¡Echando de menos la edición radiofónica!

¡Echando de menos la edición radiofónica!
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

lunes, 22 de agosto de 2011

TEMA 13: L'ECONOMIA D'ENTREGUERRES


1. Els problemas econòmics de la pau
• El debat sobre les reparacions
• La crisi del Ruhr (1923)
• El Pla Dawes de 1924

2. La prosperity:
• Reacció política: Harding guanya Wilson (1920) reclamant “Amèrica primer”
• Reacció racial: KKK i Quota Act (1921)
• Reacció religiosa: el creacionisme
• Reacció moral: la Llei Seca

3. Del cracK a la Gran Depressió: les causes
• Sobreproducció
• Especulació
• Inflació creditícia
• Dependència

4. Del crack a la Gran Depressió:
• El Dijous Negre s’enfonsa la borsa
• L’expansió a altres sectors
• Conseqüències socials
• L’extensió a Europa: com?

5. Les sortides de la crisi
 El Regne Unit: la proposta keynesiana
 La França del Front Popular: Maintegnon, 1936
 El New Deal de Roosevelt (1933-1939)
 Les crítiques al New Deal
 Alemanya: autarquia, obres públiques i rearmament

domingo, 21 de agosto de 2011

TEMA 15: LA II GUERRA MUNDIAL


Introducció : “guerra total” i causes llunyanes

1. Les relacions internacionals d’entreguerres

 El sistema de seguretat col•lectiva
• El debat sobre les reparacions: Rhur, 1923
• Ataturk i els armenis: el mapa de 1918 és canviable
• L’esperit de Locarno (1925): respecte fronterer i renúncia guerra
• Les limitacions de la SDN

 El girs cap a la guerra
• 1933: servei militar i Dolfuss
• 1935: la crisi d’Abissínia (Eix Roma-Berlín)
• 1936 Renània mata Versalles i Espanya divideix Europa
• 1938; Anschluss i Sudetes. L’apaivagament a Munich
• 1939: Txecoslovàquia i Dantzing

2. Les etapes de la guerra

 La guerra llampec (1939-1941)
• El pacte germanosoviètic de no agressió, darrer repartiment de Polònia
• El drôle de guerre: March Bloch i la rendició de França
• Davant resistència anglesa, nous fronts: Àfrica i els Balcans
• El nou ordre del Pacte Tripartit

 El canvi de signe (1941-1943)
• L’atac a la Unió Soviètica: raons i especificitats
• L’expansió del Japó (fins a Pearl Harbor)
• Stalingrad / Midwai i Guadalcanal / El Alamein

 La iniciativa aliada (1943-1945)
• Desembarcaments: Casablanca, Sicília, Normandia
• Bombardejos estratègics: el cas de Dresde
• Alliberar Itàlia: Montecassino i la República Feixista
• Alliberar França: col•laboració, resistència, depuració
• La Batalla de Berlín i el final de la guerra a Àsia

3. L’Holocaust

- Discriminació i intimidació: Lleis de Nuremberg i Nit dels Vidres Trencats
- La revifalla del problema a l’Europa ocupada: la concentració
- Conferència de Wansee, solució final i maquinària de l’extermini
- Per què? Les teories dels historiadors intencionalistes (o hitleristes)
- Els estructuralistes o funcionalistes: la responsabilitat col•lectiva

sábado, 20 de agosto de 2011

TEMA 11: LA GRAN GUERRA I L'ESCLAT DE LA PAU


La pau armada: el camí cap a la guerra
• Un lloc sota el sol: de l’equilibri Bismarckià a la weltpolitik guillermina
• Les diferències entre les potències, i les aliances
• Les “proves de força” (1904-1914): Marroc i el vesper dels Balcans

Característiques de la Gran Guerra
• Extensió i durada,
• Una guerra industrial i científica
• Mobilització de tots els recursos de l'estat
• Propaganda i rereguarda

L’espurna de Sarajevo (i l'agost de 1914)
• Mentalitats dels governants, els militars i els pobles
• Els prejudicis: ni general ni llarga. El pla Schliefen
• El paper de les aliances en el desencadenament del conficte

Etapes
* 1914:. Dels moviments a les posicions
* 1915. Les conseqüències de les trinxeres: armament i nous fronts
Gal•lípoli i el genocidi armeni
Zimmerwald: internacionalisme o cohesió nacional?
* 1916. La culminació de les trinxeres: Verdun-Somme
Amenaces a la cohessió nacional: el cas d’Irlanda
* 1917. La “crisi de la guerra” i l’entrada dels EUA
El triple joc britànic a Palestina
* 1918. Les darreres ofensives

La Pau de París
Els tractats i les característiques
La postura maximalista francesa: el tractat de Versalles
• Clàusules territorials, militars, morals i econòmiques
La postura anglesa: les conseqüències econòmiques de la pau (Keynes, 1919)
La participació nord-americana:
• Els 14 punts de Willson
• La Societat de Nacions: funcions i eines

