Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

jueves, 19 de marzo de 2020

SPACAT21 (b) - DESPRÉS DE LA TRAGÈDIA, CANALEJAS




Primer de tot, una implacable repressió: hi van haver gairebé 3.000 detinguts, dels quals 1700 van ser processats per la justícia militar. Es van dictar sentències de cadena perpètua, i 17 penes de mort, de les que 5 van ser executades, que tothom va considerar injustes: el cas del jove discapacitat que havia ballat amb el cadàver d’una monja, Clemente García, seria molt representatiu.  La darrera de les que va ser aplicades, la del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, va aixecar molta polseguera perquè havia estat jutjat en mig d’una gran tensió, condemnat sense proves a pena capital, i afusellat. Encara que s’havia mostrat partidari de la vaga general, s’havia interessat pels esdeveniments, i s’havia entrevistat amb líders republicans, al final s’havia retirat al Maresme, d’on ja no s’havia mogut fins que va ser detingut. Connelly Ullman veu “poques dades fermes” per a justificar una “condemna tan severa”.

Qui era Ferrer i Guàrdia? El món llibertari l’ha reivindicat en tant cara visible de la renovació pedagògica que, des dels canvi de segle, venia reclamant un ensenyament actiu i experimental, menys memorístic i disciplinari, tal i com demostren les figures coetànies de Maria Montessori o Rosa Sensat. Josep Termes no va ser tan amable amb la seva figura en la “Història de Catalunya” que Pierre Vilar va coordinar durant els anys vuitanta: encara que veia en el Butlletí de l’Escola Moderna coeducació, treball actiu, coneixement de l’entorn, laïcisme, trobava un “marcat biaix anarquista i ateïsta”. Criticava que Ferrer menystenia l’ensenyament en català amb prejudicis presumptament cosmopolites, i recollia el testimoni crític del geògraf Pau Vila, que recordava l’escola com un negoci que convertia les publicacions escolars en una mercaderia més. Se l’ha volgut desqualificar també fent servir complicades relacions familiars, o que un ex-alumne seu, Mateo Morral, havia atemptat contra Alfons XIII durant el seu casament. Per moltes ombres que pugui tenir la figura de Ferrer, però, sembla prou clar que el seu judici no va tenir cap garantia. Francisco Bergasa (“¿Quién mató a Ferrer y Guardia?”, 2009) arriba a dir que va ser un atemptat contra les mínimes normes processals: “Apresurada en su instrucción, sigilosa en su procedimiento, falta de las garantías legales necesariamente prescritas por el ordenamiento jurídico, desglosada sin razón del resto de los sumarios instruidos con ocasión de los sucesos revolucionarios, sorda a cualquier testimonio exculpatorio del reo, abierta a la aceptación de documentos apócrifos que lo incriminasen, receptiva a cualquier especie de rumorología, y tramitada, por si todo ello fuera poco, en un periodo de suspensión de las libertades constitucionales, la causa se reveló desde su inicio como el trámite de una condena anticipada”.

L’afusellament va provocar una onada de protestes en diferents ciutats, i el seu nom es va convertir en símbol de les víctimes de la intolerància. A París neix un Comité de Defense des victimes de la repressión espagnole, i la Societé Astronomique de France  va expulsar el rei per «assassí». Ferrer és l’únic espanyol que té estàtua a Brusel·les, i va haver manifestacions a Amsterdam, Roma, Lisboa, Berlín, Viena, Ginebra, Trieste, Buenos Aires i Montevideo. A París els manifestants van assaltar l’ambaixada, i a Londres proposaven el boicot als productes espanyols. Els intel·lectuals van criticar la manca de garanties del judici i l’actitud inclement de les autoritats: el cas més important seria l’article “La ciutat del perdó”, que Joan Maragall va escriure per a La Veu de Catalunya, i que Enric Prat de la Riba, aleshores director del diari, va deixar inèdit (fins que Josep Benet en va parlar el 1963) perquè la burgesia, i la patronal que la representava, volien càstigs exemplars. El text, una emotiva i enèrgica crítica de la pena de mort, proposava que, per un cop, la ciutat coneguda arreu com “La ciutat de les bombes” ho fos del perdó!

