SPACAT16 (bis) - ESPECULADORS, FABRICANTS I MECENES (i 2)

Els burgesos dels que Francesc Cabana feia una espècie de "retrat robot" no solament s'enriquien amb els negocis colonials. També ho faran construint a l’Eixample, i subvertint, de pas, els principis originals amb què Cerdà l’havia pensat. Per una banda, li critiquen certa monotonia, uniformitat, igualitarisme: és el cas de Puig i Cadafalch, quan escriu el primer any del segle XX a La Veu de Catalunya que “és un dels més grans horrors del món; certament no hi ha res que s’hi pugui comparar, tret d’algunes de les més vulgars ciutats de Sudamèrica (...) les illes de cases recorden les barraques dels esclaus”. Per altra banda, hi veuen falta de monumentalitat, poca deferència al passat. Així, per exemple, Josep Pla fa dir a Rafel Puget, un personatge d’”Un senyor de Barcelona” que hi veu “total monotonia, la seva falta de gràcia, la impossibilitat de comprendre que la vida pot ésser agradable. Potser en cap ciutat europea no s’ha donat el cas d’oferir a una generació d’arquitectes una més gran quantitat de terreny bellament posat en pla inclinat davant de la mar, un terreny magnífic on espaiar-se i treballar a pler, amb un resultat més raquític i contraproduent”. Així que mica en mica les ordenances municipals aniran renovant les normatives constructives i buidant de contingut el projecte de Cerdà, desapareixent alçades màximes dels edificis i jardins interiors. Primer faran els blocs més profunds i els jardins més estrets; després cobriran els interiors per afegir-hi magatzems a la primera planta; més tard aixecaran blocs de pisos en els extrems oberts de les illes... i finalment inclouran afegitons a l’alçada que sovint –ja en temps de l’alcalde Porcioles- trencaran completament l’estètica de l’edifici.

Els noucentistes acabaran de tergiversar la malla de l'Eixample construint-hi grans edificis per a institucions d'estat

L’actitud especulativa d’aquesta classe social més ostentosa que emprenedora també s’intueix en la crisi de la fil·loxera. Quan aquesta plaga s’està menjant els ceps francesos es consagra a exportar vins que omplin el buit deixat pels vins veïns, generant –juntament amb la represa del poder, les noves colònies, l’ocupació de l’Eixample- un ambient d’eufòria econòmica que Narcís Oller, el primer escriptor realista en català, va descriure en una novel·la que ens permet qualificar mitjançant el seu títol, aquest moment de prosperitat econòmica: “La febre d’or”. Explica l’ascens d’un especulador nou ric obsessionat per l’ascens social, vanitós fins al ridícul, arquetip del nou ric, en un ambient d’orgia especulativa mentre la fil·loxera destruïa les vinyes franceses, i això pujava la demanda de productes vitivinícoles catalans.

Festa de la fil·loxera
St Sadurní d'Anoia

Encara que autoritats ordenen cordó sanitari de 25 km, el 1879 travessa els Pirineus, i el 1881 totes les vinyes d’aquesta comarca i la Garrotxa havien mort. La mort dels ceps trencava l’estabilitat del camp català des que, el 1486 la Sentència Arbitral de Guadalupe dictada per Ferran el Catòlic havia permès diferenciar el domini útil (la propietat del treball) i el domini real (la propietat de la terra pròpiament dita), superant així el conflicte dels remences (els camperols adscrits a la terra del seu senyor), ja que el domini útil es podia traspassar. Per altra banda, els contractes de rabassa morta, que regulaven les relacions entre els propietaris dels camps de vinyes, i els seus llogaters, oferien molta estabilitat als projectes empresarials familiars, ja que tenien la mateixa durada que els ceps, entre trenta i quaranta anys. La fil·loxera, però, en matar tots els ceps, va inaugurar un conflicte al camp català que quedaria enquistat, perquè els propietaris van aprofitar per pujar els lloguers als rabassaires, que havien d’assumir també el plantament de nous ceps californians que s’havien demostrat immunes al bitxo. Quan arriba el segle XX, doncs, el camp català viu en un conflicte latent entre els propietaris, agrupats entorn de l’Institut Català de Sant Isidre, i els llogaters, que van fundar el seu propi sindicat, la Unió de Rabassaires (1891) el mateix any en que la fil·loxera arrasava els ceps del Penedès.

Pel malestar obrer a les ciutats, la burgesia tenia una altra proposta: les colònies industrials. Eren conjunts urbans formats per un establiment industrial (fabrica, canal, resclosa, tallers, magatzems, oficines), un espai de residència i serveis (habitatges, botiga, forn, cafeteria, barberia, teatre, dispensari, guarderia, església) i un Espai de domini (torres dels amos, xalet del director, jardí). Encara que els primers experiments d’aquest tipus s’havien fet a Anglaterra al segle XVIII, el període de màxima fundació a Catalunya coincideix amb el regnat d’Alfons XII, quan la innovació que suposava la turbina elèctrica (compensant l’estiatge fluvial) va dinamitzar els aprofitaments hidràulics típics del món preindustrial. És aquest l’impuls de les colònies? Molts especialistes expliquen l’aparició d’aquests nous tipus de fàbriques amb la necessitat de superar el dèficit de carbó autòcton de qualitat. Per buscar ser energèticament autosuficients, aquests centres productius se situarien al costat d’una font d’energia... És cert que importar el carbó era car, i que calia buscar una alternativa energètica; però els cabals dels rius catalans són modestos i irregulars, i aquests inversors no es podrien permetre dependre d’una energia intermitent.

És més: la foneria Planas, a Girona, ja fabrica turbines des de 1858, i estaven substituint les rodes hidràuliques. Per això altres teories sobre les colònies recorden un marc ideològic, entre humanitari i paternalista, però d’objectius equívocs perquè –tot i que manifestarà expressament la voluntat de millorar les condicions de vida dels obrers- prioritzarà la lògica productiva. Potser la font més interessant en aquest sentit sigui la tesi d’Entic Prat de la Riba, publicada el 1878 amb una dedicatòria especial a Eusebi Güell... comença assimilant família i fàbrica: “Tanto como en el político y en el religioso, predominó en la familia patriarcal el aspecto económico  (…) La palabra casa aplicada universalmente a toda clase de explotaciones industriales es por si sola una revelación, pone de manifiesto su naturaleza con mayor precisión y más clara evidencia, que el análisis más detenido y minucioso. Casa significa familia, y por tanto, la casa industrial será la familia industrial”. En conclusió, l’empresari és una espècie de pare per als seus treballadors, i, d’acord amb la doctrina social de l’església que s’està formulant aleshores, té l’obligació ètica de cuidar-lo. La propietat de la fàbrica, però, mai no seria d’aquells fills tan nombrosos, perquè hi havia una institució tradicional catalana que regulava l’herència en la figura del primogènit. Explica Prat de la Riba que “una costumbre propia catalana que en la vida industrial tiene una grandísima importancia y es una de la causas del estado relativamente floreciente de la industria (…es…) la institución del hereu, continuador de la personalidad del padre y de la unidad de la familia, es el que mantiene la casa, salvándola de la disolución”. Finalment, Prat de la Riba descriu de forma polèmica la relació entre l’amo de la fàbrica i els seus obrers quan diu: “El dueño de la casa, el jefe de la familia industrial, fija un régimen determinado; al entrar en la familia industrial, los obreros aceptan voluntariamente este régimen; si se cansan de él pueden abandonarlo (…) pero mientras vivan en ella han de sujetarse a la voluntad del señor que la preside”. Sembla ser que dins de la colònia, l’obrer s’ha de plegar a les normes que posa l’amo. I aquest lligam personal tan especial, que legitima el control exhaustiu de l’obrer per part de l’empresari, ens ha fet pensar en un motiu impulsor de les colònies industrials ben diferent de la necessitat de buscar una energia propera i barata. Dins de la colònia l’amo podia prohibir la premsa obrera o la militància sindical, i expulsar els dissidents. Es més: via el sacerdot i el mestre, l’amo de la fàbrica controlava tots els àmbits de sociabilització d’una persona. Per tant, aquest control podria ser el mòbil de l’impuls d’aquests centres productius: feia més rendible, més dòcil i menys perillosa la classe obrera. Aquesta relació equívoca ja fa ser denunciada en un article publicat pel periodista Luis Morote al diari madrileny “El liberal” (5-5-1891) amb el títol “El feudalismo en las fábricas”.

Per molt que aïllament, autosuficiència i relació personal recorden un “feudalisme idealitzat”, aquesta nostàlgia medievalista –coincident amb els estretors de la Renaixença- no seria l’únic record suggeridor per a posar en marxa les colònies. Cal recordar que el 1855 les classes dirigents havien après que la violència obrera era una dificultat tècnica dins del procés productiu. La mateixa mà dreta de Güell havia estat assassinada durant el conflicte, i aquesta simbòlica mort havia deixat una ombra de por en la burgesia catalana. Calia doncs superar la violència obrera, en un moment en que l’església estava teixint una resposta humanitària al drama humà de la societat industrial. De quina manera la colònia industrial permetia evitar la violència obrera? Primer de tot, augmentant el nivell de vida dels obrers. La colònia constituïa un suburbi urbà de baixa densitat que oferia qualitat ambiental i serveis, per tant allunyava els obrers del contagi del còlera que havia provocat la vaga de 1855. Prat suggeria que “l’infecte medi urbà” podia contagiar l’obrer, però de vegades sembla que, entre línies, es refereixi al socialisme i l’anarquisme. El segon mecanisme amb què es volia evitar la revolta obrera era educar el proletariat en la moral de rendiment i l’ordre: a la colònia, la sirena marca els ritme dels torns, els desplaçaments estan controlats, l’oci vigilat, l’amenaça d’expulsió penja com una espasa de Damocles sobre els més díscols, i –per si fos poc- el consum de les famílies al teatre, el forn, la carnisseria o l’economat reverteix en el benefici de l’amo, que per a dotar-lo de mercaderies, haurà comprat a l’engròs.

Per acabar el perfil d’aquests burgesos hem de dir alguna cosa del mecenatge: Manuel Girona paga la façana neogòtica de la catedral, els Güell encarreguen a Gaudí els seus fantasiosos edificis, i Evarist Arnús finança Elies Rogent. No sempre aquesta relació és còmode: Els López contracten Verdaguer per fer d’almoiner al Palau Moja i li pagarien un viatge a Terra Santa (1886) poc després de publicar el Canigó (1885) i que el bisbe de Vic, Josep Morgades, el coronés “poeta nacional de Catalunya” a Ripoll. Però denunciat pels exorcismes, les autoritats religioses el van suspendre “a divinis”. Una qüestionable gestió del pressupost que els Lòpez dedicaven a la caritat també el van apartar del Palau Moja... Ell va apel·lar a la premsa en un seguit d’articles (“En defensa pròpia”) que li valdrien el suport de les classes populars. El 1897 es detractava, el bisbe Morgades li tornava la llicència sacerdotal i tornava a fer missa a Betlem, just al davant del Palau Moja dels López: “ai”, deia, “tanta feina i tantes penalitats (...) només per creuar la Rambla”.