Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

sábado, 14 de septiembre de 2019

S34: ELS PROBLEMES DE LA DISTENSIÓ... I ELS DE NIXON!




En el post anterior vam presentar el canceller alemany Willy Brandt iniciant la OSTPOLITIK, que a més de normalitzar relacions amb el bloc soviètic (amb Romania i Iugoslàvia el 1967 i amb Txecoslovàquia, Bulgària i Hongria el 1974) va permetre signar un acord quadri partit sobre Berlín confirmant a les potències ocupants a canvi de flexibilitzar les comunicacions entre les dues parts de la ciutat, i permetent un milió i mig d’alemanys de l’est viatjar a Occident, i que 1,2 milions d’alemanys occidentals fessin el trajecte invers; i el Tractat Fonamental (1972) entre les dues Alemanyes que les reconeixia mútuament per a poder entrar ambdós a les Nacions Unides l’any següent. Willy Brandt ha estat molt criticat perquè, a canvi d’algunes concessions, allunyava la possibilitat de la reunificació alemanya, i en tant ho reconeixia estava reforçant el règim de l’Alemanya oriental. Altres opinions diuen que la multiplicació de contactes bilaterals va crear les condicions de la futura reunificació, i que l’intercanvi d’idees, béns i persones a través de les fronteres de l’Europa Oriental ajudaria a disminuir la tensió i moderaria els règims comunistes.


EL PRIMER REPTE DE LA DISTENSIÓ: BANGLADESH, 1971. El general Yahya Khan va voler celebrar les primeres eleccions per sufragi universal a Pakistan, amb l’objectiu de convocar una assemblea constituent. El resultat va ser inesperat: al Pakistan occidental el vot dispers entre molts partits oferia una tímida victòria al partit de Buttho, però al Pakistan oriental guanyava per majoria aclaparadora la Lliga autonomista de Mujibur Rahman (Mujib): era el resultat del menyspreu que el govern central havia dedicat a la zona oriental durant les greus inundacions produïdes pel monsó de 1970, que havia causat més de 200.000 víctimes.

Amb aquest resultat sembla impossible impulsar cap constitució perquè Mujib (Oriental) no acceptava negociar amb Buttho (Occidental) si no se li concedia ampla autonomia. L’exèrcit pakistanès va respondre a les protestes amb una campanya de terror que va provocar centenars de milers de morts i 8 milions de refugiats cap a l’Índia.

Nixon estava al corrent del genocidi, però deixava fer el general Yahya Kan perquè li servia d’intermediari amb la Xina, amb qui tenia bones relacions perquè tant el Pakistan com els xinesos tenien contenciosos oberts amb l’Índia . Allà, Indira Gandhi acabava de guanyar les eleccions i, atacada pels pakistanesos, va donar suport als independentistes bengalís, vencent el Pakistan amb suport soviètic (alhora que, amb tics autoritaris, nacionalitzava bancs i energètiques). Nixon va advertir la URSS que defensaria Pakistan i Breznev –tement que el suport a l’Índia empitjorés les seves relacions amb Mao- va pressionar Indira Gandhi perquè es conformés amb aquesta victòria: Bengala es convertia així amb el Bangladesh independent.

L’impacte de la guerra. Al Pakistan, el descrèdit del general Yahya per culpa de la derrota va permetre l’accés al poder de Zulfijar Ali Butto, qui va alliberar Mujib perquè ocupés la presidència de Bangladesh. Moriria assassinat tres anys més tard amb 40 familiars més per un cop militar filo-americà. Tornant al Pakistan, encara que el president Zufiljar Ali Butto (1971-3) va arribar a primer ministre (1973-7), seria enderrocat pel general Muhammad Zia-ulHaq el 1977: acabaria a la forca el 1979.


ELS ÈXITS DE LA DISTENSIÓ. Pakistan havia fet de mediador de Kissinger amb Mao el 1971 quan negociava la visita oficial de Nixon a Pequín. No solament es van inaugurar així les relacions comercials, també es va acceptar l’entrada de la República Popular a les Nacions Unides. Amb aquesta concessió Mao no solament va aconseguir el reconeixement internacional, també expulsava Taiwan del Consell de Seguretat (a canvi de la promesa de no atacar-lo mai). Per si fos poc, Kissinger aconseguia a París la primera proposta d’acords per a una pau a Vietnam, i això permetria la victòria electoral de Nixon a la segona presidència. En què consistia l’acord?
-              L’exèrcit americà marxaria del país en 70 dies
-              El Nord es quedaria amb els territoris del sud que ja ocupava i alliberaria presoners de guerra
-              El Nord es comprometia a no introduir més tropes al sud.
Encara que l’acord li era molt favorable, Hanoi es resistia a signar. Així que Nixon va iniciar una sèrie de nous bombardejos de nadal per a intimidar-lo i tranquil·litzar Thieu (fent pensar el governant del sud que se li deixava un enemic dèbil, al que podria superar sense ajuda). Finalment, el 23-1-1973 Nixon anunciava que signaria amb els Vietnams “un acord per a guanyar la guerra i portar una pau amb honor a Vietnam”, quan en realitat tothom sabia que la guerra esclataria de nou de seguida que les tropes americanes marxessin. Al juliol el Congrés s’assabentava de les actuacions a la neutral Cambodja, i aprovava la War Powers Act (votada per tot el congrés al novembre) per limitar els poders presidencials d’usar tropes sense aprovació de les cambres. S’acabava la presidència imperial.

