Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

martes, 4 de febrero de 2020

SPACAT15 - EL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ






El retorn dels Borbons inaugurava un nou període de la història d’Espanya que anomenem la Restauració, que ocupa un llarga cronologia entre dues repúbliques, i inclou tres regnats: durant el d’Alfons XII (1875-1885) es posen les bases del sistema, durant la regència de Maria Cristina d’Habsburg (1885-1902) el sistema es consolida i funciona, i durant el d’Alfons XIII (1902-1931) entra en crisi i s’enfonsa. No solament es restaura la monarquia borbònica, també la moderació política (posant fi a l’experimentació democratitzadora del Sexenni) i una economia basada en l’explotació de les colònies. L’operació d’entronitzar Alfons XII no havia estat fàcil: quan la nit del 9 de gener de 1875 dormia per primer cop a Barcelona, al Palau Moja del prestigiós empresari Antonio López, es materialitzava tota una campanya de màrketing polític. Però el carisma alfonsí no havia estat l’única eina per a aconseguir la restauració: de seguida es posaven en marxa mecanismes per tancar els conflictes oberts (la guerra carlina, la de Cuba, i les revoltes cantonalistes).

Ja vam veure agonitzar la resistència carlina el 1876. Les dissensions i desercions (com la del vell general Cabrera), el fet que la lluita contrarevolucionària no semblava tan peremptòria (un cop acabat el Sexenni) i l’habilitat negociadora de Cánovas (a cavall entre el suborn i les promeses) van facilitar la retirada del pretenent Carles VII. El final de la tercera carlinada va permetre culminar la centralització administrativa derogant els furs: des d’aquell moment les tres províncies basques contribuirien al servei militar nacional, però mantindrien certa autonomia fiscal mitjançant el concert econòmic pel qual les diputacions provincials recaptaven els impostos i decidien quina destinació els assignaven a canvi d’una quota, “el cupo”, fixada mitjançant negociació periòdica amb el govern central. Aquest sistema estarà en vigor fins el 1937, quan va quedar reduït a la província d’Àlaba, i es posaria en marxa de nou el 1981. Deixem Carles VII –un personatge incòmode per als veïns francesos - combatent del costat dels russos contra els otomans, nomenant el seu representant a Espanya a Cándido Nocedal, i instal·lant-se finalment al Palau Loredan a Venècia.

EL REI-SOLDAT. La Comissió redactora dirigida per Alonso Martínez va parir una constitució a la que vam qualificar de molt eclèctica, i que es basava en el principi (conservador) de la sobirania compartida (entre el rei i el parlament). El rei és la institució més important del sistema: al seu poder de convocar i dissoldre les cambres, i de sancionar o vetar lleis, cal afegir la de nomenar i cessar el govern. El cap de l’estat assumeix també un paper rector de l’exèrcit que pretén subvertir la tradicional ingerència dels militars en la vida política del país que s’havia convertit en habitual durant el segle XIX. En certa manera acompleix el paper que abans havien complert els “espadones”, però per evitar els continus pronunciaments queda convertit en cap de l’exèrcit i del cos d’oficials, de tal manera que rebel·lar-se és violar el jurament militar i la cadena de comandament. La instituïda direcció del poder polític per part del seu vèrtex, però, fa pensar que –més que superar la ingerència- s’ha produït un pacte tàcit entre militars i poder civil pel qual cap dels dos es ficaria en l’àrea del poder reservada a l’altre. Convertit el seu cap en la font de promocions, medalles, ascensos i destinacions, l’exèrcit romandria hipertrofiat i monàrquic, però no del tot satisfet: sense alleugerir escalafons ni eliminar càrrecs inútils, aquell gegant adormit era difícil d’abastir i pagar. Que mai va ser tutelat pel poder civil sembla demostrar-ho que els ministres de la guerra i la marina sempre van ser militars, i les continues declaracions de l’estat de setge o suspensions de garanties constitucionals i altres militaritzacions de l’ordre públic que es van produir durant la Restauració fan pensar en una mai reconeguda tasca tutelar que queda dissimulada per les competències civils del “rei soldat”.

La segona característica del sistema polític de la Restauració és el TORN PACÍFIC, pactat entre dos partits. Davant la inestabilitat política que havia caracteritzat el segle, Cánovas aconsegueix substituir la percepció de la política com una guerra contra l’adversari per una percepció de la política com a negociació. Seguint l’exemple britànic, valora l’alternança com un signe de civilització ja reconeguda i dirigeix un partit “liberal conservador” (àlies conservador) disposat a acceptar la tasca de govern d’un adversari, el partit “liberal fusionista” (àlies liberal) que dirigirà Práxedes Mateo Sagasta, i que queda associat al torn des de 1881. Aquesta preocupació de Cánovas del Castillo per evitar que, com havia passat al segle XIX, cada partit actués com una facció consagrada a apropiar-se del poder i negar-li tota entrada a l’adversari, queda ben reflectida en un famós discurs pronunciat a les corts el 1887: “Lo que hace falta (…) a la nación española (…) no son violencias, no son represiones, no son cadalsos, no son destierros, que desde el año ocho los hemos tenido en una dolorísima abundancia (…) lo que nos hace falta es el respeto a la ley (…) base indispensable del orden en todas las naciones civilizadas"... Aquesta consciència d’un passat tumultuós devia influir en la seva consciència de la necessitat urgent del respecte per l’adversari polític, i per això, enmig de la incertesa que representava l’agonia del rei, la imminent constitució de la regència i el naixement del nadó que la reina esperava, va reunir-se amb Práxedes Mateo Sagasta en una reunió discreta que coneixem com el PACTE D’EL PARDO. Allà es devia acordar l’alternança, el respecte per la tasca política del contrari i l’exclusió mútua dels extrems (en el convenciment que l’esgotament polític del contrari permetria tots dos el retorn posterior al poder).



La tasca de govern del partit conservador, que controlarà el govern durant gairebé tot el regnat d’Alfons XII, queda representada per la llei electoral de 1878 que deroga el sufragi universal del Sexenni, i la llei d’impremta (1879) que imposa una “autorització governativa” prèvia a qualsevol publicació, i exigeix “respectar les institucions”. El seu conservadorisme presumptament tolerant va haver de fer concessions al sector més reaccionari del partit, els antics moderats que haurien preferit que la Restauració es produís entorn de la constitució de 1845, la reina Isabel II i el catolicisme com a única religió possible. Una d’aquestes concessions va ser el decret (Marquès de) Orovio contra la llibertat de càtedra, que va permetre expulsar de les seves càtedres alguns intel·lectuals que havien tingut responsabilitats polítiques durant el Sexenni. Molts d’ells van ajuntar-se per organitzar una institució acadèmica nova, molt propera a les noves pedagogies: es tracta de la Institución Libre de Enseñanza (1876). Tot i que el seu primer rector va ser Laureà Figuerola, el seu principal impulsor va ser Francisco Giner de los Ríos. Per això, després d’una primera promoció en la que van destacar Costa o Clarín, parlem dels “fills de Giner” (referint-nos a la promoció de la que formaren part Julián Besteiro o els germans Machado), i els seus “nets” (Juan Ramón, Ortega, Américo Castro, Gregorio Marañón, María Moliner, María Zambrano...). Les col·laboracions d’importants intel·lectuals europeus en el seu butlletí, o les conferències que molts d’ells van venir a pronunciar, explica la contribució d’aquesta institució a la «EDAD DE PLATA», un període d’esplendor de les lletres espanyoles (però també de les arts i les ciències) que quedaria escombrada per la guerra civil.

Pel que fa la tasca dels liberals va ser especialment profitosa la tasca de Sagasta durant el període 1885-1890. Es va aprovar la llei de procediment administratiu (1889), el Codi Civil (1889), la llei de judicis per jurats (1888) i la llei d’associacions (1887), que en certa manera facilitaria l’esclat de la societat civil al regular l’activitat legal d’entitats de tota mena. Finalment, una nova llei de sufragi (1890) instauraria el sufragi universal masculí. No hi havia cap por al sufragi, perquè els dos partits del torn tenien la situació ben controlada. 

UN FUNCIONAMENT BÀSICAMENT CORRUPTE. Quan un partit pujava al poder el conserva el temps precís: acabada la tasca, el president presenta la dimissió. Aleshores, el rei crida el cap de l’altre partit perquè formi un altre govern. Un cop preparat es convoquen eleccions per escollir diputats a corts. El Ministre de Governació, el “Gran Elector”, del partit entrant, divideix el país en circumscripcions electorals i decideix cadascun d’aquests resultats per tal que la comptabilització general acabi amb el resultat prefixat. Coneixem aquest procés com l’ENCASELLAT. Un cop acabat, el president del govern tanca les corts i convocava eleccions, guanyant-les sistemàticament amb 230-240 escons d’un congrés de 400 diputats. Deixava 100 per a l’oposició; i la resta per a les minories.

Com aconseguia el resultat que volia? Es posava en marxa tot un sistema de falsejament de la voluntat popular a través dels cacics de cadascuna de les circumscripcions, que solament s’entén si es pensa que el 63% dels homes eren analfabets i les dones no tenien dret al vot. Com s’ho feia el cacic? De vegades podia falsejar el cens electoral, però també es produïa el vot massiu de soldats (tot i que legalment no podien fer-ho). Tota mena de TUPINADES van ser possibles: trobem apuntats com a participants en l’elecció a persones que havien traspassat anys enrere, urnes canviades, suborns a canvi de vots (o de feina), o tota mena d’intimidacions: les “partides de la porra” que no deixaven votar als que no eren partidaris de la seva opció política. Hi van haver detencions temporals perquè alguns irreductibles no poguessin votar, urnes plenes ja en començar la jornada electoral, presidents fugats amb les actes per poder invalidar resultats adversos, actes esmenades de manera grollera o col·legis en què es van presentar a votar més persones de les que hi havia censades...

EL DIVORCI ENTRE L’ESPANYA REAL I L’ESPANYA OFICIAL. Aquesta crítica del sistema, realitzada per José Ortega y Gasset en una conferència pronunciada a l’Ateneu de Madrid sota el títol de “La vieja y la nueva política” (1914), intentava superar el falsejament sistemàtic del sistema electoral reclamant-li a l’Espanya Oficial l’autenticitat necessària per a saber què pensava l’Espanya Real, a la que també demanava esperit cívic i participació. Ho feia perquè la tradicional manipulació electoral havia allunyat la ciutadania de la política, a la que mirava amb indiferència, menyspreu o desconfiança. Ortega y Gasset presentava una proposta de Lliga d’Educació Política dient que “la intervención vigorosa y consciente en la política nacional es un deber de todos, no un derecho que quede adscrito a los ciudadanos que no sirven para otra cosa, que no colaboran en otras formas al aumento moral y material de España, a los llamados ‘políticos’. La España oficial consiste, pues, en una especie de partidos fantasmas que defienden los fantasmas de unas ideas y que, apoyados por las sombras de unos periódicos, hacen marchar unos Ministerios de alucinación”. Està, doncs, criticant a l’Espanya Oficial l’autenticitat necessària perquè s’hi pugui confiar, i a l’Espanya Real, quan diu que la intervenció ha de ser un deure, està demanant esperit cívic (participació).


Com ha presentat la historiografia un règim així? Els seus protagonistes el comparen amb l’anarquia anterior: és monarquia, ordre, jerarquia, religió, autoritat i estabilitat, a diferència del Sexenni, que representava conflicte, desordre, anticlericalisme, caos social i inestabilitat política. La Generació del 98 va respondre subscrivint el “paradigma costià”: “Politicastros infames parasitando a un pueblo atrasado y decadente, a una masa anémica e incivilizada, con un régimen corrupto”. I ambdós visions, la del equilibri en positiu, i la corrupció liberal en negatiu, seran recollides pel franquisme per acceptar el període com un mal menor.

En termes marxistes, l’historiador Manuel Tuñón de Lara va descriure el sistema com a instrument d’un bloc de poder oligàrquic de terratinents i financers per a controlar els sistema polític i evitar tot canvi. Aquesta situació, juntament amb la debilitat de la burgesia modernitzadora i la divisió del moviment obrer, havien impossibilitat la democratització. És una visió materialista del règim, segons la qual la “classe dominant” reuneix domini econòmic i supremacia política. És també una visió especialment preocupada pels defectes de la representativitat, però capaç de valorar la tasca de pacificació nacional i integració de l’adversari polític. És lògic: la tasca investigadora d’aquesta generació historiogràfica es produeix en plena Transició, per això –encara que la lectura socioeconòmica pot ser crítica- es valora positivament la Restauració com una obra d’enginyeria política per evitar la potencial guerra civil.