No hem d’oblidar, finalment, les conseqüències polítiques. La censura de l’article de Maragall en el diari orgànic de la Lliga Regionalista ja suggereix que les classes dirigents catalanes farien costat al govern Maura. Això trencaria la Solidaritat Catalana, ja que els partits republicans s’afegirien al crit de “Maura, no” amb els liberals. I aquesta protesta generalitzada contra Maura no solament és important perquè forçaria el govern a dimitir, sinó perquè – en condemnar la repressió també el partit liberal- es trencava aquell “pacte d’El Pardo” que havien acordat Cánovas i Sagasta el 1885, i que constituïa el motor del règim de la Restauració. Dit d’altre manera, amb el final del torn pacífic el règim aprofundia en la crisi sistèmica que el duria cap a una agonia segura. Les ruptures que es van produir dins de cadascun dels partits també serviria per exemplificar la crisi de règim: per una banda el partit liberal es dividia en dues sensibilitats, els partidaris de donar suport a Maura i garantir així la supervivència del règim, i els que creien que la repressió ho feia impossible. De moment, però, assumia la presidència del govern José Canalejas.

També els conservadors van sobreviure gràcies a Eduardo Dato, que n’assumia la seva direcció, però amb Maura apartat del poder estrepitosament, un sector de la dreta queixosa amb el rei, sentint-se traïts pels liberals, avançaven cap a la radicalització. Coneixem aquests fenomen com a “maurisme”. Una darrera conseqüència és el descrèdit d’Alejandro Lerroux a Catalunya. El seu silenci durant els esdeveniments de juliol el va allunyar del favor dels obrers. El món proletari, però, havia après la lliçó del fracàs de la Setmana Tràgica: els calia organització, evitar l’espontaneïtat i buscar certa coordinació. D’aquestes necessitats sorgiria l’any següent una força política predominant, que, encara que no es presentarà a les eleccions perquè era un sindicat, condicionarà la vida política del país fins a la guerra civil: la CNT (1910).

EL REGENERACIONISME DEL PARTIT LIBERAL. L’accés a la presidència del govern de José Canalejas va provar de reformar el sistema atenent al drama recentment viscut. Potser provant de reduir la omnipresència de l’església en la vida pública del país, que havia provocat una reacció airada del món obrer, va impulsar la LLEI DEL CANDAU, que prohibia l’establiment de nous ordes religiosos. Contra ella es va mobilitzar una nova entitat que tindria importància posterior: es tracta de l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes, encapçalada per l’advocat i periodista Àngel Herrera Oria i el seu diari, “El debat”. Van començar a moure’s quan el govern va aprovar una norma que permetia anunciar-se a les confessions no catòliques (1910), dient que contravenia l’article de la constitució que prohibia les “manifestacions públiques” de religions no catòliques. L’església va organitzar un Congrés Eucarístic a Madrid (1911) a la clausura del qual, contra la voluntat del govern, va assistir el rei per desautoritzar el govern.

Altres mesures de Canalejas volien millorar la situació del proletariat. L’abolició dels impostos sobre els productes de primera necessitat que anomenàvem “consums” acabava amb el que deien era un “espoli del proletariat”. El govern va aprovar la jornada de 9 h per alguns sectors, com el miner, va impulsar contractes d’aprenentatge per acabar amb els nens obrers, va prohibir el treball nocturn per a les dones, i va impulsar la “llei de la cadira” per garantir que totes les operàries en tinguessin una. Tot plegat  constituïa un paquet de mesures socials interessant, però Canalejas no va poder aprovar la llei de convenis col·lectius, el seu projecte estrella

Coneixent la impopularitat del reclutament, que havia estat el nucli de la protesta de 1909, Canalejas va aprovar també una Llei de reclutament que feia obligatori el servei militar, tot i que solament en temps de guerra. No va aconseguir desfer la redempció en metàl·lic que els rics pagaven per evitar-se’l, però quedava clar que serien reclutats en cas de guerra, i que els fills únics de les famílies pobres en quedaven exempts. Canalejas va aturar la guerra aprofitant que els francesos prenien Fes: Canalejas fixava la zona d’influència espanyola després de controlar Larache i Alcasarquivir, i la pacificava amb una visita oficial acompanyant el rei (1911): Alfons XIII va quedar fascinat pel Marroc, on va conèixer un militar que seria decisiu, l’aleshores tinent coronel Manuel Fernández Silvestre.

