Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

miércoles, 15 de abril de 2009

LA INCOMPETÈNCIA I LA COMPETIVITAT (1)



Quan escolto els liberals parlar dels mites en els que han dipositat la seva fe sempre em fa gràcia veure’ls adquirir una actitud mística, creient, fidel, com la d’una senyora resant el rosari. L’abstracció i els ullets mig clucs amb els que repeteixen els slògans de la seva Vulgata resultarien emotius si no fos perquè mai no s’avergonyen dels cadàvers a l’armari que amaga la seva utopia alienant.

Malgrat tot hi ha liberals que saben denunciar amb elegància, gràcia i poca rencúnia els draps bruts de l’esquerra de disseny, aparentment sofisticada i força snob, que resta enquistada en alguns racons polítics i culturals del món occidental. És per això que vaig seguir el consell dels meus estimats companys Rosa i Jordi, i m’he llegit un petit opuscle, escrit com a divertiment, que ha publicat un eminent empresari que es diu Xavier Roig. S’hi fa una crítica dura de l’administració pública i una apologia de les virtuts del sector privat que –malgrat les encertades ironies adreçades als progres- no deixa de basar-se en l’etern doble raser de disculpar a l’empresa privada el que es denuncia com a insostenible incompetència de la pública; i de plorar la suposada amenaça d’arbitrarietat d’un estat intervencionista disculpant alhora qualsevol conseqüència de l’aplicació dels criteris d’estalvi de costos. Reconec que, malgrat que em faig gran, aquesta hipocresia gairebé victoriana em fereix: amb el sistema capitalista en estat de semi-inconsciència, amb un peu aquí i l’altre allà, els liberals es neguen a acceptar la més mínima correcció del sistema!

Explica l’autor de “la dictadura de la incompetència” que ja quan tenia 16 anys se les tenia sovint amb el capellà que li feia religió a l’escola. Era un capellà castellano-parlant (primer delicte), que no havia après el català perquè “era curtet” (segon delicte) i que “es passava tot el dia donant-nos la tabarra amb l’explotació dels obrers del Baix Llobregat i la vida regalada de la burgesia catalana”. Aquí va ser, crec jo, on el capellà havia begut oli: aquest tercer delicte no li seria perdonat mai per aquell incipient i decidit lliberal de pantaló curt i lèxic pompeufabrià! Una vegada el capellà va assegurar que l’URSS i els EEUU eren el mateix, però situats en pols oposats, i el jove Xavier Roig –que ja apuntava maneres- li va plantar al davant un “argument ben simple: cada 4 anys els americans podien fer fora el seu president; els soviètics no”.

Malgrat que la diferència real era que a qui no podien fer fora els americans era a Rockefeller, i que per tant quedava clar que aquell adolescent lletraferit, prepotent i loquaç, no s’adonava de què anava la cosa, hem de reconèixer que ja de ben petit en Xavier Roig tenia molta raó! Jo em permetria afegir que, a més de molta raó, tenia molta sort! Ho dic perquè la majoria dels nens d’aleshores haurien rebut un cop al cap per haver contradit el capellà dels pebrots. Però el Xavier Roig va tenir com a profe de religió un progre (un incompetent, diria ell). Partidari del Concili Vaticà II, feia servir altres maneres. Així doncs en Xavier Roig es va lliurar de més d’una cleca i –tot sigui dit de pas- d’algun tocament maledicent. Gràcies a tot això va poder seguir ignorant els drets laborals en temps de la dictadura. Tema menor, es clar. Podent criticar el cony de sacerdot “incompetent”, per què cremar tanta neurona infantil en criticar una dictadura sagnant, que, tot sigui de pas, protegia els negocis de la burgesia catalana?

No hay comentarios: