¡Echando de menos la edición radiofónica!

¡Echando de menos la edición radiofónica!
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 24 de julio de 2011

LES TRES MURALLES DE BCN (II): LA MURALLA ROMANA


Els romans arriben a la península en el context de la Segona Guerra Púnica, el 218 aC. Mentre Aníbal traspassava els Pirineus i els Alps per dur la guerra a la mateixa Itàlia (ruta verda del mapa), els romans passaven a la contraofensiva a la rereguarda dels cartaginesos (ruta granate). Van desembarcar a Empúries per controlar els passos pirinencs i tallar les comunicacions entre l’exèrcit d’Anníbal i els seus proveïdors hispànics. Aviat van establir una segona base a Tàrraco, i per assegurar aquest eix Empúries-Tarragona van fixar una ruta terrestre de punts fortificats a intervals regulars. En aquesta lògica de dominació del territori la zona de Barcelona jugava un paper important. Però quan la Pax Romana sembla consolidar aquesta dominació del territori i gran part de la cultura ibèrica sembla assimilada, els punts militars que havien rebut les legions perden el seu sentit. I els establiments romans que en un primer moment aprofitaven les instal·lacions indígenes es replantegen a llocs més adients i còmodes. Després de les guerres civils, la pacificació proclamada per August (38 aC) i la desmobilització de l’exèrcit que hi havia intervingut van servir per fundar Emérita Augusta (25 aC) o Caesaragusta (24 aC).

És en aquest context que situem la fundació de Barcelona durant el segon viatge d’August per la Gàl·lia i Hispània, entre el 15 i el 13 aC. El lloc escollit va ser el Mont Tàber, prop de la costa. Per què? Perquè feia possible portar l’aigua del Besòs, perquè el cim era prou alt com per oferir bones possibilitats defensives, i perquè aquest indret oferia una posició estratègica amb excel•lents comunicacions amb l’interior. La ciutat va rebre el nom de Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino i es va estructurar en un recinte en forma de rectangle que envoltava aquest cim i que avui està integrat dins el teixit urbà de Ciutat Vella.



Aproximadament al centre de cadascun dels quadres laterals de la muralla s’obrien quatre portes que originaven dos eixos de carrers principals, el cardus i el decumanus, que s’entrecreuaven en el centre de la ciutat, el fòrum. Una porta –la Praetoria- s’obria en l’actual Plaça Nova, l’extrem oposat del qual –al carrer Regomir, on hem trobat la Decumana- originava un eix que seguiria pels carrers Llibreteria i del Call, d’uns 300 metres de llarg. Podem trobar actualment els accessos per a vianants que tenien ambdues portes: en una de los torres que formen actualment l’accés al Carrer del Bisbe, i en l’interior del Centre Cívic del Pati Llimona. Les del Cardo no les hem trobat: la Porta Principalis Dextra, al call, i la Principalis sinistra, però, també eren triforades (dues entrades laterals per a vianants, i una de més ampla per al trànsit rodat).



La ciutat tenia una superfície d’unes tretze Hectàrees. Era doncs petita si la comparem amb les 60 Hectàrees de Tàrraco o les 100 d’Emèrita. Podem seguir el traçat de les muralles que tancaven la ciutat a partir de la Plaça Nova (7), i seguint l’Avinguda de la Catedral, torçant pel carrer Tapineria, la Plaça Ramon Berenguer (6), la Plaça de l’Àngel (9) i el carrer Sots-tinent Navarro fins la Plaça dels Traginers. Allà es torça seguint el Carrer Correu Vell fins Regomir (5). La perdem en aquest punt però la recuperem a Avinyò, Banys Nous, Carrer de la Palla (3), on segueix de nou fins la Plaça Nova. Aquest contorn, d’aproximadament un quilòmetre i mig, encara està fossilitzat en el centre històric gràcies a la resistència oferida per la muralla al creixement urbà, actuant com a límit de parcel•les i propietats.

Aquestes són les restes que ens queden de la muralla romana construïda en temps del Baix Imperi: tradicionalment es deia que després de la invasió dels francs i alamans que pateix la ciutat a mitjans del segle III. Avui, però, es parla de dates molt més tardanes, que situarien la muralla al segle IV o fins i tot el segle V. Haver trobat escultures i altres representacions dels déus pagans reforçant la muralla ens hauria de fer pensar, en principi, que les muralles són construïdes en un moment en que l’imperi és cristià; quan aquelles icones han deixat de tenir sentit. Hi ha constància, però de l’existència d’un recinte anterior al baix-imperial. De fet A. Balil (Las murallas romanas de Barcelona, Madrid, 1961) opinava que després de la destrucció de la ciutat pels francs i els alamans (260-261) sorgeix, en un moment difícil de precisar, un recinte fortificat d’estil legionari, seguint el model de les muralles que l’emperador Aurelià fa construir a Roma. El mateix autor, però, certifica l’existència d’un “recinto romano predecesor del actual y cuyos elementos fueron aprovechados e incorporados a éste”.



En un moment del segle IV dC, la muralla es va refer amb la juxtaposició d'un nou cinturó a l'exterior de l'antic mur, que en doblava el gruix (de 2 a 4 metres) i l'afegit de 78 torres de tres formes diferents: cilíndrica (a banda i banda de les portes), polièdrica (només tenim la de l'edifici de la Pia Almoina) i quadrangular. En la tercera foto s'aprecia també la reproducció de l'entrada de l'aqueducte. Entre les torres hi havia panys de muralla llisos, possiblement acabats en merlets per protegir el pas de ronda, i l'espai entre els dos cinturons de pedres es va omplir amb materials procedents de les antigues necròpolis extramurs. Els fragments supervivents ens permeten constatar la seva impressionant fortalesa, la que permetria la supervivència de la ciutat durant l’Alta Edat Mitjana.

No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...