SPACAT2021 (9) – LES FORCES POLÍTIQUES EN PRESÈNCIA

Vam deixar tres ministres del Govern Provisional volant cap a Barcelona per encàrrec del president Alcalá Zamora, amb l’objectiu d’encaixar Catalunya dins de la República. La negociació amb Macià va concloure amb un pas enrere (“el sacrifici més gran”, diria ell) i una institució provisional, la Generalitat, que prenia el seu nom dels temps medievals: s’havia desmuntat amb l’adveniment dels Borbons i reprenia ara el seu camí després de l’expulsió de la dinastia. A canvi, el Govern Provisional es comprometia a treballar per tal que la futura constitució republicana encabís les legítimes pretensions d’autogovern dels catalans. ERC a part, quins partits del període que cal conèixer?

PARTITS D’ESQUERRA	PARTITS DE DRETA
Adhesió republicana (definitiva, o com un pas més)	Antagonisme amb el règim/consideració com “mal menor”
Aspiració de transformacions  + o menys intenses	Defensen velles estructures socioeconòmiques
Refús de les velles institucions (església, exèrcit...)	Valoren les velles institucions com a garantia d’ordre
Acceptació de la plurinacionalitat de l’estat	Incòmodes amb qualsevol descentralització de l’estat

 ELS PARTITS D’ESQUERRA. Acción Republicana constituiria el nucli de la coalició republicana del primer bienni; el partit de Manuel Azaña recollia el vot dels intel·lectuals i la classe mitjana urbana, que tenia certa empatia per les urgències obreres i els nacionalismes perifèrics. Després de la seva derrota el 1933 va anar ampliant la base fins a convertir-se en un partit de masses, que es dirà Izquierda Republicana i serà el nucli del Front Popular. Gran part del creixement espectacular experimentat entre aquests dos moments es devia al prestigi d’Azaña després d’haver estat empresonat a Barcelona malgrat no haver estat implicat amb els Fets d’Octubre de 1934. Santos Julià n’ha escrit dues biografies, que destacaven la forja d’un flexible intel·lectual convertit en polític de centre, i –ja començada la guerra- desbordat pels esdeveniments i en declivi personal/emocional.

Si Acció Republicana aportava quadres formats de referència per al govern del primer bienni, la gran organització obrerista que posava els vots i guanyarà les eleccions de juny de 1931 va ser el PSOE. La distribució de les seves “cases del poble” li facilitaven una forta presència electoral a Astúries, Biscaia, Madrid, Castella la Nova i Extremadura. Des de la seva col·laboració amb la dictadura de Primo de Rivera en el seu si s’enfronten vàries faccions: la reformista (encarnada en Julián Besteiro, que renunciava a qualsevol vel·leïtat revolucionària i aspirava a la lenta transformació social), la centrista (que simbolitza Indalecio Prieto, de moderada estratègia social-demòcrata, però creia en la lluita de classes), i una tercera, molt bel·ligerant, explícita en la seva postura antifeixista, que encarnava Largo Caballero. La derrota en les eleccions de 11/1933 i el context internacional radicalitzaran el partit: Luis Araquistaín, estret col·laborador de Largo Caballero al ministeri de Treball, exercia d’ambaixador a Berlín el 1933 i, -estorat testimoni de l’ascens del nazisme aprofitant els mecanismes de la democràcia liberal-, va començar a predicar la necessitat d’una revolució preventiva que pogués aturar el feixisme. Les joventuts socialistes, que rebien preocupades les notícies de la violenta resistència de l’esquerra a l’adveniment de Dolfuss a Àustria (i la terrible repressió que patia), les comparaven amb la submissió patètica amb que l’SPD es plega, amb romàntica tristesa, a la Llei de Poders Especials que Hitler dicta després de l’incendi del Reichtag... els joves estendran la consigna “Abans Viena que Berlín”, mentre es van radicalitzant (encara que Stanley Payne responsabilitza Largo Caballero del procés).

Encara que la CNT no és un partit, constituïa la primera força política a l’est peninsular. La mobilització del seu milió d’afiliats condicionarà resultats electorals, mentre –dins d’ella- el sector revolucionari (la FAI) va copant els llocs de responsabilitat i marginant els que reneguen de la violència (als que, per les trenta signatures d’un manifest sobre el tema) anomenem “trentistes” (com Ángel Pestaña). També hem de recordar la minúscula presència del PCE, i que Catalunya veurà néixer el 1936 el PSUC (d’ortodox comunisme, seguint la col·laboració amb els partits burgesos que preconitza la III Internacional), i el POUM (d’un comunisme llibertari proper a les formulacions trotskistes).

ELS PARTITS DE DRETA. La Lliga Regionalista, que es dirà catalana a partir de 1933, estava en crisi, potser perquè –en temps del pistolerisme- havia guardat al calaix la reivindicació catalanista i ERC la renovava amb més força. Malgrat el seu passat monàrquic, va acceptar la República i defensar l’autonomia; tot i que discrepava en temes de religió o ensenyament. En un estudi clàssic, Isidre Molas afegia que mai va canalitzar aquesta discrepància cap a les conxorxes, tot i que a les eleccions de 2/1936 va participar en un Front d’Ordre que fa difícil encasellar-la com a dreta modèlica civilitzada, una etiqueta atorgada pels politòlegs a UDC, que, encara que solament va aconseguir un escó en les eleccions de 11/1932, havia descobert, com el PNB, valors cristians en la democràcia. Hilari Raguer (1976) distingia aquesta democràcia cristiana per ser aconfessional, parlamentarista, republicana i catalanista; i Joan B Culla (2002) hi veia un catolicisme més sensible que a l’estat, una actitud de compromís social que potser explicaria l’afusellament de Carrasco i Formiguera el 1938.

