En el post anterior vam presentar el canceller alemany
Willy Brandt iniciant la OSTPOLITIK, que a més de normalitzar relacions amb el
bloc soviètic (amb Romania i Iugoslàvia el 1967 i amb Txecoslovàquia, Bulgària
i Hongria el 1974) va permetre signar un acord quadri partit sobre Berlín
confirmant a les potències ocupants a canvi de flexibilitzar les comunicacions
entre les dues parts de la ciutat, i permetent un milió i mig d’alemanys de
l’est viatjar a Occident, i que 1,2 milions d’alemanys occidentals fessin el
trajecte invers; i el Tractat Fonamental (1972) entre les dues Alemanyes que
les reconeixia mútuament per a poder entrar ambdós a les Nacions Unides l’any
següent. Willy Brandt ha estat molt criticat perquè, a canvi d’algunes
concessions, allunyava la possibilitat de la reunificació alemanya, i en tant
ho reconeixia estava reforçant el règim de l’Alemanya oriental. Altres opinions
diuen que la multiplicació de contactes bilaterals va crear les condicions de
la futura reunificació, i que l’intercanvi d’idees, béns i persones a través de
les fronteres de l’Europa Oriental ajudaria a disminuir la tensió i moderaria
els règims comunistes.
EL PRIMER REPTE DE LA DISTENSIÓ: BANGLADESH, 1971. El general Yahya Khan va voler celebrar les primeres eleccions per
sufragi universal a Pakistan, amb l’objectiu de convocar una assemblea
constituent. El resultat va ser inesperat: al Pakistan occidental el vot
dispers entre molts partits oferia una tímida victòria al partit de Buttho, però
al Pakistan oriental guanyava per majoria aclaparadora la Lliga autonomista de
Mujibur Rahman (Mujib): era el resultat del menyspreu que el govern central
havia dedicat a la zona oriental durant les greus inundacions produïdes pel monsó
de 1970, que havia causat més de 200.000 víctimes.
Amb aquest resultat sembla impossible impulsar cap
constitució perquè Mujib (Oriental) no acceptava negociar amb Buttho
(Occidental) si no se li concedia ampla autonomia. L’exèrcit pakistanès va
respondre a les protestes amb una campanya de terror que va provocar centenars
de milers de morts i 8 milions de refugiats cap a l’Índia.
Nixon estava al corrent del genocidi, però deixava fer el general Yahya Kan perquè li servia d’intermediari amb la Xina, amb qui
tenia bones relacions perquè tant el Pakistan com els xinesos tenien contenciosos oberts amb l’Índia . Allà, Indira
Gandhi acabava de guanyar les eleccions i, atacada pels pakistanesos, va donar
suport als independentistes bengalís, vencent el Pakistan amb suport soviètic (alhora que, amb tics autoritaris, nacionalitzava bancs i energètiques). Nixon
va advertir la URSS que defensaria Pakistan i Breznev –tement que el suport a
l’Índia empitjorés les seves relacions amb Mao- va pressionar Indira Gandhi
perquè es conformés amb aquesta victòria: Bengala es convertia així amb el
Bangladesh independent.
L’impacte de la guerra. Al Pakistan, el descrèdit del
general Yahya per culpa de la derrota va permetre l’accés al poder de Zulfijar
Ali Butto, qui va alliberar Mujib perquè ocupés la presidència de Bangladesh.
Moriria assassinat tres anys més tard amb 40 familiars més per un cop militar
filo-americà. Tornant al Pakistan, encara que el president Zufiljar Ali Butto
(1971-3) va arribar a primer ministre (1973-7), seria enderrocat pel general Muhammad
Zia-ulHaq el 1977: acabaria a la forca el 1979.
ELS ÈXITS DE LA DISTENSIÓ. Pakistan havia fet de mediador de Kissinger amb Mao el 1971 quan negociava la visita oficial de Nixon a Pequín. No solament es van inaugurar així les relacions comercials, també es va acceptar l’entrada de la República Popular a les Nacions Unides. Amb aquesta concessió Mao no solament va aconseguir el reconeixement internacional, també expulsava Taiwan del Consell de Seguretat (a canvi de la promesa de no atacar-lo mai). Per si fos poc, Kissinger aconseguia a París la primera proposta d’acords per a una pau a Vietnam, i això permetria la victòria electoral de Nixon a la segona presidència. En què consistia l’acord?
- L’exèrcit americà marxaria del país en 70 dies
- El Nord
es quedaria amb els territoris del sud que ja ocupava i alliberaria presoners
de guerra
- El Nord
es comprometia a no introduir més tropes al sud.
Encara que l’acord li era molt favorable, Hanoi es
resistia a signar. Així que Nixon va iniciar una sèrie de nous bombardejos de
nadal per a intimidar-lo i tranquil·litzar Thieu (fent pensar el governant del
sud que se li deixava un enemic dèbil, al que podria superar sense ajuda).
Finalment, el 23-1-1973 Nixon anunciava que signaria amb els Vietnams “un acord per a guanyar la guerra i portar
una pau amb honor a Vietnam”, quan en realitat tothom sabia que la guerra
esclataria de nou de seguida que les tropes americanes marxessin. Al juliol el
Congrés s’assabentava de les actuacions a la neutral Cambodja, i aprovava la War Powers Act (votada per tot el congrés
al novembre) per limitar els poders presidencials d’usar tropes sense aprovació
de les cambres. S’acabava la presidència imperial.
 |
| Helmut Schmidt (RFA), Erick Honecker (RDA) i el president nord-americà Gerald Ford |
A més de la visita de Nixon a Pequín, i de les negociacions a Vietnam, l’èxit més important de la Distensió va ser la Conferència per a la Seguretat i la Cooperació a Europa, que va acabar el 1975 amb la signatura de l’Acta de Hèlsinki. Aquesta reunió dels ministres d’Afers Exteriors i alguns caps d’estat de 33 països europeus va mantenir-se amb interrupcions entre 1973 i 1975. Va ser el primer intent formal de crear a Europa un sistema de seguretat col·lectiu que –reconeixent l’hegemonia soviètica a l’est i les fronteres de la postguerra com a inamovibles- va crear el marc internacional de referència que va imperar fins el 1991.
