SPACAT2021 (11) – EL CANVI D'ORIENTACIÓ DE LA REPÚBLICA

L’OPOSICIÓ A LES REFORMES. Les reformes desplegades durant el primer bienni no solament van despertar la fina crítica dels intel·lectuals i les dels partits de dretes que defensaven els interessos de monàrquics, tradicionalistes o grans propietaris. També van sorgir noves formes d’oposició, com les Juntes d’Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS), que amagaven darrera del jou i les fletxes dels Reis Catòlics un programa anti-liberal, anti-marxista, anti-semita i imperialista, o la Falange Espanyola que presentava el fill del dictador al Teatre de la Comèdia de Madrid el dia que s’acomplien 11 anys de la Marxa sobre Roma que havia dut Mussolini al poder: José Antonio Primo de Rivera defensava un programa polític de 26 punts (un mes dels que havia defensat Hitler el 1920) que semblava definir un projecte de tercera via: repudiava tant el marxisme com el capitalisme per a inspirar una voluntat d’imperi i –sorprenentment- defensava la reforma agrària radical i la nacionalització de la banca.  El mateix José Antonio deia que el feixisme era una fe “ni de derechas, que en el fondo aspira a conservarlo todo, incluso lo injusto, ni de izquierdas, que aspira a destruirlo todo, hasta lo Bueno”. Aquesta verborrea i l’escassa projecció electoral del partit han permès la falangística més irredempta identificar José Antonio com “el creador d’una doctrina original”, malgrat que els 26 punts són la típica barreja inconsistent de confosos principis que, en l’inici dels feixismes, atrau votants de tot arreu. Falange tindria, però, escàs resò: l’oposició de dretes més influent es va organitzar entorn de la CEDA, la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes, que –englobant agraris, monàrquics i tradicionalistes- amb prou feines van poder redactar un programa comú de mínims basat en la revisió de la constitució i les reformes (sobre tot les laïcistes), l’aturada de la reforma agrària i l’amnistia per als participants de la Sanjurjada. 

Lentitud i moderació de la reforma agrària també va impulsar l’oposició a l’esquerra: la CNT va inspirar dures vagues rurals molt violentes: a Castillblanco (Badajoz) a finals de 1931, a Armedo (Logronyo, el gener de 1932, amb 7 manifestants morts), a Castelar de Santiago (Ciudad Real, el desembre de 1932)... Però potser els successos de Casasviejas (gener de 1933) són els més coneguts perquè provocarien la caiguda del govern Azaña. En aquesta població gaditana quatre de cada cinc obrers estava en atur permanent, i en meitat d’una vaga es va assaltar una caserna i es van assassinar dos guàrdies civils. L’expedició de resposta per part de la guàrdia d’assalt va arrencar d’alguns detinguts sospites dels fills de Francisco Cruz Gutiérrez, àlies Seisdedos, un carboner de 72 anys que s’havia refugiat en una vella casa i –quan van provar de forçar la porta- va disparar i matar un agent. Es va decidir cremar la casa perquè sortíssin, i sis persones van morir calcinades. El periodista Ramón J. Sender va suggerir més tard que s’havien assassinat a posteriori altres sospitosos i la polèmica va arribar amb duresa a la premsa. La dreta va aprofitar la tragèdia per desgastar el govern; Azaña va haver de declarar com a testimoni en el judici contra el capità responsable de la desmesurada repressió. Alcalá Zamora va decidir convocar eleccions.

Les eleccions de novembre de 1933 les van guanyar la CEDA (115 diputats) i el Partit Radical (102); l’esquerra es va enfonsar. Encara que s’ha vinculat aquest resultat a la primera participació femenina en la votació, presumptament conservadora per influència de l’església, aquest argument no acaba de quadrar perquè en les eleccions posteriors també van participar les dones i va guanyar l’esquerra. També s’ha suggerint que l’abstenció que va recomanar la CNT per a castigar els partits del govern podria haver estat decisiva, tot i que el desengany davant la moderació i la lenta aplicació de les reformes podria haver desmobilitzat molts més votants que els anarco-sindicalites. Del que no hi ha dubte és que la desunió de l’esquerra va facilitar la victòria de la dreta que es presentava estratègicament unida, i que aquesta victòria va inaugurar el BIENNI RADICAL-CEDISTA (11/1933 a 2/1936). Alcalá Zamora va encarregar formar govern a Lerroux, en tant la CEDA no havia fet una declaració solemne d’adhesió republicana. Lerroux va aconseguir el suport de la CEDA: el primer va justificar governar amb el seu suport extern com a via per a incorporar la dreta catòlica a la república, la CEDA com la millor manera per acostar-se al poder i poder reformar la constitució. Això seria, per a Gil Robles, el primer pas d’una estratègia en tres passos per a arribar al govern.

AQUEST POLÈMIC BIENNI (per a uns “bienni negre”, per a d’altres “rectificador”) donaria a la vida pública oficial un to molt conservador, i es pot subdividir en dues etapes separades per la revolució d’octubre de 1934: en la primera el Partit Radical governa amb suport extern de la CEDA, i des d’octubre de 1934 amb la CEDA dins del govern. La principal característica del període és la reforma de la tasca reformadora del bienni anterior. La paralització de la reforma agrària va crear focus de tensió a Andalusia i Extremadura, i sense política econòmica expansiva l’impacte del crack de 1929 va fer augmentar l’atur. Al conflicte social, que anava fent més violentes les alteracions de l’ordre públic perquè l’actuació del govern va sembrar la desconfiança de les classes treballadores, cal sumar el conflicte polític que van significar les tensions entre el govern central i el País Basc, i amb el govern de la Generalitat.

En matèria religiosa, la nova aliança del govern amb l’església li va permetre reobrir les escoles parroquials i emprendre de nou l’ensenyament. El clergat va tornar a cobrar el sou de l’estat, es van suprimir les normes laïcistes del primer bienni (com el matrimoni civil i el divorci) i es van aturar les expropiacions als ordes religiosos. Pel que fa al problema militar, quan Gil Robles arribi a Ministre (5/1935) es va polititzar l’exèrcit amb l’augment del pressupost i les promocions d’alguns militars africanistes (Franco arriba a cap de l’Estat Major Central i Mola a Comandant Militar del Marroc). Es pot dir que les concessions volien rebaixar la tensió sorgida en el si de l’exèrcit per les reformes d’Azaña, però s’haurà de reconèixer que també van posar les bases de la futura conspiració. Finalment, pel que fa al problema agrari, la participació del Partit Agrari en la CEDA va obligar a aturar la reforma: es van reduir el nombre de terres expropiables, es va suprimir l’inventari de finques, base de l’IRA, i es van anul·lar les expropiacions previstes sense indemnització. A més, en limitar-se el pressupost de l’IRA els canvis havien de ser tan lents que la previsió de colons feta inicialment hauria trigat 150 anys.

Mentrestant, a Catalunya la Generalitat aprovava la Llei de Contractes de Conreu per a superar la crispació que vivia el camp des que l’arribada de la fil·loxera a finals del s. XIX havia trencat l’estabilitat que venien mantenint des del segle XV els contractes de rabassa morta. La mort de les vinyes va ser aprofitada pels propietaris per a exigir una pujada dels lloguers que pagaven els rabassaires, generant un conflicte latent entre la Unió de Rabassaires (el sindicat que els defensava) i l’Institut Agrícola de Sant Isidre (que reunia els propietaris). Amb la llei es volia facilitar la compra per part dels llogaters que venien treballant els camps des de més de 12 anys ençà posant en valor els lloguers pagats fins aleshores com a part del valor de compra. Defensant els interessos dels propietaris, la Lliga va presentar un recurs contra la llei en el Tribunal de Garanties Constitucionals, que va sentenciar que la llei era inconstitucional i la va anul·lar. En senyal de protesta, els diputats d’ERC van abandonar el Congrés dels Diputats, i els diputats del PNB s’hi van sumar en solidaritat (i perquè el seu projecte estatutari no havia estat aprovat).

El referèndum de l'estatut basc-navarrés va ser el primer cop que van poder votar dones a Espanya; poques setmanes després ho farien en les eleccions generals de 11/1933

Ja el 1931 l’alcalde de Getxo havia proclamat la República, malgrat que el PNB no havia participat en el Pacte de Sant Sebastià; i una assemblea d’ajuntaments bascos i navarresos (del PNB i Carlins) havien redactat una proposta –l’Estatut d’Estella- que havia estat refusat per les corts perquè alguns continguts foralistes, confederals i confessionals els havien semblat de difícil encaix constitucional. Un tercer projecte, conegut com a l’Estatut de les gestores perquè havia estat redactat per unes comissions sorgides de les diputacions provincials (amb socialistes i republicans) havia estat votat el novembre de 1933 amb indiferència del govern radical i dels carlins navarresos. Però com que la població alabesa havia ignorat la votació, el govern central va fer-ho servir d’excusa per evitar debatre’l a les corts. Això va aproximar el PNB a Azaña i el PSOE...

Precisament els sectors més arrauxats d’aquest partit van començar a preparar una vaga revolucionària. La radicalització de l’ala més esquerranosa del socialisme va coincidir amb la crisi del govern central quan un sector del Partit Radical encapçalat per Diego Martínez Barrio –incòmode amb les cessions a la CEDA- va fundar el Partit Radical Democràtic i es va endur amb ell 20 diputats. La dificultat de Lerroux per governar va coincidir amb l’esclat d’un cas de corrupció, que la premsa va batejar com “l’estraperlo” perquè els socis del seu nebot, que venia ruletes falsejades als casinos, es deien Strauss i Pearl. Per resistir al front del govern no li quedava més remei que repenjar-se més en la CEDA, que venia exigint la seva entrada en el govern mentre demanava mà dura a Catalunya, on el parlament acabava d’aprovar de nou una llei molt semblant a la de contractes de conreu que havia estat declarada inconstitucional. Per si fos poc, la política agrària del govern conservador facilitava els desnonaments (amb la fórmula “comed república” que alguns propietaris es ventaven de presumir).

 

És en aquest context que s’entén l’esclat de la REVOLUCIÓ D’OCTUBRE. El conflicte es va desenvolupar en tres escenaris: a les grans ciutats la vaga general (triomfant a les províncies de Biscaia i Guipúscoa, i a Madrid) va punxar en pocs dies per la pèssima planificació. El govern va declarar l’estat de guerra i va mobilitzar l’exèrcit, reduint els focus de vaga. On la vaga revolucionària va adquirir més projecció va a ser a Astúries, con el suport de la CNT va permetre mobilitzar 20.000 minaires que van controlar la conca del Nalón, Gijón i Avilés, van entrar a Oviedo i van proclamar la República Socialista Asturiana. Organitzats en columnes, minaires armats i amb dinamita atacaven casernes, esglésies i ajuntaments, formant un exèrcit que avançava cap a Madrid mentre substituïen els ajuntaments per comitès revolucionaris. Alhora, les autoritats catalanes s’hi sumaven quan Companys anunciava que trencava tota relació amb les “institucions falsejades” i proclamava l’estat català “dins la república federal ibèrica”, convidant a formar un govern provisional a Barcelona.

SPACAT2021 (10B) – PRIMER BIENNI DE LA II REPÚBLICA (JUNY 1931 - NOVEMBRE 1933)

EL PROBLEMA RELIGIÓS seria el més complicat al que s’enfrontaria la República. Hem de pensar que el nombre de religiosos per habitant era el més alt del món després d’Itàlia, i que l’església conservava un ingent poder econòmic: no solament per les propietats que acumulava, sinó perquè s’emportava un percentatge molt alt del pressupost de l’estat. Encara que l’escolarització era inferior al 50% de la població infantil i juvenil, el poder de l’església també es feia valer en el control de l’educació primària (a través de les escoles parroquials) i de la secundària a través dels ordes religiosos. És cert que la visita a Macià per part de l’arquebisbe de Tarragona, Vidal i Barraquer, ens permet reconèixer alguns sectors de la jerarquia catòlica que havien acceptat la república, però l’església havia convidat a votar pels partits monàrquics el 14 d’abril, i el primat, el cardenal Pedro Segura, i l’arquebisbe de Tarazona, Gomà, van publicar la pastoral “Memòries de l’Espanya actual” amb un encès elogi d’Alfonso XIII.

El 10 de maig, després d’entrevistar-se amb el rei a Londres, Luca de Tena va fundar el Cercle Monàrquic. Acabada la primera assemblea (anunciada a l’ABC) la Marxa Real des del balcó va acostar públic enfadat que va interpel·lar-los. L’enfrontament va degenerar en la crema d’un centenar d’esglésies i convents el dia 11 de maig. No hi va haver cap víctima, però el govern va semblar còmplice perquè no va actuar, sembla que empès per unes declaracions d’Azaña (en el sentit que tots els convents de Madrid no valien la vida d’un republicà, segons record de Maura). Tancant la polèmica sobre la pastoral, el 13 de maig el cardenal Segura abandonava el país...

El debat sobre l’article 26 de la constitució va tensar un ambient ja incòmode per algunes disposicions del govern provisional com la retirada dels crucifixos de les aules, l’obligació del títol de mestre per a ensenyar, o el reconeixement de la llibertat de cultes. Ja l’article 3 havia proclamat que “L’estat espanyol no té religió oficial”, però l’aprovació del 26 va simbolitzar la ruptura quan Azaña va declarar que “Espanya ha deixat de ser catòlica” (referint-se a l’aparell administratiu de l’estat) i –abans de retirar-se de la votació- Gil Robles (Acció Nacional) va respondre que “Hoy, frente a la constitución se coloca la España católica: Vosotros seréis los responsables de la guerra espiritual que se va a desencadenar en España”. El malestar dels catòlics aniria creixent a mida que s’aprovaven les lleis que desenvolupaven el principi de laïcitat que fixava la constitució, com el decret de secularització dels cementiris (1/1932) o la llei de divorci i matrimoni civil... Pel que fa a la dissolució de la Companyia de Jesús, embargava les seves seus per fer escoles, però no expulsava els jesuïtes: podien exercir sense vinculació a un orde que per obediència a un cap d’estat estranger (el quart vot) era percebuda com un perill. Finalment, la LLEI DE CONFESSIONS I CONGREGACIONS RELIGIOSES (1933) extingia el pressupost de culte, nacionalitzava el patrimoni eclesiàstic (tot i que el deixava a la seva disposició) i tancava els centres d’ensenyament catòlics (aquesta darrera mesura no arribaria a confirmar-se perquè l’adveniment de la dreta va suspendre la seva aplicació).

