 |
| La Marquesa de Comillas volia acomiadar els obrers que marxaven camí del Marroc |
Vam deixar Maura reclutant reservistes per anar al Marroc a sufocar les cabiles bereber que havien assassinat uns treballadors espanyols del ferrocarril que havia de transportar el ferro de la Companyia Espanyola de Mines del Rif, vinculada a Romanones, Güell i Comillas, cap al port de Melilla. El malestar que incendiaria Barcelona ja es va manifestar l’onze de juliol de 1909, quan van embarcar els primers soldats. El dia 19 de juliol es van produir ja les grans protestes, que van comptar amb suport de socialistes i radicals. A Terrassa, Solidaritat Obrera omplia un míting en que el periodista socialista Antoni Fabra i Ribas suggeria una vaga el 26 de juliol, incorporant-se ell mateix a un comitè per coordinar-la amb anarquistes i altres líders obrers no destacats. La vaga seria un èxit que acabaria amb violència contra l’escola marista i els tramvies, però provocaria dos morts i alguns ferits. El ministre de governació, Juan de la Cierva, va declarar l’estat de guerra i va suspendre les garanties constitucionals a la província. L’endemà la ciutat s’omplia de barricades. Durant els dies 27 i 28 van cremar més de 60 edificis religiosos, es van profanar sepultures i corrien llistes de convents i institucions religioses per cremar. Les forces de seguretat van disparar contra els manifestants, generalitzant les barricades. El dia 29 desembarcaven les tropes que el govern havia enviat des de València: no els va costar vèncer la resistència popular, desorganitzada i anàrquica. El dia 30 quedava restablert l’ordre: s’havien produït cent morts, i 400 ferits.
HAVIA ESTAT UNA REVOLTA OBRERA CONTRA EL RECLUTAMENT? Des de Joaquín Maurín (Los hombres de la dictadura,
1930), que veuria en la Setmana Tràgica una “pàgina brillant de la història del
proletariat”, fins al llibre recent de Dolors Marín, aquesta teoria ha celebrat
la capacitat de mobilització dels obrers, malgrat veure-hi un moviment
incoherent, acèfal i caòtic, acusant del seu fracàs a que Lerroux va desviar
cap a l’església la ràbia popular, per salvar el règim. Les memòries de Fabra i Ribas veuen en el seu
origen una espontània protesta contra la guerra, que hauria impulsat un comitè
central capaç d’organitzar una vaga que podria haver conduit els esdeveniments
cap a la revolució. Si no va arribar, conclou, va ser per causes lligades a la
situació del propi moviment obrer: perquè ni els radicals ni cap grup republicà
va voler oferir lideratge polític, perquè els obrers barcelonins van quedar
aïllats i denunciats per separatistes, i perquè la UGT socialista no va ser capaç
d’estendre la vaga general a una escala nacional. Aquesta interpretació va
arribar exitosa a la Transició, com demostra el llibre de Joaquín Romero Maura
(1975), o la pel·lícula d’Antoni Ribas. El problema és que –com que els obrers
van respectar fàbriques, palauets i centres oficials- no resulta fàcil entendre
el conflicte com a exemple de la lluita de classes.
VA SER EL DARRER MOTÍ ANTICLERICAL? La selectivitat destructiva va impulsar la historiadora nord-americana
Joan Connelly Ullman a interpretar els fets com si fossin el darrer motí
anticlerical. La traducció del seu llibre de 1968 va ser publicada com “La Semana Trágica. Estudio sobre las Causas
Socioeconómicas del Anticlericalismo en España (1898-1912)” (1972). Ella
recordava la presència omnipresent de l’església –consagrada a una “croada
recatolitzadora” empesa contra les ideologies materialistes- com a motor d’un
renovat anticlericalisme. La protecció estatal que havia rebut des de la
signatura del concordat de 1851 havia malmès la imatge de la institució, que
semblava beneir la injustícia social... Però les universitats de Deusto (1886)
o Pontifícia (1904), o els inicis de les obres de l’església de l’Almudena
(1884) o de la Sagrada Família (1888) no van ser l’única demostració d’aquesta
omnipresència quotidiana. També hem de recordar la repatriació dels clergues de
les colònies perdudes, o la massiva arribada de capellans francesos que fugien
de la legislació laïcista. Explicaria això que la protesta espontània contra un
reclutament injust –basat en la quinta i la redempció en metàl·lic- derivés en
la crema d’esglésies? Potser hi va caler també la presència d’un actor
especialment polèmic: Lerroux.
VA SER UNA CRISI POLÍTICA, DERIVADA DE L’ACTUACIÓ DEL PARTIT RADICAL? La idea de que els lerrouxistes van
derivar l’odi popular cap a l’església per salvar el sistema prové de qui el
veu com a instrument de l’estat contra el catalanisme... Defensant la jornada
de 9 hores, i atiant l’odi contra l’església, Lerroux s’havia convertit en
l’ídol dels obrers vagant pel carrer que articulava la ciutat proletària: per
això el coneixem com “l’Emperador del Paral·lel”. Ell va sistematitzar les
crítiques a l’església: l’ocupació d’espais públics, la seva connivència amb
els rics, la seva oposició a la modernitat, el seu suport a un estat
militarista, el seu obscurantisme, el seus privilegis fiscals i educatius, la
seva ociositat, la competència deslleial de les seves activitats econòmiques.
