EL MITE DE LA DESREGULACIÓ (2)

El millor capítol del llibre és l’afegitó escrit després de l’esclat de la crisi que ara per ara ens té tan preocupats. Explica l’autor que aquesta crisis és “filla dels abusos de determinats actors econòmics, aprofitats i gent que ha comès irregularitats i delictes” davant dels quals “els poders públics han fallat i s’han demostrat ineficaços per dur a terme una missió imprescindible que se suposava que era seva”.

En Xavier es refereix a la tasca de controlar, aquella tasca que critica en totes les altres planes del seu llibre com a responsable de l'atràs econòmic. No entenc que, després de dedicar un llibre sencer a defensar que l’estat no ha de participar en economia, l’autor critiqui que l’estat havia d’haver estat un millor controlador!

Després de denunciar els estats controladors perquè constitueixen un pas previ al totalitarisme, l’autor de “la dictadura de la incompetència” no ens explica com havia de controlar l’estat els seus desreguladors, consagrats a treure-li competències!. Sembla que el senyor Roig oblida que aquests liberals que impulsaven la reducció de l’estat per poder abaixar els impostos, ho feien des del poder de l’estat i per tant EREN l’estat!! Com vol el Xavier que els delinqüents que ocupen l’estat el facin servir per controlar la tasca delictiva que desenvolupen a la borsa i als despatxos de les societats anònimes? Aquells liberals de broma no solament seien en els despatxos de les institucions econòmiques internacionals que haurien d’haver-se encarregat de prohibir l’especulació i les inversions fraudulentes; també seien en el despatx oval de la Casa Blanca, i s’encarregaven de fer callar i ridiculitzar els “incompetents” que denunciaven els excessos de la desregulació!

Però encara dic més… quan aquests individus cometien totes aquestes malifetes… vostè on era? Què deia? Feia el mateix exercici de crítica que dirigeix ara a la suposada incompetència? Denunciava el perill que tenien aquelles pràctiques i tota l’apologia de l’autoritat laxa que les encobria? El seu coneixement del sistema econòmic liberal el feia denunciar aquells excessos? Aquelles contradiccions respecte al lliure comerç que respresentaven els tractes de favor i les “comptabilitats creatives”?

Jo li contestaré: no ho feia! Aplaudia divertit, tot escoltant el senyor del bigoti preguntant-se en veu alta qui és l’estat per dir quant alcohol puc veure abans de pujar al cotxe i a quina velocitat he de conduir. Per què, es clar: el límit de velocitat és una terrible mostra d’arbitrarietat estatal, un autoritarisme que viola la llibertat individual, un pas cap a l’stalinisme i el GULAG. El senyor Roig, aleshores, reia entre dents l’atreviment d’Aznar i callava; i ara mira cap a un altre costat, perquè el món que s’enfonsa és el que la "revolució conservadora" ve defensant des de fa trenta anys.

També resulta curiós que després de tantes planes de defensar un estat petit i denunciar el pes terrible de l’administració tentacular, ens plori que va col•laborar de forma gairebé desinteressada en el manteniment de l’Agència de Patrocini i Mecenatge de la Generalitat de Catalunya. Aquella agència estatal si que era útil! Es clar; havia estat fundada en temps del president Pujol. L’estat és gran i costós, una càrrega insuportable de funcionaris maledicents… quan el controlen els altres, es clar!