Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

sábado, 15 de diciembre de 2018

S8 (2018) DE L'APAIVAGAMENT AL BLITZKRIEG


La matança d'Amristar, a la pel·lícula de Richard Attenborough (1982)
L’apaivagament va ser la política exterior de cessions davant Hitler practicada pels governs conservadors britànics, especialment durant la presidència de Neville Chamberlain. De vegades s’intenta explicar atenent a certa afinitat ideològica que inclou la consideració del nazisme com una eina útil per a aturar un perill considerat pitjor, el bolxevisme. L’entorn de Chamberlain, Lord Hallifax i els diputats tories que, votant contra el govern del que participava el partit conservador, van fer caure Lloyd George (1922) també podria constituir un col·lectiu angoixat per mantenir l’imperi en un moment de feblesa que la independència d’Irlanda (1921), les cessions a Anatòlia (1923) i els moviments nacionalistes a l’Índia semblaven constatar. Davant del desfàs entre la força aparent d’un imperi tan gran que resultava impossible de defensar, i la força real, els tories van apartar-se de les polítiques de força que havien resultat errades a Irlanda i l’Índia, i preferien apaivagar Hitler i renovar els acords amb les elits colonials.

Aquesta elit tory –partidaris de retallades, ignorar els laboristes i rivalitzar amb els EUA- s’enfrontarà dins del partit conservador amb un solitari Winston Churchill. Victorià nostàlgic, disposat a mantenir l’imperi a tota costa fent “pactes nacionals” amb els laboristes, acords amb els EUA (allunyant-se del seu adversari japonès) i lliure canvi. Volen condemnar l’agressió japonesa a Manxúria, mentre els apaivagadors estan disposats a callar si es mantenen les posicions britàniques a l’Àsia. Si per a ells els acords amb les elits nacionalistes a l’Índia són una estratègia de supervivència de l’imperi, ell critica durament Gandhi i defensa aferrissadament la superioritat blanca.

Què està passant a l’Índia? Ja havíem vist el Congrés Nacional Indi (1885) com a instrument d’expressió de les elits índies per reclamar –abans que no autogovern- representació política i fàcil accés a l’administració colonial. El fracàs dels “pidolaires” va radicalitzar el moviment, que es projectà políticament per primer cop quan el virrei Lord Curzon va dividir Bengala en dues províncies. Contra la “divisió de la nació bengalí” (sic) es va impulsar un boicot dels productes britànics, que va provocar l’empresonament dels líders indis però també les reformes Morley-Pinto (1911): el vescopte de Morley (secretari de colònies a Londres) i el virrei Lord Pinto van accedir a incloure personal indi en el consell del virrei, dels governadors i del secretari de colònies. Durant la visita oficial de Jordi Vè es va anunciar que s’aturava la divisió de Bengala i anunciava la fundació d’una nova capital (1931) a les afores de Delhi.


La Gran Guerra, però, havia trasbalsat aquesta primera conformitat dels colonitzats: la durada del conflicte va anar erosionant la unanimitat pro-britànica tant com el reclutament. Per altra banda, els musulmans patien un conflicte de lleialtats fent la guerra contra el soldà otomà, les plantacions s’orientaven a produir aliments per al bestiar mobilitzat i –en desatendre el conreu de cereals- feien pujar els preus. Així doncs, hindús i musulmans (organitzats en la Lliga Musulmana des de 1906) van signar el Pacte de Lucknow (1916) per coordinar les dues comunitats en la lluita contra el poder colonial. Contra aquest activisme, les Rowland Acts (1917) fixaven limitacions de llibertats; i en les protestes contra elles va destacar un jove advocat arribat a l’Índia després de llicenciar-se a Londres i exercir a Sudàfrica (1893). Preconitzava, per enfrontar-se a l’administració britànica, els preceptes de “No cooperació” (usar la possibilitat legal de no col·laborar amb el sistema entorpint les eleccions, escoles i tribunals) i la “desobediència civil” (transgressió deliberada de preceptes, prohibicions i lleis considerades injustes que planteja –ara sí- una rebel·lió oberta però sense violència, que busca la detenció i acceptar sense defensa el pitjor càstig).

El 13 d’abril de 1919 els esdeveniments es precipitaven a la ciutat santa dels sijs, Amristar. Una multitud que va ignorar la prohibició oficial de reunions públiques que romania en vigor des de la Gran Guerra, va ser víctima del càstig exemplar que el general anglès Dyer va aplicar disparant brutalment contra ella, deixant centenars de morts i més de mil ferits. Encara que va ser castigat oficialment, la colònia anglesa va fer una col·lecta per a regalar-li una espasa honorífica com a “alliberador del Punjab”. En senyal de dol, Gandhi va suspendre tota protesta.

Va ser ell qui va dur el moviment nacionalista, de caire elitista, cap a la massa. El prestigi que li va donar la seva constància, els seus ideals, i el seu senzill llenguatge, expliquen que li atorguessin el títol honorífic de ”Mahatma” (Ànima Gran). Recomanava lluites incruentes, boicotejar tribunals, abandonar l’escola anglesa, evitar comprar teixits britànics i filar a casa. La jornada de vaga del 17-11-1920, per exemple, disfressada de jornada d’oració, va ajuntar musulmans i hindús. El 1922, però, el sagnant assalt a una comissaria per part de manifestants a Bombai va obligar-lo a aturar les protestes. S’havia aconseguit, però, un enfrontament coordinat, durador i general contra el poder colonial; encara que no s’havia aconseguit autonomia política s’havia demostrat la capacitat dels colonitzats de desafiar l’autoritat britànica a llarg termini coordinant respostes conjuntes. El CNI s’havia convertit en una organització professional de combat (en definitiva, en un partit modern). Per si fos poc, la figura de Gandhi quedava convertida en una figura pública de relleu, reconeguda com a interlocutor: per exemple, quan el 1922 és arrestat i sentenciat a 6 anys de presó, el magistrat (el jutge Broomfield) va dirigir un notable discurs reconeixent que es tractava d’una persona diferent a quantes havia jutjat fins aleshores. Suggeria que fos alliberat tan aviat com els disturbis acabessin: Gandhi sortirà de la presó el 1924.

El desprestigi de l’autoritat colonial es va intentar aturar amb les Reformes Montagu-Chelmsford que establien una espècie de “diarquia” incorporant personal indi en responsabilitats de govern provincial i àrees poc sensibles (agricultura, sanitat, educació, equipaments). Un nou virrei, Lord Irwin (vescomte de Hallifax, l’apaivagador), va signar una declaració que palesava l’aspiració de fer de l’Índia un Domini com el Canadà. Veient que aquesta promesa no prosperava, Nehru (CNI) va impulsar una segona campanya de desobediència civil que criticà el monopoli governamental sobre la sal: una popular marxa fins el mar de 350 km anava sumant suports, fins recollir (il·legalment) sal marina de la platja (1930). El virrei va amnistiar Gandhi a canvi que s’aturés la desobediència i s’assegués en una Taula Rodona que es va celebrar a Londres aquell any, durant la que Gandhi va ser rebut a Buckingham palace i va rebre el suport d’un actor de primera fila que es deia Charles Chaplin. És en aquest context que entenem les dures declaracions contra Gandhi o –en termes darwinistes- la seva apologia del govern blanc a les colònies, que van endarrerir l’aprovació d’una Acta de Govern de l’Índia amb propostes federals...



Què estava passant a l’Extrem Orient? Havíem deixat el Japó forçant un procés de modernització (l’era Meiji) que el va conduir a l’expansió imperial: l’havíem vist llençar-se sobre Corea i Formosa (1895), arrencar-li les Sajalin als russos (1905), participar amb els aliats en la Gran Guerra per quedar-se amb les concessions que els alemanys mantenien a la Xina, i aprofitar la guerra civil russa per treure’n profit a Manxúria. A la mort de Mutsuhito (1912) el seu fill Yoshihito (fins 1926) presencia la rivalitat entre l’elit burgesa (partidària d’aturar l’expansió, gaudir dels seus beneficis i concedir el sufragi universal masculí, 1925) i la casta militar (induïda de vel·leïtats racistes, partidària de continuar les campanyes, hostil als partits). El seu successor –que venia dirigint la regència des de la malaltia del seu pare el 1921- serà l’emperador Hirohito (fins 1989).

Com a potència imperial els japonesos miren de reüll la debilitat de la Xina. Si la presència colonial esperonà els reaccionaris bòxers, altres opositors apostaven per modernitzar la Xina segons el model occidental. La revolució liberal i nacionalista de Sun Yat Sen havia foragitat la dinastia manxú (1911) per encetar una república, deixant tancat a la Ciutat Prohibida el successor de la vella Ci-Xi, un nen anomenat PuYi. La revolució va provocar el caos: un grapat de “senyors de la guerra” es disputaven el control del territori; quan un d’ells expulsà PuYi de la Ciutat Prohibida, aquest va trobar feina servint de titella als militars japonesos.



I és que el Japó veia en aquest caos l’oportunitat de continuar l’expansió imperial. Ja el 1915 havia presentat les “21 exigències” (concessions en exclusivitat, per exemple), que van estendre un fort sentiment anti-japonès entre la classe mitjana xinesa, tal i com demostren les protestes d’estudiants (el Moviment del 4 de maig) o la fundació del Kuomitang (1912) i el Partit Comunista Xinès (1921). Aquell mateix any els EUA van tractar amb especial deferència la Xina en la conferència de Washington sobre armament naval (iniciant la revisió dels tractats desiguals). Es demostrava així la rivalitat entre japonesos i nord-americans pel mercat xinès, en un moment en que el general Chiang Kai Shek, vençuts els «senyors de la guerra» i casat amb la cunyada de Sun Yat Sen, es titulava «Generalíssim» i iniciava el «deceni de Nankín» (1927-1937): per convertir la Xina en un estat liberal modern, va començar la persecució dels comunistes, que el 1934 iniciaven la LLARGA MARXA fugint de les tropes nacionalistes.

El principal problema del projecte liberal, però, no eren els comunistes, sinó els japonesos esperonats per la debilitat xinesa. L’exèrcit japonès havia aprofitat el descontentament provocat pel terratrèmol Canto (1923) –que havia deixat 140.000 morts i mig milió de persones sense casa- per criticar els ministres liberals com a corruptes, posant el fracàs de l’expansionisme a Rússia i la conferència de Washington com a demostració. El 18.9.1931 els militars van sabotejar el ferrocarril de Manxúria (incident de Mukden) i, pel seu compte, ataquen la Xina i hi fabriquen l’estat titella (1932) de Manxukuo. Davant les crítiques, el Japó va sortir de la SDN.

L’impacte del crack va oferir suport social a la facció més conservadora: el 1936 assassinen el ministre d’Hisenda Takashashi Lorekiyo, el “Keynes japonès” que –contra la crisi- impulsava la reducció de la despesa militar. Encara que, quan van ser reduïts, Hirohito els negà el suïcidi ritual (resultant 17 afusellats i 65 empresonats), no hem d’idealitzar l’emperador, que mantindrà sempre el seu paper de déu encarnat. La repressió d’aquesta facció, partidària de dirigir les ofensives cap a la URSS, va dirigir les ambicions japoneses cap al sud.

Inesperadament, uns incident fronterer entre les cavalleries manxú i mogola (l’incident de Nemonhan), després dels que cadascun dels dos estats van rebre el suport respectiu del Japó i la URSS, van provocar uns combats que van ser favorables als russos, que parlen de la batalla de Khal-Khin-Gol. La tradicional projecció russa sobre Manxúria i l’ajut soviètic als comunistes xinesos ofenien els japonesos; el record de 1905 i la signatura per part dels japonesos del pacte AntiKomitern aquell mateix any ofenien els soviètics. Els combats son més importants del que semblen: perquè hi va despuntar el general Zukhov, que el 1939 es cridat a Moscou i es convertirà en el cervell de la resistència a la invasió nazi; perquè el desastre va provocar el desprestigi de la facció que recomanava el nord com a ruta d’expansió imperial i l’ascens de la facció favorable a dirigir les ànsies imperials cap al sud d’Àsia. Finalment, l’acord fronterer assegurarà l’esquena soviètica i per tant contribuirà notablement a la derrota de Hitler.

Deixem el Japó precipitar-se, de la mà de l’exèrcit que ha destruït el règim liberal, cap a les seves ambicions colonials amb la mateixa rapidesa que un admirador del teatre kabuki havia sortit el 1936 cap a Europa: el que es trobarà al vell continent li inspirarà una de seqüències més reconegudes de la història del cinema, quan ”El gran dictador” (1940) juga amb la bola del món.  I és que l’acord de Munich havia reconegut de facto l’existència d’un gegantí IIIer Reich al centre d’Europa, després de les incorporacions dels Sudets i Àustria.