Les polítiques de Canalejas van quedar brutalment interrompudes pel seu assassinat: el 12 de novembre de 1912 mirava l’aparador d’una llibreria a la Puerta del Sol quan l’anarquista Manuel Pardinas li disparava un tret i, instants després, uns metres més enllà, abans que l’agafés la policia, es suïcidava. La situació seria recreada en la pel·lícula que, afegint imatges del funeral, rodaven Enrique Blanco i Abelardo Fernández aquell mateix any, amb un jove Pepe Isbert com a momentani figurant de Pardinas.


Canalejas deixava tramitada una llei que tiraria endavant el govern conservador d’Eduardo Dato, ja el 1913: es tracta del Real Decret de Mancomunitat de Municipis i Diputacions, que oferia la possibilitat –pensant en el catalanisme polític- que dues o més diputacions provincials quedessin unides en una sola, estructurant-se administrativament sota una sola presidència. Així ho demanarien les quatre diputacions catalanes, naixent així la primera institució d’autogovern de Catalunya des del 1714, la MANCOMUNITAT. La institució mantenia les mateixes competències que les diputacions, però les podia aplicar sobre tot el territori: camins i ports, cultura e instrucció, agricultura i serveis forestals, beneficència i sanitat... Prat demostraria les seves dots com a estadista dinamitzant el procés de reconstrucció nacional mitjançant una institució amb finalitat purament administrativa.

Analitzar ràpidament la tasca de la Mancomunitat exigeix centrar-se en 2 aspectes: les infraestructures i la cultura. No em refereixo solament a la xarxa de telèfons i biblioteques, sinó a que els homes que la van posar en marxa eren gent del positivisme científic de finals del segle XIX i per això es van consagrar a formar els tècnics, els científics i els funcionaris que necessitava l’estat català que somniaven. Això explica la posada en marxa de l’Escola d’Administració Pública, l’Escola del Treball i l’Escola Industrial en l’antic recinte de la Fàbrica Batlló, l’Escola Superior d’Agricultura. Aquesta aposta per modernitzar el sector primari explica la fundació del Servei de Meteorologia de Catalunya, les granges escola o el suport als grans cellers cooperatius. 

Pel que fa a la cultura, cal recordar l’Escola de Bibliotecàries, la d’Infermeres, la Biblioteca de Catalunya i l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. La percepció de que la llengua era una infraestructura més d’aquest estat científic va ser que l’Institut d’Estudis Catalans (1907) es va dotar de seguida d’una secció filològica que permetria a Pompeu Fabra, amb la gramàtica de 1918, iniciar la nissaga de publicacions que culminaria amb el diccionari de 1932. Per la seva part, la Secció Arqueològica es va consagrar a restaurar les runes romanes de Barcelona, i a excavar Empúries. Poder traçar un llaç emocional amb el món clàssic permetia la Mancomunitat lligar-se als valors del noucentisme. La mort de Maragall el 1911 havia simbolitzat el final del modernisme, i, poc abans, el 1906, l’inici de la publicació del Glossari d’Eugeni d’Ors a la premsa (i “La nacionalitat catalana”, de Prat de la Riba) ens demostra el relleu generacional que viu la cultura catalana. Enrere queden la fascinació per l’edat mitjana, la imaginació, la mística, les formes retorçades, la natura, el geni individual pròpies del modernisme; el noucentisme representa la nova aposta, respectivament, pel món clàssic, l’academicisme normatiu, la raó, la línia recta i l’equilibri constructiu, la civilització i el poble entès com a col·lectiu. A les musses bohèmies i delicades, desconsolades, que esculpiria Josep Llimona deixaven ara pas les “Ben Plantades” virtuoses i solemnes que esculpia Josep Clarà. A les formes retorçades de les façanes modernistes succeïen els edificis simètrics, equilibrats i mesurats propis del noucentisme. El catalanisme s’havia modernitzat...



No hay comentarios: