Primer de tot, una implacable repressió:
hi van haver gairebé 3.000 detinguts, dels quals 1700 van ser processats per la
justícia militar. Es van dictar sentències de cadena perpètua, i 17 penes de
mort, de les que 5 van ser executades, que tothom va considerar injustes: el
cas del jove discapacitat que havia ballat amb el cadàver d’una monja, Clemente
García, seria molt representatiu. La
darrera de les que va ser aplicades, la del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia,
va aixecar molta polseguera perquè havia estat jutjat en mig d’una gran tensió,
condemnat sense proves a pena capital, i afusellat. Encara que s’havia mostrat
partidari de la vaga general, s’havia interessat pels esdeveniments, i s’havia
entrevistat amb líders republicans, al final s’havia retirat al Maresme, d’on
ja no s’havia mogut fins que va ser detingut. Connelly Ullman veu “poques dades
fermes” per a justificar una “condemna tan severa”.
Qui era
Ferrer i Guàrdia? El món
llibertari l’ha reivindicat en tant cara visible de la renovació pedagògica
que, des dels canvi de segle, venia reclamant un ensenyament actiu i
experimental, menys memorístic i disciplinari, tal i com demostren les figures
coetànies de Maria Montessori o Rosa Sensat. Josep Termes no va ser tan amable
amb la seva figura en la “Història de
Catalunya” que Pierre Vilar va coordinar durant els anys vuitanta: encara
que veia en el Butlletí de l’Escola Moderna coeducació, treball actiu,
coneixement de l’entorn, laïcisme, trobava un “marcat biaix anarquista i ateïsta”.
Criticava que Ferrer menystenia l’ensenyament en català amb prejudicis
presumptament cosmopolites, i recollia el testimoni crític del geògraf Pau
Vila, que recordava l’escola com un negoci que convertia les publicacions
escolars en una mercaderia més. Se l’ha volgut desqualificar també fent servir
complicades relacions familiars, o que un ex-alumne seu, Mateo Morral, havia
atemptat contra Alfons XIII durant el seu casament. Per moltes ombres que pugui
tenir la figura de Ferrer, però, sembla prou clar que el seu judici no va tenir
cap garantia. Francisco Bergasa (“¿Quién
mató a Ferrer y Guardia?”, 2009) arriba a dir que va ser un atemptat contra
les mínimes normes processals: “Apresurada
en su instrucción, sigilosa en su procedimiento, falta de las garantías legales
necesariamente prescritas por el ordenamiento jurídico, desglosada sin razón
del resto de los sumarios instruidos con ocasión de los sucesos
revolucionarios, sorda a cualquier testimonio exculpatorio del reo, abierta a
la aceptación de documentos apócrifos que lo incriminasen, receptiva a
cualquier especie de rumorología, y tramitada, por si todo ello fuera poco, en
un periodo de suspensión de las libertades constitucionales, la causa se reveló
desde su inicio como el trámite de una condena anticipada”.
L’afusellament
va provocar una onada de protestes en diferents ciutats, i el seu nom es va convertir en símbol
de les víctimes de la intolerància. A París neix un Comité de Defense des victimes de la repressión espagnole, i la Societé Astronomique de France va expulsar el rei per «assassí». Ferrer és
l’únic espanyol que té estàtua a Brusel·les, i va haver manifestacions a
Amsterdam, Roma, Lisboa, Berlín, Viena, Ginebra, Trieste, Buenos Aires i
Montevideo. A París els manifestants van assaltar l’ambaixada, i a Londres
proposaven el boicot als productes espanyols. Els intel·lectuals van criticar
la manca de garanties del judici i l’actitud inclement de les autoritats: el cas
més important seria l’article “La ciutat
del perdó”, que Joan Maragall va escriure per a La Veu de Catalunya, i que
Enric Prat de la Riba, aleshores director del diari, va deixar inèdit (fins que
Josep Benet en va parlar el 1963) perquè la burgesia, i la patronal que la
representava, volien càstigs exemplars. El text, una emotiva i enèrgica crítica
de la pena de mort, proposava que, per un cop, la ciutat coneguda arreu com “La
ciutat de les bombes” ho fos del perdó!