La historiografia ha tractat amb duresa les reformes laïcistes: ja Fernando de Meer (1975) les definia com un excés que significava la “abolición unilateral del concordato”: per ell, les reformes eren un “ajuste de cuentas”. És cert que la intransigència eclesiàstica va anar pujant el to parlant d’una persecució; per això Frances Lannon (1986) va voler demostrar que les relacions entre república i església no eren “les d’un agressor gratuït contra una víctima innocent”, sinó que l’església era un grup de poder de marcada empremta autoritària reticent a qualsevol canvi, aterrat davant de la secularització de la societat que s’anava produint (“la apostasia de las masas”, deia) i amb prou poder econòmic com per a incomodar-se amb la reforma agrària. Poc ha quallat aquesta visió: Vicente Cárcel Ortí titulava “la gran persecución” (2000) i Manuel Álvarez Tardío (2002) negava el clericalisme agressiu, adjudicava el problema religiós a una atàvica fòbia del progressisme espanyol, i definia les reformes republicanes com una espècie de “revolta religiosa” comparable a la luterana (perquè feia del laïcisme una religió alternativa).

.

LA DIFÍCIL REFORMA AGRÀRIA. El 1931 l’economia era fonamentalment rural: gairebé 4 milions de persones tenien la seva feina al camp, representant el 45% de la població activa (uns 8,5 milions d’habitants), dels quals 2 eren obrers agrícoles sense terres, i la resta propietaris minifundistes. Depenien de l’agricultura uns 24 milions de persones (el 50% de la població) indirectament relacionades amb el treball del camp. La desigual distribució de la propietat contrastava els minifundis al nord, i els jornalers assalariats al sud. La situació era prou difícil com per a poder entendre la importància dels decrets dictats per Largo Caballero com a ministre de Treball del govern provisional: congelació d’arrendaments, prioritat d’agrupacions d’obrers en l’arrendament de grans finques, reducció de la jornada laboral a 8 hores (obligant a pagar un sobresou si es treballa “de sol a sol”). Van ser especialment incòmodes el decret de treball forçós, que prevenia els lockouts obligant a continuar treballant les terres si no es volia que fossin expropiades, o el decret de “termes municipales”, que prohibia els propietaris agrícoles contractar treballadors d’altres municipis si en el poble havia aturats (neutralitzant així la possibilitat de trencar vagues i mantenir els sous baixos fent servir esquirols importats).

 

La Comissió Tècnica encarregada pel govern provisional va presentar un avantprojecte a les corts una setmana després de la seva apertura: preveia l’ocupació temporal (sense data de finalització) d’aquelles propietats que excedissin les 10 HA en regadiu i les 300 de secà, per famílies de jornalers sense terres que les explotarien en cooperativa. La reforma es finançaria amb un impost especial progressiu sobre latifundis, una proposta massa radical per als propietaris i massa tèbia per a anarquistes i socialistes. Aleshores, una comissió del ministeri d’agricultura va elaborar un nou projecte que es va presentar a les corts el mes d’agost: proposava expropiacions amb indemnització de terres abandonades i d’origen senyorial, mitjançant un Institut per a la Reforma Agrària encarregat de repartir: també va ser refusada. La proposta final (3/1932) elaborada per l’equip de Marcel·lí Domingo volia evitar l’obstrucció de la dreta recollint els interessos dels propietaris: suprimia l’impost sobre els latifundis i expropiava amb indemnització les terres mal conreades, les de secà que podien regar-se, les sistemàticament llogades. Solament deixava sense indemnització els vells senyorius dels Grandes de España (mig milió d’Ha propietat de 65 aristòcrates). La discussió de la llei a les corts es desencallaria amb la Sanjurjada: s’aprovaria el 9/1932 per 318 vots a favor i 19 en contra (amb 120 abstencions). L’ aplicació seria lenta: quan la CEDA l’aturi amb prou feines s’havien assentat 12.000 nous propietaris dels 75.000 esperats. A l’IRA li calia més pressupost!

La primera oposició a les reformes va ser la SANJURJADA, el cop militar que va preparar el general Sanjurjo que, tot i que va fracassar i amb prou feines va permetre resistir a Sevilla unes hores, ens demostra la mala maror que havia contra les reformes en el sí de l’exèrcit. El general va ser detingut i empresonat, jutjat i condemnat a mort, tot i que se li va commutar la pena per la d’exili i va marxar a Portugal, des d’on –símbol de l’oposició - estaria en contacte amb caps de l’exèrcit i polítics de la dreta. És cert que la historiadora Carolyn O.Boyd (1990) va demostrar que no es volia canviar el règim, sinó el govern, però no hem de relativitzar el cop presentant-lo com un moviment aïllat, desconnectat de la dreta política. Se l’ha disculpat dient que la República va patir més assalts des de l'esquerra, oblidant que la Sanjurjada demostra que les conxorxes van començar des del mateix inici del règim. També cal dir que, encara que en un primer moment el cop va consolidar la república i va reforçar les esquerres, l’aprovació de la Llei de Defensa de la República no era un bon símptoma, ja que demostrava que calia recórrer a mesures d’excepció per protegir-la. La llei considera “agressió a l’estat” massa coses: la desobediència a les lleis o les forces públiques de seguretat, l'apologia del règim monàrquic, la possessió il·lícita d'armes, les vagues salvatges i la coacció laboral, les pujades injustificades de preus, la negligència professionals dels funcionaris públics... Una mesura d’excepció tan dura solament demostra la debilitat del sistema.