A més de conèixer Renovación Española, el partit monàrquic on militava José Calvo Sotelo, hem d’atendre a formacions que es van formar durant l’any 1933 per plantar cara la coalició esquerrana que venia governant des de 1931. Falange Espanyola es presentaria en un acte públic al Teatre de la Comèdia de Madrid l’octubre de 1933, però no aconseguiria cap èxit. Ja Stanley Payne, en un estudi clàssic (1961) es preguntava pel fracàs del feixisme a Espanya. El subdesenvolupament econòmic impedia una classe mitjana que li fes suport, i l’estat no havia adoctrinat les masses com per a sembrar cap angoixa nacionalista. Havent estat neutrals a la Gran Guerra, tampoc no hi havia cap moviment de veterans de guerra desclassats que servís d’impulsor, i la tradició catòlica que amarava la societat espanyola impedia el desenvolupament d’una ideologia secularitzada, vitalista i darwiniana. Quedar-se fora del poder polític, però, ha permès que el contradictori programa presentat per José Antonio Primo de Rivera quedés envoltat d’idealisme i entorn de la seva figura s’hagi construït un aura mític d’intel·lectual original, de tercera via.

El minse resultat també qüestionava la visió marxista del feixisme com a instrument de defensa del model de producció capitalista en un context de crisi d’hegemonia. Per això els historiadors debaten si va haver feixisme fora de Falange España. En la línia culturalista que veu en el feixisme una cultura política general, capaç d’adaptar-se a diferents especificitats locals o experiències socials, Ferran Gallego va suggerir que totes les dretes es van anar radicalitzant i que va ser això el que va permetre unir-les en un projecte contra-revolucionari comú el juliol de 1936. El debat sobre si el feixisme era una imitació instrumental de mètodes i símbols per part dels partits de dretes, o si era l’ingredient polític i cultural dominant en les dretes radicalitzades presenta alguns problemes, com els xocs de Falange amb les altres dretes sota el franquisme, o el fet que –ampliant tant el concepte feixisme- al final es banalitza i perd sentit. Va contaminar el feixisme, doncs, la CEDA, la gran coalició conservadora de la II República?

Recentment tornat de Nüremberg, José María Gil Robles protagonitzava un míting a El Escorial (15-10-1933) on deia que “Es necesario ir a la reconquista de España (…) dejar la patria depurada de masones judaizantes (…) para ello se imponen sacrificios. ¡Qué importa si nos cuesta derramar sangre (…) la democracia no es para nosotros un fin, sino un medio para ir a la conquista del estado nuevo”. Com que altres forces polítiques europees confessionals es van feixistitzar –la Ustacha croata, la Legió de l’Arcàngel San Miquel romanesa, o el Cristus Rex való- s’ha qualificat la CEDA d’autoritària i possibilista: vol dir que feia servir els mecanismes que oferia la legalitat per a corregir l’accident històric que els semblava la república. El problema és que el 1931 Gil Robles parlava ben diferent: “entendemos que el proyecto constitucional tal como viene redactado es un proyecto de persecución religiosa y, por consiguiente, nosotros en estas condiciones no podemos aceptarlo. Afirmamos que, dentro de la legalidad, sin violencias, sin apelaciones a la fuerza, sin guerras que nuestra doctrina nos prohíbe, declararemos hostilidad al proyecto”. En aquest segon text Manuel Álvarez Tardío nega qualsevol feixistització: veu una actitud legalista respecte al règim republicà (la CEDA defensaria les institucions republicanes malgrat no creure-hi), veu que no van aprofitar la derrota esquerrana d’octubre de 1934 per a redefinir el règim, que solament van suspendre (i no suprimir) l’estatut d’autonomia de Catalunya, i que el mateix Gil Robles es presentaria en les seves memòries (1968) com un líder moderat. Recorden que el seu ministre d’agricultura, Manuel Jiménez Fernández, va rebre crítiques de “bolxevic blanc” per no aturar la reforma agrària d’arrel. Són prou arguments per negar la feixistització de la CEDA?

Eduardo González Calleja (2010) creu que no; veu evolucionar el gir autoritari de les dretes espanyoles entre els dos discursos, i hi distingeix dues fases: una primera de radicalització –durant la que s’adopten estructures disciplinades i jerarquitzades, discursos catastrofistes, excloents i rupturistes, i mobilitzacions agressives, i s’incorpora al seu ideari el nacionalisme extrem, l’estat totalitari, la filosofia anti-materialista, l’antiliberalisme i l’anticomunisme sense que cap d’aquests ingredients ideològics predominin en cap dels casos- i una segona fase de feixistització, en la que un procés de paramilitarització dóna com  a resultat un “partit-milícia”. Aquest pas solament el va fer la Falange, però la cultura feixista havia entrat a totes. Encara que la tàctica fos legalista i la violència no passés de retòrica, l’objectiu de Gil Robles era el mateix (fundar un estat corporatiu). Si no observem aquesta paramilitarizació és perquè les dretes van repartir-se la feina: els alfonsins preparen el cop a Itàlia, el carlisme es prepara militarment, Falange violenta el carrer i la CEDA té per funció guanyar les eleccions fent-se la moderada. Per a demostrar-ho pren expressions dels discursos de Gil Robles que normalitzen la violència (“disputar la calle”, “acabar con los socialistas”, “aniquilar al adversario”...) o semblen programar un assalt a l’estat per desmuntar-lo en tres fases: “ejercer el poder desde fuera, después desde dentro, y por último ejercer TODO el poder”. Aquest historiador insisteix en que quan la CEDA desapareix gran part de les seves joventuts es van integrar a Falange...