No hem
d’oblidar, finalment, les conseqüències polítiques. La censura de l’article de Maragall en el diari
orgànic de la Lliga Regionalista ja suggereix que les classes dirigents
catalanes farien costat al govern Maura. Això trencaria la Solidaritat
Catalana, ja que els partits republicans s’afegirien al crit de “Maura, no” amb
els liberals. I aquesta protesta generalitzada contra Maura no solament és
important perquè forçaria el govern a dimitir, sinó perquè – en condemnar la
repressió també el partit liberal- es trencava aquell “pacte d’El Pardo” que
havien acordat Cánovas i Sagasta el 1885, i que constituïa el motor del règim
de la Restauració. Dit d’altre manera, amb el final del torn pacífic el règim
aprofundia en la crisi sistèmica que el duria cap a una agonia segura. Les
ruptures que es van produir dins de cadascun dels partits també serviria per
exemplificar la crisi de règim: per una banda el partit liberal es dividia en
dues sensibilitats, els partidaris de donar suport a Maura i garantir així la
supervivència del règim, i els que creien que la repressió ho feia impossible.
De moment, però, assumia la presidència del govern José Canalejas.
També els
conservadors van sobreviure gràcies a Eduardo Dato, que n’assumia la seva
direcció, però amb Maura apartat del poder estrepitosament, un sector de la
dreta queixosa amb el rei, sentint-se traïts pels liberals, avançaven cap a la
radicalització. Coneixem aquests fenomen com a “maurisme”. Una darrera
conseqüència és el descrèdit d’Alejandro Lerroux a Catalunya. El seu silenci
durant els esdeveniments de juliol el va allunyar del favor dels obrers. El món
proletari, però, havia après la lliçó del fracàs de la Setmana Tràgica: els
calia organització, evitar l’espontaneïtat i buscar certa coordinació.
D’aquestes necessitats sorgiria l’any següent una força política predominant,
que, encara que no es presentarà a les eleccions perquè era un sindicat,
condicionarà la vida política del país fins a la guerra civil: la CNT (1910).
EL REGENERACIONISME DEL PARTIT LIBERAL. L’accés a la presidència del govern de José
Canalejas va provar de reformar el sistema atenent al drama recentment viscut.
Potser provant de reduir la omnipresència de l’església en la vida pública del
país, que havia provocat una reacció airada del món obrer, va impulsar la LLEI
DEL CANDAU, que prohibia l’establiment de nous ordes religiosos. Contra ella es
va mobilitzar una nova entitat que tindria importància posterior: es tracta de
l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes, encapçalada per l’advocat i
periodista Àngel Herrera Oria i el seu diari, “El debat”. Van començar a
moure’s quan el govern va aprovar una norma que permetia anunciar-se a les
confessions no catòliques (1910), dient que contravenia l’article de la
constitució que prohibia les “manifestacions públiques” de religions no
catòliques. L’església va organitzar un Congrés Eucarístic a Madrid (1911) a la
clausura del qual, contra la voluntat del govern, va assistir el rei per
desautoritzar el govern.
Altres
mesures de Canalejas volien millorar la situació del proletariat. L’abolició dels impostos sobre els
productes de primera necessitat que anomenàvem “consums” acabava amb el que
deien era un “espoli del proletariat”. El govern va aprovar la jornada de 9 h
per alguns sectors, com el miner, va impulsar contractes d’aprenentatge per
acabar amb els nens obrers, va prohibir el treball nocturn per a les dones, i
va impulsar la “llei de la cadira” per garantir que totes les operàries en
tinguessin una. Tot plegat constituïa un
paquet de mesures socials interessant, però Canalejas no va poder aprovar la
llei de convenis col·lectius, el seu projecte estrella
Coneixent la
impopularitat del reclutament, que havia estat el nucli de la protesta de 1909, Canalejas va aprovar
també una Llei de reclutament que feia obligatori el servei militar, tot i que
solament en temps de guerra. No va aconseguir desfer la redempció en metàl·lic
que els rics pagaven per evitar-se’l, però quedava clar que serien reclutats en
cas de guerra, i que els fills únics de les famílies pobres en quedaven
exempts. Canalejas va aturar la guerra aprofitant que els francesos prenien
Fes: Canalejas fixava la zona d’influència espanyola després de controlar
Larache i Alcasarquivir, i la pacificava amb una visita oficial acompanyant el
rei (1911): Alfons XIII va quedar fascinat pel Marroc, on va conèixer un
militar que seria decisiu, l’aleshores tinent coronel Manuel Fernández
Silvestre.
