 |
| En gama de vermells, estats que van abandonar la Unió durant l'any 1861; en blau els estats que prohibien l'esclavatge. Els grocs són estats de la Unió que la permetien. |
La setmana anterior
vam veure créixer l’abolicionisme als Estats Units, a l’escalfor de les
diferències econòmiques entre el Nord i el Sud. L’esclavatge, però, no era
l’única cosa que els separava: el nord industrial vol protegir productors de la
competència estrangera, però al sud –agrari, que necessita importar-ho tot- els
aranzels el perjudiquen, prefereix polítiques liberals. Discutint-ho, el
vicepresident John Calhourn ja havia vist en la imposició d’un poder central,
una institució federal, superior als estats, una amenaça; per això teoritza
sobre la nul·lificació del pacte federal. Mentrestant, al nord, el Partit
Republicà construeix un discurs abolicionista que disculpava la contradicció
entre el discurs fundacional i l’existència de l’esclavatge: segons aquest
discurs, la generació de 1776 l’havia tolerat, però l’abolició del comerç
negrer (1807) i el final de l’esclavatge en els estats del Nord havia demostrat
que s’hi oposava. Potser la constitució podia ignorar-la, però això no
implicava la seva extensió. Votar sobre l’esclavatge -com suggereix el pacte de
1850- és impossible, diuen, perquè ens deshumanitza a tots. Per tant, el govern
federal té dret a tallar la seva ampliació.
L’elecció de Lincoln
com a President (1860) va espantar el sud en un moment en que els estats
esclavistes eren ja minoria al Congrés. Carolina del Sud va aprovar la “Declaració de Causes immediates que
justifiquen la secessió de la Unió Federal”, i sis estats més la van seguir
en la creació dels Estats Confederats d’Amèrica (1861): Mississipí, Florida,
Alabama, Geòrgia, Luisiana y Texas. Jefferson Davis en seria el president i
Richmond (Virginia) la capital.
Els historiadors
han discutit molt sobre les possibilitats reals del Sud de guanyar la guerra.
La Confederació no era tan forta demogràficament (9 milions d’habitants davant
dels 22 del nord), depenia de les importacions (mentre el nord concentrava el
80% de les fàbriques, tenia el doble de km de ferrocarril i el triple de
recursos bancaris) i –per si fos poc- no comptava amb un poder central fort
capaç d’organitzar ràpidament la guerra: per això Jefferson Davis nomena 5
primers ministres i 6 de guerra, mentre Lincoln mostra carisma i té prou amb el
discurs de Gettysburg per guanyar adeptes. L’avantatge del sud era la cultura
militar de la seva elit aristocratitzant, formada militarment i que facilitava
el reclutament voluntari, mentre Lincoln havia d’imposar una llei de
reclutament (1863) i buscar un veterà de la guerra contra Mèxic per refer
l’exèrcit: Ulisses S. Grant.
Seria ell qui
rebria la rendició del general Lee a Appomatox (1865), després de 4 anys de
guerra. El paisatge no pot ser pitjor. La guerra havia provocat una catàstrofe
demogràfica (700.000 víctimes, més que el total que han tingut en la resta de
les guerres) i l’augment de les diferències econòmiques entre el nord i el sud:
aquests últims, que concentraven el 30% de la riquesa nacional abans de la
guerra, solament compten amb el 12% després del conflicte. Els estats del nord,
en canvi, han tingut en la guerra un incentiu a la producció de ferro (que
creix un 29%) i carbó (un 21%).
El balanç de
víctimes ens permet identificar la principal característica del conflicte: va
ser la primera guerra moderna, una guerra industrial que -a més de distingir-se
per confrontar per primer cop dos exèrcits de ciutadans, a mort, per ideologia-
va fer un ús sistemàtic d’una permanent renovació tecnològica: el telègraf, el
trasllat de tropes en ferrocarril, el rifle de retrocàrrega, la bomba de
rellotgeria, els hospitals de campanya i la fotografia com a document gràfic...
Però el resultat
més important és el final del debat sobre l’organització política que venia
allargant-se. Alliberar 4 milions d’esclaus i confirmar la sobirania de l’estat
federal permet convertir la guerra com una “segona revolució americana”. Ha nascut una nació: aquest
estat centralitzat i poderós es converteix en garant d’una llibertat que –amb
la XIIIª Esmena- és un dret de tots. El partit Republicà, guanyador de la
guerra, viurà una hegemonia política: fins el 1912, solament tindrem un
president demòcrata, Cleveland ( de 1884-8 i 1892-6)
Neix una societat civil negra. Passat el primer entusiasme (posseir
pistoles, no cedir pas als blancs, reunions sense vigilància, viatjar,
instal·lar-se), la comunitat negra s'anirà organitzant fins a construir una
activa societat civil (esglésies, escoles, mútues, associacions...) que
continuarà lluitant per la discriminació pràctica que seguirà marcant la seva
vida quotidiana en els estats del sud.
Aquesta nova nació viu des de la seva fundació una
pulsió imperialista:
la compra d’Alaska a Rússia (1867), el cop d’estat a Hawaï que permetrà la seva
ocupació (1898), la victòria sobre Espanya (que permet dominar Puerto Rico,
satel•litzar Cuba i atacar Filipines, que es resistirà fins el 1902) ho
demostren. La intervenció contra Colòmbia per crear un nou estat panameny
permetrà inaugurar el canal de Panamà (1914). En aquell moment ja feia temps
que la justificació teòrica de l'imperialisme estava present en la vida pública
nord-americana…
a) La trobem
en les idees de l'historiador Frederick Jackson Turner dins "El significat de la frontera en la Història
dels Estats Units" (1893). L'abundància de terres havia estat
l'essència de la història americana, diu, perquè havia marcat el caràcter del
país en base a l'emprenedoria i a l'igualitarisme (en l'accés a la terra).
Lluny d'Europa, pejorativament vista com a encarnació de l'absolutisme, aquella
combinació de factors havia permès la democràcia. Ara, acabades les terres, el
país estava en perill.
b) La doctrina
del Manifest Destiny és la creença de
constituir una nació destinada a expandir-se cap al Pacífic, d’origen purità,
sorgida del periodista John L. O'Sullivan (1845) en un article (Annexió) publicat en la revista Democratic Review de Nueva York: “El compliment del nostre destí manifest és
extendre’ns per tot el continent Queens ha assignat la Providència per al
desenvlupament de la llibertat”. Aquesta idea bull a l’olla durant
l’annexió e Texas (1845), Califòrnia (1848) i la guerra amb Mèxic, i reapareix
en el missatge presidencial de Theodore Roosevelt el 1904. Aquest president
defensava la política del “Big stick”:
mostrar la possibilitat d’un actuació violenta com a forma de pressionar en una
negociació amb els països del Carib. Es justifica així la potestat de restablir
l’ordre pressionant governs locals amb la presentació dels avantatges que
representava gaudir del suport polític nord-americà, intervenint s no s’obté
resultats favorables als interessos americans.
No hay comentarios:
Publicar un comentario