La desaparició
de Cánovas (1897) i Sagasta (1902) va coincidir amb el final de la regència i
l’adveniment del nou regnat amb la primera gran crisi del règim: amb els Fets del Cu-cut s’enfonsaria la
façana civilista del règim de la Restauració. El 18 de novembre de 1905
gairebé tres mil persones assistien al Banquet de la Victòria, per commemorar
amb l’àpat i uns parlaments polítics una de les victòries més sonades de la
Lliga Regionalista. Fent-lo servir d’excusa, el dibuixant Joan Junceda
publicava en el Cu-cut, el setmanari
satíric que acompanyava La Veu de Catalunya, un acudit que feia burla de
l’exèrcit. Què s’hi celebra?, deia un militar a un senyor que passava veient
entrar tanta gent al Frontó Condal (on havia de començar l’àpat). I el senyor
contestava: “El banquet de la Victòria”. I el militar rematava: “Doncs seran
civils”, fent mofa de les derrotes espanyoles. L’acudit va servir d’excusa a la
indignada guarnició, ja incòmoda amb el creixent catalanisme, per assaltar les
redaccions de la revista, i de La Veu.
La destrucció de màquines i arxius va durar hores, i va quedar impune perquè
els diputats catalans que van criticar el govern van ser acusats de
separatistes i el govern va anular les garanties constitucionals a Catalunya.
Els militars de tota la península es van solidaritzar unànimement amb la
guarnició de Barcelona, solament el coronel d’enginyers Francesc Macià es veurà
obligat a abandonar l’exèrcit per solidaritzar-se amb la llibertat d’expressió.
L’acte d’insubordinació, un veritable delicte amb el codi penal a les mans, no
solament no va ser sancionat, sinó que va comptar amb l’aplaudiment de la
classe política espanyola, que va impulsar la LLEI DE JURISDICCIONS (1906), que atribuïa a tribunals militars
les causes per ofenses a la “unitat de la pàtria” que poguessin fer els civils.
Segons la llei, qualsevol atac a l’exèrcit ho era contra l’estat, i per això va
sorgir un ampli moviment de protesta contra la llei.
D’aquesta freqüent col·laboració va sorgir la idea de presentar una
gran coalició electoral catalana a les eleccions: en aquesta aliança, la
SOLIDARITAT CATALANA, en la que van participar la Lliga, els
nacionalistes republicans escindits d’ella, els federals, la Unió Catalanista,
i els carlins. Solament van quedar al marge els partits dinàstics (en procés de
desintegració a Catalunya), i el Partit Radical. Alejandro Lerroux havia
mostrat el seu suport als militars, en un polèmic article que el 9 de desembre
de 1905 havia titulat “El alma en los
labios”, veritable peça antològica de l’anticatalanisme. El 20 de maig, els
“solidaris” van convocar una gran Festa de l’Homenatge als diputats que
s’havien oposat a la llei de jurisdiccions: van aplegar més de cent mil
persones al passeig de Sant Joan, i un altre míting important va ser el de la
plaça de toros de les Arenes l’onze de novembre de 1906. En resposta al
president del govern, Antonio Maura, que havia declarat al congrés que aquell
projecte de coalició amb prou feina li semblava “un montón”, Joan Maragall va
publicar (13 d’abril de 1906) un famós article que duia per títol “L’alçament”: “solidaritat és la terra (…) que s’alça en el seus homes (…) I la terra
no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que
crida, que vol ser un esperit propi per reegir-se, i ho crida en tots els seus
fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos,
ciutadans, blancs i negres, rics i pobres. I mentre’s duri’l crit de la terra,
no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res més sobre
d’ella que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia
en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric
(…) No es un montón, senyor Maura. Que no ho veu? És un alçament”.
L’èxit
electoral de la Solidaritat representa el final definitiu del sistema dinàstic
a Catalunya, i permetrà la participació activa dels polítics catalans en
l’oposició política al règim: dels 44 escons en joc a Madrid, va aconseguir-ne
41 (1907): d’una alta participació (58%) els “solidaris” van aconseguir el 41%
dels vots, mentre que un 17% se’ls enduien els radicals de Lerroux.
Durant la
campanya contra la llei de jurisdiccions va destacar un dels “fontaners” de la
coalició al qui ja havíem vist dedicar la tesi sobre les colònies industrials a
Güell, i fer de secretari en la reunió de la Unió Catalanista que havia
redactat les Bases de Manresa. Es deia Enric Prat de la Riba, i aquell 1906 va
publicar un llibre que seria molt important en la història del catalanisme:
duia per títol “La nacionalitat catalana”
i inclou una distinció entre la “nació” (descrita com una entitat natural
lligada per una història, una llengua i una cultura comunes), i l’estat, una
organització política, administrativa i jurídica. Partint d’aquí conclou que
Catalunya és una nació, i adverteix que tota nació tendeix naturalment a
constituir-se en un estat. Malgrat això, constata la integració de Catalunya en
l’estat espanyol com a fet històric incontestable, i formula dues recomanacions:
que Espanya busqui una estructura administrativa que permeti respectar certa
autonomia, i que –diferenciant entre un centre improductiu, i una perifèria
dinàmica- demana que els valors rectors de l’estat siguin els de la perifèria.
A més de defensar la creació d’una Espanya moderna, capaç d’assumir tasques
imperials, està recomanant la necessitat de que l’estat escolti el programa que
ofereix la Lliga Regionalista per a reformar-se i impulsar-se. En certa manera,
és una recomanació regeneracionista.
