Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 8 de abril de 2018

S21: DEL CRACK AL “NEW DEAL”




El supremacisme WASP propi de la “Prosperity” va tancar les portes a la immigració estrangera. Entre 1890 i 1921 havien arribat 13 milions de persones, però aquell any la Quota Act (i el 1924 la Immigration Restriction Act) limitava els nombre de nouvinguts, malgrat que -dels 123 milions de persones que vivien als Estats Units aquell any- un de cada 10 havia nascut a l’estranger i dos més tenien un pare nascut fora. Si hi ha un cas que ajuntava aquesta xenofòbia a la paranoia antirevolucionària pròpia d’aquesta societat tan conservadora és el que va dur Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti davant la justícia. Aquests dos immigrants italians, un sabater i un peixater, simpatitzaven amb els robatoris i atemptats del grup anarquista de Luigi Galleani. Van assassinar realment el comptable Frederick Parmenter i el vigilant Alessandro Berardelli després de robar 15.000$ de la Slater-Morrill Show Chompany a South Baintee (Massachussets) la tarda del 15-4-1920? No està tan clar com sí ho estan les incongruències dels testimonis i les proves balístiques, i la parcialitat del jutge. La societat americana es va trencar entre els que esperaven un càstig exemplar que conjurés l’amenaça “roja” encarnada pels immigrants, i els que veien en una condemna sense proves evidents un perill per a les llibertats. Les apel·lacions, les queixes i les manifestacions en grans ciutats van retardar l’execució gairebé 7 anys, i van forçar el governador de Massachussets a formar una comissió (1927) que va confirmar el veredicte que els va dur a la cadira elèctrica el 23-8-1927.


EL CRACK. El 24 d’octubre de 1929 l’enfonsament de la borsa de NYC va concentrar milers de persones espantades a Wall Street, obligant la policia a desallotjar-los. Aquell “dijous negre” es van vendre 13 milions d’accions i el dia 29 el pànic encara continuava: 16 milions d’accions no van trobar comprador aquell dia perquè –caient el preu- es multiplicava el desig de venda. També els bancs, per poder abonar els diners als primers titulars que les venien, van haver de vendre les accions que posseïen, accelerant així la caiguda de les cotitzacions. Les coses valen allò que algú està disposat a pagar i –sense compradors- molts accionistes es van quedar sense res. Aleshores, la crisi financera va contaminar altres sectors:

Perquè la ruïna de molts inversos disminueix la capacitat de consum del mercat (afebleix la demanda).
Perquè la ruïna dels bancs restringeix el crèdit per finançar les empreses (aturant la seva activitat)
Perquè quan cau la demanda cauen preus, i quan cau el crèdit cau la capacitat de produir. Sense compradors ni marge de maniobra, moltes empreses van tancar.
L’augment espectacular de l’atur (de 3 milions el 1929 a 13 el 1933) va crear una angoixa nacional.


QUÈ HAVIA PASSAT? Hi ha qui denuncia desequilibris entre oferta i demanda: la híper-producció havia multiplicat tant l’oferta que els compradors no podien absorbir-la. No hi havia prou compradors per a tanta producció. Per si fos poc, molts d’aquests compradors havien pogut participar de l’orgia consumista mitjançant el crèdit: els préstecs havien passat de 1.375 milions de $ (1925) a 3.000 milions de $ (1929). Milers de persones quedaven endeutades i sense propietats de valor.

Al marge de la capacitat de compra, aquest consumisme és clau.  Galbraith recollia l’especulació borsària (de vegades, a crèdit) i l’excés de confiança per afegir un diagnòstic psicològic al que havia passat. Respecte al problema de la súper-producció, afegeix referències a l’agricultura quan recorda que -representant encara el sector primari un 44% de la població activa- va ser molt important que els tractors amb benzina multipliquessin la capacitat productiva (i disminuïssin la mà d’obra necessària) en un moment en que –recuperades les economies europees- s’enfonsava la demanda exportadora i creixien els excedents. Saturats els mercats, queien els preus i milers de camperols empobrits abandonaven finques camí de la ciutat.

Altres eviten criticar el sistema i acusen actuacions polítiques concretes. Diu Milton Friedman que el crack seria un mecanisme regulador natural que posava fi als desequilibris. Per una banda, la força obrera (inspirada en 1917) dificultava reduir costos: augmentant els sous pujava la demanda, i per això els preus també pujaven. Kildelberger critica l’absència de controls pròpia del liberalisme, i que –quan Hoover actua, fallant-li la fe en el sistema, diu Friedman- no impulsa mesures federals directes als marginats, sinó que redueix impostos a bancs i empreses, i ofereix crèdits a empreses per a contractar. És un programa limitat, que privilegia els fabricants, però cap administració anterior havia impulsat mesures tan rupturistes amb la tradició del “Laissez faire”. Ajudar bancs i empreses ignorant els ciutadans afamats va resultar impopular.

Dos exemples d’aquesta insensibilitat del govern Hoover van ser la Marxa de la Fam (1932) que van emprendre 3.000 treballadors de Detroit per a presentar les seves demandes a Ford,  durament aturats per la policia, i la Marxa del Veterans d’aquell mateix any. El 1924 el Congrés havia compensat els veterans de guerra emetent bons per 400$ capitalitzats al 4%, que es pagarien en 20 anys. Davant la crisi, 200 de Portland emprenen una marxa cap a Washington per demanar que els avancin el cobrament. Ja són milers quan acampen davant del Capitoli. Hoover es va negar a rebre’ls, els va oferir el bitllet de tren de tornada (descomptant-lo de l’import dels 400 $) i ells es van negar a marxar. L’exèrcit va organitzar una terrible càrrega que va deixar un reguitzell de ferits. Un jove general McArthur va organitzar l’atac amb gasos, cavalls i baionetes; el van ajudar dos comandants subalterns, Eisenhower i Patton.



NEW DEAL. Aquesta insensibilitat explicaria el resultat electoral que, el 1932, va dur els demòcrates a la presidència. Franklin Delano Roosevelt va obtenir el 57% dels vots i, guanyant en gairebé tots els estats, es va endur el 89% dels vots electorals. A més de prometre un “nou tracte” per als ciutadans nord-americans (com havia fet com a governador de NY) hi va contribuir una actitud pragmàtica: en el discurs d’investidura convertia “assegurar l’existència mateixa dels ciutadans” en “la primera obligació del govern”. L’endemà mateix va dictar un tancament excepcional dels bancs, la United States Bank Holiday, que volia restablir la confiança en el sistema bancari. Cinc dies més tard, presentava al congrés la Emergency Banking Act: diu que solament obriran els bancs que superin l’examen de solvència del Departament del Tresor. Com que la Federal Deposit Insurance Corporation assegurava els primers 5.000$ de cada dipositant, molts estalviadors hi van ingressar els seus diners.




Contra l’ortodòxia de la “mà invisible”, el “brain trust” que formava l’equip presidencial va inspirar-se en Keynes (“Teoria general sobre el treball, l’interès i el diner”, 1936) per impulsar l’activitat econòmica des de l’estat: per una banda van oferir serveis bàsics per a la demanda (augmentant així la renda familiar, i de passada el consum); per altra, van impulsar infraestructures (que oferien llocs de treball i comandes per a les empreses, augmentant així la producció, el consum i els beneficis empresarials). És cert que per oferir aquests serveis i impulsar aquestes infraestructures, l’estat entrava en dèficit pressupostari, però es pensava recuperar-lo. Com? Per una banda, l’augment de sous i beneficis augmentarà la recaptació dels impostos directes; per altra banda, l’augment del consum i la compra de matèries primeres per a fabricar permetrà augmentar la recaptació dels impostos indirectes. Ambdós ingressos compensarien el dèficit estatal.
Hoover i FDR

Dit i fet! Un “Primer New Deal” es va concretar, durant els primers CENT DIES de govern (març a juny de 1933), en una bateria de lleis basades en “3R”: Direct Relief, Economic Recovery i Financial Reform. Pel que fa als subsidis directes, una Llei de subsidi federal d’emergència afavoreix l’assistència als aturats a canvi de feines,  no per la seva condició de desocupats. Es creen els Cossos Civils de Conservació: 3 milions de joves en tasques de protecció de la natura i s’impulsen grans obres públiques, com les preses de la Tennessee Valley Authority.

Pel que fa a la recuperació, cal recordar la Agricultural Adjustment Act (AAA) que convidava els agricultors a reduir collites a canvi d’indemnització. Per altra banda, la National Industrial Recovery Act (NIRA) imposava codis de competència redactats pels propis industrials, a canvi de que aquests reconeguessin la lliure sindicació, el sou mínim, la jornada màxima i negociació col·lectiva. Finalment, hi va haver reformes de tota mena: a la regulació del marc bancari explicada abans, cal afegir que es va derogar la Llei Volstead (o Llei Seca), després d’aprovar l’Esmena XXI de la Constitució (que anul·lava la XVIII)

No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...