadors d’Espanya, filial de la AIT, clandestina des de 1874, tindrà més èxit entre l’empobrit món jornaler andalús. Una editorial del diari “El imparcial” denunciava (11/1882) “El hambre” que s’hi patia, i el mateix Leopoldo Alas Clarín s’hi afegia un mes després amb un article en el diari “El dia” que duia per títol “El hambre en Andalucía”. Com que la FRTE preparava una vaga, la guàrdia civil andalusa va remetre al govern dos documents suggerint que, darrera dels incendis i assassinats que s’estaven produint, hi havia “La Mano Negra”. El material que, presumptament, havien trobat, era força estrany: per una banda, “La Mano Negra. Reglamento de la Sociedad de Pobres contra sus ladrones y verdugos” tractava de les normes que regirien els tribunals populars que es constituirien en cada localitat per a castigar “els crims de la burgesia”; l’altre document, titulat simplement “Estatuts” ni tan sols feia servir l’expressió “Mano Negra”. El govern, espantat, va enviar centenars de guàrdies civils a Cadis, que van detenir 2300 persones.

L’oportuna troballa i el seu estrany format van fer pensar ja Manuel Tuñón de Lara (1972) que tot semblava “exhalar el tufo de un documento fabricado” perquè en aquestes fonts s’hi fan afirmacions que no corresponen a la nova situació de legalitat que viva el moviment obrer des de 1881:  el document deia, per exemple, “Habiendo sido la AIT puesta fuera de la ley por los gobiernos burgueses, imposibilitándola por este motivo para resolver pacíficamente la cuestión social, y de cuya resolución no se puede prescindir, ha tenido que convertirse en organización revolucionaria secreta para llevar a cabo la revolución social violenta”. També Josep  Termes (2011) veu en la misteriosa documentació una invenció policial, i Clara Lida (2010) sospita que eren documents ja coneguts abans: “sus características discursivas (contenido, forma y lenguaje) se asemejaban y se insertaban dentro de un corpus de documentos semejantes emanados del internacionalismo europeo desde la clandestinidad”. Aquesta historiadora suggereix que l’estat va aprofitar la premsa sensacionalista per fer passar els documents per contemporanis, “atemorint l’opinió pública per a poder actuar contra els jornalers organitzats”. Finalment, Juan Avilés Farré (2013) creu que els documents eren genuïns, però corresponien a organitzacions diferents, que no coneixem prou bé, potser “un acta de constitució d’un grup clandestí orientat a la guerra de classes, però això no prova el grup arribés a constituir-se ni cometés cap delicte”. De fet, els inculpats en algun dels assassinats que van ser jutjats no havien sentit parlar mai de la Mano Negra.

Així doncs, de l’assassinat d’un matrimoni d’alberguers prop de Xerès (4-12-1882), del cadàver sepultat del jove camperol Bartolomé Gago (El Blanco de Benacóaz) trobat després, o de l’anterior assassinat d’un jove masover, Fernando Olivera, s’estava acusant a l’univers anarquista. Encara que el Congrés de la FTRE (1883) se’ns desmarcava dient que no tenia res a veure amb “cap associació secreta que tingui per objectiu perpetrar delictes”, aquesta condemna va obrir un agre debat intern entre els partidaris de l’acció directa i els moderats. Les sentències publicades (6/1884) van produir 7 execucions i 9 llargues condemnes: solament el 1902 un diari anarquista madrileny, “Tierra y libertad”, va gosar fer campanya pel seu alliberament. L’impulsava Soledad Gustavo, el pseudònim d’una jove Teresa Mañé, companya de Juan Montseny (conegut pel sobrenom Federico Urales). Serien els pares d’una nena, nascuda poc després, que es diria Frederica Montseny. El 1903 el govern Sagasta commutaria presó per desterrament, com la seva llei d’associacions havia permès fundar, durant l’exposició de 1888, el sindicat socialista d’inspiració marxista UGT. El 1890 es produiria la primera celebració exitosa del Primer de Maig, mentrestant l’anarquisme debatia si el mecanisme més adequat per a la lluita obrera era la violència insurreccional (opció defensada a Andalusia), o el sindicalisme de masses (opció amb més partidaris a Catalunya).