EL REGENERACIONSIME CONSERVADOR: ANTONIO MAURA havia ingressat a les files del partit
conservador el 1902 i va substituir Francisco Silvela –que moriria el 1905- en
la seva direcció. Amb 50 anys havia estat ja president del govern (1903-1904) i
havia organitzat la visita d’Alfons XIII a Barcelona de la que vam parlar, i
durant la que va patir un atemptat anarquista en el que va ser ferit lleument.
Irònic i carismàtic, el polític mallorquí despertava tota mena de passions
perquè era un vehement orador. Maura era conscient del que anys després Ortega
definiria com a “divorci entre l’Espanya real i l’Espanya oficial”: la
falsificació dels resultats electorals per l’Espanya oficial impedia saber què
pensava l’Espanya real, així que recomanava autenticitat a l’Espanya oficial
(sinceritat electoral) i esperit cívic (participació activa) a l’Espanya real.
El seu objectiu, doncs, era dignificar les institucions i revitalitzar el
parlament, una via ben diferent per guanyar el respecte del sistema per part de
l’opinió pública, que el “cirurgià de ferro” al que apel·lava Costa. Semblava,
doncs, un regeneracionista, que durant el període que els seus apologistes
coneixen com a “trienni gloriós” (1907-1909) va presentar a les corts 264
projectes de llei.
El seu Projecte
de Llei de Descentralització Adminsitrativa (1907) volia canviar el model
centralista creant mancomunitats regionals de províncies, i la seva Llei
d’Administració Local va ser l’esdeveniment més important de les corts
revisionistes: en dos anys que es va estar discutint es van produir més de
2.000 intervencions i gairebé 3.000 esmenes. Ell deia que era la llei per a
desencaixar el caciquisme, i probablement per això es va empantanar en el
congrés i va comptar amb l’oposició dels seus propis companys de partit.
Probablement
influït per l’Encíclica “Rerum Novarum”
de Lleó XIII, que apel·lava a l’evangeli per a reclamar una major justícia
social, alguns conservadors venien demanant iniciatives legislatives per a
millorar la situació de les classes treballadores. Ja el 1900 un ministre de
governació de Silvela, Eduardo Dato, havia aconseguit una Llei d’accidents de
treball, rebent l’acusació de ser un “socialista encobert”. Maura va continuar
aquesta política amb la Llei de Descans Dominical (1904). Amb la voluntat
d’integrar els obrers en l’estabilitat del sistema i neutralitzar la via
revolucionària, el 1908 es va crear l’Institut Nacional de Previsió. Aquest
organisme, considerat l’inici de les assegurances socials, es va adscriure al
Ministeri de Governació, prova de que la qüestió social es considerava una
qüestió d’ordre públic. Aquest primer pas cap a l’estat del benestar, la seva
prehistòria, de fet, acabaria estant una “revolució des de dalt” (“...abans que
no ens la facin des de baix”).
Una altra de
les iniciatives de Maura va ser la llei del sufragi (1907), que feia del dret
al vot un deure cívic per acabar amb el sistema de cacics i atraure a la
política una massa neutra que, desenganyada, la veia com una farsa permanent. Traslladava
la determinació de la validesa de les actes del parlament al Tribunal Suprem, i
el seu article 29 prescrivia que “en els districtes on no resultin proclamats
candidats en major nombre dels cridats a ser escollits, la proclamació de
candidats equival a la seva elecció”. Allà on no hi havia competència, doncs,
no caldria celebrar eleccions. Es feia per a incentivar la presentació de
candidatures, però a la pràctica desposseïa un nombre creixent de ciutadans del
seu dret al sufragi. Alguns detalls com aquest han fet pensar alguns
historiadors que Maura no era tan regeneracionista com semblava. María Jesús
González hi veu, amb prou feines, una “socialització conservadora”, un procés
d’integració activa i conscient dels ciutadans en el joc polític que, acceptant
beneficis i imperfeccions del sistema, lluita contra l’abstencionisme. Maura
pensava que el pitjor mal de la política era el divorci entre governants i
governats, i pensava superar-lo creant una ciutadania participativa. Li
demanava superar la indiferència per anar millorant el sistema sense
convulsions, però apel·lava a la societat convençut de que era molt
conservadora, i que així reforçaria la legitimitat del sistema (i no el
canviaria).
Les polítiques
de Maura també van anar orientades a ingressar en la cursa colonial ocupant el
Marroc. Amb l’argument que calia garantir una zona militar a l’altre costat de
l’estret per seguretat, va convocar la Conferència d’Algesires (1906). Els
francesos, espantats per la visita del Kàiser a Tànger el 1905 amb voluntat de
qüestionar la projecció colonial francesa al nord d’Àfrica, van negociar un
repartiment en dues zones de protectorat.
La campanya que
comença des de Melilla el 1907 és una lluita per una franja septentrional de
territori rifeny, muntanyenca i pobra, sense una opinió pública favorable a
l’imperialisme, sense tècnics colonials ni preparació bèl·lica ni coneixement
de l’adversari. De seguida van arribar notícies d’una escaramussa que havia
acabat malament al Barranco del Lobo. El govern Maura va decidir enviar reforços
i va decidir cridar a files els reservistes, homes que ja havien acabat el
servei militar i s’havien incorporat al món laboral. El reclutament, ja
classista de per sí, trencava sentimental i econòmicament les famílies. L’onze
de juliol de 1909 començaven a embarcar a Barcelona... allò es convertiria en
una revolució terrible, i en la segona gran crisi del sistema dinàstic.
No hay comentarios:
Publicar un comentario