Una tercera conseqüència de la Sanjurjada va ser el desencallament de les lleis de difícil aprovació parlamentària, com la reforma agrària i l'estatut d'autonomia de Catalunya que s’havia redactat a Núria. La Generalitat provisional havia convocat via ajuntaments una ponència de 36 membres encarregada de redactar-lo (sense radicals ni lligaires). S’havien tancat en un hotel de la Vall de Núria, d’on va sortir un text (6/1931) que es va plebiscitar el mes següent en el miler d’ajuntaments catalans: 8.349 regidors hi van votar favorablement, 4 en contra i 402 s’hi van abstenir. Després fou votat en referèndum popular, amb prop de 600.000 vots a favor i poc de 3.000 en contra, amb un 38% d’abstenció (similar a les eleccions anteriors). A Espanya hi va haver una dura campanya en contra per pressionar les corts escollides el juny de 1931, però –malgrat les crítiques d’Ortega, Lerroux o Maura- Azaña el va defensar dient: “podríamos decir que en este estado hubiese triunfado en España una política de asimilación, de unificación; podría ser que a alguien le parezca que esto hubiera valido más y que ahora todos los españoles hablasen el mismo idioma, con el mismo acento, y tuviesen la misma creencia, los mismos amores, los mismos signos y el mismo modo de sentir la patria; podrá ser que esto a alquien le parezca mejor; a mi me hubiera parecido un empobrecimiento de la riqueza espiritual de España. Pero el caso es que esto, parezca bueno o malo, no ha ocurrido”. Calia, doncs, abordar el sensible tema de la descentralització de l’estat.

Finalment va ser aprovat per 214 vots favorables, 24 en contra i un centenar d’abstencions. L’avantprojecte de Núria havia estat retallat i aigualit, però quan Azaña el va portar a Barcelona va ser rebut amb entusiasme. L’article primer no feia de Catalunya un estat autònom sinó una “regió autònoma dins de l’estat espanyol, d’acord amb la constitució de la república”. No hi havia sobirania del poble català, sinó un estat espanyol que reconeixia a Catalunya alguns drets d’autogovern. L’article segon declarava el català i el castellà llengües oficials i el dret a escollir un dels dos idiomes en les seves relacions amb l’administració. Aprovat l’estatut la Generalitat va convocar eleccions per crear el Parlament de Catalunya el novembre de 1932: ERC va obtenir 61 escons i la lliga 15 amb una participació del 60%...

SPACAT2021 (10A) – GOVERN PROVISIONAL I PERÍODE CONSTITUENT

 

Del panorama polític que vam descriure solament ens faltava referir-nos als carlins. La monarquia tradicional no semblava responsable de la decadència passada, i això actualitzava les seves desfasades apostes per la insurrecció. Tenia una important presència popular al País Basc i Navarra, i el suport financer i intel·lectual del clergat (que formant els joves facilitava la seva inclusió en una milícia armada, el Requetè, que des de 1907 –sota l’emblema de la Creu de Sant Andreu- organitza pràctiques de tir i desfilades, amb uniformes i banderes.

EL GOVERN PROVISIONAL (ABRIL A JUNY 1931). Sota la presidència de Niceto Alcalá Zamora i amb Miguel Maura de Ministre de Governació (de la  Derecha Liberal Republicana), el govern comptava amb radicals (Alejandro Lerroux i Diego Martínez Barrio), catalanistes (Lluís Nicolau d’Olwer era ministre d’economia), Azaña (Guerra), Marcel·lí Domingo (Instrucció Pública) i tres ministres del PSOE: Largo Caballero, Indalecio Prieto y Fernando de los Ríos, encarregats respectivament de Treball, Hisenda i Justícia. Era una ampla i heterogènia coalició, amb notables discrepàncies ideològiques que farien difícil el treball col·legiat. A més, la poca experiència política (més enllà de la lluita clandestina) no faria fàcil la convivència: eren intel·lectuals carregats de grans principis i projectes però poc experts i sensibles a la deliberació, ja que la seva aversió al parlamentarisme monàrquic els feia homes d’actuació més que de pacte. Potser per això alguns ministres van ser especialment prolífics legislant per decret...

El ministre de Treball, Francisco Largo Caballero (PSOE) va impulsar un allau de decrets que volien evitar insurreccions rurals i preparar la reforma agrària: obligatorietat dels propietaris agrícoles d’oferir feina, Institució de la jornada laboral de 8 h al camp, sou mínim i vacances pagades, jurats mixtes per a arbitrar els sous industrials, prohibició temporal de desnonaments  a arrendataris, incipients assegurances de malaltia...

Pel que fa a Marcel·lí Domingo, es va posar com a objectiu –en tant ministre d’Intsrucció Pública- estendre la cultura a les classes més desfavorides per a potenciar la modernització laica de la societat. El balanç quantitatiu impressiona: 13.000 docents, 13.000 escoles primàries quan solament hi havia 35.000 el 1930... I 31 instituts quan hi havia 80. El balanç qualitatiu inclou novetats pedagògiques: la coeducació, les activitats a l’aire lliure, la irrupció de la música i l’educació física a les escoles, i la prohibició de càstigs físics i humiliants a l‘aula (desterrant la vara del mestre i la coroça amb orelles de burro). L’objectiu era avançar en el projecte d’una escola laica: les reformes volien reforçar la presència i el control, per part de l’estat, d’un sector fins aleshores controlat per l’església.

 

També Azaña, com a ministre de la guerra, va impulsar la reforma de l’exèrcit reduint el nombre d’oficials amb una llei de retirs extraordinaris (que oferia 30 dies a generals i oficials per a passar a la reserva conservant el sou íntegre). Azaña també va centralitzar el Ministeri de la Guerra i l’Estat Major Central, suprimint el Consell de Justícia Militar nascut de la llei de jurisdiccions de 1906... L’administració militar del Marroc va deixar pas a una de civil, l’Alt Comissariat, es va tancar l’Acadèmia Militar de Saragossa el juny de 1931 (principal focus de crítica al règim). Es va fixar l’obligació, abans de graduar un oficial, de cursar un any a la universitat, i es va reduir el servei militar a un any (4 mesos d’instrucció als universitaris). Azaña reduïa la macrocefàlia que patia l’exèrcit, però no el va despolititzar.

EL PERÍODE CONSTITUENT (JUNY A DESEMBRE). De les eleccions convocades per al juny van sortir unes corts constituents que confirmarien el govern i deixaven minúscules representacions als partits de dretes. El PSOE (115 diputats), el Partit Radical (90), els Radicals Socialistes (61), ERC (29), Acció Republicana (26) controlaven la cambra amb aquesta aclaparadora majoria, que deixava amb prou feines 5 diputats a Acció Nacional, 4 als carlins o 2 a la Lliga. Potser per això la Comissió redactora que va treballar aquell segon semestre inspirant-se en Weimar, va negociar el text més democràtic de l’Europa del seu moment. Definia Espanya (article 1) com una “república democràtica de treballadors de tota mena”, separava amb radicalitat església i estat (article 26), fixava el monocameralisme (no hi ha cambra de control) i incloïa el principi d’expropiació: l’article 44 proclamava la “possibilitat de socialitzar la propietat”. Al definir la república com un “estat integral compatible amb l’autonomia” fixava un principi de descentralització administrativa, i incloïa una àmplia declaració de drets i llibertats (religiosa, expressió, reunió, associació, lliure residència, circulació, inviolabilitat de la correspondència i domicili...). Atorgava al president de la República importants poders: podia vetar (excepte si una llei s’havia aprovat amb més dels 2/3 de la cambra), nomenava el govern (amb el vistiplau de les corts) i podia dissoldre la cambra (però solament dos cops). A classe vam comentar la lluita de Clara Campoamor pel sufragi femení, vocació radicalment democràtica que no sempre ha estat considerada així...