Les
polítiques de Canalejas van quedar brutalment interrompudes pel seu assassinat: el 12 de novembre de 1912 mirava
l’aparador d’una llibreria a la Puerta del Sol quan l’anarquista Manuel
Pardinas li disparava un tret i, instants després, uns metres més enllà, abans
que l’agafés la policia, es suïcidava. La situació seria recreada en la
pel·lícula que, afegint imatges del funeral, rodaven Enrique Blanco i Abelardo
Fernández aquell mateix any, amb un jove Pepe Isbert com a momentani figurant
de Pardinas.
Canalejas
deixava tramitada una llei que tiraria endavant el govern conservador d’Eduardo
Dato, ja el 1913: es
tracta del Real Decret de Mancomunitat de Municipis i Diputacions, que oferia
la possibilitat –pensant en el catalanisme polític- que dues o més diputacions
provincials quedessin unides en una sola, estructurant-se administrativament
sota una sola presidència. Així ho demanarien les quatre diputacions catalanes,
naixent així la primera institució d’autogovern de Catalunya des del 1714, la
MANCOMUNITAT. La institució mantenia les mateixes competències que les
diputacions, però les podia aplicar sobre tot el territori: camins i ports,
cultura e instrucció, agricultura i serveis forestals, beneficència i
sanitat... Prat demostraria les seves dots com a estadista dinamitzant el
procés de reconstrucció nacional mitjançant una institució amb finalitat
purament administrativa.
Analitzar ràpidament la tasca de la Mancomunitat
exigeix centrar-se en 2 aspectes: les infraestructures i la cultura. No em
refereixo solament a la xarxa de telèfons i biblioteques, sinó a que els homes
que la van posar en marxa eren gent del positivisme científic de finals del
segle XIX i per això es van consagrar a formar els tècnics, els científics i
els funcionaris que necessitava l’estat català que somniaven. Això explica la
posada en marxa de l’Escola d’Administració Pública, l’Escola del Treball i
l’Escola Industrial en l’antic recinte de la Fàbrica Batlló, l’Escola Superior
d’Agricultura. Aquesta aposta per modernitzar el sector primari explica la
fundació del Servei de Meteorologia de Catalunya, les granges escola o el
suport als grans cellers cooperatius.
Pel que fa a la cultura, cal recordar
l’Escola de Bibliotecàries, la d’Infermeres, la Biblioteca de Catalunya i
l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. La percepció de que la llengua era una
infraestructura més d’aquest estat científic va ser que l’Institut d’Estudis
Catalans (1907) es va dotar de seguida d’una secció filològica que permetria a
Pompeu Fabra, amb la gramàtica de 1918, iniciar la nissaga de publicacions que
culminaria amb el diccionari de 1932. Per la seva part, la Secció Arqueològica
es va consagrar a restaurar les runes romanes de Barcelona, i a excavar
Empúries. Poder traçar un llaç emocional amb el món clàssic permetia la Mancomunitat
lligar-se als valors del noucentisme. La mort de Maragall el 1911 havia
simbolitzat el final del modernisme, i, poc abans, el 1906, l’inici de la
publicació del Glossari d’Eugeni d’Ors a la premsa (i “La nacionalitat
catalana”, de Prat de la Riba) ens demostra el relleu generacional que viu la
cultura catalana. Enrere queden la fascinació per l’edat mitjana, la
imaginació, la mística, les formes retorçades, la natura, el geni individual
pròpies del modernisme; el noucentisme representa la nova aposta,
respectivament, pel món clàssic, l’academicisme normatiu, la raó, la línia
recta i l’equilibri constructiu, la civilització i el poble entès com a
col·lectiu. A les musses bohèmies i delicades, desconsolades, que esculpiria
Josep Llimona deixaven ara pas les “Ben Plantades” virtuoses i solemnes que
esculpia Josep Clarà. A les formes retorçades de les façanes modernistes
succeïen els edificis simètrics, equilibrats i mesurats propis del noucentisme.
El catalanisme s’havia modernitzat...
No hay comentarios:
Publicar un comentario