Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

sábado, 15 de febrero de 2020

SPACAT16 - LES BASES SOCIALS DE LA RESTAURACIÓ (1)



Qui havia preparat el retorn dels Borbons? Primer de tot, l’Europa legitimista. La correspondència de la reina Isabel conservada a la Reial Acadèmia de la Història mostra una dinàmica activitat. El príncep viatja a Munich, Ginebra, Viena (on visita l’Exposició Universal el 1873) i Roma. Allà es produeix l’adveniment de Lleó XIII (1878) que, en una nova encíclica (Cum Multa, 1883) adverteix que l’església no hauria d’implicar-se directament en la política mitjançant un partit i hauria de romandre per sobre de les opcions partidistes. Passa així del refús a la col·laboració perquè –a canvi de la no bel·ligerància- Cànovas ofereix protecció a la tasca pastoral i propagandística. Cal pensar que l’església catòlica té molts fronts oberts: el Savoia que han unificat Itàlia, les lleis laïcistes de la III República Francesa, el Kulturkampf de Bismarck... Cánovas també envia el príncep de viatge per Alemanya, on visita les fàbriques Krupp. Un segon suport de la Restauració havien estat els sectors monàrquics més conservadors, concretament el cercle del Duc de Montpensier, que aconseguirà (ja que no el tron) que la seva filla Maria de las Mercedes es casi amb el rei. Però els principals suports socials de la Restauració van ser els cercles empresarials proteccionistes, sobre tots els que estan lligats al “lobby dels esclaus”. Què els desagradava del Sexenni? El sufragi universal (que els impedeix el control de les institucions), el lliurecanvisme (que deixava de protegir els seus negocis davant la competència estrangera), i l’abolició de l’esclavatge (que baixaria la rendibilitat de les colònies).


El perfil d’Antonio López, qui havia allotjat el príncep la seva primera nit a la ciutat al seu Palau (Moja) de la Rambla, és, en aquest sentit, paradigmàtic. El 1871 presenta a la Llotja el Círculo Hispano-Ultramarino, del que és vicepresident, i el ja ancià Joan Güell president. I el 1873 presideix la Liga Nacional de Barcelona per treballar contra l’abolició a Puerto Rico. Com a premi pel seu paper en el retorn dels Borbons se l’ennobliria: el 1879 seria nomenat Marquès de Comillas, i el 1881 Grande de España. En plena “segona revolució industrial” (i per tant de concentració empresarial), les empreses de López giraven totes a l’entorn dels interessos colonials: la Compayia Transatlàntica Espanyola, la Companyia de Tabacs de Filipines o el Banc Hispano Colonial en son bons exemples. El monument que recentment ha retirat l’ajuntament havia estat erigit el 1884, un any després de la seva mort, per subscripció popular, en un terreny regalat per l’ajuntament per inaugurar la plaça que duria el seu nom davant de les oficines del seu Banco Hispano Colonial (la destruirien els anarquistes el 1936, però el 1941 seria recreada per Frederic Marès).

Els orígens d’aquesta riquesa, però, eren tèrbols. Havia marxat a Cuba en precari el 1831, i allà s’havia enriquit amb l’esclavatge. Havia tornat el 1856 i obtingut el servei de correus amb les Antilles el 1861. A aquest passat tenebrós es referiria el seu cunyat, Francisco Bru, autor del llibre 'La verdadera vida de Antonio López y López'. El germà d’Isabel Bru va publicar aquest llibre dos anys després de la mort de López, lamentant-se de no haver pogut impedir que s’aixequés l’estàtua. De passats esclavistes a les Antilles com el de López prové la denominació d’indianos. Ja havíem vist arribar un bon grapat d’aquests aventurers i negociants quan la pèrdua de les colònies americanes havia permès repatriar els capital que haurien permès impulsar la revolució industrial. Aquests “indianos” tornen carregats de fortunes i es construeixen mansions amb palmeres al jardí i decoracions referencials. Han abandonat la llengua materna, parlen castellà i tornen casats amb una mulata, sovint vells i esgotats. Potser no eren personatges simpàtics, per molt que Amadeu Vives en faci apologia a L’emigrant (1893), però els que tornen joves aporten, idees, experiències i projectes (com Miquel Biada, que ha vist a Cuba el primer ferrocarril de l’estat). Les seves ganes d’ostentar arriben a la paròdia quan un dels personatges de “La febre d’or”, la novel·la de Narcís Oller que tan bé retrata l’ambient especulatiu dels primers anys de la Restauració, li demana a un arquitecte: “En la fachada no quiero que escatime nada: poner esculturas, baldosas de Valencia, oro, plata, colores bonitos. Hágame una casa suntuosa, que regocije, que distraiga, que se vea de lejos”.


A més de recordar la fèrria defensa que aquests personatges feien de les polítiques proteccionistes, cal afegir que a més del mercat espanyol (“Espanya és una Amèrica amb menor risc”) estan estretament vinculats als mercats colonials. Oriol Junqueras (“Els catalans i Cuba”) hi veia aplicar el “comerç triangular”: sortien vins cap al Riu de la Plata, on es tornava a omplir els vaixells de “tasajo” per a aliment dels esclaus de les plantacions antillanes, i allà s’omplia de sucre (o tabac o cafè) cap a Europa. Els estrets vincles amb les colònies expliquen el compromís del govern a defensar les colònies “hasta el último hombre y la última pesseta”.

L’altra gran nissaga d’aquest capitalisme tan especial són els Güell. En la seva història sembla inspirar-se l’historiador Gary McDonog a “Las buenas familias de Barcelona: historia social del poder en la era industrial” (1989) quan teoritza sobre una suposada “llei de les tres generacions”: hi distingeix un “avi fundador”, d’origen humil i rural, que construirà la riquesa familiar. El cas de Joan Güell i Ferrer (1800-1872), l’indiano enriquit a les colònies al que vam veure tornar carregat de diners i invertir en els primers projectes industrials de la ciutat. El vam veure aixecar el Vapor Vell a Sants (1835) i comprar una llotja al Liceu.

La segona figura important d’aquesta “teoria de les tres generacions” seria el “pare fill”. Seria Eusebi Güell, soci fundador de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, i de la colònia Güell (on Gaudí li construeix la cripta Güell). Es casaria el 1871 amb Isabel López Bru (la filla del Marquès de Comillas) i emparentaria així amb les grans multinacionals i el “lobby dels esclaus”. El 1884 títols i propietats passen a Claudio López Bru: en morir sense descendència, López beneficiarà els seus nebots Güell.

Aquest matrimoni demostraria certa tendència endogàmica en aquesta alta burgesia, que tindria per objectiu l’acumulació de capital. Així, per exemple, Joan Güell es va casar successivament amb dues filles d’un comerciant italià. Argullol i Serra (“Biografía del excelentísimo señor don Juan Güell y Ferrer”, 1880) ho justificava dient que: “Repugnábale el matrimonio como medio de acrecentar caudales, si bien no creía impedimento el que la mujer escogida para esposa, a sus cualidades personales reuniese la de poseer algunos bienes de fortuna”. Aquesta visió dinàstica de la gestió dels negocis també mostra la moral econòmica que intuïm en les crítiques que Santiago Rusiñol suggereix en “L’auca del senyor Esteve”, quan el patriarca agonitzant retreu al nét, que vol ser escultor i li ha fet veure el “sacrifici” que feia estant-se fent números a l’escriptori de l’oficina, que qui ha fet el sacrifici ha estat ell: “adon’at sempre i a tothora que havies tingut un pare que no havia sigut res en el món pera que tu poguessis ser; que havia anat fent diners pera que tu’ls poguessis tenir, i que si mai fas una obra bona, en aquet camí quo vols emprendre, sense mi no l'hauries feta”.  El Ramonet seria, molt probablement, per a Gary McDonogh, el tercer nivell de la “llei de les tres generacions”: els “fills néts” serien els que “com que no han viscut les lluites, s’han tornat dèbils a causa dels beus que els seus progenitors els ofereixen, i no comprenen el seu valor”. Els hereus d’Eusebi, com Joan Antoni Güell i López (1874-1955) acumularà els títols de Comte de Güell i Marquès de Comillas.

Quan l’economista Francesc Cabana ha teoritzat sobre aquestes famílies hi ha trobat moltes característiques comunes. Per començar la difícil capitalització: en aquest període final del segle abandonen la fórmula jurídica de la societat en comandita (que amaga darrera la cua “& Cia” el munt d’inversos que han hagut d’ajuntar per a recollir el capital fundacional) i despleguen grans Societats Anònimes (que cotitzen a borsa, i fins aleshores havien estat difícils d’assumir perquè són més complexes d’administrar: la seva constitució havia de sortir al BOE, s’havia de justificar el seu interès públic, la llei obligava a tal transparència que calia publicar documentació oficial i els tràmits estaven centralitzats a Madrid). Són molt poques famílies: els 18 membres de la primera junta directiva del Banc de Barcelona (1845) van participar en la constitució d’una vintena de SA. Un exemple: Manuel Girona participa en 10...

No hay comentarios: