Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

jueves, 28 de julio de 2011

LES TRES MURALLES DE BCN (IV): LA SEGONA MURALLA, "DITA" DE JAUME I








Aquella expansió urbana que seguia els eixos dels camins que arribaven a la ciutat es va anar convertint en un teixit urbà continu que tapava la muralla romana, ocupava unes 150 Hectàrees i acollia uns 30.000 habitants... Del s. XII tenim constància de l’existència de portals que controlaven l’accés de persones i mercaderies en els límits físics de la ciutat. No comptem amb restes arqueològiques ni es coneix la seva ubicació exacta, no sabem com eren ni com es van alçar, però –segons A. Cubeles diu a “La muralla medieval de Barcelona i els seus portals”, MHCB, 2007- “cap d’aquests punts d’accés tenia una estrica funció defensiva. Més aviat devia tractar-s de llocs amb finalitat administrativa, de cobrament de taxes i impostos”. Per això, afegeix, cap d’ells devia tenir una estructura arquitectònica important i solament una situació militar compromesa hauria obligat a abandonar aquest sistema. Això és el que va passar sota el regnat de Pere el Gran, a qui un estudi recent de les seves despulles ens ha permet conèixer/reconstruir físicament...



L’atac francès sobre Girona (1285) –en el context de la lluita per Sicília que havia començat a amb les Vespres Sicilianes- va moure el rei a ordenar la fortificació de Barcelona. Segons explica Bernat Desclot en la seva Crònica el rei va manar fer “un vall en gir de la ciutat (...) ab mur de terra (...) tot traucat de ballesteries. E de vint en vint brasses féu fer cadafals de fusta riba lo vall”. És a dir, un mur de terra que ha d’envoltar la ciutat, amb cadafals de fusta amb espitlleres. És doncs una construcció d’urgència que dotava la ciutat d’una cosa que aleshores no tenia, i que es va continuar construint un cop passat el perill, ja de pedra. La direcció va ser assumida pel Consell de Cent, fet que la converteix en la primera obra pública en la qual el govern de la ciutat participava. Desconeixem la seqüència constructiva, però el MHCB guarda una làpida que dona fe de la finalització del Portal Nou el 1295.

Per la banda de la riera que després s'anomenaria Rambla, el traçat unia el convent de Sant Francesc d'Assís (Framenors) i la col•legiata de Santa Anna amb un mur que arrencava de la Torre de les Puces (construïda sobre la platja) i arribava fins a l'actual plaça de Catalunya, a la torre de Sant Sever. D'allà en sortia un altre tram que enllaçava amb el monestir de Jonqueres, el Portal Nou (al carrer del mateix nom), arribava fins a la platja, i unia el convent de Sant Agustí Vell i el monestir de Santa Clara.

El nou perímetre emmurallat del segle XIII s’extenia durant uns 5 quilòmetres, deixava un front obert al mar, per no entorpir el moviment portuari ni el transit marítim. Delimitava un àrea d’unes 131 Ha: multiplicava doncs per deu l’extensió de la ciutat. Les muralles seguien les actuals Rambles, la Ronda de Sant Pere, l’actual Arc de Triomf, el Passeig Lluis Companys i els parc de la Ciutadella. Aquest traçat englobava al seu interior gran part de les “viles noves” en una muralla de vuitanta torres, de les quals vint-i-cinc corresponien al tram de la Rambla.



Vuit portes permetran l’entrada o sortida als camins, quan la muralla sigui acabada. Però ara ens interessen els cinc que s'obrien en el traçat de la Rambla: el Portal de Sant Francesc (o Framenors, o de les Drassanes), el de Trencaclaus (també dit dels Ollers, o d’escudellers), el de la Boqueria, el de Santa Anna (o dels Bergants) i el més conegut, el de la Portaferrissa. Es deia així perquè en ella es va fixar la barra de ferro que feia de patró en una de les mides de longitud de la ciutat. El lloc on estava emplaçada es recorda actualment amb una font construïda el 1818 (restaurada el 1898), amb ceràmica ornamental de 1959 obra de Joan Guivernau i Sans, que vol donar una idea de la primitiva Portaferrisa, amb dues torres poligonals i amb un espai davant. Tenim documentat el topònim ja el 1260 perquè hi devia haver algun d’aquells portals dels que parlava al començar el post, i que havien fet pensar que la muralla –tal i com passa amb l’ordenació política de la ciutat- dataven del regnat de Jaume I. Poca cosa més ens ha quedat d'aquella muralla, progressivament desmuntada durant el segle XVIII quan la Rambla es converteix en un ostentós passeig aristocràtic. El jove historiador Dani Cortijo ens proposa en el seu llibre "Històries de la Història de Barcelona" (2010) dos racons ons es poden trobar vestigis...



La muralla del segle XIII és el símbol d’una ciutat forta i rica, tota una garantia de poder a la corona, que donava coherència a uns estats feudals amb tendències centrífugues. També és el símbol de l’ostentació de la burgesia financera i comercial. La seva construcció queda interrompuda durant tota la meitat del segle XIV. En aquest moment cobreix la Rambla i el sector que va des de Santa Anna fins Sant Pere; faltava la façana marítima i l’oriental, però ja cobria els sectors més dinàmics de la ciutat. Protegir els espais que queden fora serà l’objectiu de la tercera muralla.

martes, 26 de julio de 2011

LES TRES MURALLES DE BCN (III): PERVIVÈNCIA ALTMEDIEVAL



Aquest dibuix no representa Bàrcino, sinó una ciutat idealitzada durant el Baix Imperi. Forma part d'un llibre que els docents fem servir sovint: Barmi, la formació d'una ciutat mediterrània a través de la història (Barcelona, Destino, 1990), d'un expert en aquestes coses de la divulgació històrica,en Francesc Xavier Hernández. Es veu com molts edificis públics abandonats, han servit per construir una muralla més petita, la populosa ciutat comercial de l’Alt Imperi s’ha despoblat i la seva xarxa de carrers s’ha empetitit. La ruralització de l’economia al segle III, agreujada per la crisi de les comunicacions (i del comerç) que imposen les guerres civils i les primeres invasions, expliquen el refugi de la població en l’activitat agrària i l’abandonament de les ciutats. En aquest context de despoblació de les ciutats entenem com, per exemple, Tàrraco descuida la seva façana marítima.



Els mateixos factors que debiliten la capital de la Tarraconense expliquen l’ascens de Bàrcino: és una ciutat petita, fàcil de defensar. La construcció d’unes gran muralles ha fet de la ciutat un fortí inexpugnable. El recinte emmurallat és de una potència extraordinària: més de 70 torres construïdes força properes, dotades de finestres on poder emplaçar màquines de guerra. Probablement sigui una de les més extraordinàries mostres d’arquitectura militar del Baix Imperi a Occident. Per això visigots, musulmans i francs van fer del recinte la base de la seva política de control territorial del Nord-est peninsular.



Les muralles del Baix Imperi continuen protegint la població quan les tropes de Lluís el Piadós (801) va assetjar la ciutat. Ni els francs van poder vèncer les muralles: de fet els barcelonins es van entregar per acabar amb el penós setge. Així ho explica la Crònica d’Ermold el Negre: lloant el successor de Carlemany, remarca la fortalesa de les defenses de la ciutat. Es tracta d’un poema escrit entre 826 i 828 per un personatge de la cort d’Aquisgrà. Explica que les màquines de guerra no van poder obrir cap forat en les muralles, que el setge va durar set mesos i que hi havia qui –faltant aliments dins la ciutat i preferint morir a viure en aquelles circumstàncies- optava per llençar-se des de dalt de les muralles. Aquesta fortalesa explica el profund shock psicològic que va significar per als barcelonins la razzia d’Al-Mansur (985): a més de les importants conseqüències que va tenir en el progrés polític de la Pre-Catalunya comtal, la razzia va qüestionar el sistema defensiu de la ciutat. Caldria reforçar-la! Però aquesta no seria la causa que va impulsar la construcció del segon cercle de muralles.

A mida que els comtes de Barcelona van incrementar el territori conquerit als musulmans i van allunyar el perill –en un context de revolució agrícola, augment demogràfic i consolidació d’un poderós estat feudal expansionista- la ciutat va sortir de les muralles i van començar a aparèixer petits burgs al seu voltant, que van ampliar l’àrea urbanitzada. Mercats, esglésies i monestirs van actuar com a origen d’aquestes barriades extra murs: situats en les antigues vies romanes, van ser afavorits per la densificació progressiva de la ciutat i la necessitat de buscar espais fora de les muralles.


























- Ja el segle X tenim documentada l’existència de barris al voltant de l’església del Pi (la Vilanova del Pi) i més enllà de les actuals Rambles, al voltant del monestir benedictí de Sant Pau del Camp.
- També Santa Maria de les Arenes (la futura catedral de Santa Maria del Mar) vertebrava una gran Vilanova, així com el monestir benedictí femení de Sant Pere de les Puelles, més al nord, vertebra la Vilanova de Sant Pere.
- Al nord de la Porta Bisbal, el barri de Vilanova dels Arcs, i davant del Portal Major, la Vilanova de Mercadal.
- Posteriorment, en el segle XII, creix el barri entorn del Monestir de Santa Anna.

Tot plegat facilitava a la ciutat de Barcelona, a mitjans del segle XIII, una imatge molt peculiar: les antigues muralles romanes, que delimitaven el perímetre urbà, apareixien totalment envoltades per un conjunt de “viles noves” en expansió. Aquests barris dinàmics i densament poblats s’havien de protegir. Aquest va ser l’objectiu de la muralla que es va començar a construir a finals del regnat de Jaume I: és el traçat que avui ocupa la Rambla i que es reconeix en el darrer planell d'aquest post. L'explico aviat!

domingo, 24 de julio de 2011

LES TRES MURALLES DE BCN (II): LA MURALLA ROMANA





Els romans arriben a la península en el context de la Segona Guerra Púnica, el 218 aC. Mentre Aníbal traspassava els Pirineus i els Alps per dur la guerra a la mateixa Itàlia (ruta verda del mapa), els romans passaven a la contraofensiva a la rereguarda dels cartaginesos (ruta granate). Van desembarcar a Empúries per controlar els passos pirinencs i tallar les comunicacions entre l’exèrcit d’Anníbal i els seus proveïdors hispànics. Aviat van establir una segona base a Tàrraco, i per assegurar aquest eix Empúries-Tarragona van fixar una ruta terrestre de punts fortificats a intervals regulars. En aquesta lògica de dominació del territori la zona de Barcelona jugava un paper important. Però quan la Pax Romana sembla consolidar aquesta dominació del territori i gran part de la cultura ibèrica sembla assimilada, els punts militars que havien rebut les legions perden el seu sentit. I els establiments romans que en un primer moment aprofitaven les instal·lacions indígenes es replantegen a llocs més adients i còmodes. Després de les guerres civils, la pacificació proclamada per August (38 aC) i la desmobilització de l’exèrcit que hi havia intervingut van servir per fundar Emérita Augusta (25 aC) o Caesaragusta (24 aC).

És en aquest context que situem la fundació de Barcelona durant el segon viatge d’August per la Gàl·lia i Hispània, entre el 15 i el 13 aC. El lloc escollit va ser el Mont Tàber, prop de la costa. Per què? Perquè feia possible portar l’aigua del Besòs, perquè el cim era prou alt com per oferir bones possibilitats defensives, i perquè aquest indret oferia una posició estratègica amb excel•lents comunicacions amb l’interior. La ciutat va rebre el nom de Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino i es va estructurar en un recinte en forma de rectangle que envoltava aquest cim i que avui està integrat dins el teixit urbà de Ciutat Vella.



Aproximadament al centre de cadascun dels quadres laterals de la muralla s’obrien quatre portes que originaven dos eixos de carrers principals, el cardus i el decumanus, que s’entrecreuaven en el centre de la ciutat, el fòrum. Una porta –la Praetoria- s’obria en l’actual Plaça Nova, l’extrem oposat del qual –al carrer Regomir, on hem trobat la Decumana- originava un eix que seguiria pels carrers Llibreteria i del Call, d’uns 300 metres de llarg. Podem trobar actualment els accessos per a vianants que tenien ambdues portes: en una de los torres que formen actualment l’accés al Carrer del Bisbe, i en l’interior del Centre Cívic del Pati Llimona. Les del Cardo no les hem trobat: la Porta Principalis Dextra, al call, i la Principalis sinistra, però, també eren triforades (dues entrades laterals per a vianants, i una de més ampla per al trànsit rodat).