Pel que fa al caciquisme, Gerald Brenan ja presentava els cacics com a opressors (1942), i l’òptica marxista veia en ell una forma d’explotació de classe imposada per l’oligarquia terratinent per a controlar l’estat excloent als industrials, que el criticaran. Amb una actitud liberal desproveïda d’ideologia i  presumptament científica, la sociologia electoral dels anys setanta traurà càrrega emocional al tema recomanant “analitzar-lo, no jutjar-lo”: així va ser com l’entenien com un mecanisme per organitzar la desmobilització política i aconseguir un funcionament estable i pacífic del règim liberal. Aquesta interpretació amable i funcional posava èmfasi en l’intercanvi de favors de favors privats per serveis públics, i disculpava com una fase de desenvolupament de l’estat necessari en aquells temps d’analfabetisme i incomprensió del sistema, que també s’hauria produït en altres estats del sud d’Europa amb el mateix problema. Així, per exemple, José Varela Ortega el definiria (1977) com un consens polítics que s’alimentava de la indiferència / apatia social, per tant no era una imposició violenta. I Joaquín Romero Maura (1975) veia com els cacics reforçaven o augmentaven la seva posició dominant en una localitat oferint favors discriminats que generaven agraïment, lleialtat o obligació. El cacic quedava convertit en una espècie de traductor dels interessos mutus entre una massa analfabeta i un estat liberal. Era un mitjancer entre marginat i benefactor, entre comunitat local necessitat i estat que dispensa serveis. Res de coacció o violència, ben al contrari, el caciquisme seria sinònim de negociació, de cessió, d’acords.

I Cánovas del Castillo? Què ha escrit la historiografia del polític que va posar en marxa la Restauració? No tots han abraçat el paradigma “bismarckià” que ha atorgat la dreta espanyola al personatge, tal i com critica José Antonio Piqueras a “Cánovas y la derecha espanyola”. Aquest historiador prefereix fixar-se en la seva obstinació a impedir qualsevol cessió a Cuba, que es negava a la mediació americana i liderava el partit conservador de forma autoritària. Ja els regeneracionistes li criticaran que –davant del drama social- solament oferís com a resposta la repressió, tal i com demostren els Processos de Montjuïc, o l’execució de José Rizal a les Filipines, per a qui Pi i Margall li va demanar un indult que no es va concedir. També deien d’ell que havia estat “el creador d’un artificiosa mentida”, en adonar-se de la falsedat d’un règim que darrera l’aparença liberal amagava un complex sistema de corrupteles electorals per a que res no canviés. En un amarg to de denúncia, Piqueras li retreu que “el defensor de la família com a pilar social es va aficionar tant a ella que va acabar tenint-ne dues”. Seguint aquesta visió, José Ortega y Gasset lamentaria, en una famosa conferència pronunciada en l’Ateneu de Madrid el 1914 sota el títol “La vieja y la nueva política” que “en realitat la Restauració fou un panorama de fantasmes i Cánoves el gran empresari de la fantasmagoria”.

El franquisme no se’l miraria massa diferent: salvava el règim en tant havia allunyat Espanya del republicanisme i la democràcia (“un Bismarck”), però no li agradava que Cánovas acceptés la llibertat de cultes, el torn, les eleccions. Dins “Una Historia de España contada con sencillez”, José María Peman li perdonava perquè havia estat “un fill del seu segle”, un liberal materialista aliè als valors místics i transcendentals de la nació, la religió i la lluita espiritual que el franquisme volia representar. Solament en els cercles monàrquics se’l recordava amb simpatia: quan Juan Ignacio Luca de Tena estrena “Donde vas Alfonso XII” li fa dir que “la monarquia (...) portarà una pau sense represàlies”. Gregorio Marañón havia iniciat una tímida recuperació quan, durant la fam de la postguerra, recordava que “ha sido preciso el gran dolor de estos días para que nos diéramos cuenta del bien perdido” (Ensayos liberales, 1946) i Ferran Soldevila escrivia una “Historia de España” per al financer catòlic Félix Millet i Maristany, president del Banco Popular (1945-56), que li atorgava consideració per haver portat estabilitat, pacificació, alternança… en tant condicions que havien permès florir la Renaixença! També Vicens Vives li valorarà que evità alhora la revolució i la reacció. I aquest context arribarà fins a la biografia escrita per José Luis Comellas (1965), que inicia la seva reivindicació com a “fundador d’un règim”.

Amb l’arribada del PP al poder s’inicia l’apologia: la dreta volia commemorar el centenari de la seva mort amb la creació d’una Comissió que va impulsar tota mena d’actes per a recordar-lo com “artífex” d’un “fecund període de llibertat i concòrdia”. El seu president, Francisco Álvarez Cascos, iniciava les commemoracions definint-lo com el “rellevant estadista” al que solament retreia que “no va estar a l’alçada en política exterior”, justificant així les ínfules amb què el seu govern alineava Espanya amb els Estats Units (i que culminaria en la participació en la guerra del Golf anys després). El president José María Aznar escrivia (ABC, 8-8-1998) que “la seva veu ens il·lumina” al crear un “sistema eficient”: ell mateix escriuria un pròleg a les obres completes de Cánovas que duia per títol “Nuestra deuda con Cánovas”, al qui assignava la “renacionalització d’Espanya” (que ell deia voler continuar).

No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...