Els vehements discursos de Lerroux feien confluir l’anticlericalisme popular
amb el de les elits liberals (Canalejas), republicanes (Lerroux) o
intel·lectuals (Galdós, o Blasco Ibáñez), potenciant la seva mobilització. Joan B. Culla no li atorga aquest paper tan
protagonista en la direcció de les seves masses: més que manipular-les, diu, el
seu paper va ser normalitzar l’anticlericalisme, donar-li carta de naturalesa a
una cultura política reconeguda que ja existia. Els joves lerrouxistes que
atacaven els mítings de la Solidaritat Catalana havien legitimitat la
violència, l’havien normalitzat com si fos una estratègia política més.
EPISODI D’UNA LLUITA (CULTURAL) PER L’ESPAI PÚBLIC?. L’acció de la Lliga Regionalista al capdavant de
l’ajuntament de Barcelona havia aprovat el Pla de Reforma Interior (1902), que
contemplava l’enderrocament de 2.000 habitatges i desplaçar més de 10.000
veïns. Ja l’any de l’aprovació del Plau Jaussely es va produir una dura vaga
obrera, però el malestar es va accentuar quan el 1909 van començar els
enderrocaments. Els desnonaments augmentaven la densitat de població de la
ciutat antiga, perquè no podien permetre’s viure a l’Eixample. És més: al
reduir el nombre d’habitatges disponibles en un espai minoritzat, pujava el
preu dels lloguers. L’objectiu era obrir un centre de negocis que facilités els
desplaçaments entre l’Eixample, on la burgesia estava instal·lant els seus
despatxos, i el port, on es materialitzaven els negocis. Efectivament la nova
Via Laietana es va monumentalitzar al servei de la burgesia: hi podem trobar
Correus i el Banc Hispano Colonial a baix, i La Caixa en un edifici modernista
dalt del tot; i entremig la seu de Foment del Treball (a la Casa Cambó), i un
escenari de sociabilitat burgesa, el Palau de la Música.
 |
| Aquest llibre de Pere López Sánchez és molt interessant |
Queda clar que la
burgesia s’està apropiant d’un espai en el què fins ara vivia el proletariat,
tal i com demostra la croada moral contra la mendicitat, la prostitució,
l’alcoholisme i la vagància que també va emprendre la Lliga amb un discurs
classista que percebia l’ús que feia el proletariat de l’espai que ocupava com
una espècie d’anarquia. Dient que cal higienitzar, moralitzar i regular la
vida, la burgesia imposa un model de sexualitat i família, però també de
productivitat. La crítica de l’oci proletari ofereix com a alternativa fer
rendible temps i espai. Per tant, darrera d’ambdós polítiques amaga una lluita
pel control de l’espai públic: per a la burgesia, ha de servir per accelerar la
producció econòmica, facilitant desplaçaments de mercaderies, decisions i
treballadors. I aquests han d’abandonar activitats improductives i consagrar-se
als valors presumptament modèlics dels burgesos (treball, esforç, família,
estalvi, imperi). Es tracta, doncs, d’una lluita cultural: l’espai públic s’ha
de dedicar a produir, o a viure? La barricada es converteix així en el símbol de
la recuperació, per part del proletariat, de l’espai que li ha estat furtat.
VA SER UNA REVOLTA REPUBLICANA? Darrerament s’ha criticat que la dificultat per interpretar els
esdeveniments vindria de l’apropiació per part de l’església d’una
interpretació que impedeix veure la veritable complexitat del què va passar. En
aquest sentit s’ha volgut substituir la denominació tradicional dels
esdeveniments i apel·lar a una “revolució de 1909” que permetria encaixar-los
en la dinàmica regeneracionista, i fins i tot en un context internacional: les
reclamacions que acaben amb el Diumenge Sagnant a Rússia (1905), l’assassinat
del rei i l’hereu de Portugal el 1908 que desemboca en la proclamació de la
república el 1910, l’adveniment dels Joves Turcs que expulsen el soldà otomà
(1908), la revolució mexicana (1910) i la revolució xinesa que acaba amb el
jove Pu Yi tancat a la Ciutat Prohibida (1911) constituirien una “onada
revolucionària” de continguts republicans. És cert que la revolta sembla
animada per valors republicans: antimilitarisme, anti-imperialisme,
anticlericalisme, drets socials garantits, defensa del que és comú, protecció
dels més desvalguts. Tement complicitats dels obrers catalans amb els
republicans de la resta de l’estat, el ministre Juan de la Cierva va acusar el
moviment que omplia els carrers barcelonins de “separatista”, i el llibre de
Josep Pich i David Martínez Fiol segueix els contactes entre polítics
republicans per aprofitar l’avinentesa, però la desaparició de Lerroux va
impedir que ningú no encapçalés el moviment. De fet, era una època de
republicanismes populistes, com la figura de Vicente Blasco Ibáñez a València
podria demostrar. Una altra demostració d’aquesta valoració dels esdeveniments
dins d’aquesta constant republicana que apareix esporàdicament en la història i
que el discurs liberal ignora o fins i tot menysté per a fer-se valer com a
única alternativa vàlida de futur, és que les publicacions republicanes mai van
recordar els esdeveniments com una “setmana tràgica”, sinó com un moment
d’orgull de classe i demostració de la capacitat de força del poble....
No hay comentarios:
Publicar un comentario