Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

sábado, 15 de diciembre de 2018

S8 (2018) DE L'APAIVAGAMENT AL BLITZKRIEG


La matança d'Amristar, a la pel·lícula de Richard Attenborough (1982)
L’apaivagament va ser la política exterior de cessions davant Hitler practicada pels governs conservadors britànics, especialment durant la presidència de Neville Chamberlain. De vegades s’intenta explicar atenent a certa afinitat ideològica que inclou la consideració del nazisme com una eina útil per a aturar un perill considerat pitjor, el bolxevisme. L’entorn de Chamberlain, Lord Hallifax i els diputats tories que, votant contra el govern del que participava el partit conservador, van fer caure Lloyd George (1922) també podria constituir un col·lectiu angoixat per mantenir l’imperi en un moment de feblesa que la independència d’Irlanda (1921), les cessions a Anatòlia (1923) i els moviments nacionalistes a l’Índia semblaven constatar. Davant del desfàs entre la força aparent d’un imperi tan gran que resultava impossible de defensar, i la força real, els tories van apartar-se de les polítiques de força que havien resultat errades a Irlanda i l’Índia, i preferien apaivagar Hitler i renovar els acords amb les elits colonials.

Aquesta elit tory –partidaris de retallades, ignorar els laboristes i rivalitzar amb els EUA- s’enfrontarà dins del partit conservador amb un solitari Winston Churchill. Victorià nostàlgic, disposat a mantenir l’imperi a tota costa fent “pactes nacionals” amb els laboristes, acords amb els EUA (allunyant-se del seu adversari japonès) i lliure canvi. Volen condemnar l’agressió japonesa a Manxúria, mentre els apaivagadors estan disposats a callar si es mantenen les posicions britàniques a l’Àsia. Si per a ells els acords amb les elits nacionalistes a l’Índia són una estratègia de supervivència de l’imperi, ell critica durament Gandhi i defensa aferrissadament la superioritat blanca.

Què està passant a l’Índia? Ja havíem vist el Congrés Nacional Indi (1885) com a instrument d’expressió de les elits índies per reclamar –abans que no autogovern- representació política i fàcil accés a l’administració colonial. El fracàs dels “pidolaires” va radicalitzar el moviment, que es projectà políticament per primer cop quan el virrei Lord Curzon va dividir Bengala en dues províncies. Contra la “divisió de la nació bengalí” (sic) es va impulsar un boicot dels productes britànics, que va provocar l’empresonament dels líders indis però també les reformes Morley-Pinto (1911): el vescopte de Morley (secretari de colònies a Londres) i el virrei Lord Pinto van accedir a incloure personal indi en el consell del virrei, dels governadors i del secretari de colònies. Durant la visita oficial de Jordi Vè es va anunciar que s’aturava la divisió de Bengala i anunciava la fundació d’una nova capital (1931) a les afores de Delhi.


La Gran Guerra, però, havia trasbalsat aquesta primera conformitat dels colonitzats: la durada del conflicte va anar erosionant la unanimitat pro-britànica tant com el reclutament. Per altra banda, els musulmans patien un conflicte de lleialtats fent la guerra contra el soldà otomà, les plantacions s’orientaven a produir aliments per al bestiar mobilitzat i –en desatendre el conreu de cereals- feien pujar els preus. Així doncs, hindús i musulmans (organitzats en la Lliga Musulmana des de 1906) van signar el Pacte de Lucknow (1916) per coordinar les dues comunitats en la lluita contra el poder colonial. Contra aquest activisme, les Rowland Acts (1917) fixaven limitacions de llibertats; i en les protestes contra elles va destacar un jove advocat arribat a l’Índia després de llicenciar-se a Londres i exercir a Sudàfrica (1893). Preconitzava, per enfrontar-se a l’administració britànica, els preceptes de “No cooperació” (usar la possibilitat legal de no col·laborar amb el sistema entorpint les eleccions, escoles i tribunals) i la “desobediència civil” (transgressió deliberada de preceptes, prohibicions i lleis considerades injustes que planteja –ara sí- una rebel·lió oberta però sense violència, que busca la detenció i acceptar sense defensa el pitjor càstig).

El 13 d’abril de 1919 els esdeveniments es precipitaven a la ciutat santa dels sijs, Amristar. Una multitud que va ignorar la prohibició oficial de reunions públiques que romania en vigor des de la Gran Guerra, va ser víctima del càstig exemplar que el general anglès Dyer va aplicar disparant brutalment contra ella, deixant centenars de morts i més de mil ferits. Encara que va ser castigat oficialment, la colònia anglesa va fer una col·lecta per a regalar-li una espasa honorífica com a “alliberador del Punjab”. En senyal de dol, Gandhi va suspendre tota protesta.

Va ser ell qui va dur el moviment nacionalista, de caire elitista, cap a la massa. El prestigi que li va donar la seva constància, els seus ideals, i el seu senzill llenguatge, expliquen que li atorguessin el títol honorífic de ”Mahatma” (Ànima Gran). Recomanava lluites incruentes, boicotejar tribunals, abandonar l’escola anglesa, evitar comprar teixits britànics i filar a casa. La jornada de vaga del 17-11-1920, per exemple, disfressada de jornada d’oració, va ajuntar musulmans i hindús. El 1922, però, el sagnant assalt a una comissaria per part de manifestants a Bombai va obligar-lo a aturar les protestes. S’havia aconseguit, però, un enfrontament coordinat, durador i general contra el poder colonial; encara que no s’havia aconseguit autonomia política s’havia demostrat la capacitat dels colonitzats de desafiar l’autoritat britànica a llarg termini coordinant respostes conjuntes. El CNI s’havia convertit en una organització professional de combat (en definitiva, en un partit modern). Per si fos poc, la figura de Gandhi quedava convertida en una figura pública de relleu, reconeguda com a interlocutor: per exemple, quan el 1922 és arrestat i sentenciat a 6 anys de presó, el magistrat (el jutge Broomfield) va dirigir un notable discurs reconeixent que es tractava d’una persona diferent a quantes havia jutjat fins aleshores. Suggeria que fos alliberat tan aviat com els disturbis acabessin: Gandhi sortirà de la presó el 1924.

El desprestigi de l’autoritat colonial es va intentar aturar amb les Reformes Montagu-Chelmsford que establien una espècie de “diarquia” incorporant personal indi en responsabilitats de govern provincial i àrees poc sensibles (agricultura, sanitat, educació, equipaments). Un nou virrei, Lord Irwin (vescomte de Hallifax, l’apaivagador), va signar una declaració que palesava l’aspiració de fer de l’Índia un Domini com el Canadà. Veient que aquesta promesa no prosperava, Nehru (CNI) va impulsar una segona campanya de desobediència civil que criticà el monopoli governamental sobre la sal: una popular marxa fins el mar de 350 km anava sumant suports, fins recollir (il·legalment) sal marina de la platja (1930). El virrei va amnistiar Gandhi a canvi que s’aturés la desobediència i s’assegués en una Taula Rodona que es va celebrar a Londres aquell any, durant la que Gandhi va ser rebut a Buckingham palace i va rebre el suport d’un actor de primera fila que es deia Charles Chaplin. És en aquest context que entenem les dures declaracions contra Gandhi o –en termes darwinistes- la seva apologia del govern blanc a les colònies, que van endarrerir l’aprovació d’una Acta de Govern de l’Índia amb propostes federals...



Què estava passant a l’Extrem Orient? Havíem deixat el Japó forçant un procés de modernització (l’era Meiji) que el va conduir a l’expansió imperial: l’havíem vist llençar-se sobre Corea i Formosa (1895), arrencar-li les Sajalin als russos (1905), participar amb els aliats en la Gran Guerra per quedar-se amb les concessions que els alemanys mantenien a la Xina, i aprofitar la guerra civil russa per treure’n profit a Manxúria. A la mort de Mutsuhito (1912) el seu fill Yoshihito (fins 1926) presencia la rivalitat entre l’elit burgesa (partidària d’aturar l’expansió, gaudir dels seus beneficis i concedir el sufragi universal masculí, 1925) i la casta militar (induïda de vel·leïtats racistes, partidària de continuar les campanyes, hostil als partits). El seu successor –que venia dirigint la regència des de la malaltia del seu pare el 1921- serà l’emperador Hirohito (fins 1989).

Com a potència imperial els japonesos miren de reüll la debilitat de la Xina. Si la presència colonial esperonà els reaccionaris bòxers, altres opositors apostaven per modernitzar la Xina segons el model occidental. La revolució liberal i nacionalista de Sun Yat Sen havia foragitat la dinastia manxú (1911) per encetar una república, deixant tancat a la Ciutat Prohibida el successor de la vella Ci-Xi, un nen anomenat PuYi. La revolució va provocar el caos: un grapat de “senyors de la guerra” es disputaven el control del territori; quan un d’ells expulsà PuYi de la Ciutat Prohibida, aquest va trobar feina servint de titella als militars japonesos.



I és que el Japó veia en aquest caos l’oportunitat de continuar l’expansió imperial. Ja el 1915 havia presentat les “21 exigències” (concessions en exclusivitat, per exemple), que van estendre un fort sentiment anti-japonès entre la classe mitjana xinesa, tal i com demostren les protestes d’estudiants (el Moviment del 4 de maig) o la fundació del Kuomitang (1912) i el Partit Comunista Xinès (1921). Aquell mateix any els EUA van tractar amb especial deferència la Xina en la conferència de Washington sobre armament naval (iniciant la revisió dels tractats desiguals). Es demostrava així la rivalitat entre japonesos i nord-americans pel mercat xinès, en un moment en que el general Chiang Kai Shek, vençuts els «senyors de la guerra» i casat amb la cunyada de Sun Yat Sen, es titulava «Generalíssim» i iniciava el «deceni de Nankín» (1927-1937): per convertir la Xina en un estat liberal modern, va començar la persecució dels comunistes, que el 1934 iniciaven la LLARGA MARXA fugint de les tropes nacionalistes.

El principal problema del projecte liberal, però, no eren els comunistes, sinó els japonesos esperonats per la debilitat xinesa. L’exèrcit japonès havia aprofitat el descontentament provocat pel terratrèmol Canto (1923) –que havia deixat 140.000 morts i mig milió de persones sense casa- per criticar els ministres liberals com a corruptes, posant el fracàs de l’expansionisme a Rússia i la conferència de Washington com a demostració. El 18.9.1931 els militars van sabotejar el ferrocarril de Manxúria (incident de Mukden) i, pel seu compte, ataquen la Xina i hi fabriquen l’estat titella (1932) de Manxukuo. Davant les crítiques, el Japó va sortir de la SDN.

L’impacte del crack va oferir suport social a la facció més conservadora: el 1936 assassinen el ministre d’Hisenda Takashashi Lorekiyo, el “Keynes japonès” que –contra la crisi- impulsava la reducció de la despesa militar. Encara que, quan van ser reduïts, Hirohito els negà el suïcidi ritual (resultant 17 afusellats i 65 empresonats), no hem d’idealitzar l’emperador, que mantindrà sempre el seu paper de déu encarnat. La repressió d’aquesta facció, partidària de dirigir les ofensives cap a la URSS, va dirigir les ambicions japoneses cap al sud.

Inesperadament, uns incident fronterer entre les cavalleries manxú i mogola (l’incident de Nemonhan), després dels que cadascun dels dos estats van rebre el suport respectiu del Japó i la URSS, van provocar uns combats que van ser favorables als russos, que parlen de la batalla de Khal-Khin-Gol. La tradicional projecció russa sobre Manxúria i l’ajut soviètic als comunistes xinesos ofenien els japonesos; el record de 1905 i la signatura per part dels japonesos del pacte AntiKomitern aquell mateix any ofenien els soviètics. Els combats son més importants del que semblen: perquè hi va despuntar el general Zukhov, que el 1939 es cridat a Moscou i es convertirà en el cervell de la resistència a la invasió nazi; perquè el desastre va provocar el desprestigi de la facció que recomanava el nord com a ruta d’expansió imperial i l’ascens de la facció favorable a dirigir les ànsies imperials cap al sud d’Àsia. Finalment, l’acord fronterer assegurarà l’esquena soviètica i per tant contribuirà notablement a la derrota de Hitler.

Deixem el Japó precipitar-se, de la mà de l’exèrcit que ha destruït el règim liberal, cap a les seves ambicions colonials amb la mateixa rapidesa que un admirador del teatre kabuki havia sortit el 1936 cap a Europa: el que es trobarà al vell continent li inspirarà una de seqüències més reconegudes de la història del cinema, quan ”El gran dictador” (1940) juga amb la bola del món.  I és que l’acord de Munich havia reconegut de facto l’existència d’un gegantí IIIer Reich al centre d’Europa, després de les incorporacions dels Sudets i Àustria.



LA INVASIÓ DE POLÒNIA. Quan les reivindicacions de Hitler van començar a citar el corredor polonès (la ciutat lliure de Danzig) els soviètics van signar –per a escàndol internacional- el pacte Molotov-Ribendrop, també conegut com a pacte germano-soviètic. Com és possible? Perquè l’URSS no havia acceptat les fronteres poloneses de 1918, no estava preparada per a una guerra contra Alemanya, i francesos i britànics havien refusat l’oferta de suport soviètic en les crisis dels Sudets i de Dantzing. L’acord constava d’una romàntica part pública (no agressió, negociacions permanents, acostar vincles...) i d’un protocol secret pel qual nazis i soviètics es repartien Polònia.

La invasió va començar l’1 de setembre de 1939 i va durar 37 dies. És l’inici de la Segona Guerra Mundial i dels èxits nazis. La rapidesa de la victòria alemanya ha permès teoritzar sobre la presumpta originalitat de la manera alemanya de fer la guerra, la Blitzkrieg o “guerra llampec”. Seria un atac localitzat, per sorpresa, a gran escala, ràpid i limitat en el temps, d’un conjunt de forces mecanitzades que combinen estratègia aèria (prèvia) i terrestre (profund) amb l’objectiu de desballestar profundament la capacitat militar de l’enemic (ocupant centres neuràlgics).

Va ser un conflicte tremendament destructiu, una veritable advertència del que vindrà: 531 ciutats i pobles destruïts.
- Va provocar un veritable drama demogràfic: tenim detectades 714 execucions massives i 17.000 civils assassinats. Aquest genocidi volia convertir els polonesos en un poble servil: van ser executats jutges, periodistes o professors, que podrien constituir, per la seva formació, el nucli d’una futura resistència.
- La invasió renova el problema jueu: es un esglaó cap a l’extermini perquè posa sota la jurisdicció del Reich, de nou, 4 milions de jueus. A Polònia eren el 10% de la població, el percentatge més alt d’Europa.
- D’acord amb el pacte signat amb Stalin, el centre i el sud-oest de Polònia conformaran el “Govern General de Polònia”, mentre que Silèsia i Prússia s’incorporen directament al Reich, que adquireix així frontera directa amb la URSS. Les repúbliques bàltiques es veuen coaccionades a signar amb els  soviètics tractats d’ajuda mútua, però el 1940 son annexades.
- També a la zona ocupada pels soviètics es desencadena una ferotge repressió: la NKVD organitza massacres com la dels bosc de Katyn, on tenim identificats 21.768 morts (8.000 militars i 6.000 policies). Els nazis van trobar les foses comunes i, en un exemplar exercici de propaganda, van denunciar els soviètics. El govern soviètic i el govern polonès a l’exili van trencar, i la contra propaganda soviètica va dir que es tractava d’una operació de “falsa bandera” (que haurien fet els nazis per adjudicar-los les culpes). La URSS negà la seva incriminació en la matança fins el 1990, quan Gorbachev va obrir els arxius. Putin va tancar les investigacions el 2004 i el  Tribunal Europeu de DDHH va condemnar l’URSS (2013) «per no facilitar»les investigacions.

La característica més important de l’atac a Polònia, però, és que va provocar la declaració de guerra franco-britànica a Alemanya. Començava així la SEGONA GUERRA MUNDIAL, el prototipus de la GUERRA TOTAL. Ho és perquè el conflicte es va estendre pràcticament per la totalitat del planeta (les colònies, Europa, els Balcans i Rússia, el Mediterrani i el Bàltic, el Nord d’Àfrica, Orient Llunyà, oceans Pacífic i Atlàntic); per la quantitat de recursos militars usats (la ràdio, per exemple, com demostren els discursos de De Gaulle o les patrulles de ràdio alemanyes); l’abast de la destrucció que van provocar el fanatisme, l’abast de la lluita i la tecnologia (motorització alemanya, armes de represàlia massiva, kamikazes, desembarcaments, bombardeig massiu sobre ciutats, porta-avions, bomba atòmica...); i per la diversitat de conflictes que inclou (és ben diferent la guerra entre la URSS i Alemanya, ajudades pels seus aliats, que la de l’Eix contra França i el Regne Unit; o que la del Japó contra la Xina).

Tornant al curs de la guerra, quan s’acostaven els nadals de 1939, la inicial dèbil resposta franco-britànica estava accelerant ambicions: Hitler va pensar en Occident; Stalin en Finlàndia.

domingo, 11 de noviembre de 2018

RESUM CONFERÈNCIA "LES 6 DONES D'ENRIC VIII"






Charles Laughton va interpretar Enric VIII com un monstre capriciós el 1933 i per això no és fàcil explicar amb rigor historiogràfic el significat dels esdeveniments que omplen el seu regnat. El primer concepte previ del que hem de partir són les monarquies autoritàries del Renaixement, consagrades a consolidar el seu poder sobre els senyors feudals que en temps medievals havien tingut, per delegació, el poder efectiu sobre el territori (fins el punt de convertir els monarques en poc més que un “primus inter pares”).

En segon lloc cal destacar la residència d’aquests reis en sofisticades corts, envoltats dels artistes i intel·lectuals laics als que protegien per demostrar magnificència. Prop del rei i lluny dels seus senyorius també trobem part de la noblesa, pendent de la gràcia reial i presonera del protocol que escenifica la seva submissió. Aquesta noblesa, envejosa del nou personal polític format en dret a les universitats a qui el rei confiava el desplegament dels seus creixents poders, competia  pel favor reial reclamant el dret a l’auxilium i al consilium als que, pretesament, el llinatge els donaria dret. Això feia de la cort l’escenari de lluites entre faccions -“partits”, diuen les fonts- que enfronten la incipient noblesa de servei (tecnòcrates, podríem dir) i les velles nissagues nobiliàries que se’ls miren amb menyspreu.



El darrer factor previ que hem de tenir present és la circulació d’idees que la impremta multiplica: permetrà un debat teològic sobre la urgència de la renovació d’una església aparentment allunyada dels principis fundacionals del cristianisme que els humanistes –exhaustius estudiosos de les fonts clàssiques- recomanen recuperar. Aquest debat en el si de l’església acabarà trencant Europa en dos blocs en el moment en que la generació d’Enric VIII arriba al poder: l’anglès ho fa el 1509, François I a França el 1515, i Carles de Gant (1516) a les XVII Províncies. Aquest darrer, afortunat hereu dels bastos patrimonis dels seus avis, els Reis Catòlics (per una banda) i l’emperador alemany i la duquessa de Borgonya (per altra), es va haver d’enfrontar –com a emperador d’aquella immensa anarquia constituïda de 300 jurisdiccions, incòmodes amb l’autoritat imperial, que era aleshores Alemanya- al repte de la Reforma.

Les propostes de Luter al negar la legitimitat de l’església instituïda i redefinir-la com a suma dels cristians en relació directa amb Déu, sense mediacions, suggeria als prínceps alemanys la possibilitat de bandejar l’autoritat imperial convertint-se al protestantisme i, així, augmentar el seu patrimoni gràcies als béns de l’església foragitada. En aquest debat, Enric VIII semblava ortodox quan –responent Luter en una “Defensa dels set sagraments”- va aconseguir del Papa el títol de “Defensor de la fe” (1521). Aquell any el rei semblava feliçment casat! Amb qui?

La xarxa de compromisos matrimonials que els Reis Catòlics havien teixit per aïllar França havia dut fins a la cort anglesa la seva filla Caterina, per casar-se amb el germà gran d’Enric, Artús. Però –mort sense consumar aquell matrimoni- s’havia casat finalment Caterina amb Enric VIII l’any 1509. Aquella dona culta, per a qui Joan Lluís Vives escriu un “Tractat d’instrucció de la dona cristiana” que orienti la formació de la filla que tindrà amb Enric VIIIè, Maria, era –com Isabel de Castella li havia inspirat- profundament conscient de la dignitat reial: per això havia comandat la guerra contra Escòcia quan Enric VIII havia marxat  a fer-la contra França, i capitanejava a Londres la facció partidària d’entendre’s amb l’emperador Carles (el seu nebot). En front d’aquesta facció, el cardenal Wolsey va inspirar la trobada del Camp d’Or (1520) entre Enric VIII i Francesc I, i allà –buscant debilitar la influencia de Caterina sobre el marit- li va presentar al rei una jove i seductora Anna Boleyn que –formada en la cort més sofisticada d’Europa- va encetar les cabòries del rei.

Què li passava al rei? Enric estava angoixat esperant un fill al que deixar en herència el regne, allunyant-lo així de l’ombra de la guerra civil amb què la dinastia Tudor havia arribat a legitimar-se. Havia trobat, llegint el Levític, la sospita que Déu el castigava per haver-se enllitat amb la dona del seu germà, i enamorat d’Anna, que estratègicament el refusava mentre omplia el seu entorn de protestants, encarregà a Wolsey l’anul·lació matrimonial. Aquesta “gran qüestió del rei” dominarà la política europea durant els anys vint perquè el Papa, tement la venjança de l’emperador (nebot de Caterina) es negà a concedir-li.  L’orgullosa reacció de Caterina davant del tribunal reial que havia de jutjar la nul·litat matrimonial va provocar el descrèdit i la caiguda de Wolsey: alhora que Caterina i la seva filla eren apartades de la cort, es produïa l’ascens d’un nou personal administratiu dirigit per Thomas Cromwell. De confessió marcadament protestant, encaraven el conflicte cap a la ruptura amb Roma. El casament i la coronació d’Anna Bolena (1533) van suposar finalment un cisma i l’Acta de Supremacia (1534) era a la pràctica el naixement d’una nova Església d’Anglaterra.



El triomf d’Ana Bolena, però, va ser passatger, perquè la mort de Caterina (1536) i l’execució de Thomas More (eficaç ministre i brillant humanista, oposat en consciència a jurar els  nous poders del rei) omplien el rei de remordiments. La parella s’anava separant perquè Anna retreia al rei coquetejos amb altres dones: la noblesa més reaccionària usava com a esquer lady Jane Seymour i –fixant-se amb les habilitats cortesanes de la Bolena- escampava maledicències que van semblar prou versemblants com per a jutjar Anna per infidelitat, trobar-la culpable de traïció, i executar-la... el dia abans que Enric VIIIè es prometia a Jane Seymour! Seria aquesta tercera reina la que oferiria al rei un hereu –el futur Eduard VIè- a un preu molt alt: ella moriria poques hores després del part (1537)
Mentrestant, una revolta al Yorkshire –el Pelegrinatge de Gràcia (1538)- protestava pel centralisme d’aquestes noves polítiques absolutistes, la càrrega fiscal que comportaven i la imposició de canvis religiosos com el tancament dels monestirs. Encara que part de la burgesia s’enriquia amb les subhastes de les terres expropiades a l’església, i els ingressos de la monarquia es duplicaven amb la seva venda, part de la població se sentia aliena a les noves teologies. Thomas Howard, Duc de Norfolk, va reprimir amb duresa el moviment, mentre l’equip de govern dirigit per Cromwell accelerava la ruptura amb Roma i –aprofitant l’excomunió del rei per part del Papa Pau III el 1539- suggeria al rei una aliança amb els protestants alemanys casant amb la princesa Anna de Clèves. La manca de sintonia d’Enric i la nova reina, que es va solucionar anul·lant el matrimoni, va fer caure la facció (i el cap) de Cromwell, que l’havia suggerit. I aleshores la facció conservadora que el Duc de Norfolk dirigia, en ascens gràcies a la repressió de la revolta, va aconseguir casar el rei amb una joveneta de la família Howard, Caterina, qui –desqualificada per la facció protestant- va ser executada per suposada traïció el mateix any del seu matrimoni (1541).



La darrera esposa, Caterina Parr, era ja una dona de trenta anys que va aportar certa placidesa a l’ànima torturada d’aquell rei prematurament envellit i carregat de xacres, un paranoic que sospitava revoltes per tot arreu. Infermera atenta, conservadora culta, autora d’obres teològiques, madrastra comprensiva de Maria, Isabel i Eduard, va mantenir l’equilibri entre faccions religioses. Va ser ella qui va acompanyar el rei en els seus darrers anys, des del casament el 1547 fins al seu traspàs el 1547. Per cert... com un catòlic ortodox, després de tanta teologia i tantes polèmiques religioses.










domingo, 24 de junio de 2018

S30: EL CAMÍ CAP A LA SEGONA GUERRA MUNDIAL



L’arribada dels feixistes al poder havia suposat, com vam veure, un viratge en la progressiva normalització de les relacions internacionals que s’estava produint lentament des del final de la Gran Guerra. Les negociacions que havien permès superar les resistències alemanyes al pagament de les reparacions, per una banda, i els acords sobre Anatòlia signats a Laussane el 1923 (que havien traït els tractats de 1918 però havien tancat definitivament la guerra al continent) culminaren en el Tractat de Locarno (1925): els països europeus es comprometien a respectar les fronteres i renunciaven formalment a la guerra. La crisi econòmica, però, ho va espatllar tot. Va facilitar l’ascens de radicals nacionalistes que havien interpretat l’incompliment del tractat de Sevrès per part de Turquia com la demostració palpable de que la reconstrucció nacional era possible, -fins i tot evitant les dures condicions imposades pels aliats al final de la Gran Guerra-, si es jugava amb audàcia i enginy el grau i l’ocasió de les provocacions. Efectivament, ningú no va dir res quan Hitler va restablir el servei militar obligatori el mateix any de la seva arribada al poder.

El conflicte que va suposar un major augment de la tensió, però, va ser l’atac italià a Etiòpia (1935). El darrer estat independent d’Àfrica va ser atacat en una guerra sense pietat, durant la que es va usar armament químic, bombardejos a la població civil i execucions sumaríssimes amb les que es volia exterminar la classe dirigent (intel·lectuals, mestres, metges...). A tall d’exemple, el 1937 els etíops atemptaren contra el virrei Graziani i els italians respongueren amb l’execució sistemàtica de tots els homes de més de 18 anys de la zona on es produí l’atemptat. L’assaig de tècniques i armament a la guerra d’Espanya no solament va dividir Europa ideològicament, sinó que va consolidar la política de “no intervenció”. A Espanya es va demostrar l’eficàcia de l’aviació per accelerar el ritme de la guerra (superant les trinxeres) i convertir els civils en objectiu militar. Ja vam analitzar les limitacions de la SDN, que difícilment podia reaccionar a les violacions dels acords de la Conferència de No Intervenció celebrada a Londres (9/1936)... La desesperada crida del “Negus”, Haile Helassie, pronunciada a la seu de la Societat de Nacions, va permetre fixar sancions a Itàlia, però van acabar resultat el cop definitiu al prestigi de l’organisme internacional, perquè van ser tan tèbies que Itàlia va acabar la conquesta sense problemes. Els estats petits van perdre tota la seva fe en ella, la debilitat mostrada va animar Hitler a violar Versalles, i les sancions van servir per acostar Mussolini a Hitler (el 1936 signaven l’Eix Roma-Berlín).


Constitueixen aquestes agressions el pla calculat que havia de dur Hitler al domini mundial? Cal desconfiar de la visió canònica de la Segona Guerra Mundial. Des que Churchill va fixar-la en les seves memòries, el cinema i la cultura popular han anat reproduint la visió del conflicte com la guerra justa, causada per les ambicions de Hitler, en la que els apaivagadors s’equivocaven i la URSS va ser solament un accessori. Segons aquesta visió, l’alliberament d’Europa comença a Normandia, el protagonisme és americà, Gran Bretanya resisteix heroicament i la victòria ho va ser de la llibertat i la democràcia. Durant els anys 50 el llibre de Bullock que fa de Hitler el prototip de la tirania, i el debat sobre el Sonderweg (el camí alemany cap a la modernitat) confirmaren aquesta visió. A.J.P. Taylor (“Els orígens de la Segona Guerra Mundial”, 1961) va introduir introdueix dos factors de reflexió: per una banda busca la causalitat més enllà de les agressions hitlerianes per advertir-nos que la lluita buscava invertir el resultat de la Gran Guerra i dedueix que, vist així, la primera guerra mundial explicaria la segona. Encara que els acords sobre les reparacions de 1929 provaven de relativitzar la càrrega que patien els alemanys, “l’efecte més catastròfic de les reparacions ja s’havia produït (...) en la sensibilitat del poble alemany”, escrivia Taylor. Les causes llunyanes, doncs, eren més importants que les properes. Una segona aportació de Taylor era trencar amb la idea d’un Hitler “més malvat i sense escrúpols que cap altre estadista contemporani”. Potser en brutalitat els va superar, però la veritat és que en aquella lluita 2 d’imperialismes Hitler no era el planificador fred i tenaç, el calculador estratega metòdic en la recerca dels seus objectius. Més aviat, Hitler –lluny de seguir un calendari d’agressions premeditat- era un arribista temerari que va aprofitar l’oportunitat que li oferien esdeveniments de caire local.

Bundesarchiv, Bild 146-1985-083-10 / CC-BY-SA 3.0
Tropes alemanyes entrant a Viena el 15-3-1938

Anschluss, la incorporació d'Àustria al ReichEl pseudofeixisme socialcristià (1920) vigent a Àustria des de 1920 havia prohibit el partit nazi: per això el règim autoritari del canceller Engelbert Dollfuss despertava tant odi. Quan va ser assassinat pels nazis austríacs (25-7-1934) el seu successor, Schuschnigg, els va tancar en camps. Davant la pressió patida en la reunió mantinguda amb Hitler el 12-2-1938, -en la que el líder nazi li demanava tolerància amb els partits i que nomenés ministre d’interior a Arthur Seyss-Inquart-, Schuschnigg va convocar un plebiscit (9-3- 1938) per la independència que havia de servir per enfortir el seu govern davant la pressió alemanya. Fixant l’edat mínima de participació en 24 anys, el canceller volia debilitar la força electoral dels nazis. Davant la provocació, Hitler va denunciar que hi hauria tupinada i, encara que el canceller va dimitir tement-se una invasió, el president de la república no va nomenar Seys-Inquart. Així doncs, com l’esperada comanda d’ajuda austríaca no es produiria, el dictador alemany va haver de publicar un fals telegrama en què el govern austríac demanava l’entrada de tropes alemanyes i –materialitzada l’ocupació- es va fer servir el plebiscit per confirmar-la: un 99% dels austríacs es van mostrar partidaris, gràcies a que el vot no era secret, i els militants d’esquerra i els jueus en van ser exclosos. Així, Àustria va esdevenir la província d'Ostmark del IIIer Reich, i Seyss-Inquart el seu governador. Entre polítics d’esquerra, jueus i altres dissidents, 70.000 empresonats sentenciaven el final de la república austríaca.


Els alemanys que habitaven els Sudets, dins Txecoslovàquia, constituïen el 30% dels 3,5 milions d’habitants d’aquests territoris. El seu Partit Alemany dels Sudets, dirigit per Konrad Henlein, va arribar a aconseguir el 80% dels vots dels alemanys que vivien a Txecoslovàquia. Reclamaven formar un estat federal, però Praga es negava. Per això l’ambient després de l’Anschluss es va tensar. El partit va demanar en un congrés “la integració”. París i Londres van pressionar Praga per tal que cedís, mentre que l’ambaixador soviètic els va oferir ajuda si Txecoslovàquia denuncia davant la SDN, sense esperar veredicte. Això va desfermar totes les alarmes: Mussolini va convocar una Conferència a Munich, que es va celebrar la nit del 30 de setembre de 1938 i va decidir l’ocupació dels Sudets durant la primera quinzena d’octubre. Txecoslovàquia, a qui no s’havia convidat a participar en les negociacions, perdia 30.000 km². Però el desmembrament de Txecoslovàquia no va ser l’única conseqüència de les cessions a Munich: hem de pensar en l’expulsió de la població txeca, la fusió del Partit Alemany dels Sudets amb el Nazi, el president Edvard Beneš, decebut, marxa a l’exili i Hitler, reforçat per la debilitat occidental, va multiplicar les seves ambicions i pocs mesos després convocava el nou president de Txecoslovàquia el 12-3-1939, Emil Hácha, per obligar-lo a rendir el seu país. Les tropes nazis ocuparen el país i van organitzar un Protectorat de Bohèmia i Moràvia (el que quedava de Txèquia) i una república d’Eslovàquia, ambdós estats titelles.

L’abandonament occidental dels txecs i els eslovacs davant dels nazis ha constituït des d’aleshores un drama nacional, que sens dubte va influir quan el 1948 el país es va inclinar cap al món soviètic. Munich representa el moment més important de la política d’apaivagament. Era el resultat de la sintonia ideològica dels tories amb el nazisme? El primer ministre Neville Chamberlain va nomenar ambaixador a Berlín un nazi confés, sir Neveille Henderson, capaç d’escriure a la Fraternitat Anglo-Alemana que “En Inglaterra (...) demasiadas persones tienen una concepción completamente erronea de lo que realmente defiende el régimen nacionalsociliasta. De otro modo, pondrían menos énfasis en la dictadura nazi y mucho más en el gran experimento social que està intentando llevar a cabo. No solo lo criticarían menos, sino que quizá aprenderían algunes lecciones útiles”. Que Downing St s’informés sobre Alemanya mitjançant un nazi notori no és l’única pista: quan Lord Hallifax és nomenat ministre d’exteriors (2/1938) a Hitler li defineixen com un polític que «desitja culminar el seu eforç veient el fürher entrant a Londres al costat del rei, aclamats tots dos pel poble anglès»... Hi ha, però, una altra manera de mirar l’apaivagament!

Bundesarchiv, Bild 146-1970-052-24 / CC-BY-SA 3.0
Conferència de Munich, 1938








lunes, 18 de junio de 2018

S29: L'EXERCICI DEL PODER. POLÍTIQUES ECONÒMIQUES





En la sessió anterior havíem diferenciat l’arribada del poder dels feixistes (convidats pels conservadors, diu Robert Paxton) del moment en què –ja asseguts a la cadira- assaltaven l’estat fent servir els poders que els atorgaven els càrrecs. En el cas italià, les Lleis Feixistíssimes havien estat el mecanisme per desmuntar l’estat liberal. Per legitimar el terror contra l’oposició, una Llei de Defensa de l’Estat autoritzava la pena de mort, la supressió de partits excepte el PNF, el tancament de la premsa independent i tribunals especials per als delictes polítics. La posada en marxa de l’OVRA, la policia política, ofereix però un balanç de víctimes inferiors que la repressió a Espanya o Alemanya: 15.000 deportats, 10.000 desterrats, 5.000 empresonats i 29 executats per motius polítics. D’això és revelador el cas d’Antonio Gramsci: el filòsof, polític, periodista, economista i crític literari que havia participat en la fundació del PCI va estar condemnat a 20 anys de presó (1928) per conspiració, incitació a la lluita de classes i antipatriotisme. Més malalt el 1934 del que ja havia entrat a la presó, aconseguí beneficiar-se d’una amnistia, però va tornar a casa molt malmès i va morir el 1937.


En el cas nazi també vam diferenciar l’arribada al poder –gràcies a von Papen, el gener de 1933- del moment en que, des de la cancelleria, es va prendre el poder. L’oportunitat la va proporcionar l’incendi del Reichtag: Hitler va fer-lo servir per demanar mesures anti-comunistes extremes (Decret per a la Protecció del Poble i de l’Estat, 2/1933) que permetia les autoritats detenir els sospitosos. Encara que la victòria en unes noves eleccions (3/1933) va ser insuficient, quan els electes es van reunir a la Krollopera, Hitler va promoure una Llei d’habilitació que transmetia tots els poders al canceller per governar sense parlament durant 4 anys. Per aparentar legalitat a aqueta instauració d’una dictadura es va obtenir el vot conservador (a canvi d’un concordat) i així –una cambra incapaç de plantar cara a les fanfarronades, llevat del discurs d’Otto Wells (SPD)- va assistir al final de la República de Weimar. Amb tots els poders a la mà, Hitler va signar el decret que (14-7-1933) va prohibir tots els partits i en permetia un de sol. La concentració en Hitler de tots els poders de l’estat culminaria amb la mort del president Hindenburg (2-8-1934), quan Hitler va sumar el càrrec de president al de canceller.



Pel que fa a la política econòmica es busca l’autarquia. El mitjà és el proteccionisme, desenvolupat a Itàlia per l’Institut de Reconstrucció Industrial, que permet consolidar hòldings com Olivette o Pirelli. Un marcat intervencionisme estatal permet una decidida política d’obres públiques, del que les autostrade són el principal símbol, i el principal text programàtic la Carta del Lavoro (1927): a més de decretar la submissió dels interessos privats als estatals, va fer d’obligat compliment els contractes col.lectius dictats pels sindicats feixistes. En definitiva, les forces econòmiques (tant empresaris com treballadors) subordinaven els seus interessos al desenvolupament econòmic italià. També simbolitzen aquest intervencionisme les fotografies de Mussolini a pit descobert segant durant la “batalla del blat” que buscava doblar la producció per no haver-ne d’importar. O la “batalla dels naixements” (1927), tot un seguit de decisions polítiques que buscaven arribar a 60 milions d’italians el 1950: crèdits a matrimonis joves, exempcions fiscals si més de 6 fills, prohibició contracepció, més impostos a solters, l’avortament és delicte, administració solament contracta casats…

Les polítiques de suport al gran capital van tenir opositors a Alemanya, on va caler eliminar la facció política que les criticava. Es tracta de les SA, que conformava l’ala esquerra del partit. Van ser afusellats 80 càrrecs d’aquest cos de seguretat uniformada, amb instrucció paramilitar, que –per compte pròpia- havia impulsat el boicot als negocis jueus, per exemple, i que –provocant aldarulls i desordres, criticant el capitalisme- molestava els industrials alemanys. Un discurs de Hitler (6-7-1933) intentava aturar la seva inquietud/acció dient que “l’impuls revolucionari no s’ha detingut però ha de ser canalitzada”. Tot i que havien estat molt útils per rebentar vagues, ara molesta molt a l’exèrcit que el seu líder Ernst Röhm demanés una “segona revolució” que els donés protagonisme. També van ser eliminats part del cercle de von Papen i dels conservadors que havien facilitat l’arribada al poder dels nazis, el mateix Röhm va ser detingut per Hitler i executat poc després a la presó. Amb aquesta “Nit dels Ganivets llargs” (30 de juny de 1934) els nazis es van convertir en el “partit d’ordre” a què aspiraven els capitalistes.
Hitler no sabia res d’economia, més enllà de denunciar els governs burgesos anteriors que havien “sotmès la nació al materialisme”. De fet, mai va donar suport públic al programa original dels 25 punts, en el que s’incloïen nacionalitzacions, reforma agrària i participació dels treballadors en els beneficis de les empreses. Sense gent formada i coherent en el desplegament de les polítiques econòmiques pot resultar estrany l’èxit econòmic, capaç d’acostar Alemanya a la plena ocupació. I és que en realitat l’eficàcia nazi és un mite!

-          Les extorsions als jueus (que marxen) i les prohibicions que els impedien dedicar-se a algunes professions, facilitaven la disminució de l’atur
-          La concepció de la família i de la dona, consagrada a la “Kinder, Kirche, Kuche”, amplia la demanda de mà d’obra.
-          Si li afegim que es deixen de pagar les reparacions i que s’inicia la remilitarització no solament entendrem que s’inicia el camí cap a la guerra, sinó la millora de l’economia
-          La política de terror explica també l’augment dels beneficis de grans empresaris, ja que silencia la mà d’obra: els sous van baixar durant tota la dècada perquè la violència estatal feia difícil reclamar.
-          El creixement es basà també en l’endeutament de l’estat, que encarrega carreteres per posar en marxa la indústria (tot esperant que trobi altres clients)
-          Tot això pot fer aparèixer llocs de treball però de sous molt baixos. Si hi ha aparença de benestar és perquè entren més diners a les famílies perquè treballen més membres.
-          Baixant sous, la demanda mai pot créixer. Amb sous baixos, ningú no es pot comprar cap cotxe, i les carreteres anaven buides.
-           
La política exterior va prometre des del començament dos objectius: qüestionar Versalles i aconseguir “Lebensraum”. Ja el 1933 Alemanya surt de la SDN i restableix el servei militar obligatori. Però el que va enrarir l’ambient internacional, que havíem vist com s’anava destensant durant els anys vint amb els acords sobre el progressiu pagament de les reparacions, va ser l’atac de Mussolini a Etiòpia (1935). L’atac al darrer país independent de l’Àfrica va dur el seu emperador, Haile Helassie, a demanar l’ajut de la SDN a Ginebra, i va ser una guerra sense pietat en la que es va usar armament químic, bombardejos sobre civils i execucions sumàries de resistents. També van exterminar a la classe dirigent etíop (intel·lectuals, mestres, metges...) A tall d’exemple, el 1937 els etíops atemptaren contra el virrei Graziani i els italians respongueren amb l’execució sistemàtica de tots els homes de més de 18 anys de la zona on es produí l’atemptat.

Ja havíem comprovat la dificultat amb que els 32 vencedors de 1918, juntament amb 13 estats neutrals, havien posat en marxa el projecte wilsonià de la SDN a Ginebra. Per a fer realitat els nobles objectius que s’havia proposat -protegir la pau, la integritat territorial dels membres i la seguretat internacional- la SDN solament comptava amb la possibilitat de fixar sancions, la diplomàcia pública, l’arbitratge i la renúncia formal a la guerra dels seus membres. Amb aquests mitjans tant dèbils va resultar obvi que la condemna al Japó per envair Manxúria (1931) no passaria de paraules, però el cop més gran al prestigi de la SDN va ser la condemna a Itàlia. Primer, perquè va ser tant tèbia que Itàlia no va tenir problemes per acabar la conquesta. Segona, perquè els estats petits van perdre la fe en ella. Tercer, perquè la debilitat mostrava a Hitler que podia violar Versalles impunement. I quart, perquè les condemnes generals van acostar Alemanya a Itàlia, amb qui va signar l’Eix Roma-Berlín (1936). Hitler comptava també amb un precedent: el tractat de Lausanne de 1924 havia restablert un estat turc aliè al repartiment de la península d’Anatòlia fixat a París el 1918. Per tant, Ataturk mostrava que es podia refer la unitat nacional i violar l’odre imposat pels vencedors de la Gran Guerra forçant les negociacions. I aquesta serà l’actitud que utilitzarà Hitler en els següents anys.


lunes, 4 de junio de 2018

S28 bis: EL FEIXISME. L’EXERCICI DEL PODER



Els instruments amb què exerciran el poder són: un partit únic i jerarquitzat, dirigit pel líder i identificat amb l’estat (PNF a Italia i el Partit Nacional Socialista Obrer Alemany), forces para-militars d’aquests partits que actuen il·legalment com a forces privades fins a constituir un cos amb vida pròpia que s’institueix paral·lelament a les forces de l’estat (Milícia Voluntària per a la Seguretat Feixista, o les SA alemanyes); el monopoli de la propaganda mitjançant el control de la universitat, la ràdio, la premsa, les cerimònies públiques; la mobilització de les masses mitjançant organitzacions populars que programen l’oci dels obrers i els joves, i el terror irracional per atemorir els opositors impulsat per aparells policials (GESTAPO o la OVRA).

Las SA (Sturmabteilung o “secció d’assalt”) s’organitzen ja en els meetings de Hitler a Munich (1921). Tothom els coneix com a “camises pardes” perquè feien servir els excedents de roba militar que el final de la Gran Guerra havia abaratit.
-     El 1934 són vistes com l’esquerra del partit i -eliminats els seus líders en la Nit dels Ganivets Llargs- els seus gairebé 4 milions d’efectius s’integraran –un cop desarticulades- en les SS.

Aquestes Schutzstaffel (“SS o escamots de protecció”, 1925) es distingien per l’uniforme negre i la camisa blanca. Neixen a Prússia, fins que Goering les cedeix a Himmler. El 1930 són 30.000 efectius; el 1933 complementen la policia de l’estat. Dins d’aquest cos trobem la GESTAPO subordinada, encarregant-se -com a policia secreta que és- de traïdors, sabotejadors i espies. Jacques Delaure (The Gestapo: A History of horror, 1964) reproduïa el mite de la policia tirànica i omnipresent sobre una població innocent que ella mateixa va crear i que el cinema ha reproduït fins avui. Però Robert Gellatelly (The Gestapo and German Society: Enforcing Racial Policy 1933-1945, 1990) veu, en canvi, limitacions: ni controlava bé tot el país (amb solament 40.000 agents sembla impossible, i Hamburg o Frankfurt no en tenien més de 50) i les seves. Per si fos poc les seves investigacions conduirien a fer efectives aproximadament un 10% de les seves detencions, que de forma majoritària vindrien de les delacions. És la desconfiança mútua que generen la que paralitza l’oposició, vigilància que constituiria en realitat la seva principal tasca. Lluny d’imaginar-nos una població sotmesa i espantada, els estudis locals mostren un pacte tàcit, mai escrit, en que la població ignoraria la repressió a canvi de la vista grossa davant petites infraccions.



EL CAS ITALIÀ. De seguida es posà en marxa l’estat totalitari: la Llei Rocco prohibia altres partits (1926) i el mateix any una Llei per a la Defensa de l’Estat creava tribunals especials contra els enemics del règim i una policia política. El 1928 ja ni es van guardar les formes: el parlament va ser substituït per la Cambra dels Fasci. Les institucions que vetllaven per l’adoctrinament de la societat es van multiplicar: per enquadrar els italians des del naixement: la Gioventú Italiana del Littorio preparava la població entre els 6 i els 21 anys, esportiva, paramilitar i doctrinalment.

Potser la mesura més coneguda dels anys de govern de Mussolini siguin els Pactes del Laterà (1929). No podem oblidar que la qüestió romana sorgí amb la unificació italiana, quan es produí l’annexió dels Estats Pontificis al naixent regne d’Itàlia (1870). Pius IX convocà el Concili Vaticà I (1869-1870) per a aprovar el dogma de la infal·libilitat papal i reforçar així el seu poder sobre l’església. Ja abans la butlla Syllabus havia condemnat les ideologies materialistes (1864): no solament l’anarquisme i el socialisme, sinó també el liberalisme burgès del nou estat italià.
Encara que el govern italià va respectar (Llei de Garanties, 1871) la inviolabilitat del papa, la seva immunitat davant dels tribunals italians, la llibertat de correspondència, el dret de legació, el tracte de sobirà, la immunitat diplomàtica i una considerable renda anual, el Vaticà quedava sense sobirania: la llei tractava el tema com un assumpte intern italià, no com una negociació bilateral. Per això (1871), Pius IX la  va rebutjar, va afirmar que era un presoner i va excomunicar Víctor Manuel II.
Aquest clima d’hostilitat mútua es va mantenir perquè els papes no acceptaven la integritat territorial italiana i condemnaven el liberalisme. L’encíclica Pacem Dei Munus de Benet XV reclamava els seus drets com a sobirà d'un estat simbòlic que Itàlia no reconeixia. Pius XI (1922-1939) va firmar els Pactes del Laterà, amb Mussolini, per superar el problema. L’estat feixista italià reconeixia la sobirania de la Santa Seu a l’estat de la Ciutat del Vaticà (0’44 km² i menys de 1.000 habitants.), com estat independent. Malgrat la laïcitat del feixisme, Mussolini establia el catolicisme com la religió oficial. A canvi, el Vaticà renunciava als Estats Pontificis, reconeixia l’existència d’Itàlia com estat (amb capital a Roma) i legitimava el règim feixista: la signatura  reforçava a Mussolini com l’home providencial que alliberava Itàlia de l’heretgia del liberalisme.




domingo, 3 de junio de 2018

S28: EL FEIXISME, HISTORIOGRÀFICAMENT PARLANT




Fotograma de la pel·lícula "Farewell to Europe" (Maria Schrader, 2016). Stephan Zweig escriu a l'inici d'"El món d'ahir":
"Por mi vida han galopado todos los corceles amarillentos del Apocalipsis; la revolución y el hambre, la inflación y el terror,
las epidemias y la emigración; he visto nacer y expandirse ante mis ojos las grandes ideologías de masas: el fascismo en Italia, el nacionalsociaismo en Alemania, el bolchevismo en Rusia, y sobre todo, la peor de todas las pestes: el nacionalismo, que envenena la flor de nuestra cultura europea"

Els intel·lectuals de prestigi en l’Europa burgesa que van assistir a l’ascens del feixisme el van entendre com una malaltia moral d’Europa. Les cicatrius de 1918 supuraven i l’ascens de la influència de les massa en política havien permès l’accés al poder de pertorbats de confoses idees que no tenien arrelament en la tradició liberal europea, segons ells. Thomas Mann escriu al seu diari el març de 1933 que allò és una revolució “sense idees i contra les idees”, Benedetto Croce dirà que Mussolini està afegint a les tres formes de govern teoritzades pels clàssics (monarquia, aristocràcia i democràcia) una quarta (la “burrocràcia").

Durant la postguerra immediata van sovintejar les interpretacions psicològiques del feixisme: Erich From (La por a la llibertat, 1941), Wilhem Reich (Psicologia de masas del fascismo, 1943) o el filòsof Theodor Adorno (La personalitat autoritària, 1950) buscaven esquemes patològics gens fàcils de demostrar i diagnosticaven els seguidors del feixisme com a gent hermètica, hipocondríaca, narcisista o megalòmana.  Asseure el feixisme en el diva del psicoanalista, però,  focalitza la responsabilitat en el líder carismàtic i el seu cercle, i exculpa la societat.


Mentrestant, els comunistes consolidaven la interpretació del feixisme com a “braç armat del capitalisme”. En la versió marxista la burgesia, quan no es pot garantir mercats i mà d’obra barata, se’ls apropia per la força. Dit d’altra manera, el feixisme és un instrument de la burgesia per controlar el proletariat quan els mètodes legals no són suficients. És cert que les crítiques del feixisme al capitalisme es queden en retòrica, i que els feixistes en canvi van fer realitat les amenaces contra els socialistes (invalidant així que fossin una “tercera via”). La descripció del feixisme com una dictadura del capital, però, no quadraria gens si atenem a que va tenir molt suport popular, a que els nazis van desmuntar el sistema liberal i a que la guerra s’iniciaria el 1939 contra les potències liberals. Malgrat això, la historiografia marxista va mantenir aquesta visió durant tota la Guerra Freda, com demostren els llibres de Reinhard KÜHNL (segona imatge, 1971) o Daniel Guérin (Fascismo y capital, 1973).



La resposta al discurs marxista durant la Guerra Freda té el segell de la CIA i es diu “teoria del totalitarisme”:  diu que feixisme i comunisme són el mateix tipus de règim. És fàcil reconèixer que comparteixen la forma externa d’una dictadura formal, amb partit únic i ideologia d’estat, però també un sistema de coerció general expressat en una política de terror continuada. La manipulació informativa (una fàbrica de propaganda) i l’economia planificada són coincidències evidents també. Enzo Traverso, però, ha denunciat aquesta comparació. Veu néixer el comunisme de la revolució com un hereu de la il·lustració, mentre el nazisme neix de les elits i -en la seva negació de la il·lustració- es mostra irracionalista.  Si el comunisme qüestiona l’ordre social i econòmic col·lectivitzant (i expropiant), el nazisme no solament no qüestiona el capital, sinó que en rep suport; en definitiva, si en el comunisme l’elit és la víctima, en el nazisme és còmplice. 

"El totalitarisme: història d'un debat" va ser publicat per la Universitat de València el 2002


Al marge de en què es va convertir cadascun quan es va materialitzar, el comunisme partia d’uns valors alliberadors, humanistes, universalistes, mentre que -en contraposició- el nazisme es basava en valors biologistes, racials, nacionalistes. Si el comunisme diu pretendre la igualtat universal, el nazisme té uns objectius supremacistes. Si el comunisme generalitza el terror (via GULAG per als opositors, però socialitzant la pobresa i imposant plans de desenvolupament a marxes forçades), la repressió en el nazisme és selectiva (està adreçada als “no aris”). L’apartat més polèmic de la comparativa que fa Enzo Traverso té a veure amb l’univers concentracionari, que obeiria, segons ell, a lògiques diferents: mentre que al GULAG la mort és un subproducte i la productivitat dels camps es mesura en kilòmetres de carretera, en els camps d’extermini nazis la mort és la lògica inherent i la productivitat es mesura en nombre de morts. El treball forçat al GULAG va permetre una taxa de mortalitat del 2% (1936) al 18% (1942), mentre que la càmera de gas permet calcular una taxa de mortalitat molt superior al camp d’extermini, superior al 70% el 1942.

Una de les preguntes que més s’han fet els historiadors durant els darrers anys és si la naturalesa del feixisme l’acosta a la modernitat o si més aviat és un règim reaccionari.  No hi ha dubte que és modern en l’ús de la propaganda i la ràdio, la mobilització de la massa en els estadis. L’Holocaust és, vist així, l’ús de la ciència i la tècnica per a la destrucció de l’adversari en la consecució d’un objectiu utòpic. Els impulsos purificadors eugenèsics (eliminar els impurs i inadaptats) són el perfeccionament de les tesis de Darwin.

Una altra visió es fixaria en el model de dona/família (Kinder, Kirche, Kuche) o la incomprensió davant les avantguardes artístiques per concloure que –lluny d’encarnar la modernitat- el feixisme seria la negació de la il·lustració: s’oposa al materialisme i l’individualisme (en benefici de l’idealisme i la idea de nació), proposa acció davant del racionalisme i la reflexió, i l’Holocaust demostra que el feixisme nega un valor modern/il·lustrat (la tolerància) per a tornar a la barbàrie. Si ens aturem a pensar-ho, però, la relació del feixisme amb la modernitat no és tan senzilla: Robert Paxton diu que els feixistes “maleïen les ciutats sense rostre, la secularització materialista, exaltaven una utopia agrària lliure del desarrelament i la immoralitat de la vida urbana. En canvi, els agradaven els cotxes ràpids, els avions, i difonien el seus missatges valent-se de modernes tècniques de propaganda i posades en escena molt innovadores”. Ian Kershaw afegeix que l’antisemitisme i la reclamació d’un espai vital no són idees modernes, i que són aquestes obsessions les que omplen els discursos, no l’ambició modernitzadora. Rainer Zitelman (1987) va voler salvar aquesta contradicció intentant demostrar que el nazisme va modernitzar Alemanya, però involuntàriament. Deia que alguns plans socials (el Front el Treball Alemany es podia comparar al Pla Beveridge, que és contemporani) i les excursions de les Joventuts Hitlerianes, les autopistes i el Volkswagen ens permeten veure que Hitler no mira enrere per crear un paradís agrícola, sinó endavant, per crear una societat tècnica avançada. Seria, com Stalin, una dictadura modernitzadora. Entenent que la modernitat no té per què incloure valors humanitaris, pluralistes o de participació política.

És en el si d’aquest debat que el llibre de Rober Griffin resulta alliçonador: a “Modernismo y fascismo. La sensación de comienzo bajo Mussolini y Hitler” (2010) intenta desmuntar la idea de que el feixisme va ser anti-modern, reaccionari o arcaïtzant. Des del seu punt de vista és més aviat el contrari: no refusava el món modern en una fugida cap al passat, sinó que mirava de construir una modernitat alternativa generant un nou començament que depurés la societat del seu temps dels “elements decadents” que havia incorporat el procés de modernització. Diverses expressions culturals del modernisme -des del nudisme a alguna vanguàrdia artística- comparteixen un fort sentiment de final que impulsa la recerca de la transcendència i la regeneració de l’home, la societat i la civilització. El feixisme té aquest component “palingenèsic”, apocalíptic, mil·lenarista, però adopta una forma de nacionalisme que pretén -en el que hauria de ser una revolució política, social i ètica- fusionar tothom en una dinàmica comunitat nacional dirigida per elits infuses en valors heroics i convençudes de que solament un moviment interclassista de purificació (un renaixement catàrquic) pot aturar la decadència. Angoixa per la decadència nacional i propostes de revifalla que l’acosten a la “cara fosca de la modernitat” serien la distinció més important.









sábado, 26 de mayo de 2018

S27: L'ARRIBADA AL PODER



Paxton agrairia el títol “arribada al poder”, i no “presa del poder”, perquè ell no reconeix cap mèrit propi dels feixistes en aquest sentit. Ho justifica dient que no van arribar al poder electoralment: mai van tenir majoria suficient. En el cas dels nazis, per exemple, van passar del 37% dels vots (7/1932) al 22% (11/1932). Van arribar a ser doncs la força més votada, però lluny de cap majoria. Arribat Hitler a la cancelleria en un govern de coalició es van convocar noves eleccions al 11/1933: va arribar al 44% dels vots, encara un 56% dels votants se li oposava.

Tampoc no hi va haver cop d’estat: van fer servir la força per desestabilitzar el règim i per transformar els seus governs en dictadures, però havien arribat al poder abans convidats per la vella elit. Per tant, no hi arriben sols, per mèrit propi! Per què aquesta vella elit els ajuda? Perquè els nazis els oferien cares noves, una base compromesa i mobilitzada, violència contra l’esquerra i el manteniment de l’ordre social. A canvi rebien entrada en el sistema polític, respectabilitat. En resum, no hi va haver res inevitable en la seva arribada al poder: els conservadors podrien haver governat amb coalició amb els socialistes moderats o mitjançant poders excepcionals.




EL CAS ITALIÀ: LA MARXA SOBRE ROMA. Després de les eleccions de 1922 la violència dels esquadristes va continuar, arribant a ocupar –en un ambient de confrontació- Bolonya, Milà, Gènova, Livorno, Parma i Trento davant la passivitat de les forces de l’ordre públic. El govern liberal va decidir reforçar Roma per evitar que passés el mateix, i preparava una llei marcial. En reacció a les pallisses i el desallotjament violent dels ajuntaments, els socialistes preparaven una vaga general per al 31-7-1922. Va ser un error, perquè aleshores Mussolini es va poder presentar com el dic que podia aturar la revolució. Quan 9000 esquadristes es concentraren als afores de Roma el 28-10-1922, el cap del govern, Luigi Facta, va demanar al rei que signés l’estat de setge, que hauria obligat a l’exèrcit a enfrontar-se a la demostració de força feixista. Aleshores, el rei Victor Manel III es va negar a signar el decret proclamant la llei marcial (28 d’octubre de 1922) i Facta va dimitir l’endemà. Per què el rei va actuar així? Potser va tenir por a la guerra civil, potser li sabia greu l’ús de la força, potser va tenir por que els feixistes li oferissin la corona al seu cosí, el Duc d’Aosta. Potser l’exèrcit li va dir que era inútil resistir perquè els soldats estaven a favor dels feixistes! Sabem que els feixistes havien arribat a Roma morts de gana, cansats i molls fins als ossos. Podem dir que la MARXA SOBRE ROMA va ser soroll, una demostració de força que no es tenia: haurien pogut ser fàcilment dissolts per l’exèrcit. Però el rei encarregà a Mussolini formar un govern amb totes les forces polítiques de centre-dreta “per restablir la pau social” (que els camises negres havien contribuït a alterar).



EL CAS ALEMANY. El 1929 la república de Weimar rep l’impacte del crack i l’atur massiu va fer perdre a la “coalició de Weimar” (SPD, demòcrates i Zentrum) la confiança d’un electorat que es radicalitzava i protagonitzava desordres públics. Davant la debilitat dels partits, el president de la república governa per decret. L’ascens dels nazis no obté majories, però és espectacular: de constituir una força marginal al parlament el 1930 passen a ser la més votada el 1932. Propaganda i motivació dels afiliats hi van influir, com també el carisma del líder. Les memòries de Kurt Ludecke (I Knew Hitler) recorden com: “Quan pujava a l’escenari pràcticament no se sentia cap aplaudiment (…) ell començava a parlar, al principi lentament. Després d’una estona, la seva veu s’havia transformat en un crit estrident que impressionava (…) mantenia les masses (i a mi entre elles) sota una entonació hipnòtica per la força de la seva convicció (…) No puc descriure les emocions que em provocava sentir aquell home (…) Quan ell parlava de la desgràcia d’Alemanya, em sentia disposat a saltar contra l’enemic del nostre poble”. Així, a les eleccions de 7/1932 obtenen 230 diputats. Són la primera força, però Hindenburg ofereix ser canceller a Von Papen. Hitler no l’ajuda a estabilitzar cap govern, si no és a canvi de ser canceller. Així, Von Papen, sense prou suport al Reichtag, acaba forçant noves eleccions quatre mesos més tard.



El 11/1932 els nazis obtenen 196 escons enmig d’una tensa i violenta espera plena de lluites al carrer, que deixen un historial de 103 assassinats i centenars de ferits. Els nazis veuen allunyar-se la possibilitat d’accedir al poder, perquè -a més de perdre milers de vots- Hindenburg va escapolir-se de von Papen (disposat a pactar amb ells per arribar al poder) i va nomenar canceller el general Schleicher. Aleshores, els nazis van començar a boicotejar totes les seves propostes de llei, fins que Hindenburg –pressionat per von Papen, ja sense opcions- va nomenar Hitler canceller el 30 de gener de 1933. Compte! Això no vol dir que puguem parlar ja del Tercer Reich!

- Hitler era solament el canceller, no el president de la República, qui –com tota la vella elit- en desconfiava
- Alemanya encara era una democràcia: ell solament podia fer lleis si el Reichstag les aprovava. I no tenia majoria a la cambra, els nazis eren solament el partit més votat, allunyat de la majoria
- En les eleccions de juliol 1932 havien obtingut el 37% dels vots, la seva popularitat decreixia.
- Per tant ara toca analitzar com, havent aconseguit la cadira, el càrrec que els situa en el centre del poder polític, conduiran la situació per apoderar-se del poder i desmuntar la democràcia.

Encara que tinguem a Hitler canceller i a Mussolini primer ministre, el poder els queda limitat per coalicions, parlaments, premsa lliure i societat civil. Han de completar el control de l’estat transformant el càrrec en una autoritat personal il·limitada: aquesta va ser l’autèntica presa del poder.

CAS ALEMANY. L’excusa va ser l’incendi del Reichtag (28-II-1933). Van acusar un comunista holandès, Marinus van der Lubbe i van fer servir l’esdeveniment per demanar mesures anticomunistes extremes. Amb les runes del Reichtag encara calentes Hindenburg –fent servir poders excepcionals- va signar un Decret per a la Protecció del Poble i de l’estat (28 de febrer de 1933): suspenia la llibertat d’expressió i reunió, i permetia a les autoritats detenir els sospitosos de terrorisme sense límits. I en aquest context de por, Hindenburg convoca eleccions per al 5 de març de 1933. Malgrat el terror nazi contra els votants d’esquerres, no van aconseguir majoria suficient per a governar en solitari: 288 diputats eren molts, però no prou força. Per això –reunit el parlament a l’Òpera Kroll- intimidant comunistes per no entrar, van aconseguir que el parlament signés una “LLEI D’HABILITACIÓ” que transferia el poder del parlament al govern per 4 anys. La dreta tradicional atorgà aparença de legalitat a aquesta dictadura civil, la que sempre havia somniat, sense pensar que obria el camí a la nazificació del règim. Un cop concedit aquest poder especial es dictà (14-7-1933) una llei de partits que diu que solament un és legal.

EL CAS ITALIÀ. Les violències esquadristes van continuar: a Torí (12/1923) provoquen 11 morts, p.ex. Mussolini va legitimar-les institucionalitzant les “camises negres”: per decret del 13-1-1923 converteix les esquadres en Milizia Volontaria per la Sicurezza Nazionale. Passaven a formar part de les forces de seguretat de l’estat. Amb aquesta intimidació, aprova una nova llei electoral (18-11-1923) que oferia 2/3 dels escons (el 66%) al partit que obtingués més del 25% dels vots, deixant 1/3 per repartir-lo entre els altres partits, proporcionalment. Així, amb violència al carrer, va obtenir el 65% de la cambra (4/1924). Com és possible? La pau social establerta per la violència esquadrista semblava allunyar la possibilitat de revolució, i aquesta calma permetia Mussolini presentar-se com a salvador. El principal prestigi, però, li va venir dels èxits diplomàtics: la Conferència de Lausanne (7/1924) posava final a la lluita per Anatòlia que havia inaugurat el tractat del Sevrès (1918) confirmant el domini les illes del Dodecanès, la mediació de la SDN per Corfú acabava dictaminant en contra de Grècia, i el Tractat de Roma (1/1924) amb Iugoslàvia reconeixia que Fiume era italiana. Encara s’estava lluny de restaurar l’imperi d’August, però l’acumulació de petits èxits permetia crear l’aparença de que es caminava ja en aquesta direcció.



En aquest context d’exaltació nacional, Mussolini convocà eleccions segur d’obtenir una amplíssima majoria, però –com que no sabien fer política d’altra manera- les esquadres rebentaven els mítings d’esquerres. Així obtingué el 60,1% dels vots (356 diputats); l’oposició, el 35% dels vots i 65 escons (46 socialistes i 19 comunistes). Inaugurant la legislatura (30-5-1924), el diputat socialista Giacomo Matteotti va denunciar al Parlament la precarietat en què es trobava l’oposició italiana, la limitació de les llibertats, i la impunitat amb que les “camises negres” coaccionaven els opositors. La conclusió de Matteotti era que les eleccions de l’abril no eren vàlides. L’ 11 de juny, un grup de feixistes segrestaven el diputat socialista al mig de Roma i posteriorment l’assassinaren. No era el primer rival polític eliminat, però sí el primer que es produïa 24 hores després d’un altercat amb Mussolini a la cambra en el què havia rebut amenaces prou explícites com perquè –com va dir Indro Montanelli- es pugui atribuir a Mussolini la responsabilitat moral de delicte. L'oposició es retirà del Parlament, però al no fer cap acció política solament van enfortir el poder dels feixistes. Les declaracions posteriors de Mussolini permeten convertir aquest assassinat en el moment fundacional del nou estat totalitari: “Declaro aquí, davant d’aquesta assemblea i de tot el poble italià, que assumeixo jo sol la responsabilitat política, moral i històrica del que ha passat (…) Si el feixisme és una associació criminal, jo sóc el seu cap! Si tota la violència ha estat el resultat d’un clima històric polític i moral, doncs bé, per a mi tota aquesta responsabilitat, perquè aquest clima l’he creat jo”.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...