Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 11 de noviembre de 2018

RESUM CONFERÈNCIA "LES 6 DONES D'ENRIC VIII"






Charles Laughton va interpretar Enric VIII com un monstre capriciós el 1933 i per això no és fàcil explicar amb rigor historiogràfic el significat dels esdeveniments que omplen el seu regnat. El primer concepte previ del que hem de partir són les monarquies autoritàries del Renaixement, consagrades a consolidar el seu poder sobre els senyors feudals que en temps medievals havien tingut, per delegació, el poder efectiu sobre el territori (fins el punt de convertir els monarques en poc més que un “primus inter pares”).

En segon lloc cal destacar la residència d’aquests reis en sofisticades corts, envoltats dels artistes i intel·lectuals laics als que protegien per demostrar magnificència. Prop del rei i lluny dels seus senyorius també trobem part de la noblesa, pendent de la gràcia reial i presonera del protocol que escenifica la seva submissió. Aquesta noblesa, envejosa del nou personal polític format en dret a les universitats a qui el rei confiava el desplegament dels seus creixents poders, competia  pel favor reial reclamant el dret a l’auxilium i al consilium als que, pretesament, el llinatge els donaria dret. Això feia de la cort l’escenari de lluites entre faccions -“partits”, diuen les fonts- que enfronten la incipient noblesa de servei (tecnòcrates, podríem dir) i les velles nissagues nobiliàries que se’ls miren amb menyspreu.



El darrer factor previ que hem de tenir present és la circulació d’idees que la impremta multiplica: permetrà un debat teològic sobre la urgència de la renovació d’una església aparentment allunyada dels principis fundacionals del cristianisme que els humanistes –exhaustius estudiosos de les fonts clàssiques- recomanen recuperar. Aquest debat en el si de l’església acabarà trencant Europa en dos blocs en el moment en que la generació d’Enric VIII arriba al poder: l’anglès ho fa el 1509, François I a França el 1515, i Carles de Gant (1516) a les XVII Províncies. Aquest darrer, afortunat hereu dels bastos patrimonis dels seus avis, els Reis Catòlics (per una banda) i l’emperador alemany i la duquessa de Borgonya (per altra), es va haver d’enfrontar –com a emperador d’aquella immensa anarquia constituïda de 300 jurisdiccions, incòmodes amb l’autoritat imperial, que era aleshores Alemanya- al repte de la Reforma.

Les propostes de Luter al negar la legitimitat de l’església instituïda i redefinir-la com a suma dels cristians en relació directa amb Déu, sense mediacions, suggeria als prínceps alemanys la possibilitat de bandejar l’autoritat imperial convertint-se al protestantisme i, així, augmentar el seu patrimoni gràcies als béns de l’església foragitada. En aquest debat, Enric VIII semblava ortodox quan –responent Luter en una “Defensa dels set sagraments”- va aconseguir del Papa el títol de “Defensor de la fe” (1521). Aquell any el rei semblava feliçment casat! Amb qui?

La xarxa de compromisos matrimonials que els Reis Catòlics havien teixit per aïllar França havia dut fins a la cort anglesa la seva filla Caterina, per casar-se amb el germà gran d’Enric, Artús. Però –mort sense consumar aquell matrimoni- s’havia casat finalment Caterina amb Enric VIII l’any 1509. Aquella dona culta, per a qui Joan Lluís Vives escriu un “Tractat d’instrucció de la dona cristiana” que orienti la formació de la filla que tindrà amb Enric VIIIè, Maria, era –com Isabel de Castella li havia inspirat- profundament conscient de la dignitat reial: per això havia comandat la guerra contra Escòcia quan Enric VIII havia marxat  a fer-la contra França, i capitanejava a Londres la facció partidària d’entendre’s amb l’emperador Carles (el seu nebot). En front d’aquesta facció, el cardenal Wolsey va inspirar la trobada del Camp d’Or (1520) entre Enric VIII i Francesc I, i allà –buscant debilitar la influencia de Caterina sobre el marit- li va presentar al rei una jove i seductora Anna Boleyn que –formada en la cort més sofisticada d’Europa- va encetar les cabòries del rei.

Què li passava al rei? Enric estava angoixat esperant un fill al que deixar en herència el regne, allunyant-lo així de l’ombra de la guerra civil amb què la dinastia Tudor havia arribat a legitimar-se. Havia trobat, llegint el Levític, la sospita que Déu el castigava per haver-se enllitat amb la dona del seu germà, i enamorat d’Anna, que estratègicament el refusava mentre omplia el seu entorn de protestants, encarregà a Wolsey l’anul·lació matrimonial. Aquesta “gran qüestió del rei” dominarà la política europea durant els anys vint perquè el Papa, tement la venjança de l’emperador (nebot de Caterina) es negà a concedir-li.  L’orgullosa reacció de Caterina davant del tribunal reial que havia de jutjar la nul·litat matrimonial va provocar el descrèdit i la caiguda de Wolsey: alhora que Caterina i la seva filla eren apartades de la cort, es produïa l’ascens d’un nou personal administratiu dirigit per Thomas Cromwell. De confessió marcadament protestant, encaraven el conflicte cap a la ruptura amb Roma. El casament i la coronació d’Anna Bolena (1533) van suposar finalment un cisma i l’Acta de Supremacia (1534) era a la pràctica el naixement d’una nova Església d’Anglaterra.



El triomf d’Ana Bolena, però, va ser passatger, perquè la mort de Caterina (1536) i l’execució de Thomas More (eficaç ministre i brillant humanista, oposat en consciència a jurar els  nous poders del rei) omplien el rei de remordiments. La parella s’anava separant perquè Anna retreia al rei coquetejos amb altres dones: la noblesa més reaccionària usava com a esquer lady Jane Seymour i –fixant-se amb les habilitats cortesanes de la Bolena- escampava maledicències que van semblar prou versemblants com per a jutjar Anna per infidelitat, trobar-la culpable de traïció, i executar-la... el dia abans que Enric VIIIè es prometia a Jane Seymour! Seria aquesta tercera reina la que oferiria al rei un hereu –el futur Eduard VIè- a un preu molt alt: ella moriria poques hores després del part (1537)
Mentrestant, una revolta al Yorkshire –el Pelegrinatge de Gràcia (1538)- protestava pel centralisme d’aquestes noves polítiques absolutistes, la càrrega fiscal que comportaven i la imposició de canvis religiosos com el tancament dels monestirs. Encara que part de la burgesia s’enriquia amb les subhastes de les terres expropiades a l’església, i els ingressos de la monarquia es duplicaven amb la seva venda, part de la població se sentia aliena a les noves teologies. Thomas Howard, Duc de Norfolk, va reprimir amb duresa el moviment, mentre l’equip de govern dirigit per Cromwell accelerava la ruptura amb Roma i –aprofitant l’excomunió del rei per part del Papa Pau III el 1539- suggeria al rei una aliança amb els protestants alemanys casant amb la princesa Anna de Clèves. La manca de sintonia d’Enric i la nova reina, que es va solucionar anul·lant el matrimoni, va fer caure la facció (i el cap) de Cromwell, que l’havia suggerit. I aleshores la facció conservadora que el Duc de Norfolk dirigia, en ascens gràcies a la repressió de la revolta, va aconseguir casar el rei amb una joveneta de la família Howard, Caterina, qui –desqualificada per la facció protestant- va ser executada per suposada traïció el mateix any del seu matrimoni (1541).



La darrera esposa, Caterina Parr, era ja una dona de trenta anys que va aportar certa placidesa a l’ànima torturada d’aquell rei prematurament envellit i carregat de xacres, un paranoic que sospitava revoltes per tot arreu. Infermera atenta, conservadora culta, autora d’obres teològiques, madrastra comprensiva de Maria, Isabel i Eduard, va mantenir l’equilibri entre faccions religioses. Va ser ella qui va acompanyar el rei en els seus darrers anys, des del casament el 1547 fins al seu traspàs el 1547. Per cert... com un catòlic ortodox, després de tanta teologia i tantes polèmiques religioses.










No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...