L’acord final incloïa la inviolabilitat de les fronteres
existents, la cooperació econòmica, tecnològica, científica i mediambiental, i
també una aposta pels drets humans que no agradava als soviètics, però els feia
sentir compensats amb el primer punt. El resultat, més que un tractat, era un
catàleg de bones intencions en 110 pàgines, que seria la referència per a
tothom fins a l’enfonsament de la URSS. Hi ha dues valoracions més a tenir
present:
·
Va ser el tancament
definitiu de la Segona Guerra Mundial. L’acord sobre les fronters alemanyes és
una victòria diplomàtica dels soviètics sobre els nord-americans, que accepten
la presència i l’hegemonia soviètiques a l’est.
·
Va ser el principi del
final de la Unió Soviètica, perquè el compromís de respectar els Drets Humans
va esquerdar el ferri sistema informatiu comunista i va plantar la llavor que
el farà trontollar. Encara que els comunistes no van respectar les disposicions
relatives als Drets Humans, signar el document va servir per a poder criticar
aquest incompliment.
 |
| The Post (Spielberg, 2017) |
ELS PROBLEMES INTERNS DE NIXON. Quan inicia el seu segon mandat (1/1973) un antic funcionari del departament de defensa, Daniel Ellsberg, estava lliurant al NYT el que s’anomenarien “Papers del Pentàgon”, un registre secrets dels orígens i l’escalada a Vietnam que havia encarregat el secretari de defensa de Johnson, Robert McNamara. La informació que contenien deixaven en evidència 4 presidents, de Truman a Johnson, que havien mentit sistemàticament el país. Nixon va organitzar una unitat d’investigadors especials que incloïa detectius retirats i antics agents de la CIA, als que es va anomenar “fontaners” perquè reparaven filtracions (i que, tot investigant altres qüestions sensibles de seguretat, van emprendre un seguit de robatoris, vigilàncies i escoltes telefòniques que havien de romandre secretes perquè –malgrat l’autorització de la Casa Blanca- eren il·legals.
El 17 de juny de 1972 la policia va detenir cinc
d’aquests fontaners que havien entrat fraudulentament a les oficines del comitè
nacional del partit demòcrata, situades en l’edifici d’apartaments Watergate, a
Washington, per a instal·lar aparells d’escolta i fotocopiar documents, amb
l’objecte d’esbrinar què era el que els demòcrates pensaven usar contra Nixon
en les eleccions. El judici contra aquests “fontaners” es va iniciar el gener
de 1973 i es va anar complicant quan dos reporters del Washington Post, Carl
Bernstein i Bob Woodward, van començar a publicar en el seu diari la informació
reservada que els proporcionava Mark Felt, el segon de l’FBI, enfadat per la
seva postergació.
Al juliol Nixon era hospitalitzat i
mentrestant el comitè investigador descobria –gracies al testimoni d’Alexander
Butterfield- l’existència del sistema d’enregistrament que s’havia instal·lat
al Despatx Oval per a guardar les converses i trucades del despatx del
president. En plena batalla per ocultar-les Nixon aconseguirà el seu darrer “èxit”
internacional, l’enderrocament d’Allende (9/1973). A l’octubre dimitia el
vice-president Spiro Agnew per corrupció i el substituïa Gerald Ford. Nixon
assegurava en el discurs sobre l’estat de la unió (30-1-1974) que havia
proporcionat tot el material que se li havia demanat sobre el Watergate, però
el 6-2-1974 el Congrés iniciava l’impeachment. El 4 d’abril Nixon va lliurar el
Blue Blook, un volum amb 1208 pàgines
de transcripcions censurades i arreglades a les cintes. Malgrat la censura, les
converses del president i el seu entorn semblaven les d’una banda de delinqüents.
El 9 d’agost Nixon renunciava a la presidència i el 8 de setembre acceptava el
perdó que el seu successor, Gerald Ford, li concedia.
Ford era el primer president de la història
americana que arribava al càrrec sense haver guanyat cap elecció a un càrrec
nacional. Ford va nomenar com a vicepresident a Nelson Rockefeller (12/1974) i
va incorporar com a secretari de defensa a Donald Rumsfeld, qui es va envoltar
de “falcons” com Dick Cheney, Colin Powel, Paul Wolfowitz o, Condolezza Rice:
aquest “TEAM B” seria l’equip que 25 anys més tard intentaria restablir la
presidència imperial amb George Bush de president (en aquell moment director de
la CIA). Els crítics de la Distensió es preparaven per a desmuntar-la: el
primer que van fer es boicotejar el SALT II amb l’argument de que s’estava
infravalorant l’amenaça soviètica.
 |
| A la pel·lícula "Todos los hombres del presidente" (Allan J. Kapula, 1974), Robertd Redford i Dustin Hoffman interpretaven els periodistes Woodward i Bernstein, que havien investigat el "cas Watergate". |
No hay comentarios:
Publicar un comentario