LA INVASIÓ DE POLÒNIA. Quan les reivindicacions de Hitler van començar a citar el corredor polonès (la ciutat lliure de Danzig) els soviètics van signar –per a escàndol internacional- el pacte Molotov-Ribendrop, també conegut com a pacte germano-soviètic. Com és possible? Perquè l’URSS no havia acceptat les fronteres poloneses de 1918, no estava preparada per a una guerra contra Alemanya, i francesos i britànics havien refusat l’oferta de suport soviètic en les crisis dels Sudets i de Dantzing. L’acord constava d’una romàntica part pública (no agressió, negociacions permanents, acostar vincles...) i d’un protocol secret pel qual nazis i soviètics es repartien Polònia.

La invasió va començar l’1 de setembre de 1939 i va durar 37 dies. És l’inici de la Segona Guerra Mundial i dels èxits nazis. La rapidesa de la victòria alemanya ha permès teoritzar sobre la presumpta originalitat de la manera alemanya de fer la guerra, la Blitzkrieg o “guerra llampec”. Seria un atac localitzat, per sorpresa, a gran escala, ràpid i limitat en el temps, d’un conjunt de forces mecanitzades que combinen estratègia aèria (prèvia) i terrestre (profund) amb l’objectiu de desballestar profundament la capacitat militar de l’enemic (ocupant centres neuràlgics).

Va ser un conflicte tremendament destructiu, una veritable advertència del que vindrà: 531 ciutats i pobles destruïts.
- Va provocar un veritable drama demogràfic: tenim detectades 714 execucions massives i 17.000 civils assassinats. Aquest genocidi volia convertir els polonesos en un poble servil: van ser executats jutges, periodistes o professors, que podrien constituir, per la seva formació, el nucli d’una futura resistència.
- La invasió renova el problema jueu: es un esglaó cap a l’extermini perquè posa sota la jurisdicció del Reich, de nou, 4 milions de jueus. A Polònia eren el 10% de la població, el percentatge més alt d’Europa.
- D’acord amb el pacte signat amb Stalin, el centre i el sud-oest de Polònia conformaran el “Govern General de Polònia”, mentre que Silèsia i Prússia s’incorporen directament al Reich, que adquireix així frontera directa amb la URSS. Les repúbliques bàltiques es veuen coaccionades a signar amb els  soviètics tractats d’ajuda mútua, però el 1940 son annexades.
- També a la zona ocupada pels soviètics es desencadena una ferotge repressió: la NKVD organitza massacres com la dels bosc de Katyn, on tenim identificats 21.768 morts (8.000 militars i 6.000 policies). Els nazis van trobar les foses comunes i, en un exemplar exercici de propaganda, van denunciar els soviètics. El govern soviètic i el govern polonès a l’exili van trencar, i la contra propaganda soviètica va dir que es tractava d’una operació de “falsa bandera” (que haurien fet els nazis per adjudicar-los les culpes). La URSS negà la seva incriminació en la matança fins el 1990, quan Gorbachev va obrir els arxius. Putin va tancar les investigacions el 2004 i el  Tribunal Europeu de DDHH va condemnar l’URSS (2013) «per no facilitar»les investigacions.

La característica més important de l’atac a Polònia, però, és que va provocar la declaració de guerra franco-britànica a Alemanya. Començava així la SEGONA GUERRA MUNDIAL, el prototipus de la GUERRA TOTAL. Ho és perquè el conflicte es va estendre pràcticament per la totalitat del planeta (les colònies, Europa, els Balcans i Rússia, el Mediterrani i el Bàltic, el Nord d’Àfrica, Orient Llunyà, oceans Pacífic i Atlàntic); per la quantitat de recursos militars usats (la ràdio, per exemple, com demostren els discursos de De Gaulle o les patrulles de ràdio alemanyes); l’abast de la destrucció que van provocar el fanatisme, l’abast de la lluita i la tecnologia (motorització alemanya, armes de represàlia massiva, kamikazes, desembarcaments, bombardeig massiu sobre ciutats, porta-avions, bomba atòmica...); i per la diversitat de conflictes que inclou (és ben diferent la guerra entre la URSS i Alemanya, ajudades pels seus aliats, que la de l’Eix contra França i el Regne Unit; o que la del Japó contra la Xina).

Tornant al curs de la guerra, quan s’acostaven els nadals de 1939, la inicial dèbil resposta franco-britànica estava accelerant ambicions: Hitler va pensar en Occident; Stalin en Finlàndia.