Qui havia preparat el retorn dels Borbons? Primer de tot, l’Europa
legitimista. La correspondència de la reina Isabel conservada a la Reial
Acadèmia de la Història mostra una dinàmica activitat. El príncep viatja a
Munich, Ginebra, Viena (on visita l’Exposició Universal el 1873) i Roma. Allà
es produeix l’adveniment de Lleó XIII (1878) que, en una nova encíclica (Cum
Multa, 1883) adverteix que l’església no hauria d’implicar-se directament en la
política mitjançant un partit i hauria de romandre per sobre de les opcions
partidistes. Passa així del refús a la col·laboració perquè –a canvi de la no
bel·ligerància- Cànovas ofereix protecció a la tasca pastoral i
propagandística. Cal pensar que l’església catòlica té molts fronts oberts: el
Savoia que han unificat Itàlia, les lleis laïcistes de la III República
Francesa, el Kulturkampf de Bismarck... Cánovas també envia el príncep de
viatge per Alemanya, on visita les fàbriques Krupp. Un segon suport de la
Restauració havien estat els sectors monàrquics més conservadors, concretament
el cercle del Duc de Montpensier, que aconseguirà (ja que no el tron) que la
seva filla Maria de las Mercedes es casi amb el rei. Però els principals
suports socials de la Restauració van ser els cercles empresarials
proteccionistes, sobre tots els que estan lligats al “lobby dels esclaus”. Què
els desagradava del Sexenni? El sufragi universal (que els impedeix el control
de les institucions), el lliurecanvisme (que deixava de protegir els seus
negocis davant la competència estrangera), i l’abolició de l’esclavatge (que
baixaria la rendibilitat de les colònies).
El perfil d’Antonio López, qui havia allotjat el príncep la seva primera
nit a la ciutat al seu Palau (Moja) de la Rambla, és, en aquest sentit,
paradigmàtic. El 1871 presenta a la Llotja el Círculo Hispano-Ultramarino, del
que és vicepresident, i el ja ancià Joan Güell president. I el 1873 presideix
la Liga Nacional de Barcelona per treballar contra l’abolició a Puerto Rico.
Com a premi pel seu paper en el retorn dels Borbons se l’ennobliria: el 1879
seria nomenat Marquès de Comillas, i el 1881 Grande de España. En plena “segona
revolució industrial” (i per tant de concentració empresarial), les empreses de
López giraven totes a l’entorn dels interessos colonials: la Compayia
Transatlàntica Espanyola, la Companyia de Tabacs de Filipines o el Banc Hispano
Colonial en son bons exemples. El monument que recentment ha retirat
l’ajuntament havia estat erigit el 1884, un any després de la seva mort, per
subscripció popular, en un terreny regalat per l’ajuntament per inaugurar la
plaça que duria el seu nom davant de les oficines del seu Banco Hispano
Colonial (la destruirien els anarquistes el 1936, però el 1941 seria recreada
per Frederic Marès).
Els orígens d’aquesta riquesa, però, eren tèrbols. Havia marxat a Cuba en
precari el 1831, i allà s’havia enriquit amb l’esclavatge. Havia tornat el 1856
i obtingut el servei de correus amb les Antilles el 1861. A aquest passat
tenebrós es referiria el seu cunyat, Francisco Bru, autor del llibre 'La
verdadera vida de Antonio López y López'. El germà d’Isabel Bru va publicar
aquest llibre dos anys després de la mort de López, lamentant-se de no haver
pogut impedir que s’aixequés l’estàtua. De passats esclavistes a les Antilles
com el de López prové la denominació d’indianos. Ja havíem vist arribar un bon
grapat d’aquests aventurers i negociants quan la pèrdua de les colònies
americanes havia permès repatriar els capital que haurien permès impulsar la
revolució industrial. Aquests “indianos” tornen carregats de fortunes i es
construeixen mansions amb palmeres al jardí i decoracions referencials. Han
abandonat la llengua materna, parlen castellà i tornen casats amb una mulata,
sovint vells i esgotats. Potser no eren personatges simpàtics, per molt que
Amadeu Vives en faci apologia a L’emigrant (1893), però els que tornen joves aporten,
idees, experiències i projectes (com Miquel Biada, que ha vist a Cuba el primer
ferrocarril de l’estat). Les seves ganes d’ostentar arriben a la paròdia quan
un dels personatges de “La febre d’or”, la novel·la de Narcís Oller que tan bé
retrata l’ambient especulatiu dels primers anys de la Restauració, li demana a
un arquitecte: “En la fachada no quiero que escatime nada: poner esculturas,
baldosas de Valencia, oro, plata, colores bonitos. Hágame una casa suntuosa,
que regocije, que distraiga, que se vea de lejos”.
