Vam deixar Prat de la Riba desplegant amb enginy i tenacitat les competències de la Mancomunitat de Catalunya, que, encara que no eren superiors a les d’altres diputacions generals, actuaven per primer cop sobre tot el territori català. Enginyers, bibliotecàries, filòlegs, meteoròlegs, infermeres o arqueòlegs que encarnaven el projecte representen l’arribada al poder d’una nova generació xopa de valors noucentistes. En certa manera, la mort de Maragall el 1911 havia simbolitzat el final del modernisme, i, poc abans, el 1906, l’inici de la publicació del Glossari d’Eugeni d’Ors a la premsa (i “La nacionalitat catalana”, de Prat de la Riba) ja consagraven el relleu generacional que vivia el catalanisme. Enrere queden la fascinació per l’edat mitjana, la imaginació, la mística, els edificis de formes retorçades, la consagració de la natura i del geni individual pròpies del modernisme; el noucentisme representa la nova aposta, respectivament, pel món clàssic, l’academicisme normatiu, la raó, la línia recta i l’equilibri constructiu, la civilització i el poble entès com a col·lectiu. Les musses bohèmies i delicades, desconsolades, que havia esculpit Josep Llimona deixaven ara pas a les “Ben Plantades” virtuoses i solemnes que ens llegaria Josep Clarà. A les formes retorçades de les façanes modernistes succeïen els edificis simètrics, equilibrats i mesurats propis del noucentisme. I en aquest context s’entén l’aposta de la Mancomunitat per crear “estructures d’estat”. En la institució, el traspàs de Prat de la Riba com a president deixaria pas a Puig i Cadafalch (1917). Tocaria, doncs, fer balanç de la figura de Prat de la Riba; i a tal efecte és molt útil el llibre de Giovanni Cattini.
PRAT COM A REACCIONARI. Els intents d’apropiació de Maragall per les elits del franquisme (1960)
també afectarien el cinquantenari de la mort de Prat el 1967. Les elits
presumptament aperturistes del franquisme volien integrar els “regionalismes”
en la pervivència del règim fent servir l’argument que Espanya era “una, pero diversa”. En aquest context presentarien Prat com un reaccionari que caldria
celebrar perquè les seves aspiracions reformistes constituïen una crítica de
l’estat liberal corrupte que el franquisme també denigrava quan preferia
emmirallar-se en altres moments històrics. En aquesta visió crítica coincidiria
Jordi Solé Tura quan creava el referent marxista que identificava nacionalisme
i burgesia, subtitulant el seu llibre “la síntesis de Prat de la Riba” (1967).
Encara que hi trobava regeneracionisme positivista en el seu pensament, també
hi veia una visió de la societat com a suma de col·lectius, en definitiva
corporativista, que també el feia atractiu per a sectors que definien el règim franquista com una “democràcia orgànica”. Solé Tura també hi veia nostàlgia per la
tradició rural davant la modernitat urbana, i és que aquella Catalunya feudal
de senyors i pagesos ja l’havia reivindicat Prat en la seva apologia de les
colònies, típic exemple del paternalisme amb què volia tractar el problema
social.
PRAT COM A PRAGMÀTIC DINAMITZADOR. L’adveniment de la Generalitat autonòmica el 1980 va permetre començar a
veure-hi en Prat de la Riba el pragmàtic dinamitzador del fet nacional. Quan un
jove Ferran Mascarell carregava a L’Avenç
contra Prat en el 75è aniversari de “La
nacionalitat catalana” (1906), Jordi Pujol responia prologant el llibre d’Enric
Jardí: eren temps en què el
neoliberalisme menystenia les ideologies i Pujol es presentava com una espècie
de tecnòcrata ideològicament eclèctic, fent així de Prat l’antecedent
il·lustre. Prat havia supeditat els interessos de partit als de la nació, per a
ell la política no era doctrina, sinó eficàcia, i per això havia acostat a
treballar amb la Mancomunitat persones de diferents procedències ideològiques.
En diferents llibres, Cassasses, Ucelay i Termes, en parlaven com si fos el
pragmàtic dinamitzador de xarxes culturals, i Agustí Colomines (Les Bases de Manresa i els orígens del
catalanisme, 1992) el definia com a l’essència del catalanisme que volia
reformar/modernitzar l’estat espanyol, fent servir l’autonomia com un
mecanisme de modernització. Prat es convertiria així en un pas cap al model que l’estat de les
autonomies havia fet realitat, i ho havia fet (com figurava que feia Pujol)
mitjançant un ideal democràtic, doctrinalment nacionalista però políticament
regionalista. Quan Òmnium proposava (1985) celebrar el centenari de les Bases
de Manresa, Pujol inaugurava els actes reclamant “avançar en l’autogovern” en
un moment en que els pobles “poden adquirir la seva plenitud, no solament a
l’Europa de l’Est, sinó també aquí”. Prat de la Riba hauria estat un pas
endavant en aquest sentit.
PRAT COM A REFORMADOR D’ESPANYA (SERVEIX
PER DENUNCIAR ACORDS AMB MADRID). El 1995 CiU guanyava
les eleccions sense majoria absoluta i l’any següent el PP d’Aznar necessitava
el seu suport. Les polèmiques sobre la Llei de Normalització Lingüìstica del
primer, i el “plan de Mejora de la Enseñanza de las Humanidades” del segon van
desfermar un terrible debat que feia trontollar la relació entre tots dos
governs. Sectors de l’esquerra que van voler denunciar el pacte dels
convergents amb el PP, i sectors espanyolistes incòmodes amb el “gir català”
d’Aznar, van incloure en el seu argumentari la vella visió del catalanisme com
a moviment conservador. Va ser en aquest context que Joan Lluís Marfany va
publicar “La cultura del catalanisme”
(1995). Aquest estudiós del modernisme literari, preocupat per l’origen del
nacionalisme català, negava que tingués arrels populars i, abraçant l’invent de
la tradició que havia predicat Hobsbawn, descrivia l’ascens del catalanisme a cop
d’excursionisme, cant coral i wagnerianisme.
L’acord entre convergents i PP suggeria que ambdós comptaven amb el suport de la petita burgesia de professionals liberals; desmentir la visió interclassista que s’havia donat del catalanisme històric i encasellar el catalanisme com un moviment burgès servia, doncs, per desqualificar els acords Pujol-Aznar com un pacte d’elits per al seu propi benefici. I, efectivament, Marfany veia els principals suports del catalanisme històric en la petita burgesia de professionals liberals: per això havia estat un moviment ideològicament moderat, antipolític (perquè criticava el torn), difusament antiliberal, amb un imaginari catòlic, paternalista pel que fa a les polítiques socials. La cultura del catalanisme incloïa també una visió pejorativa d’Espanya (davant del presumpte dinamisme català), una visió orgànica de la nació i una comprensió medievalitzant de la història.
