Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 24 de junio de 2018

S30: EL CAMÍ CAP A LA SEGONA GUERRA MUNDIAL



L’arribada dels feixistes al poder havia suposat, com vam veure, un viratge en la progressiva normalització de les relacions internacionals que s’estava produint lentament des del final de la Gran Guerra. Les negociacions que havien permès superar les resistències alemanyes al pagament de les reparacions, per una banda, i els acords sobre Anatòlia signats a Laussane el 1923 (que havien traït els tractats de 1918 però havien tancat definitivament la guerra al continent) culminaren en el Tractat de Locarno (1925): els països europeus es comprometien a respectar les fronteres i renunciaven formalment a la guerra. La crisi econòmica, però, ho va espatllar tot. Va facilitar l’ascens de radicals nacionalistes que havien interpretat l’incompliment del tractat de Sevrès per part de Turquia com la demostració palpable de que la reconstrucció nacional era possible, -fins i tot evitant les dures condicions imposades pels aliats al final de la Gran Guerra-, si es jugava amb audàcia i enginy el grau i l’ocasió de les provocacions. Efectivament, ningú no va dir res quan Hitler va restablir el servei militar obligatori el mateix any de la seva arribada al poder.

El conflicte que va suposar un major augment de la tensió, però, va ser l’atac italià a Etiòpia (1935). El darrer estat independent d’Àfrica va ser atacat en una guerra sense pietat, durant la que es va usar armament químic, bombardejos a la població civil i execucions sumaríssimes amb les que es volia exterminar la classe dirigent (intel·lectuals, mestres, metges...). A tall d’exemple, el 1937 els etíops atemptaren contra el virrei Graziani i els italians respongueren amb l’execució sistemàtica de tots els homes de més de 18 anys de la zona on es produí l’atemptat. L’assaig de tècniques i armament a la guerra d’Espanya no solament va dividir Europa ideològicament, sinó que va consolidar la política de “no intervenció”. A Espanya es va demostrar l’eficàcia de l’aviació per accelerar el ritme de la guerra (superant les trinxeres) i convertir els civils en objectiu militar. Ja vam analitzar les limitacions de la SDN, que difícilment podia reaccionar a les violacions dels acords de la Conferència de No Intervenció celebrada a Londres (9/1936)... La desesperada crida del “Negus”, Haile Helassie, pronunciada a la seu de la Societat de Nacions, va permetre fixar sancions a Itàlia, però van acabar resultat el cop definitiu al prestigi de l’organisme internacional, perquè van ser tan tèbies que Itàlia va acabar la conquesta sense problemes. Els estats petits van perdre tota la seva fe en ella, la debilitat mostrada va animar Hitler a violar Versalles, i les sancions van servir per acostar Mussolini a Hitler (el 1936 signaven l’Eix Roma-Berlín).


Constitueixen aquestes agressions el pla calculat que havia de dur Hitler al domini mundial? Cal desconfiar de la visió canònica de la Segona Guerra Mundial. Des que Churchill va fixar-la en les seves memòries, el cinema i la cultura popular han anat reproduint la visió del conflicte com la guerra justa, causada per les ambicions de Hitler, en la que els apaivagadors s’equivocaven i la URSS va ser solament un accessori. Segons aquesta visió, l’alliberament d’Europa comença a Normandia, el protagonisme és americà, Gran Bretanya resisteix heroicament i la victòria ho va ser de la llibertat i la democràcia. Durant els anys 50 el llibre de Bullock que fa de Hitler el prototip de la tirania, i el debat sobre el Sonderweg (el camí alemany cap a la modernitat) confirmaren aquesta visió. A.J.P. Taylor (“Els orígens de la Segona Guerra Mundial”, 1961) va introduir introdueix dos factors de reflexió: per una banda busca la causalitat més enllà de les agressions hitlerianes per advertir-nos que la lluita buscava invertir el resultat de la Gran Guerra i dedueix que, vist així, la primera guerra mundial explicaria la segona. Encara que els acords sobre les reparacions de 1929 provaven de relativitzar la càrrega que patien els alemanys, “l’efecte més catastròfic de les reparacions ja s’havia produït (...) en la sensibilitat del poble alemany”, escrivia Taylor. Les causes llunyanes, doncs, eren més importants que les properes. Una segona aportació de Taylor era trencar amb la idea d’un Hitler “més malvat i sense escrúpols que cap altre estadista contemporani”. Potser en brutalitat els va superar, però la veritat és que en aquella lluita 2 d’imperialismes Hitler no era el planificador fred i tenaç, el calculador estratega metòdic en la recerca dels seus objectius. Més aviat, Hitler –lluny de seguir un calendari d’agressions premeditat- era un arribista temerari que va aprofitar l’oportunitat que li oferien esdeveniments de caire local.

Bundesarchiv, Bild 146-1985-083-10 / CC-BY-SA 3.0
Tropes alemanyes entrant a Viena el 15-3-1938

Anschluss, la incorporació d'Àustria al ReichEl pseudofeixisme socialcristià (1920) vigent a Àustria des de 1920 havia prohibit el partit nazi: per això el règim autoritari del canceller Engelbert Dollfuss despertava tant odi. Quan va ser assassinat pels nazis austríacs (25-7-1934) el seu successor, Schuschnigg, els va tancar en camps. Davant la pressió patida en la reunió mantinguda amb Hitler el 12-2-1938, -en la que el líder nazi li demanava tolerància amb els partits i que nomenés ministre d’interior a Arthur Seyss-Inquart-, Schuschnigg va convocar un plebiscit (9-3- 1938) per la independència que havia de servir per enfortir el seu govern davant la pressió alemanya. Fixant l’edat mínima de participació en 24 anys, el canceller volia debilitar la força electoral dels nazis. Davant la provocació, Hitler va denunciar que hi hauria tupinada i, encara que el canceller va dimitir tement-se una invasió, el president de la república no va nomenar Seys-Inquart. Així doncs, com l’esperada comanda d’ajuda austríaca no es produiria, el dictador alemany va haver de publicar un fals telegrama en què el govern austríac demanava l’entrada de tropes alemanyes i –materialitzada l’ocupació- es va fer servir el plebiscit per confirmar-la: un 99% dels austríacs es van mostrar partidaris, gràcies a que el vot no era secret, i els militants d’esquerra i els jueus en van ser exclosos. Així, Àustria va esdevenir la província d'Ostmark del IIIer Reich, i Seyss-Inquart el seu governador. Entre polítics d’esquerra, jueus i altres dissidents, 70.000 empresonats sentenciaven el final de la república austríaca.


Els alemanys que habitaven els Sudets, dins Txecoslovàquia, constituïen el 30% dels 3,5 milions d’habitants d’aquests territoris. El seu Partit Alemany dels Sudets, dirigit per Konrad Henlein, va arribar a aconseguir el 80% dels vots dels alemanys que vivien a Txecoslovàquia. Reclamaven formar un estat federal, però Praga es negava. Per això l’ambient després de l’Anschluss es va tensar. El partit va demanar en un congrés “la integració”. París i Londres van pressionar Praga per tal que cedís, mentre que l’ambaixador soviètic els va oferir ajuda si Txecoslovàquia denuncia davant la SDN, sense esperar veredicte. Això va desfermar totes les alarmes: Mussolini va convocar una Conferència a Munich, que es va celebrar la nit del 30 de setembre de 1938 i va decidir l’ocupació dels Sudets durant la primera quinzena d’octubre. Txecoslovàquia, a qui no s’havia convidat a participar en les negociacions, perdia 30.000 km². Però el desmembrament de Txecoslovàquia no va ser l’única conseqüència de les cessions a Munich: hem de pensar en l’expulsió de la població txeca, la fusió del Partit Alemany dels Sudets amb el Nazi, el president Edvard Beneš, decebut, marxa a l’exili i Hitler, reforçat per la debilitat occidental, va multiplicar les seves ambicions i pocs mesos després convocava el nou president de Txecoslovàquia el 12-3-1939, Emil Hácha, per obligar-lo a rendir el seu país. Les tropes nazis ocuparen el país i van organitzar un Protectorat de Bohèmia i Moràvia (el que quedava de Txèquia) i una república d’Eslovàquia, ambdós estats titelles.

L’abandonament occidental dels txecs i els eslovacs davant dels nazis ha constituït des d’aleshores un drama nacional, que sens dubte va influir quan el 1948 el país es va inclinar cap al món soviètic. Munich representa el moment més important de la política d’apaivagament. Era el resultat de la sintonia ideològica dels tories amb el nazisme? El primer ministre Neville Chamberlain va nomenar ambaixador a Berlín un nazi confés, sir Neveille Henderson, capaç d’escriure a la Fraternitat Anglo-Alemana que “En Inglaterra (...) demasiadas persones tienen una concepción completamente erronea de lo que realmente defiende el régimen nacionalsociliasta. De otro modo, pondrían menos énfasis en la dictadura nazi y mucho más en el gran experimento social que està intentando llevar a cabo. No solo lo criticarían menos, sino que quizá aprenderían algunes lecciones útiles”. Que Downing St s’informés sobre Alemanya mitjançant un nazi notori no és l’única pista: quan Lord Hallifax és nomenat ministre d’exteriors (2/1938) a Hitler li defineixen com un polític que «desitja culminar el seu eforç veient el fürher entrant a Londres al costat del rei, aclamats tots dos pel poble anglès»... Hi ha, però, una altra manera de mirar l’apaivagament!

Bundesarchiv, Bild 146-1970-052-24 / CC-BY-SA 3.0
Conferència de Munich, 1938








No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...