Durant la Transició se la recordava com la més radical. La fràgil posada en marxa de la democràcia obligava a buscar lliçons per prevenir ruptures, i –amb aquella espasa de Damocles que era el record de la guerra civil-  Víctor Manuel Arbeloa reconeixia que havia estat la més democràtica i popular, però també la més parcial; per això recomanava moderar pretensions aconfessionals i evitar sectarismes. De seguida havien aparegut, doncs, les dues visions amb què s’ha estudiat el text. Més crític, el conservador Luis Sánchez Agesta definia la Restauració com un sistema “conciliador” si el comparaves amb el turbulent segle XIX: per això la constitució del 1931 li semblava un instrument revolucionari en mans de jacobins. Quan el 1981 es commemorava el cinquantè aniversari es va publicar el clàssic de Niceto Alcalá Zamora pendent dels seus defectes, que la qualificava de “poc representativa de l’estable opinió espanyola” pel seu “anticlericalisme rabiós””.

Durant el govern del PSOE semblava haver triomfat la democràcia: amb l’Estat del Benestar  i les autonomies en marxa i el vistiplau de la CEE, semblava haver-se superat els problemes religiós i territorial. No calien ja tractaments polèmics, i des del dret constitucional es podia fer una visió tècnica, imparcial, despolititzada: per a Bartolomé Clavero la constitució de 1931 simbolitzava la modernització, fins i tot seria un text massa modern per a l’arcaisme espanyol i el context europeu. Valorava que algunes reformes s’anticipaven al 1945 europeu i que era anacrònic comparar-la amb la de 1978. Javier Corcuera la veia dins del context constitucional d’entreguerres: sobirania popular, molts drets, respecte de la pluralitat... i concloïa que “si sucumbió no fue por su debilidad sino por la rotunidad de la agresión (…) su fracaso no fue atribuible a los constituyentes”.

 A l’ombra del PP, però, la constitució de 1931 es va començar a veure com un text radical. L’adveniment de la dreta semblava consolidar una alternança sense ensurts, i Santos Julià semblava orgullós d’ella quan criticava la constitució de 1931 –des d’un present bipartidista- perquè atorgava representació a massa partits i poc centristes, i que això havia provocat la inestabilitat del règim. Joaquín Varela (1996) seguia situant-la en el context europeu, però veia la de 1978 millor tècnicament (TC, autonomies…) i políticament (més consens i més integració). Cal recordar que aquestes visions es produïen en el moment en que l’enfonsament de la URSS privava de referents l’Esquerra, i el triomf del capitalisme permetia la dreta neoliberal posar-se la medalla que menystenia l’obra republicana.

La crisi de 2008 ha canviat radicalment les visions del text de 1931. De l’orgullós bipartidisme s’ha passat a la percepció dels partits com a enginys corruptes, el sistema autonòmic genera desequilibris, irriten els privilegis de l’església catòlica i s’han sacrificat drets socials en mans dels mercats. Per això el debat sobre l’autenticitat (o no) de la constitució de 1978 ens fa buscar referències en la de 1931. Rafael Escudero la veu com molt millor que la de 1978

1931	1978	1931	1978
Depurava responsabilitats	“pacte de l’oblit”	Sobirania popular	Sobirania nacional
Aborda totes les reformes	Línies vermelles	Plenitud al referèndum	Referèndum, figura diluïda
Poder legislatiu fort	Poder executiu fort	Facilita la reforma	Dificulta la reforma

Aquesta visió tan positiva de 1931 va estar contestada, en un llibre commemoratiu dels 25 anys de la constitució de 1978, per la historiadora Carmen Iglesias, de la Reial Acadèmia de la Història: veia en 1931 una ruptura absurda perquè, segons ella, la Restauració avançava ja cap a la democràcia. Lamenta que les corts no reflectien el poder social de la dreta, i es va aprovar amb poc consens perquè tenia el conforme d’una assemblea extremista i confrontada.

No acabo de veure la parcialitat: el text reflectia l’equilibri de forces del parlament, on ningú podia imposar els seus punts de vista; per tant va sortir de consensos, transaccions i negociacions. És cert que l’article 26 es va aprovar amb una abstenció molt alta, però, encara que el president del govern provisional i el ministre de governació van dimitir, Azaña va quedar president i va demanar al congrés la confirmació com a president de la República de Niceto Alcalá Zamora, qui, malgrat haver mostrat certa incomoditat amb el text, va ser escollit amb el 96% de vots favorables de la cambra. També es va decidir allargar el mandat de les corts per desenvolupar les lleis que permetessin desplegar la constitució: quan el Partit Radical va sortir, Azaña el va substituir per ministres d’altres forces polítiques que permetien mantenir la majoria dins la cambra. Potser aquí sí que cal reconèixer un error polític: les corts no es van dissoldre per a eleccions a corts legislatives, la qual cosa hauria reforçat la legitimitat del text. També hauria estat bé sotmetre’l a referèndum, així s’haurien estalviat debats posteriors i denúncies d’il·legitimitat. Però també s’ha de dir que el sistema de reforma era prou obert: un acord de 2/3 parts dels diputats podien fer canvis els primers 4 anys, i després solament calia aprovar canvis per majoria absoluta. Potser volent evitar aquest error, el 1978 es va aprovar la constitució per referèndum i, de seguida, es va dissoldre parlament per fer eleccions legislatives.

SPACAT2021 (9) – LES FORCES POLÍTIQUES EN PRESÈNCIA

Vam deixar tres ministres del Govern Provisional volant cap a Barcelona per encàrrec del president Alcalá Zamora, amb l’objectiu d’encaixar Catalunya dins de la República. La negociació amb Macià va concloure amb un pas enrere (“el sacrifici més gran”, diria ell) i una institució provisional, la Generalitat, que prenia el seu nom dels temps medievals: s’havia desmuntat amb l’adveniment dels Borbons i reprenia ara el seu camí després de l’expulsió de la dinastia. A canvi, el Govern Provisional es comprometia a treballar per tal que la futura constitució republicana encabís les legítimes pretensions d’autogovern dels catalans. ERC a part, quins partits del període que cal conèixer?

PARTITS D’ESQUERRA	PARTITS DE DRETA
Adhesió republicana (definitiva, o com un pas més)	Antagonisme amb el règim/consideració com “mal menor”
Aspiració de transformacions  + o menys intenses	Defensen velles estructures socioeconòmiques
Refús de les velles institucions (església, exèrcit...)	Valoren les velles institucions com a garantia d’ordre
Acceptació de la plurinacionalitat de l’estat	Incòmodes amb qualsevol descentralització de l’estat

 ELS PARTITS D’ESQUERRA. Acción Republicana constituiria el nucli de la coalició republicana del primer bienni; el partit de Manuel Azaña recollia el vot dels intel·lectuals i la classe mitjana urbana, que tenia certa empatia per les urgències obreres i els nacionalismes perifèrics. Després de la seva derrota el 1933 va anar ampliant la base fins a convertir-se en un partit de masses, que es dirà Izquierda Republicana i serà el nucli del Front Popular. Gran part del creixement espectacular experimentat entre aquests dos moments es devia al prestigi d’Azaña després d’haver estat empresonat a Barcelona malgrat no haver estat implicat amb els Fets d’Octubre de 1934. Santos Julià n’ha escrit dues biografies, que destacaven la forja d’un flexible intel·lectual convertit en polític de centre, i –ja començada la guerra- desbordat pels esdeveniments i en declivi personal/emocional.