Solament el diari ELMUNDO en va parlar bé: Ainaud de Lasarte li responia (Avui, 13-8-1995) que havia simplificat un fenomen interclassista i Borja de Riquer (Avui, 7-12-1995) que havia exclòs els republicans del sexenni i la restauració (el sector democràtic, laic, progressista i popular del catalanisme). L’autor responia (El triangle, 2/1996) que es volia diferenciar dels historiadors que “estudiaven la història de Catalunya com un acte de fe nacionalista” i, quan ELPAIS l’asseia amb Pere Anguera (que reivindicava les arrels republicanes del catalanisme amb motiu de la publicació d’”El català al s. XIX”), Marfany menystenia el paper de les classes popular custodiant la llengua, fent de la recuperació per part de la burgesia vuitcentista professional emergent l’essència de la Renaixença. El debat va continuar a la revista L’Avenç i s’anava empantanant quan Jordi Casasses (Afers, X, 1995) desqualificava el llibre dient que solament ressuscitava els vells improperis lerrouxistes de 1900. En el volum VIII de la Història dels Països Catalans que dirigia, ell mateix s’encarregava del capítol dedicat a la Mancomunitat: reconeixia que podia sorprendre el contrast en el tarannà conservador dels protagonistes i el sentit modern de la tasca de govern, però tancava el tema identificant el noucentisme com l’instrument amb que la nova generació de catalanistes havia superat el vell nacionalisme. Aquell any Albert Balcells i Ainaud publicaven l’obra completa de Prat mentre el primer –en una voluminosa història de la Mancomunitat- definia el seu resultat com un “estat regional” (1996). La visió d’una modernització de Catalunya a cop de carreteres, telèfons, escoles i biblioteques populars semblava triomfar també a Madrid quan Vicente Cacho Viu –el gran especialista en la Ilustración Libre de Enseñanza- publicava el 1998 “El nacionalismo catalán como factor de modernización” (1998). Així l’aliança del PP amb Pujol quedava justificada.
PRAT, INSPIRADOR DEL FEIXISME? LA DESQUALIFICACIÓ DEL CATALANISME COINCIDEIX AMB LA MAJORIA ABSOLUTA DEL PP. El mateix Vicente Cacho havia publicat, però, una “Revisión de Eugenio d’Ors” que definia el referent de la intel·lectualitat catalana del noucentisme com si del primer feixista espanyol es tractés: els seus anys al París de la Belle Epoque, deia, li van permetre conèixer l’extrema dreta francesa (George Sorel, Charles Maurras…) a la que l’historiador Zeev Sternhell venia considerant l’origen del feixisme. Cassassas va respondre recordant la seva ruptura amb Prat, afirmant que les idees de d’Ors mai havien estat hegemòniques en el nacionalisme català: es volia preservar Prat, per a qui Andreu Alfaro va dissenyar (1996) l’escultura que es va instal·lar en la plaça que, des de 1979, porta el seu nom.
Encara que la visió del reformador de l’estat espanyol en clau autonomista seguia en peu en Josep Termes (La història del catalanisme fins el 1923, 2000), l’adveniment del Tripartit (2003) va coincidir amb una nova crítica de Prat. Enrique Ucelay-Da Cal va publicar El imperialismo catalán; Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España. Denunciava “una veritat oculta”: l’aportació del catalanisme al nacionalisme espanyol i al falangisme per la via de les propostes imperialistes, que, segons Ucelay-Da Cal, havien estat ignorades per un tabú col·lectiu nascut del clima antifranquista i de l’aplicació de les visions sobre l’alliberament nacional que durant la Guerra Freda havien vingut del Tercer Món. Ambdós haurien contribuït a blanquejar el catalanisme, venia a dir. Es més: s’havia callat que Cambo havia finançat Franco, que D’Ors van rebre content el franquisme, i que Prat va proposar l’imperialisme (una metàfora de l’hegemonia cultural dins de l’estat amb que la dreta catalana volia contribuir a refundar Espanya sobre noves bases plurinacionals (idea que adaptarien alguns joves falangistes com Jiménez Caballero, Sánchez Mazas, Primo de Rivera). Aquesta desqualificació genèrica del catalanisme va ser secundada ràpidament pels intel·lectuals a sou del PP que, un cop guanyada la majoria absoluta (2000), quan ja no necessitaven cedir en cap dels seus argumentaris. Encara que Albert Balcells (Historia de Cataluña, 2004) va respondre que l’antiliberalisme de Prat no es podia comprar amb el carlisme i l’integrisme, perquè feia servir arguments secularitzants i una voluntat col·lectiva, després es va fer el silenci. Per això vam llegir Jordi Pujol lamentar-se (amb motiu del centenari de la mort de Prat de la Riba) que ningú no el reivindiqui...
No hay comentarios:
Publicar un comentario