I és que Barcelona també seria escenari important de l’acció anarquista: aviat seria coneguda com “la ciutat de les bombes” perquè entre 1893 i 1896 tres atemptats, simbòlicament adreçat a exèrcit, burgesia i església, trasbalsarien la vida del país. El 24-9-1893 el general Martínez Campos patia un atemptat durant una desfilada militar a la Gran Via de Barcelona. El general resultaria ferit lleu, però hi hauria 16 ferits greus i un mort. L’autor, Paulí Pallàs, seria sotmès a consell de guerra i afusellat. La premsa ressaltaria que, en el seu darrer crit, prometria que “la venjança serà terrible”. I, efectivament, poques setmanes després l’anarquista Santiago Salvador llençaria dues bombes Orsini sobre la platea del Gran Teatre del Liceu en el moment en que s’iniciava el segon acte de l’òpera Guillem Tell, de Rossini. Hi va haver 7 morts i molts ferits, dels que 13 passarien a augmentar el balanç de víctimes mortals. Salvador (32 anys) seria detingut en els dies següents i condemnat a mort, executat al pati de Cordelers el 21-11-1894 pel botxí Nicomedes Méndez, el mateix que havia executat el jove assassí Aniceto Peinador, tal i com va immortalitzar el pintor Ramon Casas en un quadre (Garrote vil, 1894, avui al Museu Reina Sofia de Madrid).

Mentre Santiago Rusiñol dibuixava els sospitosos detinguts i un jove Joan Maragall –que referint-se a l’ostentació que es podia veure al Liceu havia presagiat que “algun dia tindrem un susto”- escrivia el poema Paternal, la repressió es posava en marxa. I en protesta es va llençar una tercera bomba (7-6-1896) contra la processó del Corpus al carrer de Canvis Nous, provocant 6 morts i 40 ferits. Es van suspendre les garanties constitucionals i fer 400 detencions. El judici, conegut com el PROCÉS DE MONTJUÏC, va incloure tota mena d’irregularitats i tortures terribles; per això va esdevenir el símbol mundial de la repressió contra l’anarquisme. L’anarquista italià Michele Angiolillo va venir a venjar els seus camarades anarquistes: probablement finançat pels independentistes cubans, va assassinar el president del govern, Antonio Cánovas del Castillo, al balneari de Santa Àgueda (Sant Sebastià) el 8 d’agost de 1897.

ELS CRÍTICS DEL SISTEMA (II): EL CATALANISME POLÍTIC. Josep Termes  començava un “(Nou) Resum d’història del Catalanisme” (2001) oferint una definició del catalanisme polític com un moviment inter-classista i plural de defensa de la identitat catalana i de lluita per l’autogovern de Catalunya, contra el centralisme i l’uniformisme liberals, en el que conviuen doctrines, estratègies i polítiques molt diverses que –encara que participen de les mateixes reivindicacions bàsiques- comparteixen disconformitats en altres temes socials, polítics o religiosos. El prestigiós historiador critica l’intent de definir-lo en clau marxista com un moviment reaccionari, insolidari i retrògrad identificat amb la burgesia, en la seva recerca d’un mercat-nacional, que solament després del Desastre es convertiria en un moviment de masses. La tesis de Jordi Solé Tura (Catalanismo y revolución burguesa, 1974) volia seduir el vot obrer durant la Transició.

L’altra teoria que Termes critica és la de “la dèbil nacionalització”. Segons Borja de Riquer, el catalanisme es desenvolupa perquè l’estat espanyol havia estat –sense una bona administració, una bona escola, una bona policia i un bon exèrcit- prou ineficaç com per afavorir el desenvolupament de les reivindicacions catalanistes. En el llibre “Escolta Espanya: la cuestión catalana en la época liberal” (2001) diu que, encara que les elits catalanes del segle XIX van considerar propi el projecte espanyol, el seu disseny per part dels liberals moderats de forma autoritària, centralista i militaritzada, les va situar sempre en una posició crítica. Per què no van desenvolupar bones estratègies de nacionalització?

Perquè el predomini de la sensibilitat catòlica conservadora feia desconfiar l’elit de mobilitzar les masses.

Perquè la caòtica trajectòria política va impedir el consens de les elits. La victòria dels latifundistes (1839) havia instal·lat un règim polític defensiu (militaritzat) i excloent (centralista) que tractava el conflicte com un problema d’ordre públic. Ni la retòrica imperial ni la monarquia, amb una escandalosa vida privada i una actitud partidista i sectària,  van servir de mòbils integradors.

Perquè la precària situació econòmica impedeix el desplegament de comunicacions, escola o servei militar. Sense ferrocarril no podien desfer el localisme, l’església no transmetia valors cívics a l’ensenyament, i el servei militar sempre va ser impopular perquè era classista. Impossible així nacionalitzar les masses!