A més de recordar la fèrria defensa que aquests personatges feien de les
polítiques proteccionistes, cal afegir que a més del mercat espanyol (“Espanya
és una Amèrica amb menor risc”) estan estretament vinculats als mercats
colonials. Oriol Junqueras (“Els catalans i Cuba”) hi veia aplicar el “comerç
triangular”: sortien vins cap al Riu de la Plata, on es tornava a omplir els
vaixells de “tasajo” per a aliment dels esclaus de les plantacions antillanes,
i allà s’omplia de sucre (o tabac o cafè) cap a Europa. Els estrets vincles amb
les colònies expliquen el compromís del govern a defensar les colònies “hasta
el último hombre y la última pesseta”.
L’altra gran nissaga d’aquest capitalisme tan especial són els Güell. En la
seva història sembla inspirar-se l’historiador Gary McDonog a “Las buenas
familias de Barcelona: historia social del poder en la era industrial” (1989)
quan teoritza sobre una suposada “llei de les tres generacions”: hi distingeix
un “avi fundador”, d’origen humil i rural, que construirà la riquesa familiar.
El cas de Joan Güell i Ferrer (1800-1872), l’indiano enriquit a les colònies al
que vam veure tornar carregat de diners i invertir en els primers projectes
industrials de la ciutat. El vam veure aixecar el Vapor Vell a Sants (1835) i
comprar una llotja al Liceu.
La segona figura important d’aquesta “teoria de les tres generacions” seria
el “pare fill”. Seria Eusebi Güell, soci fundador de la Caixa d’Estalvis i Mont
de Pietat de Barcelona, i de la colònia Güell (on Gaudí li construeix la cripta
Güell). Es casaria el 1871 amb Isabel López Bru (la filla del Marquès de
Comillas) i emparentaria així amb les grans multinacionals i el “lobby dels
esclaus”. El 1884 títols i propietats passen a Claudio López Bru: en morir
sense descendència, López beneficiarà els seus nebots Güell.
Aquest matrimoni demostraria certa tendència endogàmica en aquesta alta
burgesia, que tindria per objectiu l’acumulació de capital. Així, per exemple,
Joan Güell es va casar successivament amb dues filles d’un comerciant italià.
Argullol i Serra (“Biografía del excelentísimo señor don Juan Güell y Ferrer”,
1880) ho justificava dient que: “Repugnábale el matrimonio como medio de
acrecentar caudales, si bien no creía impedimento el que la mujer escogida para
esposa, a sus cualidades personales reuniese la de poseer algunos bienes de
fortuna”. Aquesta visió dinàstica de la gestió dels negocis també mostra la
moral econòmica que intuïm en les crítiques que Santiago Rusiñol suggereix en
“L’auca del senyor Esteve”, quan el patriarca agonitzant retreu al nét, que vol
ser escultor i li ha fet veure el “sacrifici” que feia estant-se fent números a
l’escriptori de l’oficina, que qui ha fet el sacrifici ha estat ell: “adon’at
sempre i a tothora que havies tingut un pare que no havia sigut res en el món
pera que tu poguessis ser; que havia anat fent diners pera que tu’ls poguessis
tenir, i que si mai fas una obra bona, en aquet camí quo vols emprendre, sense
mi no l'hauries feta”. El Ramonet seria,
molt probablement, per a Gary McDonogh, el tercer nivell de la “llei de les
tres generacions”: els “fills néts” serien els que “com que no han viscut les
lluites, s’han tornat dèbils a causa dels beus que els seus progenitors els
ofereixen, i no comprenen el seu valor”. Els hereus d’Eusebi, com Joan Antoni
Güell i López (1874-1955) acumularà els títols de Comte de Güell i Marquès de
Comillas.
Quan l’economista Francesc Cabana ha teoritzat sobre aquestes famílies hi
ha trobat moltes característiques comunes. Per començar la difícil
capitalització: en aquest període final del segle abandonen la fórmula jurídica
de la societat en comandita (que amaga darrera la cua “& Cia” el munt
d’inversos que han hagut d’ajuntar per a recollir el capital fundacional) i
despleguen grans Societats Anònimes (que cotitzen a borsa, i fins aleshores
havien estat difícils d’assumir perquè són més complexes d’administrar: la seva
constitució havia de sortir al BOE, s’havia de justificar el seu interès
públic, la llei obligava a tal transparència que calia publicar documentació
oficial i els tràmits estaven centralitzats a Madrid). Són molt poques
famílies: els 18 membres de la primera junta directiva del Banc de Barcelona
(1845) van participar en la constitució d’una vintena de SA. Un exemple: Manuel
Girona participa en 10...
No hay comentarios:
Publicar un comentario