 Helmut Schmidt (RFA), Erick Honecker (RDA) i el president nord-americà Gerald Ford

A més de la visita de Nixon a Pequín, i de les negociacions a Vietnam, l’èxit més important de la Distensió va ser la Conferència per a la Seguretat i la Cooperació a Europa, que va acabar el 1975 amb la signatura de l’Acta de Hèlsinki. Aquesta reunió dels ministres d’Afers Exteriors i alguns caps d’estat de 33 països europeus va mantenir-se amb interrupcions entre 1973 i 1975. Va ser el primer intent formal de crear a Europa un sistema de seguretat col·lectiu que –reconeixent l’hegemonia soviètica a l’est i les fronteres de la postguerra com a inamovibles- va crear el marc internacional de referència que va imperar fins el 1991.

L’acord final incloïa la inviolabilitat de les fronteres existents, la cooperació econòmica, tecnològica, científica i mediambiental, i també una aposta pels drets humans que no agradava als soviètics, però els feia sentir compensats amb el primer punt. El resultat, més que un tractat, era un catàleg de bones intencions en 110 pàgines, que seria la referència per a tothom fins a l’enfonsament de la URSS. Hi ha dues valoracions més a tenir present:
·         Va ser el tancament definitiu de la Segona Guerra Mundial. L’acord sobre les fronters alemanyes és una victòria diplomàtica dels soviètics sobre els nord-americans, que accepten la presència i l’hegemonia soviètiques a l’est.
·         Va ser el principi del final de la Unió Soviètica, perquè el compromís de respectar els Drets Humans va esquerdar el ferri sistema informatiu comunista i va plantar la llavor que el farà trontollar. Encara que els comunistes no van respectar les disposicions relatives als Drets Humans, signar el document va servir per a poder criticar aquest incompliment.

The Post (Spielberg, 2017)

ELS PROBLEMES INTERNS DE NIXON. Quan inicia el seu segon mandat (1/1973) un antic funcionari del departament de defensa, Daniel Ellsberg, estava lliurant al NYT el que s’anomenarien “Papers del Pentàgon”, un registre secrets dels orígens i l’escalada a Vietnam que havia encarregat el secretari de defensa de Johnson, Robert McNamara. La informació que contenien deixaven en evidència 4 presidents, de Truman a Johnson, que havien mentit sistemàticament el país. Nixon va organitzar una unitat d’investigadors  especials que incloïa detectius retirats i antics agents de la CIA, als que es va anomenar “fontaners” perquè reparaven filtracions (i que, tot investigant altres qüestions sensibles de seguretat, van emprendre un seguit de robatoris, vigilàncies i escoltes telefòniques que havien de romandre secretes perquè –malgrat l’autorització de la Casa Blanca- eren il·legals.

El 17 de juny de 1972 la policia va detenir cinc d’aquests fontaners que havien entrat fraudulentament a les oficines del comitè nacional del partit demòcrata, situades en l’edifici d’apartaments Watergate, a Washington, per a instal·lar aparells d’escolta i fotocopiar documents, amb l’objecte d’esbrinar què era el que els demòcrates pensaven usar contra Nixon en les eleccions. El judici contra aquests “fontaners” es va iniciar el gener de 1973 i es va anar complicant quan dos reporters del Washington Post, Carl Bernstein i Bob Woodward, van començar a publicar en el seu diari la informació reservada que els proporcionava Mark Felt, el segon de l’FBI, enfadat per la seva postergació.

Al juliol Nixon era hospitalitzat i mentrestant el comitè investigador descobria –gracies al testimoni d’Alexander Butterfield- l’existència del sistema d’enregistrament que s’havia instal·lat al Despatx Oval per a guardar les converses i trucades del despatx del president. En plena batalla per ocultar-les Nixon aconseguirà el seu darrer “èxit” internacional, l’enderrocament d’Allende (9/1973). A l’octubre dimitia el vice-president Spiro Agnew per corrupció i el substituïa Gerald Ford. Nixon assegurava en el discurs sobre l’estat de la unió (30-1-1974) que havia proporcionat tot el material que se li havia demanat sobre el Watergate, però el 6-2-1974 el Congrés iniciava l’impeachment. El 4 d’abril Nixon va lliurar el Blue Blook, un volum amb 1208 pàgines de transcripcions censurades i arreglades a les cintes. Malgrat la censura, les converses del president i el seu entorn semblaven les d’una banda de delinqüents. El 9 d’agost Nixon renunciava a la presidència i el 8 de setembre acceptava el perdó que el seu successor, Gerald Ford, li concedia.

Ford era el primer president de la història americana que arribava al càrrec sense haver guanyat cap elecció a un càrrec nacional. Ford va nomenar com a vicepresident a Nelson Rockefeller (12/1974) i va incorporar com a secretari de defensa a Donald Rumsfeld, qui es va envoltar de “falcons” com Dick Cheney, Colin Powel, Paul Wolfowitz o, Condolezza Rice: aquest “TEAM B” seria l’equip que 25 anys més tard intentaria restablir la presidència imperial amb George Bush de president (en aquell moment director de la CIA). Els crítics de la Distensió es preparaven per a desmuntar-la: el primer que van fer es boicotejar el SALT II amb l’argument de que s’estava infravalorant l’amenaça soviètica.

A la pel·lícula "Todos los hombres del presidente" (Allan J. Kapula, 1974), Robertd Redford i Dustin Hoffman interpretaven
els periodistes Woodward i Bernstein, que havien investigat el "cas Watergate".




No hay comentarios: