Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

lunes, 30 de abril de 2018

S24: UN CORPUS IDEOLÒGIC DE “NEGACIONS”





Construir un catàleg dels components intel·lectuals que els feixistes van fer servir és un risc. Robert Paxton adverteix que hem dedicat molts esforços historiogràfics a estudiar els orígens i els primers discursos del feixisme, en la convicció de que conèixer els orígens és anar a l’essència d’una cosa. Ho hem fet també temptats per les fonts primàries, sovint ignorant que estan plenes de propaganda. Compte, doncs! Fer del feixisme un moviment intel·lectual és descuidar que l’impulsaven homes d’acció, i que –tot i que podem trobar alguns intel·lectuals en els seus inicis- van tenir una influència decreixent en el moviment. Mussolini és mestre d’escola i periodista de trinxera, i Hitler un pintor desafortunat, i molts altres feixistes coquetejaven amb la cultura de masses, però no per això podem definir-los com a pensadors ni ideòlegs, sinó més aviat com a “lumpen-intel·lectuals”. L’error –diu Paxton- ha dificultat la caracterització del moviment i ha mantingut polèmiques sobre la naturalesa del feixisme, quan –pendents dels seus orígens- hem exagerat el paper de la retòrica anti-burgesa i anti-capitalista, que –un cop al poder- van abandonar.


Malgrat això a classe hem volgut sistematitzar les seves idees, i ens hem trobat que constitueixen un grapat confós i poc sistemàtic de negacions. Per començar, semblen anti-liberals: els sistemes representatius liberals han estat incapaços de superar l’amenaça revolucionària i les conseqüències de la crisi econòmica. No els agraden les seves discussions parlamentàries (prefereixen l’acció), que els liberals ignorin la massa (a la que consideren encarnació de la nació en moviment) ni el dogma de la no intervenció de l’estat (prefereixen un estat totalitari). L’estat liberal els sembla dèbil, incapaç d’usar la violència –purificadora, necessària, en la seva opinió- per a protegir la nació de la revolució i conduir-la a l’èxit.

Encara que l’Escola de Frankfurt va plorar l’Holocaust com la producció més sofisticada de la il·lustració i la modernitat, sembla més fàcil de distingir l’irracionalisme en l’ideari feixista. Per començar, no va ser una ideologia estructurada ni un sistema filosòfic coherent exposat en obres sistemàtiques que es podien debatre entre persones instruïdes, sinó més aviat un magma voluptuós i inconnex de consignes precipitades. Davant la massa provocaven emocions amb cerimònies rituals curosament orquestrades per a apel·lar als sentiments (abans que a la raó). Mussolini escrivia (5/1933) que els feixistes “no se senten lligats a cap forma doctrinal concreta” i –quan un crític li havia demanat el seu programa el 1922- havia respost: “Els demòcrates d’Il Mondo volen conèixer el nostre programa; es trencar-los els ossos als demòcrates d’Il Mondo”. Sovint presumia que la definició de feixisme era ell mateix, o –aixecant el puny, referint-se a l’acció i a la violència- havia cridat “aquest és el resum de la nostra teoria”. També Hitler de canceller havia respost: “m’he negat sempre a presentar-me davant d’aquest volk amb promeses barates”, referint-se a la misticitat dels seus objectius, a la transcendència del seu projecte. Una darrera prova de que el feixisme encarna l’irracionalisme és que la intel·lectualitat del seu temps li va donar l’esquena: la Vanguàrdia de l’art, el cinema o la ciència –que havien florit durant la República de Weimar- marxa. Encara que la directora Leni Riefenstalh rodarà sota la protecció de Hitler obres importantíssimes en la història del setè art, com Olimpiada (1936) o El triomf de la voluntat (1934), marxen els grans directors del cinema expressionista (Fritz Lang o F.W.Murnau, que havien estrenat “Metròpolis” el 1927 i “Nosferatu” el 1929, respectivament). Escriptors (Bertrol Brecht, Thomas Mann, Robert Musil, Stefan Zweig), pintors (Gras, Klee, Kandisnki), arquitectes (Gròpius) prenen el camí de l’exili, juntament amb 24 científics premiats amb el Premi Nobel, com Einstein. És més: excepte Martin Heidegger, marxen gairebé tots els filòsofs: Norbert Elias, Schumpeter, Erich Fromm, Adorno, Marcuse...



Si els escoltes, són anti-capitalistes. Mostren menyspreu pels valors burgesos i prometen expropiar/repartir terres. Quan arribin al poder no ho faran: en canvi seran violents, complidors i minuciosos en les seves amenaces a l’esquerra. És cert que encetaran la guerra a l’oest contra estats liberals, però quan ataquen la burgesia no ho fan per explotar l’obrer ni pel seu materialisme, sinó perquè la veuen dèbil per crear una nació forta.

Són radicalment anticomunistes. Les idees comunistes els semblen un instrument de la conspiració jueva internacional que imaginen (malgrat que el comunisme s’allunya de concepcions racials de l’estat). Per si fos poc, el seu radical misticisme nacionalista els fa refusar el materialisme històric: en la lluita de classes no hi ha compatriotes, sinó un espoliador i un espoliat, i aquesta visió de la realitat sense nació els sembla una aberració. Com també els ho sembla el cosmopolitisme de la crida internacionalista, que nega el fet nacional.

Finalment, són terriblement antisemites. Hem de recordar que aquest sentiment formava part de l’ADN de l’Europa de 1900. Ja Richard Wagner (Das Judenthum in der Musik, 1850) havia atacat compositors jueus contemporanis, com Mendelsshon, i el seu gendre (Chamberlain, a “Els fonaments del s. XIX”, 1899) repetia els tòpics del darwinisme social que es venien repetint des d’Arthur de Gobineau (Assaig sobre la desigualtat de les races humanes, 1855). A l’antijudaisme religiós que es venia pronunciant a Europa des dels temps medievals (i que feia dels jueus els assassins de Crist) caldria sumar el que neix de la construcció d’estats-nació que veuen en el cosmopolitisme jueu una amenaça. En la seva voluntat de construir identitats nacionals, la fidelitat a una essència innegable i plural pròpia del món jueu sembla una incoherència a les elits nacionalistes. Ho vam veure a l’inici del curs, amb el Cas Dreyfus, o quan la policia tsarista escampa ”Els protocols dels savis de Sió” per dirigir la ràbia popular cap als progroms. Aquest sentiment europeu s’accelerà a Alemanya el 1918 –amb la teoria de la “ganivetada per l’esquena”-, i afegiria a un context favorable (la Segona Guerra Mundial) i un mitjà adequat (un estat totalitari) per fer possible la Shoah. Veiem aquesta radicalització durant els temps de Weimar en crims a càrrec de militars nacionalistes que quedaran impunes, en l’aparició de publicacions antisemites (com la de Goebbels, Der Angriff, 1927) i entitats racistes, com la Lliga per a Lluitar per la Cultura Alemanya (dirigida per Alfred Rosenberg).

L’eliminació física que els jueus anomenen “La Catàstrofe” va afectar també polonesos, comunistes, homosexuals, gitanos, discapacitats, presoners de guerra soviètics... fins a 11 milions de persones, de les que 1 milió van ser nens. Però molt abans de la “Solució Final”, el mig milió de jueus que vivien a Alemanya va patir la política racial dels nazis ja des de la seva arribada al poder el gener de 1933: entre aquell moment i 1939 van aprovar gairebé 1.400 lleis contra la població jueva. El fenomen de la concentració s’estrena a Dachau ja el 3/1933, tot i que -durant aquest període- el racisme persegueix la INTIMIDACIÓ i la DISCRIMINACIÓ. L’episodi del boicot als comerços jueus impulsat per les SA l’1 d’abril de 1933 no va tenir massa seguiment, però pocs dies més tard la Llei per a la renovació de la Funció Pública Professional retira els no aris de l’administració. Ja aquell primer any de 1933 emigren 40.000 jueus d’Alemanya. 


- L’episodi de la crema de llibres del 10 de maig vol simbolitzar el final de la influència intel·lectual dels jueus en la cultura alemanya. Però l’episodi més terrible d’aquesta política d’intimidació va ser la famosa “Nit dels Vidres Trencats”, el 9 de novembre de 1938. Després de la primera deportació massiva de jueus, a Àustria, el fill d’un d’ells va assassinar el secretari de l’ambaixada alemanya a París. La propaganda nazi va respondre parlant de “declaració de guerra contra la conxorxa de jueus i maçons”, i –fingint espontaneïtat- va promoure l’assalt a milers de sinagogues i negocis jueus. El balanç, un centenar de jueus assassinats i 30.000 conduïts a camps de concentració. 

Hi va haver mesures que excloïen els advocats, jutges, fiscals, periodistes, notaris i metges jueus de l’exercici professional, les mesures discriminatòries més conegudes se situen a les Lleis de Nuremberg (1935): la Llei de Protecció de la Sang Alemanya feia obligada la puresa racial prohibint matrimonis entre aris i no aris i la Llei de Ciutadania del Reich exclou els jueus de la ciutadania alemanya.

La conferència internacional d’Evian sobre els refugiats jueus es va resoldre amb pretextos generals per no acollir-los. Austràlia accepta 15.000 refugiats dient que “no vol importar un problema racial”. Abans d’un any la meitat dels jueus han marxat d’Àustria. L’any següent, una llei que prohibeix jueus i no jueus compartir bloc de pisos va inaugurar els ghettos.




Iniciada la Segona Guerra Mundial, les espectaculars victòries que donaven als nazis el control de bona part del continent (1939-1941) posen sobre la taula el problema jueu. Solament la conquesta de Polònia incorpora al Reich més de 3 milions de persones jueves. El primer memoràndum de Himmler refusa explícitament l’extermini i parla d’assentar-les fora del Reich. Mentre alguns historiadors valoren l’existència d’un “Pla Madagascar”, altres veuen en  ghettos com el de Varsòvia, on mig milió de jueus conviu en 3 kilòmetres quadrats, una forma d’extermini lent (de la mà de l’amuntegament, la manca de serveis sanitaris i la proliferació de malalties). És cert que no sentim parlar de l’ Endlösung der Judenfrage fins a una circular d’Adolf Eichmann de 1941, però també ho és que –sense instruccions clares de Berlín- el desbordament logístic de la concentració facilita l’aparició d’iniciatives locals d’extermini.

El 1942, però, la guerra llampec sembla haver fracassat contra la Unió Soviètica, i les deportacions es veuen inviables. Es prova el Zylón B a Auschwitz i a la conferència de Wansee els jerarques nazis decideixen l’extermini en massa. Per no distraure tants soldats del front es descarten els mètodes “artesanals” (tan durs per al botxí) i s’estudia la mecanització del procés. La màquina de la mort s’havia posat en marxa. 



domingo, 22 de abril de 2018

S23: DE WEIMAR A MUNICH



Què empenta aquells veterans? Tres sentiments: la por a la revolució (que les notícies arribades de Rússia semblen accelerar a la Itàlia de postguerra, on es viuen més de 2.000 vagues el 1919); la frustració nacional pels del tractats de pau (Triestre i Trentino no semblen compensació suficient al sacrifici ofert durant la Gran Guerra); i el desencís de la democràcia, un règim ineficaç i sense autoritat per a lluitar pels interessos nacionals, contra la crisi ni el desordre revolucionari. Per això un veterà, l’heroi dretà de guerra Gabriele d’Annunzio va ocupar pel seu compte la petita població de Fiume (10/1919-11/1920): allà, Il Comandante desenvolupà el que seria l’imaginari feixista: discursos vehements, nostàlgia imperial, camises negres i bandera amb calavera i tíbies creuades. Mussolini el defensarà des d’ Il Popolo d’Italia... però quan aquell any testi el feixisme a les urnes no aconseguirà cap representació!

L’APARICIÓ (2). Havíem deixat Alemanya convulsa al marxar el Kàiser. El nou govern socialdemòcrata presidit per Evert intentava navegar enmig de la guerra civil entre la revolució espartaquista i els Freikorps de voluntaris retornats del front que –per iniciativa pròpia- es dediquen a reprimir-la. L’exèrcit, convençut de la “ganivetada per l’esquena”, mastega amb dificultat les duríssimes  negociacions de pau –el “diktat”- i la redacció d’una constitució molt moderna a Weimar, amb sufragi universal i una forta descentralització. La República, batejada amb el nom de la ciutat on neix el text, s’havia resistit a pagar les reparacions de guerra fins el punt que els francesos li ocupen la conca del Ruhr (1923). El debat havia obert les negociacions que havien conduït al Pla Dawes (1924) i el finançament del deute acordat allà va acabar de normalitzar les relacions internacionals.


Per una banda el ministre de Negocis Estrangers Walter Rathenau (un conservador possibilista, fill del fundador de l’Allgemaine Electrizitats-Gessellschaft, AEG) va llegar a la República –abans de ser assassinat per dos oficials (1923), abatuts per policies però celebrats com a herois el 1933- el Tractat de Rapallo (1922). És un acord amb la URSS que tanca diferències territorials i la compromet a intercedir per Alemanya en el cas que ella entri a la SDN. Rathenau dirà que el tractat és un “arbre sense fulles, però es veu de molt lluny”, referint-se a que –malgrat fixar compromisos menors- té un significat important per a ambdós països, convertits en pàries de les relacions internacionals. Un nou Ministre de Negocis Estrangers, Gustav Stresseman (1922-1929), aconseguirà la reducció del deute (Pla Young, 1929), el Tractat de Locarno (pel qual els estats europeus accepten fronteres, 1925), l’entrada a la SDN (1924) i el pacte Briand-Kellog (1928) renunciant a la guerra. Aquesta progressiva normalització internacional de la República de Weimar no va exempta d’inestabilitat política, com demostra el putsch de Munich.


El caporal Adolf Hitler[i], recuperat d’una ceguesa histèrica en saber la rendició alemanya, s’havia incorporat al servei d’intel·ligència de l’exèrcit per a investigar un grupuscle nacionalista. La seva oratòria incendiària acostava cada cop més públic a la Bürgerbräukeller de Munich, arribant al comitè dirigent d’aquell partit, el NSDAP, Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei. Allà donarien el tret de sortida a la “revolució  nacional” el 8 de novembre de 1923. El president de Baviera va reprimir el cop amb duresa: la policia va disparar contra els manifestants nazis. Hitler va ser detingut i empresonat. A la presó va comprendre que mai aconseguiria el poder per la força, i que per fer-ho calia combinar l’ús del sistema polític legal i la violència selectiva. 




Però el canvi d’estratègia no va ser l’única conseqüència del fracàs del putsch: l’estança a la presó seria curta, però profitosa, perquè allà va redactar “Mein Kampft” (1925), un pamflet on barreja sentiments convulsos amb el producte de lectures confuses: avala altres pamflets antisemites, com “Els protocols dels savis de Sió” o “El primer problema del món” (Henry Ford, 1920), relaciona els jueus amb els bolxevics –“els dimonis bessons del món” (!!!)- amb un argumentari torturat, es postula per eradicar-los, i proposa la recerca d’un “espai vital” per a Alemanya a l’est. Rudolph Hess escriurà a les seves memòries que –mentre escrivia “La meva lluita”- el sentia “revivir sus experiencias de la guerra, imitando los ruidos de granadas y de ametralladoras, salta de forma salvaje en medio de la habitación”. El llibre, primer inadvertit, es convertirà en súper-vendes l’any que Hitler va arribar a la cancelleria... i s’ha comprat molt per internet, perquè qui en tenia els drets –les institucions bàvares - no l’havien reeditat. Recentment se n’ha publicat una edició crítica/comentada.

El 1925 sembla que la República de Weimar ha superat la conjuntura terrible: les reparacions han estat reduïdes, els francesos s’han retirat del Ruhr, s’ha normalitzat la diplomàcia, i hi ha –superats extremistes com els espartaquistes o el putsch de Munich- certa pau social. Toca aturar-nos un moment i analitzar els fonaments ideològics dels feixismes. Quins continguts aprofiten, de forma confosa, sovint mal llegits, de manera fragmentària, fora de context? També toca fer balanç d’aquest debut: han fracassat estrepitosament i no han deixat de ser opcions minoritàries. 

FONAMENTS IDEOLÒGICS. En la demagògica feixista reconeixem Nietzsche. La seva crítica dels valors burgesos i cristians a “La genealogia de la moral” havia denunciat el concepte de culpa perquè introdueix tendències apaivagadores de la voluntat i l’impuls vital. Per superar aquest estadi ”d’esclavatge” cal convertir-nos en “superhomes” espiritualment lliures dels valors afeblidors, i recuperar la dignitat inherent a l’activitat creadora i l’ús de la força.

També reconeixem el racisme propi del vell positivisme quan plantegen l’hegemonia de les races que –sense mestissatge- no han entrat en decadència. El 1923 Hitler coneix al Festival de Bayreuth el marit d’Eva Wagner, Houston Stewart Chamberlain, qui afegia a la superioritat de la raça germànica algunes engrunes de pangermanisme (Els fonaments del segle XIX, 1899). Al diagnòstic d’Oswald Spengler (La decadència d’Occident, 1923) cal sumar el descobriment del paper de les bactèries en els contagis que havia fet Louis Pasteur i dels mecanismes de l’herència explicats pel botànic Gregor Mendel: la seva mala lectura impulsava la purificació del “cos de la nació” d’aquells elements hereditaris que –suposadament- contagien enemics interns. Mentre la geografia determinista assegurava que l’existència d’un estat precisava del suficient espai per atendre les seves necessitats (és la teoria de “l’espai vital” de Friedrich Ratzel), un cosí de Darwin, Francis Galton, proposava que la ciència ajudés la humanitat a millorar la raça instant els millors a reproduir-se. Aquesta eugenèsia (o teoria de la “selecció artificial”) s’havia insinuat ja a “L’origen de l’home” (1871): “Entre los salvajes, los individuos débiles en cuerpo y mente desaparecen muy pronto (...) los hombres civilizados, en cambio, (...) construimos asilos para los imbéciles, los mutilados y los enfermos (...) y nuestros médicos apelan a toda su habilidad para conservar el mayor tiempo posible la vida de cada individuo (...) En consecuencia, los miembros débiles de las sociedades civilizadas propagan su especie (...) Nadie que haya asistido a la cría de animales domésticos dudará que esto debe ser muy perjudicial para la raza humana”.


Les idees del sindicalista George Sorel també van ser recollides pels feixistes: la violència és purificadora perquè desperta la heroïcitat dels homes i serveix perquè les nacions “narcotitzades per l’humanisme, puguin recuperar la seva antiga energia”.




[i] L’individu és complicat. A la postguerra se l’estudiava com el “prototipus del tirà”: Allan Bullock (Hitler: a study on tyranny, 1951) el veia un polític oportunista amb més egoisme que dogmes, sense escrúpols ni inhibicions, al que reconeixia habilitat retòrica i talent teatral. Durant la Guerra Freda, la teoria del totalitarisme l’igualava a Stalin; per això Bullock va acabar publicant “Vides paral·leles” (1991). Més endavant, la Història social dels 60 interpel·lava la societat alemanya que l’havia escollit, mentre una pluja de diagnòstics psiquiàtrics especulava sobre l’informe que la OSS havia arrencat a Walter C. Langer (“Un estudi psiquiàtric de Hitler”, 1943) sobre el terreny. Joaquim Fest –a qui el seu pare no havia apuntat a les Joventuts Hitlerianes- no necessitava culpar un individu dels crims que una societat no podia pair, i escrivia que aquell radical revolucionari de dretes l’havia seduït per la seva modernitat mediàtica (1973), sense aconseguir l’èxit de la seva posterior visió de L’enfonsament (1991). El debat sobre l’Holocaust que s’accelera durant els anys vuitanta enfrontava la visió de Hitler com a motor de la tragèdia (els intencionalistes) i els que el descriuen com a “dictador dèbil” d’un estat “polícrata” (els estructuralistes). Més recentment, Ian Kershaw ha provat de sumar les dues teories en una apassionant biografia.



sábado, 14 de abril de 2018

S22: BALANÇ DEL NEW DEAL // EL FEIXISME CLÀSSIC


A partir de 1935 va caler impulsar un “segon New Deal”. No solament per reforçar la lenta recuperació econòmica que s’estava produint, sinó també per redefinir algunes mesures que el Tribunal Suprem havia declarat anticonstitucionals. Es volien millorar els projectes per desactivar l’oposició, aprofitant que les eleccions de 1934 permetien comptar amb el suport d’una majoria demòcrata al Congrés. En aquest segon paquet legislatiu destaca la Social Security Act, un paquet d’ajuts federals a aturats, malalts, minusvàlids i jubilats que no incloïa assistència mèdica ni tots els col·lectius, i concedia petites ajudes per a curts períodes de temps. També cal recordar la Llei Wagner (que establia una Junta Nacional de Relacions Laborals, amb poder per negociar i multar pràctiques laborals injustes) i la WPA (Direcció de Progrés Laboral) que oferia feines de manteniment de barris, parcs, jardins i carreteres.


Molts projectes rebien dures crítiques de jutges, periodistes i republicans. Denunciaven la creixent participació de l’estat en economia:  deien que els subsidis idiotitzarien les capacitats dels emprenedors i la iniciativa privada, que tothom s’acomodaria a la ingerència estatal fins que –convertit en un monstre totpoderós habilitat per dirigir-ho tot- el govern deixaria tothom sense iniciativa individual ni capacitat d’escollir. Per si fos poc, l’augment del dèficit públic seria insostenible i implicaria alts impostos que els empobririen i reduirien la seva capacitat inversora. El president era objecte d’especial crítica: es denunciava que se li estava donant tant de poder que posava en perill la democràcia. Malgrat totes aquestes crítiques, FDR va guanyar les eleccions del 1936 amb un 60% dels vots.



Al marge de si aquella intervenció era necessària o excessiva, la historiografia ha criticat també les mesures del New Deal com a contradictòries, vacil·lants i dubitatives. És cert que eren provatures inèdites, i que alguns plans es van aturar. El propi president, en un discurs de 1935 defensava, però, aquestes intervencions: “El país necessita i demana una experimentació persistent i audaç. És de sentit comú agafar un mètode i provar-lo. I si falla, admetre-ho amb franquesa i provar-ne un altre (...) però sobre tot provar alguna cosa”. L’estat no es podia abstenir quan estaven en perill greu els ciutadans.

Les variables econòmiques demostren una lenta i fràgil recuperació de la producció, tot i que el 1939 encara hi havia 9 milions d’aturats dels 12 que es podien comptar el 1933. Però el New Deal s’ha valorat com una espècie de “nova fundació” dels Estats Units, i no solament perquè posant la llavor d’un incipient Estat del Benestar introduïa un canvi revolucionari en la seva història. També perquè redefinia la figura del president carismàtic, proper al ciutadà i capaç de fer servir activament la seva facultat d’iniciativa legislativa. Per altra banda, el New Deal va canviar (fins avui) les bases socials del partit demòcrata, que guanya el suport de la població negra, la classe intel·lectual de les dues costes i els treballadors propers als sindicats. Finalment, la importància del New Deal és demostrar que es podia sortir de la crisi sense fer servir el totalitarisme. Perquè això, més o menys, és el que estava passant a Europa.


Un  pragmàtic "doctor" Roosevelt atenent el malalt "Oncle Sam", malgrat algunes suspicàcies
La caricatura està tallada: no permet veure el pijama del pacient, de barres i estrelles.
Però si s'insinuen els medicaments a l'esquerra: un munt d'ampolles amb les sigles dels projectes del New Deal.


ELS FEIXISMES no són un tema fàcil. Encara desperten passió perquè sobreviuen testimonis i protagonistes, i generen encesos debats en les societats afectades sobre la necessitat d’oblidar, dissimular i exculpar-se. Tampoc no ajuda que -en el debat polític- sovint l’etiqueta “feixista” s’ha convertit en una acusació ferotge que ha contribuït a trivialitzar el seu significat, i –per si fos poc- l’estudi resulta molt difícil perquè ha tingut manifestacions concretes molt diferents entre si: és difícil interpretar un moviment tan contradictori. I és que Entreguerres, molts països europeus opten per experiments polítics autoritaris: Itàlia debuta el 1922, seguida d’Espanya (1923), Portugal i Polònia (1926), Grècia (1928), Iugoslàvia (1929), Alemanya, Romania i Àustria (1933), Bulgària (1934) i el 1936 les tres repúbliques bàltiques i –un altre cop- Espanya. Cal diferenciar, però, entre totes aquestes, els règims feixistes de les dictadures reaccionàries:

Les dictadures es basen en les elits tradicionals, mentre que el feixisme és un moviment inter-classista que recull adeptes (sobre tot) de les classes mitjanes
-          Els objectius de les dictadures són mantenir les velles estructures socio-econòmiques, però els feixismes treballen per projectes de futur en forma d’utopies nacionals.
-          Les dictadures pensen en reprimir, oprimir i controlar la massa; els feixismes volen a la massa –encarnació de la nació- en perpetu moviment, i per això busquen seduir-la
-          Les dictadures, finalment, aspiren a un estat mínim, poc més que un policia garantint l’ordre social i la propietat. Els feixistes en canvi aspiren a un estat  –projecció de la nació- capaç de controlar tots els aspectes de la vida quotidiana.

Com definir-lo, doncs? Robert Paxton (Anatomia del fascismo, 2005) definia el feixisme com una forma de conducta política  (no una ideologia) caracteritzada per una preocupació obsessiva per la decadència, humiliació i victimització de la comunitat nacional i per cultes compensatoris d’unitat, energia i puresa, en la que un partit amb una base massiva de militants nacionalistes compromesos, treballant d’acord amb les èlits tradicionals, renuncia a les llibertats democràtiques per aconseguir –amb violència purificadora i sense limitacions ètiques ni legals- objectius de neteja interna i expansió exterior.

La Gran Guerra va posar a bullir els orígens del feixisme. Culturalment, acaba amb qualsevol optimisme: la seva brutalitat fa pensar que la civilització es moria, angoixant els nacionalistes que veuen encarnar la nació a un estat tan controlador i capaç de reglamentar totes les esferes de la vida com els que –per dirigir la guerra- s’havien dotat de poders extraordinaris.  Socialment, va generar exèrcits de veterans brutalitzats per l’experiència de les trinxeres, que han justificat la violència sumària i han acabat frustrats pel resultat de la guerra. En les seves memòries, Italo Balbo es recordava així quan la “vittoria muttilata” va acabar amb tota expectativa de compensació nacional pel sacrifici en vides: No volem lluitar per tornar al país que governava Giolitti (=Cánovas, per entendre’ns), amb el materialisme típic de la burgesia, deia. Abans, afegia, preferia “negar-ho tot, destruir-ho tot, per renovar-ho des dels fonaments”. Destruir l’ordre liberal per alçar una utopia nacionalista és el seu somni!...

L’APARICIÓ: (1) ITÀLIA. Són aquests veterans de guerra tan nacionalistes els que es reuneixen el 23-3-1919 a la Piazza del Santo Sepolcro de Milà per “declarar la guerra al socialisme perquè s’ha oposat al nacionalisme”. En aquella concentració hi ha sobre tot nacionalistes partidaris de la guerra el 1914, com el director d’Il Popolo d’Italia, Benito Mussolini, al que vam veure ser expulsat de l’Avanti! I i del partit socialista per les bravates bèl·liques que l’allunyaven de la condemna oficial de la guerra burgesa que es feia des de l’esquerra.

Apel·len al Fascio (it), literalment “feix”, una paraula que evoca les fasces (el feix de bastons amb una destral encaixada que duien els magistrats en les processons públiques romanes per indicar l’autoritat), quan organitzen els Fasci di Combatimento (germanor de combat), barrejant patriotisme i propostes socials radicals.  El 15 d’abril de 1919 assalten les oficines del diari socialista Avanti! La seva primera aparició ha estat doncs una transgressió de l’ordre legal burgés i un atac contra el socialisme en nom d’un interès nacional considerat superior.

domingo, 8 de abril de 2018

S21: DEL CRACK AL “NEW DEAL”




El supremacisme WASP propi de la “Prosperity” va tancar les portes a la immigració estrangera. Entre 1890 i 1921 havien arribat 13 milions de persones, però aquell any la Quota Act (i el 1924 la Immigration Restriction Act) limitava els nombre de nouvinguts, malgrat que -dels 123 milions de persones que vivien als Estats Units aquell any- un de cada 10 havia nascut a l’estranger i dos més tenien un pare nascut fora. Si hi ha un cas que ajuntava aquesta xenofòbia a la paranoia antirevolucionària pròpia d’aquesta societat tan conservadora és el que va dur Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti davant la justícia. Aquests dos immigrants italians, un sabater i un peixater, simpatitzaven amb els robatoris i atemptats del grup anarquista de Luigi Galleani. Van assassinar realment el comptable Frederick Parmenter i el vigilant Alessandro Berardelli després de robar 15.000$ de la Slater-Morrill Show Chompany a South Baintee (Massachussets) la tarda del 15-4-1920? No està tan clar com sí ho estan les incongruències dels testimonis i les proves balístiques, i la parcialitat del jutge. La societat americana es va trencar entre els que esperaven un càstig exemplar que conjurés l’amenaça “roja” encarnada pels immigrants, i els que veien en una condemna sense proves evidents un perill per a les llibertats. Les apel·lacions, les queixes i les manifestacions en grans ciutats van retardar l’execució gairebé 7 anys, i van forçar el governador de Massachussets a formar una comissió (1927) que va confirmar el veredicte que els va dur a la cadira elèctrica el 23-8-1927.


EL CRACK. El 24 d’octubre de 1929 l’enfonsament de la borsa de NYC va concentrar milers de persones espantades a Wall Street, obligant la policia a desallotjar-los. Aquell “dijous negre” es van vendre 13 milions d’accions i el dia 29 el pànic encara continuava: 16 milions d’accions no van trobar comprador aquell dia perquè –caient el preu- es multiplicava el desig de venda. També els bancs, per poder abonar els diners als primers titulars que les venien, van haver de vendre les accions que posseïen, accelerant així la caiguda de les cotitzacions. Les coses valen allò que algú està disposat a pagar i –sense compradors- molts accionistes es van quedar sense res. Aleshores, la crisi financera va contaminar altres sectors:

Perquè la ruïna de molts inversos disminueix la capacitat de consum del mercat (afebleix la demanda).
Perquè la ruïna dels bancs restringeix el crèdit per finançar les empreses (aturant la seva activitat)
Perquè quan cau la demanda cauen preus, i quan cau el crèdit cau la capacitat de produir. Sense compradors ni marge de maniobra, moltes empreses van tancar.
L’augment espectacular de l’atur (de 3 milions el 1929 a 13 el 1933) va crear una angoixa nacional.


QUÈ HAVIA PASSAT? Hi ha qui denuncia desequilibris entre oferta i demanda: la híper-producció havia multiplicat tant l’oferta que els compradors no podien absorbir-la. No hi havia prou compradors per a tanta producció. Per si fos poc, molts d’aquests compradors havien pogut participar de l’orgia consumista mitjançant el crèdit: els préstecs havien passat de 1.375 milions de $ (1925) a 3.000 milions de $ (1929). Milers de persones quedaven endeutades i sense propietats de valor.

Al marge de la capacitat de compra, aquest consumisme és clau.  Galbraith recollia l’especulació borsària (de vegades, a crèdit) i l’excés de confiança per afegir un diagnòstic psicològic al que havia passat. Respecte al problema de la súper-producció, afegeix referències a l’agricultura quan recorda que -representant encara el sector primari un 44% de la població activa- va ser molt important que els tractors amb benzina multipliquessin la capacitat productiva (i disminuïssin la mà d’obra necessària) en un moment en que –recuperades les economies europees- s’enfonsava la demanda exportadora i creixien els excedents. Saturats els mercats, queien els preus i milers de camperols empobrits abandonaven finques camí de la ciutat.

Altres eviten criticar el sistema i acusen actuacions polítiques concretes. Diu Milton Friedman que el crack seria un mecanisme regulador natural que posava fi als desequilibris. Per una banda, la força obrera (inspirada en 1917) dificultava reduir costos: augmentant els sous pujava la demanda, i per això els preus també pujaven. Kildelberger critica l’absència de controls pròpia del liberalisme, i que –quan Hoover actua, fallant-li la fe en el sistema, diu Friedman- no impulsa mesures federals directes als marginats, sinó que redueix impostos a bancs i empreses, i ofereix crèdits a empreses per a contractar. És un programa limitat, que privilegia els fabricants, però cap administració anterior havia impulsat mesures tan rupturistes amb la tradició del “Laissez faire”. Ajudar bancs i empreses ignorant els ciutadans afamats va resultar impopular.

Dos exemples d’aquesta insensibilitat del govern Hoover van ser la Marxa de la Fam (1932) que van emprendre 3.000 treballadors de Detroit per a presentar les seves demandes a Ford,  durament aturats per la policia, i la Marxa del Veterans d’aquell mateix any. El 1924 el Congrés havia compensat els veterans de guerra emetent bons per 400$ capitalitzats al 4%, que es pagarien en 20 anys. Davant la crisi, 200 de Portland emprenen una marxa cap a Washington per demanar que els avancin el cobrament. Ja són milers quan acampen davant del Capitoli. Hoover es va negar a rebre’ls, els va oferir el bitllet de tren de tornada (descomptant-lo de l’import dels 400 $) i ells es van negar a marxar. L’exèrcit va organitzar una terrible càrrega que va deixar un reguitzell de ferits. Un jove general McArthur va organitzar l’atac amb gasos, cavalls i baionetes; el van ajudar dos comandants subalterns, Eisenhower i Patton.



NEW DEAL. Aquesta insensibilitat explicaria el resultat electoral que, el 1932, va dur els demòcrates a la presidència. Franklin Delano Roosevelt va obtenir el 57% dels vots i, guanyant en gairebé tots els estats, es va endur el 89% dels vots electorals. A més de prometre un “nou tracte” per als ciutadans nord-americans (com havia fet com a governador de NY) hi va contribuir una actitud pragmàtica: en el discurs d’investidura convertia “assegurar l’existència mateixa dels ciutadans” en “la primera obligació del govern”. L’endemà mateix va dictar un tancament excepcional dels bancs, la United States Bank Holiday, que volia restablir la confiança en el sistema bancari. Cinc dies més tard, presentava al congrés la Emergency Banking Act: diu que solament obriran els bancs que superin l’examen de solvència del Departament del Tresor. Com que la Federal Deposit Insurance Corporation assegurava els primers 5.000$ de cada dipositant, molts estalviadors hi van ingressar els seus diners.




Contra l’ortodòxia de la “mà invisible”, el “brain trust” que formava l’equip presidencial va inspirar-se en Keynes (“Teoria general sobre el treball, l’interès i el diner”, 1936) per impulsar l’activitat econòmica des de l’estat: per una banda van oferir serveis bàsics per a la demanda (augmentant així la renda familiar, i de passada el consum); per altra, van impulsar infraestructures (que oferien llocs de treball i comandes per a les empreses, augmentant així la producció, el consum i els beneficis empresarials). És cert que per oferir aquests serveis i impulsar aquestes infraestructures, l’estat entrava en dèficit pressupostari, però es pensava recuperar-lo. Com? Per una banda, l’augment de sous i beneficis augmentarà la recaptació dels impostos directes; per altra banda, l’augment del consum i la compra de matèries primeres per a fabricar permetrà augmentar la recaptació dels impostos indirectes. Ambdós ingressos compensarien el dèficit estatal.
Hoover i FDR

Dit i fet! Un “Primer New Deal” es va concretar, durant els primers CENT DIES de govern (març a juny de 1933), en una bateria de lleis basades en “3R”: Direct Relief, Economic Recovery i Financial Reform. Pel que fa als subsidis directes, una Llei de subsidi federal d’emergència afavoreix l’assistència als aturats a canvi de feines,  no per la seva condició de desocupats. Es creen els Cossos Civils de Conservació: 3 milions de joves en tasques de protecció de la natura i s’impulsen grans obres públiques, com les preses de la Tennessee Valley Authority.

Pel que fa a la recuperació, cal recordar la Agricultural Adjustment Act (AAA) que convidava els agricultors a reduir collites a canvi d’indemnització. Per altra banda, la National Industrial Recovery Act (NIRA) imposava codis de competència redactats pels propis industrials, a canvi de que aquests reconeguessin la lliure sindicació, el sou mínim, la jornada màxima i negociació col·lectiva. Finalment, hi va haver reformes de tota mena: a la regulació del marc bancari explicada abans, cal afegir que es va derogar la Llei Volstead (o Llei Seca), després d’aprovar l’Esmena XXI de la Constitució (que anul·lava la XVIII)

miércoles, 4 de abril de 2018

S20 (bis): L’ECONOMIA D’ENTREGUERRES



La Gran Guerra havia deixat Europa en precari: no era fàcil reprendre la producció, i per això l’escassedat de productes generava híper-inflació. Els que havien participat en la contesa eren encara economies dèbils, a les que la davallada demogràfica dificultava tirar endavant. Els nord-americans els exigien el pagament dels deutes, per això francesos i anglesos necessitaven cobrar d’Alemanya les reparacions fixades en el Tractat de Versalles. La solució al trencaclosques va venir de l’altre costat del mar: Marc Nouschi descriu com el secretari d’estat de comerç nord-americà, Herbert Hoover, va apostar per una política de crèdits a Europa que acontentava els moralistes (encantats de combinar bones accions i bons negocis), els banquers (que veien en la duresa dels tractats una garantia de cobrament) i els industrials (que esperen compradors per als seus productes). El problema, diu Paul Johnson, és que aquests préstecs generen un “carrusel financer”: els grans bancs americans fiaven a Alemanya per pagar reparacions de guerra als aliats, que fan servir aquests diners per a pagar deutes de guerra. I el retorn immediat d’aquests interessos a Amèrica proporcionaria una falsa sensació de prosperitat, malgrat les advertències de crítics com John Maynard Keynes (“Les conseqüències econòmiques de la pau”, 1918), quihavia qüestionatl’ordre econòmic de postguerra. Tenia raó: la capacitat d’Alemanya de pagar les indemnitzacions de guerra (sense colònies, esquarterada, vençuda, defallida, amb tanta destrucció viscuda) era relativa, i les seves recances començaven a tensar les relacions internacionals. El 1923 els francesos, en garantia del cobraments, van ocupar la regió minera del Ruhr, tibant les relacions amb la fràgil República que havien construït els alemanys a Weimar.



Per resoldre-ho, una comissió presidida pel vicepresident nord-americà va voler normalitzar l’economia alemanya. D’aquí va sortir el PLA DAWES (1924): No reduïa el deute, però si els pagaments anuals, que caldria ajustar al ritme de creixement. El Pla consolida el crèdit nord-americà i, com que garanteix que Alemanya pagarà les reparacions a anglesos i francesos, els redueix els interessos dels deutes inter-aliats a canvi de que les seves tropes desocupein el Rühr. La iniciativa va destensar les relacions internacionals, com demostra el Tractat de Locarno (1925), una renúncia expressa a la guerra i a l’ús de la força signada per gairebé tots els estats europeus. En una nova convocatòria del Comitè Aliat de Reparacions (Pla Young, 1929) es rebaixarà el deute i es fixarà un llarg termini d’amortització (59 anys). Els pagaments serien congelats el 1929 (Moratòria Hoover) i interromputs per Hitler el 1933. El 1953 s’ajornarà el pagament fins a una futura unificació i el 1995 es declarava pagat el capital i començava l’amortització dels interessos. Les reparacions, però, havien deixat d’enrarir el clima diplomàtic el 1924... Europa semblava recuperar-se.




LA PROSPERITY AMERICANA. Aquesta capacitat de mediació i crèdit demostraven l’hegemonia moral i econòmica nord-americana. La seva capacitat de decidir el resultat de la guerra, i el relleu de Londres com a capital financera demostraven el triomf de la civilització americana. Les dades confirmen la seva superioritat productiva: els Estats Units acumulaven el 35% de la producció mundial (superant el 10% anglès, alemany o rus, o el 5% dels francesos i els japonesos). Aquesta immensa capacitat constitueix el triomf de les idees de Frederick Taylor, aquell estudi científic dels processos productius que, identificant moviment inútils i mantenint solament els imprescindibles, homogeneïtzava productes i mètodes fabrils, assignava feines a cada treballador i les feia repetir regularment en un temps prescrit. Henry Ford havia aplicat aquests principis a la seva cadena de muntatge: plantilles, motllos i matrius de foneria permetrien fabricar peces idèntiques que es desplaçarien dins la planta industrial en seqüència cap al lloc on s’acoblarien a un ritme regulat mecànicament per la velocitat aplicada a la cinta de transportament. La multiplicació de la producció permetria abaratir costos (i pujar sous, en compensació) i –en conclusió- l’augment de la massa de consumidors potencials. Així va ser com el 1927 de la fàbrica Ford sortiria el vehicle 15 milions, i el país es va acostar a la “Plena Ocupació”. A “The epic of America”, James Truslow definia els Estats Units com a “terra d’oportunitats”, i anava triomfant el concepte d’”American way of life”.Una sensació d’eufòria, una confiança en que tot anirà millor, semblava acompanyar aspiracions personals i col·lectives. És aquest context psicològic el que va impulsar una febre consumista fins aleshores desconeguda (facilitada per la compra a terminis i el desenvolupament de la publicitat per a “activar el desig de comprar”).La societat d’aquells “feliços anys vint” seria doncs consumista, mediàtica, opulenta i autocomplaent.  Gelosa d’aquest èxit, va desenvolupar políticament projectes molt conservadors.

Joséphine Baker bailando charlestón (1926)
UNA POLÍTICA REACCIONÀRIA acompanyava aquesta aparent prosperitat. Fracassats els intents de Wilson d’incorporar els EEUU a la SDN que ell havia inspirat, les eleccions de 1921 van atorgar confiança al candidat republicà, Warren Harding, amb l’eslògan “Amèrica primer”. Aquest aïllacionisme en política exterior que preconitzaven els conservadors era una renúncia a participar en organismes internacionals per evitar influències exteriors. El president va morir en el seu càrrec (1923) i va ser substituït pel seu vicepresident, Calvin Coolidge, qui renovaria el mandat fins el 1928. Aquell any, Hervert Hoover es convertiria en el tercer president republicà successiu, demostració dels aires conservadors que bufaven en mig d’aquella onada d’autocomplaença nacionalista, aparentment confirmada per l’èxit militar i econòmic. En economia, tot això es va concretar en un mur proteccionista, la Llei Fordney-McCumber (1924), que volia protegir la indústria, però va dificultar les exportacions, perquè els aranzels als productes europeus van col·lapsar els ingressos de l’Europa que comprava productes americans. Els sectors exportadors, aleshores, van començar a acumular estocks, van baixar preus i –en saturar el mercat- van enfonsar la demanda d’alguns productes. Semblava que no tot era prosperitat!

El conservadorisme vigent exaltava la població WASP i rebutjava la població negra, com demostrava  el creixement d’un nou Ku Klux Klan fins els 3 milions de membres el 1921. Aquesta organització terrorista secreta de caràcter racista fundada a Tenessee el 1865 s’havia dissolt quan les lleis Jim Crow (qüestionant les esmenes XIV i  XV pròpies de la Reconstrucció, 1868-19870) havien permès recuperar l’hegemonia blanca.  Després de l’estrena de “The birth of a nation” (D. W. Griffith, 1915), el KKK es va reeditar ampliant objectius (Indigents, jueus...) com a braç armat dels moralistes del “cinturó de la Bíblia”. I és que la re-afirmació identitària WASP permetia fonamentalistes protestants pregonar la lectura literal de la Bíblia sense interpretació crítica: el 1919 un ministre baptista, William Bell Rileey, fundava a Minnessota l’Associació Mundial de Fonamentalistes Cristians i afirmava que, seguint textualment la Bíblica, la teoria de l’evolució era una hipòtesi. Encara que al professor John Scopes solament se’l va condemnar a una multa, el Procés (1925) per ensenyar l’evolucionisme se li va instruir! El 1924 naixia l’Anti-evolution League of America, del predicador J.W.Porter, de Kentucky, que lluitava contra l’ensenyament del pensament de Darwin tant com contra el consum d’alcohol i a favor de la segregació racial..

Aquests lobbies cristians atacaven els saloons i destruïen les begudes, argumentant que eren nocives per a la salut i perjudicaven l’estabilitat i els recursos de les famílies. Com que garantien vots, hi va haver polítics que van acollir les seves propostes i van arribar a fer aprovar la XVIII Esmena a la Constitució (1919). Conduiria al tràfic clandestí i al gangsterisme.









domingo, 1 de abril de 2018

S20: QUÈ VA SER L'ESTALINISME?




De cop, la Gran Purga es va aturar. El 1938, Lavrenti Beria substitueix Yezhov a l’NKVD, que seria executat juntament amb els seus col·laboradors. Les matances i els judicis s’aturen. Què havia passat? Per una banda, el fracàs i descrèdit dels seus impulsors (en tant conspiracions i enemics són quimeres, a mida que no queden superades per les detencions i deportacions que practica, deixen en entredit la policia política); per altra banda, el 1938 algun dels caps de l’NKVD deserten i filtren informació al Japó. La paranoia es gira contra ells: i si el “KGB” arrestava innocents per a desestabilitzar? I si els traïdors eren ells, i per això no els trobaven? És una ordre d’Stalin el que atura les detencions, proclama els èxits i força la dimissió de Yezhov, en la renúncia d’aquest últim es mostra incompetent per no aconseguir desemmascarar els traïdors. Stalin havia estat conscient del risc que significava arrencar confessions i simplificar procediments jurídics, però havia pensat que era l’única manera de salvar la revolució. Compartia la mateixa paranoia que els denunciants, però no en va ser el motor impulsor. El personatge, doncs, és difícil d’interpretar.

Per al dogma marxista, sempre ha estat el “salvador”, l’home que havia trobat Rússia llaurant amb arades de fusta i l’havia deixat temuda gràcies a la bomba atòmica. La historiografia soviètica sempre el va presentar com el “deixeble fidel” de Lenin, el seu continuador: les seves mesures sempre es van justificar amb cites de Lenin. Fins i tot durant la desestalinització, Krushev atribuïa els èxits d’Stalin al fet d’haver seguit l’exemple de Lenin.


Però per als trotskistes i altres sectors de l’esquerra, Stalin ha estat sempre el traïdor. El seu règim seria una espècie de bonapartisme thermidorià, l’aliança entre els buròcrates (que garantien la propietat estatal dels mitjans de producció, però tenien privilegis) i els burgesos beneficiats per la NEP. Per a Trotsky l’estalinisme és la “victòria de la burocràcia sobre les masses”, però economia planificada, col·lectivització i nacionalització dels béns de producció permetien encara considerar l’URSS un estat obrer. Fins i tot Isaac Deutscher, en la seva monumental biografia de Trotsky, en recollia el llegat: malgrat haver violat dos principis bàsics de la revolució (l’internacionalisme i la democràcia proletària) la tradició bolxevic es mantenia dominant en la URSS d’Stalin.

El discurs liberal vigent durant la Guerra Freda –preocupat pel lliure comerç i els drets individuals- caracteritzava l’estalinisme com la suma de violència extrema i monopoli estatal. Ambdós característiques serien l’essència del règim des d’Octubre. Per tant, els liberals no veuen cap triomf de la burocràcia, perquè –en privilegiar el Terror com a clau interpretativa- veuen Stalin castigar els buròcrates. Per tant Stalin no pot ser el seu representant, ja que -diuen, entenent la burocràcia com a col·lectiu conservador- seria contradictòria la presa de mesures revolucionàries. Per tant, Stalin és la lògica continuació d’Octubre.

El revisionisme historiogràfic, amb una mirada més social que jurídica o política, en canvi, percep una ruptura el 1929, i molt més trasbals sota Stalin que amb l’adveniment dels bolxevics. Robert C. Tucker titula “Stalin as revolutionary 1879-1929” (1979) i Stalin in Power, the revolution from above 1928-1941 (1990) i –encara que reconeix elements reaccionaris en l’estalinisme- veu restablir l’ordre bolxevic després de l’interval que seria la NEP. En reprendre la tasca dels bolxevics iniciada l’Octubre, fins i tot aprofundint la revolució fins a formar una nova societat.

Solament alguns sectors crítics del revisionisme veurien en Stalin una traïció a la revolució. És el cas de Moshe Lewin en analitzar “el testament de Lenin”: ell veu el pare de la revolució intuir les desviacions burocràtiques i el perill que representava Stalin, proposant la seva destitució. Aquest Lenin crepuscular seria essencialment gradualista i estaria allunyat de la violència com a partera de la “nova societat” desenvolupista. Altres historiadors crítics veuen en l’estalinisme un canvi d’estratègia i d’objectius respecte Octubre. De l’objectiu inicial de construir una societat sense classes ni estat (via socialisme) s’ha passat a construir un estat dictatorial totpoderós que garantia els privilegis d’una elit burocràtica (una classe social, doncs). Aquesta concepció de l’estalinisme com a ruptura s’enfrontava durant els anys noranta al discurs neoliberal, que considerava les purgues i la violència sumària l’essència del comunisme, sense diferenciar-lo de l’estalinisme. En l’estudi que Stephen Cohen[1] (1973) dedicava a Bujarin es definia la NEP com una alternativa vàlida per arribar a construir el socialisme per una via més moderada, que el líder bolxevic defensava contra l’estatalisme d’Stalin. Per tant, concloïa, el comunisme no seria una via directa a l’estalinisme, un camí sense opcions. Col·lectivització i industrialització planificada eren solament una possibilitat.

Contra l’exitós discurs neoliberal que –després de l’enfonsament de la Unió Soviètica- proclamava la maldat congènita del comunisme i equiparava Stalin a Lenin, afegint que l’única diferència era que Lenin no havia matat comunistes en massa, el revisionisme insistia a analitzar la història soviètica mitjançant la història social.

Alguns llibres optaven per veure continuïtat entre  Octubre i l’estalinisme. Stephen Kotkin[2] (1995),  estudia el projecte més ambiciós del règim, la construcció de la ciutat de Magnitogorsk (per als treballadors siderúrgics, darrera foto). En el projecte veia les “idees base” de la il·lustració del XVIII: la voluntat de construir un ordre social racional basat en l’ús de la ciència i la tècnica per aconseguir el progrés. Vist així, doncs, aquell desenvolupisme criminal d’Stalin no seria una patologia política, sinó un model a imitar per a construir el socialisme. Tots li veien defectes, però creien que aquella URSS era l’única que tanta oposició havia deixat com a possible.

Altres llibres continuaven veient Stalin com una ruptura del camí que havia iniciat la revolució. Oleg Khlevniuk[3] (1995) va biografiar un dels “homes forts” del règim, el georgià Sergo Ordzhonikidze, Comissari per a la Indústria Pesant, un estalinista “blanc” que aplaudia el camí fins 1930 però es distancia del terror. Conclou que “es podia haver construït un sistema més moderat, menys arbitrari, menys terrorista”. Tota situació històrica té antecedents, però que estiguin abans no demostren que hi hagi continuïtat o causalitat. Els bolxevics podien ser autoritaris, però cal distingir-los d’Stalin per no trivialitzar-lo com a excés.

No hi ha doncs, avui, cap consens. La figura d’Stalin continua estant difícil d’interpretar. Per això la reivindicació que en va fer el filòsof italià Domenico Losurdo[4] ens resulta tant polèmica. Comença recollit les necrològiques escrites el 1953: ningú no semblava parlar en aquell moment del tirà paranoic i monstruós. Losurdo recull alabances dels kibutz, historiadors occidentals, Churchill i els polítics liberals. I advertia la coincidència d’interessos entre la cúpula “freda” i Krushev: la imatge del tirà malaltís i sanguinari a qui necessitava culpar de les purgues passades per aconseguir el vistiplau del XXè Congrés del Partit Comunista (1956) es consolida aleshores perquè, feliçment, coincideix amb els interessos de les elits “fredes” occidentals.





[1] Bujarin y la revolución bolchevique, una biografía política
[2] Magnetic Mountain. Stalinism as a civilization
[3] In Stalin’s shadow: the career of “Sergo” Ordzhonikidze
[4] Stalin. Historia y crítica de una leyenda negra (2011)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...