Si Acció Republicana aportava quadres formats de referència per al govern del primer bienni, la gran organització obrerista que posava els vots i guanyarà les eleccions de juny de 1931 va ser el PSOE. La distribució de les seves “cases del poble” li facilitaven una forta presència electoral a Astúries, Biscaia, Madrid, Castella la Nova i Extremadura. Des de la seva col·laboració amb la dictadura de Primo de Rivera en el seu si s’enfronten vàries faccions: la reformista (encarnada en Julián Besteiro, que renunciava a qualsevol vel·leïtat revolucionària i aspirava a la lenta transformació social), la centrista (que simbolitza Indalecio Prieto, de moderada estratègia social-demòcrata, però creia en la lluita de classes), i una tercera, molt bel·ligerant, explícita en la seva postura antifeixista, que encarnava Largo Caballero. La derrota en les eleccions de 11/1933 i el context internacional radicalitzaran el partit: Luis Araquistaín, estret col·laborador de Largo Caballero al ministeri de Treball, exercia d’ambaixador a Berlín el 1933 i, -estorat testimoni de l’ascens del nazisme aprofitant els mecanismes de la democràcia liberal-, va començar a predicar la necessitat d’una revolució preventiva que pogués aturar el feixisme. Les joventuts socialistes, que rebien preocupades les notícies de la violenta resistència de l’esquerra a l’adveniment de Dolfuss a Àustria (i la terrible repressió que patia), les comparaven amb la submissió patètica amb que l’SPD es plega, amb romàntica tristesa, a la Llei de Poders Especials que Hitler dicta després de l’incendi del Reichtag... els joves estendran la consigna “Abans Viena que Berlín”, mentre es van radicalitzant (encara que Stanley Payne responsabilitza Largo Caballero del procés).

Encara que la CNT no és un partit, constituïa la primera força política a l’est peninsular. La mobilització del seu milió d’afiliats condicionarà resultats electorals, mentre –dins d’ella- el sector revolucionari (la FAI) va copant els llocs de responsabilitat i marginant els que reneguen de la violència (als que, per les trenta signatures d’un manifest sobre el tema) anomenem “trentistes” (com Ángel Pestaña). També hem de recordar la minúscula presència del PCE, i que Catalunya veurà néixer el 1936 el PSUC (d’ortodox comunisme, seguint la col·laboració amb els partits burgesos que preconitza la III Internacional), i el POUM (d’un comunisme llibertari proper a les formulacions trotskistes).

ELS PARTITS DE DRETA. La Lliga Regionalista, que es dirà catalana a partir de 1933, estava en crisi, potser perquè –en temps del pistolerisme- havia guardat al calaix la reivindicació catalanista i ERC la renovava amb més força. Malgrat el seu passat monàrquic, va acceptar la República i defensar l’autonomia; tot i que discrepava en temes de religió o ensenyament. En un estudi clàssic, Isidre Molas afegia que mai va canalitzar aquesta discrepància cap a les conxorxes, tot i que a les eleccions de 2/1936 va participar en un Front d’Ordre que fa difícil encasellar-la com a dreta modèlica civilitzada, una etiqueta atorgada pels politòlegs a UDC, que, encara que solament va aconseguir un escó en les eleccions de 11/1932, havia descobert, com el PNB, valors cristians en la democràcia. Hilari Raguer (1976) distingia aquesta democràcia cristiana per ser aconfessional, parlamentarista, republicana i catalanista; i Joan B Culla (2002) hi veia un catolicisme més sensible que a l’estat, una actitud de compromís social que potser explicaria l’afusellament de Carrasco i Formiguera el 1938.

A més de conèixer Renovación Española, el partit monàrquic on militava José Calvo Sotelo, hem d’atendre a formacions que es van formar durant l’any 1933 per plantar cara la coalició esquerrana que venia governant des de 1931. Falange Espanyola es presentaria en un acte públic al Teatre de la Comèdia de Madrid l’octubre de 1933, però no aconseguiria cap èxit. Ja Stanley Payne, en un estudi clàssic (1961) es preguntava pel fracàs del feixisme a Espanya. El subdesenvolupament econòmic impedia una classe mitjana que li fes suport, i l’estat no havia adoctrinat les masses com per a sembrar cap angoixa nacionalista. Havent estat neutrals a la Gran Guerra, tampoc no hi havia cap moviment de veterans de guerra desclassats que servís d’impulsor, i la tradició catòlica que amarava la societat espanyola impedia el desenvolupament d’una ideologia secularitzada, vitalista i darwiniana. Quedar-se fora del poder polític, però, ha permès que el contradictori programa presentat per José Antonio Primo de Rivera quedés envoltat d’idealisme i entorn de la seva figura s’hagi construït un aura mític d’intel·lectual original, de tercera via.

El minse resultat també qüestionava la visió marxista del feixisme com a instrument de defensa del model de producció capitalista en un context de crisi d’hegemonia. Per això els historiadors debaten si va haver feixisme fora de Falange España. En la línia culturalista que veu en el feixisme una cultura política general, capaç d’adaptar-se a diferents especificitats locals o experiències socials, Ferran Gallego va suggerir que totes les dretes es van anar radicalitzant i que va ser això el que va permetre unir-les en un projecte contra-revolucionari comú el juliol de 1936. El debat sobre si el feixisme era una imitació instrumental de mètodes i símbols per part dels partits de dretes, o si era l’ingredient polític i cultural dominant en les dretes radicalitzades presenta alguns problemes, com els xocs de Falange amb les altres dretes sota el franquisme, o el fet que –ampliant tant el concepte feixisme- al final es banalitza i perd sentit. Va contaminar el feixisme, doncs, la CEDA, la gran coalició conservadora de la II República?

Recentment tornat de Nüremberg, José María Gil Robles protagonitzava un míting a El Escorial (15-10-1933) on deia que “Es necesario ir a la reconquista de España (…) dejar la patria depurada de masones judaizantes (…) para ello se imponen sacrificios. ¡Qué importa si nos cuesta derramar sangre (…) la democracia no es para nosotros un fin, sino un medio para ir a la conquista del estado nuevo”. Com que altres forces polítiques europees confessionals es van feixistitzar –la Ustacha croata, la Legió de l’Arcàngel San Miquel romanesa, o el Cristus Rex való- s’ha qualificat la CEDA d’autoritària i possibilista: vol dir que feia servir els mecanismes que oferia la legalitat per a corregir l’accident històric que els semblava la república. El problema és que el 1931 Gil Robles parlava ben diferent: “entendemos que el proyecto constitucional tal como viene redactado es un proyecto de persecución religiosa y, por consiguiente, nosotros en estas condiciones no podemos aceptarlo. Afirmamos que, dentro de la legalidad, sin violencias, sin apelaciones a la fuerza, sin guerras que nuestra doctrina nos prohíbe, declararemos hostilidad al proyecto”. En aquest segon text Manuel Álvarez Tardío nega qualsevol feixistització: veu una actitud legalista respecte al règim republicà (la CEDA defensaria les institucions republicanes malgrat no creure-hi), veu que no van aprofitar la derrota esquerrana d’octubre de 1934 per a redefinir el règim, que solament van suspendre (i no suprimir) l’estatut d’autonomia de Catalunya, i que el mateix Gil Robles es presentaria en les seves memòries (1968) com un líder moderat. Recorden que el seu ministre d’agricultura, Manuel Jiménez Fernández, va rebre crítiques de “bolxevic blanc” per no aturar la reforma agrària d’arrel. Són prou arguments per negar la feixistització de la CEDA?

Eduardo González Calleja (2010) creu que no; veu evolucionar el gir autoritari de les dretes espanyoles entre els dos discursos, i hi distingeix dues fases: una primera de radicalització –durant la que s’adopten estructures disciplinades i jerarquitzades, discursos catastrofistes, excloents i rupturistes, i mobilitzacions agressives, i s’incorpora al seu ideari el nacionalisme extrem, l’estat totalitari, la filosofia anti-materialista, l’antiliberalisme i l’anticomunisme sense que cap d’aquests ingredients ideològics predominin en cap dels casos- i una segona fase de feixistització, en la que un procés de paramilitarització dóna com  a resultat un “partit-milícia”. Aquest pas solament el va fer la Falange, però la cultura feixista havia entrat a totes. Encara que la tàctica fos legalista i la violència no passés de retòrica, l’objectiu de Gil Robles era el mateix (fundar un estat corporatiu). Si no observem aquesta paramilitarizació és perquè les dretes van repartir-se la feina: els alfonsins preparen el cop a Itàlia, el carlisme es prepara militarment, Falange violenta el carrer i la CEDA té per funció guanyar les eleccions fent-se la moderada. Per a demostrar-ho pren expressions dels discursos de Gil Robles que normalitzen la violència (“disputar la calle”, “acabar con los socialistas”, “aniquilar al adversario”...) o semblen programar un assalt a l’estat per desmuntar-lo en tres fases: “ejercer el poder desde fuera, después desde dentro, y por último ejercer TODO el poder”. Aquest historiador insisteix en que quan la CEDA desapareix gran part de les seves joventuts es van integrar a Falange...

SPACAT2021 (8) – “RETORN AL TORN” I ADVENIMENT REPUBLICÀ

L’intent de “retorn al torn” no semblava pas fàcil: la suspensió de la normalitat constitucional el 1923 havia desprestigiat la monarquia i rovellat les xarxes de cacis, la societat espanyola havia canviat molt durant els anys vint, i els intel·lectuals trobaven un públic crític: Unamuno protagonitzava una apoteòsica rebuda a Salamanca, i Ortega publicava en el diari “El Sol” un article –“El error Belenguer”- en el que parafrasejava Cató acabant-lo amb un “Delenda est monarchia”. Davant la dificultat de reconstruir la Restauració, el sistema polític tampoc no va estar fi: per una banda, no havia líders polítics valuosos capaços de reorganitzar els vells partits; per altra, la “dictablanda” semblava incompetent per a restablir la “normalitat constitucional”, i això va accelerar la descomposició del sistema dinàstic. L’oposició va començar a coordinar-se amb la signatura del Pacte de Sant Sebastià (17-8-1930): hi van participar Lerroux, Azaña, Marcel·lí Domingo, Manuel Carrasco i Formiguera, representant diferents partits republicans, Jaume Aiguader per Estat Català, i a títol personal el socialista Indalecio Prieto. No es va aixecar cap acta de la reunió però sabem que, a més de coordinar-se contra la monarquia, van acordar que buscarien l’encaix de Catalunya en la república per la que lluitaven. Més tard s’afegirien al comitè revolucionari afegiria, a les personalitats assistents a Sant Sebastià, a Niceto Alcalá-Zamora, Miguel Maura, Lluís Nicolau d’Olwer, Fernando de los Ríos (PSOE) y Largo Caballero (UGT). Van programar una vaga general que no es va arribar a proclamar, i el pronunciament militar que havia d’acompanyar-la es va precipitar: la revolta a Jaca va acabar amb els dos capitans insurrectes –Fermín Galán i Angel Garcia Hernández- afusellats. 

Després de la dimissió de Berenguer, el rei va nomenar nou president del consell de ministres l’Almirall Aznar, qui va convocar les eleccions municipals per al 12 d’abril de 1931. Encara avui ens resulta difícil conèixer sencers els resultats en vots, però podem conèixer els regidors i alcaldes escollits: van ser nomenats 40.324 regidors de partits monàrquics, però 36.282 de partits republicans (a més de 3.310 d’ERC, 1.014 de la Lliga, 267 del PNB i 67 comunistes). Si allò hagués estat un referèndum hauria guanyat per ben poc la monarquia, però el que va passar és que els partits monàrquics (liberals, conservadors, agraris, tradicionalistes...) van obtenir més regidors, però a les capitals de província van guanyar els republicans per amples majories: els monàrquics solament van aconseguir 10 alcaldies, i 40 van estar de partits republicans. El resultat és igual d’aclaparador si es comparen els regidors obtinguts en les ciutats de més de 100.000 habitants, i això va ser llegit com una gran victòria moral dels partits republicans. A les 6 del matí del dia 14 d’abril, el flamant nou alcalde socialista d’un poblet basc, Eibar, va proclamar la república, i les proclamacions es van anar succeint arreu amb entusiasme, mentre la gent es llençava al carrer per celebrar-les. Aquella festa popular convertiria el resultat electoral en la sentència de la Restauració.

 I a Barcelona què va passar? Macià havia tornat de l’exili el febrer de 1931 envoltat de certa mística, gràcies a la seva trajectòria personal, d’una honestedat i integrat absolutes. La seva figura estilitzada i venerable (ja li deien “l’avi”) va ser la peça carismàtica més important de la campanya electoral: Ventura Gassol el comparava amb Gandhi, qui s’enfrontava ja als britànics. En una “conferència de les esquerres catalanes” celebrada a Sants poques setmanes abans de l’inici de la campanya electoral, diferents forces polítiques havien constituït una gran coalició, ERC, que incloïa en el seu programa l’exercici del dret a l’autodeterminació com a mecanisme per a establir un règim confederal a Espanya. Això va permetre que Estat Català, el partit de Macià, arribés a acords amb altres petites forces polítiques republicanes, com el Partit Republicà Català en el que destacava un prestigiós advocat dels temps del pistolerisme, amic de Francesc Layret i Salvador Seguí: Lluís Companys. Ni ells mateixos esperaven l’aclaparador èxit del 12 d’abril...