La ciutat tenia una superfície d’unes tretze Hectàrees. Era doncs petita si la comparem amb les 60 Hectàrees de Tàrraco o les 100 d’Emèrita. Podem seguir el traçat de les muralles que tancaven la ciutat a partir de la Plaça Nova (7), i seguint l’Avinguda de la Catedral, torçant pel carrer Tapineria, la Plaça Ramon Berenguer (6), la Plaça de l’Àngel (9) i el carrer Sots-tinent Navarro fins la Plaça dels Traginers. Allà es torça seguint el Carrer Correu Vell fins Regomir (5). La perdem en aquest punt però la recuperem a Avinyò, Banys Nous, Carrer de la Palla (3), on segueix de nou fins la Plaça Nova. Aquest contorn, d’aproximadament un quilòmetre i mig, encara està fossilitzat en el centre històric gràcies a la resistència oferida per la muralla al creixement urbà, actuant com a límit de parcel•les i propietats.

Aquestes són les restes que ens queden de la muralla romana construïda en temps del Baix Imperi: tradicionalment es deia que després de la invasió dels francs i alamans que pateix la ciutat a mitjans del segle III. Avui, però, es parla de dates molt més tardanes, que situarien la muralla al segle IV o fins i tot el segle V. Haver trobat escultures i altres representacions dels déus pagans reforçant la muralla ens hauria de fer pensar, en principi, que les muralles són construïdes en un moment en que l’imperi és cristià; quan aquelles icones han deixat de tenir sentit. Hi ha constància, però de l’existència d’un recinte anterior al baix-imperial. De fet A. Balil (Las murallas romanas de Barcelona, Madrid, 1961) opinava que després de la destrucció de la ciutat pels francs i els alamans (260-261) sorgeix, en un moment difícil de precisar, un recinte fortificat d’estil legionari, seguint el model de les muralles que l’emperador Aurelià fa construir a Roma. El mateix autor, però, certifica l’existència d’un “recinto romano predecesor del actual y cuyos elementos fueron aprovechados e incorporados a éste”.



En un moment del segle IV dC, la muralla es va refer amb la juxtaposició d'un nou cinturó a l'exterior de l'antic mur, que en doblava el gruix (de 2 a 4 metres) i l'afegit de 78 torres de tres formes diferents: cilíndrica (a banda i banda de les portes), polièdrica (només tenim la de l'edifici de la Pia Almoina) i quadrangular. En la tercera foto s'aprecia també la reproducció de l'entrada de l'aqueducte. Entre les torres hi havia panys de muralla llisos, possiblement acabats en merlets per protegir el pas de ronda, i l'espai entre els dos cinturons de pedres es va omplir amb materials procedents de les antigues necròpolis extramurs. Els fragments supervivents ens permeten constatar la seva impressionant fortalesa, la que permetria la supervivència de la ciutat durant l’Alta Edat Mitjana.

sábado, 23 de julio de 2011

LES TRES MURALLES DE BARCELONA (I)





Quina és la utilitat de les muralles? Amb les seves portes, torres i fortificacions, les muralles definien –literalment- la ciutat. Servien d’element i símbol de seguretat, proporcionant protecció davant les forces hostils de l’exterior i afirmaven el sentit de comunitat en el seu interior. Finalment, controlaven la seva activitat pròpia, el comerç, separant-lo de l’agricultura i la ramaderia.

Tres cinturons de muralles han rodejat Barcelona des de l’antiguitat clàssica fins els temps moderns. Els romans van començar el primer d’aquests cinturons al segle I dC, i el van reconstruir successivament fins el segle IV (és la línia taronja del gràfic). Les altres dos van consolidar nous espais urbans en cercles concèntrics per incorporar nous assentaments que es van anar formant fora de la ciutat romana original. Les dues daten de l’Edat Mitjana: la primera va ser construïda durant el segle XIII (línia blava i part del sector dretà en verd), i la segona, a finals del segle XIV (línia verda). Estudiant aquestes tres muralles podem llegir la història de Catalunya. I és que poques ciutats com Barcelona han tingut una història tan estretament lligada a les seves muralles.

- La seva solidesa explica la supervivència de Barcelona durant la crisi del Baix Imperi, les invasions germàniques i l’arribada dels àrabs, ja que la convertien en una plaça estratègicament interessant.
- El salt de les muralles, les seves respectives ampliacions durant l’Edat Mitjana, ens tradueixen el creixement de la Catalunya comtal.
- El seu manteniment durant l’Edat Moderna i el segle XIX són una mostra de la simbòlica captivitat que es viu dins el seu interior. Després del setge de 1714 la ciutat queda tancada dins les seves muralles, sotmesa a l’administració militar, fins el 1854. Considerada una plaça forta, vigilada des del castell de Montjuïch i la Ciutadella, se la va prohibir que creixés. La densitat dins del recinte i les difícils condicions de vida van provocar un fort conflicte social: el 1854 més de 160.000 barcelonins s’apinyaven en un espai inferior al que ocupaven 34.000 habitants a principis del segle XVIII.
- La lluita per derrocar-les (que no triomfa fins el 1854-1856) ens permet reconèixer la força dels moviments socials que denunciaven la insalubritat de la ciutat: reclosa dins les muralles, Barcelona es va convertir en una espècie de Calcuta dels temps industrials.
- El salt definitiu cap l’exterior, amb el disseny que Cerdà inventa per al Pla de Barcelona, envolta la ciutat antiga i obre un nou espai en el que la nova burgesia celebra la seva victòria. Avui encara alguns trossos de la muralla segueixen sorprenent-nos mig amagats entre el paisatge del centre urbà, i la seva antiga traçada separa encara l’Eixample, del cor històric. En aquesta foto s'aprecia la separació entre la ciutat antiga i l'Eixample que l'envolta...



Podem dir, doncs, que les muralles van seguir estretament el curs polític de la ciutat, com ho havien fet en el moment de la fundació romana, quan en el segle IV van ser reforçades per sobreviure a les turbulències que anunciava l’enfonsament de l’imperi, quan van aturar els francs i quan no van poder aturar alMansur, quan van oferir al comte de Barcelona la fortalesa que necessitava per construir un estat feudal, quan la ciutat amb vocació mediterrània aixeca una segona muralla a la Rambla, i quan –en temps del gòtic- es va construir un tercer cercle de muralles per protegir la ciutat dels conflictes del rei contra la noblesa. Cadascuna de les muralles respon a tres moments ben diferents de la història medieval de la ciutat: intentaré dedicar-li a cadascuna un post, a veure si ho aconsegueixo!

sábado, 9 de julio de 2011

1714: ENTRE LOS (h)UNOS Y LOS (p)OTROS



Un interesantísimo blog dedicado al reinado de Carlos II valora la supuesta “GRAN MENTIRA de que Cataluña era un ente independiente” hasta 1714. La contestación a la supuesta falacia no se argumenta, puesto que después el post habla de otras cosas. Eso sí: después de tanta negrita y de tanta mayúscula, y tanta afirmación grandilocuente, no es capaz de hacerle al discurso historiográfico propio “la prueba del algodón” que recomienda para las interpretaciones ajenas.

El abandono de la evidencia documental no es un pecado exclusivo de la historiografía catalana teñida de empeño “renaixentista”: el blog al que me refiero se sirve del término “España” hasta la saciedad, un anacronismo que –en la documentación que trabaja- apenas puebla la correspondencia diplomática porque no formaba parte de la realidad jurídica ni política de aquel tiempo. Parece que aún hoy la complejidad de la monarquía hispánica sigue sin entenderse, sigue dudándose de que los reinos que la componían tenían instituciones, monedas, leyes, impuestos, distintos, y componían un mosaico europeo de jurisdicciones sumadas, en las que el rey gozaba de más o menos atribuciones en función de los antiguos privilegios de que cada una gozaba. El autor del blog demuestra erudición y un bagaje de lecturas considerable, pero ignora esa construcción política. Es decir, sigue sin aceptar que España se pudo construir –como proponían los austracistas- de otra manera.

Hay un montón de aciertos en el post. Tiene razón el autor que la Renaixença –el romanticismo, en resumen- creó una serie de mitos en torno a la guerra de sucesión que hoy se siguen explotando para consumo de masas nunca reflexivas y demasiado apasionadas. En frecuentes discusiones con amigos “indepes” he criticado la nostalgia por las supuestas libertades perdidas en 1714, a mi juicio absurda porque eran corporativas y estamentales, en realidad privilegios, por tanto minoritarios, y no constituyen pues ningún antecedente ilustre para ninguna nación democrática. La celebración de la Diada seguiría siendo oportuna –sin embargo- para vindicar la coherencia, determinación y compromiso de los catalanes para defender sus ideas, así como denuncia de la represión desproporcionada, general y ejemplarizante que los felipistas ejercieron sobre los súbditos que habían, según Felipe V, “faltado al juramento de fidelidad que me hicieron”, argumento que –junto con el burdo “derecho de conquista”- sirvió para legitimar una Nueva Planta de gobierno. Pero no es el momento de hablar sobre la onerosa (y arcaizante) fiscalidad impuesta ni sobre el “diezmo de horca” que se aplicó, durante la guerra, sobre algunos territorios vencidos. Sino de insistir en que no hay nada de modernidad en el régimen resultante del conflicto. Lo cual no quita verosimilitud a algunas de las afirmaciones que se pueden encontrar en el post citado:


- Que el testamento de Carlos II fue aceptado de manera general en todos los reinos de la monarquía
- Que el nuevo rey fue recibido con entusiasmo, tal y como demuestran los panegíricos que se citan en el post.
- Que la Academia dels Desconfiats exaltó a Carlos II con cierta prevención por la nueva dinastía, y que aceptaron el testamento como última muestra de fidelidad a Carlos II, en base al principio de indivisibilidad de la monarquía que constituía el eje central del testamento carolino.
- Que las cortes de 1701-1702 otorgaron la conversión de Barcelona en puerto franco y el derecho a comerciar con América (que rompía el monopolio sevillano), lo que las convierte en las más favorables para los catalanes representados en cortes que cualquiera de las que había celebrado la dinastía anterior. Aquí el post olvida otra concesión, mucho más importante: la aceptación de un "tribunal de contrafaccions" consagrado a deshacer los contrafueros que la actuación cotidiana de la administración regia pudiera provocar. El descuido demuestra hasta qué punto las particularidades políticas de la Corona de Aragón le son ajenas y por tanto qué prejuicios le van a impedir comprender la compleja construcción política gobernada por la Casa de Austria.

Esa carencia es la que explica que nuestro blogero tenga dificultades para explicar también –partiendo de todos esos supuestos acertados- la sedición catalana. Al desconocer la cultura política en la que se ha formado el nuevo rey en Versalles, y sufrir la misma dificultad que él para aprehender el constitucionalismo catalán, la única explicación que le parece viable es la traición a un primigenio proyecto nacional que se presupone sin demostrarse. Por eso se argumenta, acertada pero parcialmente, que todo estalló por “el conflicto entre la camarilla hispano-francesa de Felipe V y el lobby comercial” catalán. Ningún especialista en este tema niega eso, como demostraría una lectura atenta de la bibliografía científica, testada y consensuada en congresos.

Nadie duda hoy de que las cortes de 1701-1702 no justifican la apuesta catalana de 1704, que se relaciona con el desembarco aliado en Cádiz, el ataque a los galeones fondeados en Vigo, la entrada de Portugal en el bloque aliado y la proclamación en Viena del Archiduque. Por eso decimos que el Pacto de Génova (1704) es un acto oportunista: aprovecha la coyuntura bélica favorable a los aliados en el continente. Pero, ¿por qué se lleva a cabo?


a) Para empezar, porque la memoria histórica proporciona al lobby que negocia con el plenipotenciario de la reina Ana, una valoración positiva del recuerdo de la Casa de Austria: la ilegitimidad del testamento de Carlos II por las presiones sobre el rey enfermo, su no consulta a cortes, la renuncia de la infanta María Teresa al casar con Luis XIV…
b) Todo un argumentario que vino a completar la franco-fobia que había ido acumulando Cataluña durante las invasiones de Luis XIV, y la desconfianza ante los primeros actos de gobierno del nuevo rey, educado en una tradición política ajena al pactismo que, virtualmente, seguía practicándose.

Todo eso acabó precipitando a las clases dirigentes catalanas a traicionar el juramento que habían prestado a Felipe de Anjou en una actuación –oportunista, sin duda- pero coherente: ya hacía tiempo que Narcís Feliu de la Peña (y el lobby de los asentistas que se venían beneficiando de la presencia militar en el Principado) venía abogando por el modelo librecambista angloholandés, que se quería aplicar a toda la monarquía. Por eso decimos que la apuesta austracista, además de oportunista y consecuente, fue un acto “españolista”. Y es que, aunque los (h)unos y los (p)otros lo olviden, ni fue un acto de afirmación nacional ni una traición a la unidad: proponía un tipo de gobierno garantista y de pacto, parlamentarista y participativo (aunque tremendamente elitista) para TODA la monarquía.



Sin embargo, una historiografía militantemente españolizada ha venido criticando esa defensa de unas “Cortes feudalizantes que defendían arcaicos privilegios estamentales”, presuponiendo la incapacidad del pactismo de avanzar hacia sistemas de libertades contemporáneas, y presuponiéndole modernidad a su alternativa, el centralismo militarista y mercantilista que impusieron los Borbones a sangre y fuego. A mi juicio, resulta patético buscar antecedentes ilustres y referentes de gloria nacional en un estado nacido de una implacable represión.

Y sin embargo, ése es el modelo de integración nacional que parece gustar al autor del blog. O al menos eso parece deducirse del doble rasero utilizado al juzgar dos tradiciones historiográficas. Porque el sutil análisis de la realidad política que le permite ponerle comillas a la caracterización de la monarquía de los Austria como “federal” (término que, efectivamente, no es fidedignamente descriptivo, aunque se utiliza para que nuestras mentalidades contemporáneas acostumbradas a la racionalidad uniformista de la administración territorial actual entiendan la complejidad de los entramados jurisdiccionales de los estados de la época moderna), no sea igual de exigente a la hora de describir el proyecto borbónico. Llamar “reformista” a la camarilla que rodea a Felipe V es aceptable si nos referimos a los cambios que se pretendían para encauzar la vieja pretensión absolutista anunciada ya por Olivares en el Gran Memorial secreto que entregó a Felipe IV en 1624. Efectivamente, querían hacer cambios. Pero creer que esas reformas “se querían imponer desde Madrid para modernizar el país” eso ya es mucho creer. Es hacer gala de una fe crédula y primitiva, que sólo se explica si viene abalada por un nacionalismo acrítico tan patético como el que adjudica al discurso historiográfico de los catalanistas que han heredado su mitología de la Renaixença. Dicho de otro modo, los historiadores catalanistas ya se han reciclado, han superado el romanticismo; pero la Real Academia de la Historia –por citar un cenáculo de historiografía rancia- sigue anclada en un discurso lamentable, filofranquista y nada científico.

El autor del blog desatiende esa necesidad de modernización historiográfica para denunciar con apriorismos y desconocimiento que el nacionalismo catalán decimonónico es “radical” y cuenta con un enconado “odio a la inmigración”. Pero ese es otro tema, y merecería una discusión que –vista la simpleza de las argumentaciones- difícilmente podría ser edificante. Y es que, aunque la entrada del blog se niega anticatalana, muestra un contenido desprecio por el adversario político que piensa diferente: “fauna política”, dice en un pie de foto. Todo muy propio del nacionalismo español, tan dado a ejecutar junto a las tapias de tantos cementerios a quien discrepa. Tan inclinado a prohibir antes que a negociar, a gritar antes que a escuchar, y a empujar donde se debería demostrar fairplay.