L’Almirall Aznar va declarar a la premsa que el país s’havia “acostado monárquico y despertado republicano”, frase que -en comptes de destacar el nombre de regidors monàrquics- atorgava al resultat cert caràcter plebiscitari… el consell de ministres, desbordat, va començar a negociar la sortida del rei amb el Comitè Revolucionari nascut a Sant Sebastià l’any anterior. A Barcelona tot es va precipitar: Companys –encoratjat per l’ambient al carrer i nerviós per l’espera, potser anticipant-se als companys independentistes- proclamà la REPÚBLICA (a seques) des del balcó de l’Ajuntament (13:40 h). Macià acudí enfadat per acusar-lo de deslleial i, tot seguit, va travessar la plaça per proclamar des de la diputació provincial (a les 14:05 h) la “República Catalana” com a “estat integrant de la Federació Ibèrica. A Madrid, en saber-ho, el president del del nou Govern Provisional que acabava de prendre possessió va enviar urgentment tres ministres a parlar amb Macià. Al vespre el rei marxava cap a Cartagena per sortir del país acomiadant-se dient que: “Hallaría medios sobrados para mantener mis regias prerrogativas, en eficaz  forcejeo con quienes las combaten. Pero resueltamente, quiero apartarme de cuanto sea lanzar a un compatriota contra otro en fratricida guerra civil. No renuncio a ninguno de mis derechos, porque más que míos son depósito acumulado por la Historia”. Suspenia l’exercici de la monarquia provisionalment, i començava la Segona República. Com ha estat tractada la República pels historiadors?

Un dels dos tòpics historiogràfics que dificulten l’estudi de la Segona República és el “paradigma del fracàs”: seria la tendència –que van iniciar els seus contemporanis més crítics, com Josep Pla- a presentar-la com un caos, con un símptoma de la crisi política de llarga durada que venia patint Espanya. A aquesta teoria la pseudociència impulsada per Ricardo de La Cierva a l’ombra del franquisme tecnocràtic s’hi va sumar perquè justificava la dictadura, però també perquè quadrava amb les visions historiogràfiques reaccionàries que –nostàlgiques de l’imperi en permanent croada- percebien pejorativament els segles XVIII i XIX, quan, presumptament, il·lustració i liberalisme havien obert el camí a la decadència i la inestabilitat. La República seria la lògica continuació d’aquest quadre de desgràcies, solament aturat pel cop de puny sobre la taula que representaria el cop de 1936. Aquesta visió culpabilitzava la República de la guerra, va justificar alguns silencis durant la Transició, i encara es manifesta en el llibre de Manuel Álvarez Tardío i Fernando del Rey, “El laberinto republicano. La democràcia espanyola y sus  enemigos” (2012),  on s’evita lamentar la pèrdua de la República en tant hauria estat una “democràcia de baixa qualitat” sotmesa a la violència política que –de la mà de feixistes i comunistes- feia de la República un escenari de brutalització i intransigència.

L’altra paradigma historiogràfic amb que s’ha mirat la república ha estat el “paradigma de la frustració”. Els vençuts, traumatitzats per l’experiència de la guerra, se la van mirar com un fracàs personal i col·lectiu, i, embrancats en un agre debat d’acusacions mútues sobre les responsabilitats de la derrota, van llegar aquesta visió als hispanistes anglosaxons que –amb ulls liberals, però conservadors- volien explicar la guerra civil espanyola –que havia impactat amb dramatisme en les seves opinions públiques- buscant-ne l’explicació en la República. Aquesta mirada, també condicionada per la guerra civil posterior, buscava explicacions menys moralistes partint del context: valorava les dificultats a que va haver d’enfrontar-se el règim (l’ascens del feixisme, l’impacte de la crisi econòmica, les notícies de Rússia, la consegüent por de la dreta...). És una visió molt més científica que l’anterior, ja que busca explicacions més complexes i profundes, però també està xopa de determinisme. En els Col·loquis de Pau, Tuñón de Lara veia en la República l’accés dels quadres reformistes als centres de decisió política (que no al veritable poder) i la reacció del bloc dominant per a evitar qualsevol canvi: el paradigma de la frustració defineix la República, amb una tristesa patètica, com el “laboratori imperfecte de les reformes modernitzadores” que el cop d’estat de 1936 va aturar.

És cert que la República va atrevir-se a abordar tots els problemes estructurals que patia el país: el desigual repartiment de la terra, la tradicional ingerència militar en política, la difícil separació d’església i estat, l’encaix dels nacionalismes perifèrics. En un article inclòs en el llibre ¿Es España diferente?, coordinat per Nigel Thowson, Edward Malefakis deia que “fue un régimen admirable, superior a sus contemporáneos, que sin duda sobresale dentro de la desafortunada historia espanyola” i fa una relació exhaustiva de les seves virtuts, des del sufragi femení als estatuts d’autonomia: “hubo una preocupación mucho mayor que ningún otro régimen político contemporáneo por elevar el nivel cultural del pueblo (...) Fue más sensible a las necesidades de reforma social que ninguna de las nuevas repúblicas, incluida la de Weimar”. Alhora, però, el veterà historiador ens prevenia evitar el que anomenava la “republicolatria”, l’adoració a un mite historiogràfic, recordant que el seu principal problema va ser la seva major virtut: la seva extraordinària ambició, la seva “determinación a transformar de forma inmediata buena parte de los aspectos fundamentales de la vida española. Abordaron más tareas de las que ni siquiera el más poderoso y eficiente de los regímenes políticos podría haber llevado a cabo por medios parlamentarios y pacíficos. Al abordar de forma simultánea casi todos los problemas, la república suscitó expectativas que luego no pudo satisfacer, aumentando así de forma innecesaria las filas de sus desafectos”.

 Sobre la presumpta malaptesa o radicalitat dels polítics republicans, Stanley Payne (“La primera democràcia espanyola: la Segunda República”, 1995) deia que va fracassar “por una dirección incompetente,  por la torpeza de unos políticos cuya retórica sectaria y cuya intransigencia carente de tacto provocó una polarización exagerada”. Santos Julià preferia veure-hi polítics nous, amb experiència en la lluita clandestina, però no en el govern. En molts casos, intel·lectuals carregats de grans principis i projectes, però poc especialistes en deliberar: veien en la discussió política una caduca xerrameca monàrquica perquè eren crítics amb el vell parlamentarisme, i per això començaran legislant per decret. Vigilem, doncs, la interpretació de la República com un “pla inclinat” cap a la guerra que –des de les memòries que Gil Robles va titular “No fue possible la paz”- se’ns ha repetit ignorant que, sense cop d’estat, no hi hauria hagut guerra i que cap violència política pot quedar justificada per la naturalesa presumptament incompetent d’un sistema polític.