Les conseqüències de la Gran Guerra
• L'impacte en la societat
• La demografia i l'economia
• La cultura: la crisi de la raó i la generació perduda
• Els canvis territorials: un "cordó sanitari" d'estats nacionals
• La política: la rebel·lió de les masses

miércoles, 17 de agosto de 2011

TEMES 9 i 10: LES POTÈNCIES BURGESES // REPARTIR-SE EL MÓN


1. Característiques comunes de les grans potències

Nacionalisme (Nacionalització de les masses)
 Cap al sufragi universal masculí: la lluita de les sufragistes
 La simplificació dels missatges polítics
 Cap a la societat de masses: premsa, esportisme, oci
 Servei militar, ensenyament i símbols nacionals

Industrialisme (Segona Revolució Industrial)
 Diferències respecte a la primera revolució industrial
 La concentració empresarial: holding, trust i cartel
 El taylorisme aplicat a la indústria: el Ford T com a símbol
 Les metròpolis
• Els gratacels de ciment, ferro i vidre: l’Escola de Chicago
• Els grans events: les exposicions universals

El militarisme: cuirassats i cursa d'armaments

L’imperialisme

 Definició i diferències amb el model anterior
• De ritme, de bel•licositat, de geografia, de presència
 Les causes (els discursos justificadors)
Econòmiques (pacte colonial i mercats reservats)
Ideològiques (racisme, cartografia, evangelitzar)
Estratègiques (geopolítica de l’imperi continu)
Tècniques (superioritat armamentística)
Socials (migracions i prosperitat)
 Les formes de dominació colonial
• Les colònies d’explotació: el repartiment d’Àfrica (1885)
• Les colònies de poblament: els dominis
• El protectorat, o “imperi informal”.
• Les concessions: el cas de Xina i les guerres de l’opi
 Les resistències
Conseqüències per als colonitzats
L’Índia (1857): els sipais
La Xina (1900): els bòxers
Àfrica negra (1902): els zulus i els bóers
El món àrab: Al-Mahdi en Sudán (1884-1885)
Amèrica: els indis

2. El context social i cultural

 Els valors de la burgesia: la consideració de la família
 El context cultural: la reacció contra l’idealisme romàntic
• La novel•la realista / científica: Conan Doyle, Kipling, Verne...
Madame Bovary (1857), sàtira del romanticisme o denúncia de l’opressió?
• La crítica de la societat burgesa: Freud i Wilde
L’origen de les espècies (1859) de Darwin
• Com la llegeixen els darwinistes socials?

3. El mapa d’Europa el 1870

 Alemanya: el Segon Imperi de Bismarck (1870-1890)
 La IIIª República Francesa i el Cas Dreyfuss
 Rússia: les incompetències demostrades a Crimea
 L’imperi austrohongarès: Sissí i Francesc Josep
 L’Anglaterra Victoriana (1837-1901)
Els imperialismes no europeus:
 Els Estats Units: direccions de l’expansio imperialista
 El Japó Meiji, de l’obertura (1853) a la modernització Meiji (1868)

martes, 16 de agosto de 2011

TEMES 6 i 7: LES REVOLUCIONS ROMÀNTIQUES // CONSTRUIR NACIONS



1. La restauració

 Característiques:
• És dinàstica, reaccionària i contra-revolucionària, però no és integral
• Un exemple: La Carta Atorgada per Lluís XVIII (1814)
Les idees:
-Legitimisme (de titularitat i de'xercici)
-Equilibri: el nou mapa d'Europa
-Responsabilitat (dret d'intervenció)
 Instruments
-Congrés de Viena 1813
-El braç armat: la Santa Aliança
-Congressos periòdics

2. Psicologia del romanticisme

 Emocions (davant la raó)
 Individualisme (contra corporativisme)
 Particularisme (contra cosmopolitisme)
 Llibertat del geni (contra norma de l’acadèmia)
 La natura salvatge (contra civilització);
 Els temps medievals (contra els clàssics)...

3. Les revolucions liberals i romàntiques

 1820: Característiques de la primera onada revolucionària
• Escenaris: Espanya, Grècia, Rússia, colònies

 La segona onada (1830): Jornades Glorioses i un “Rei Ciutadà”.
• Escenaris: França, Bèlgica, Itàlia, Gran Bretanya, Polònia
• Les revoltes de 1830 demostren que la Restauració ha fracassat!

 La Primavera dels Pobles (1848). Característiques
• La Monarquia de Juliol, segons els canuts i Daumier
• Els altres escenaris: Viena i el seu imperi
• La Segona República: polítiques i dificultats
• La burgesia ha triomfat! L’estat al servei dels seus interessos

4. Construir nacions

4.1. Dues concepcions de la nació

 Mística, Orgànica, alemanya, essencialista, objectiva, natural, romàntica
• El Volksgeist, segons Herder
 Pactista, voluntarista, francesa, contractual, subjectiva, artificial, il·lustrada
• La sobirania nacional, segons Rousseau

4.2. La unificacio italiana

• La península itàlica: el mapa de la Restauració
• El Risorgimento: tendències
• El projecte de Cavour
• Les etapes de la Unitat
• Els problemes de la Itàlia unificada

4.3. La unificació alemanya

• “Discursos a la nació alemanya” de Fitche
Vormärz: de la Restauració a la unió duanera (Zollwerein, 1834)
• 1848. el fracàs de la via parlamentària
• L’opció prussiana: les tres guerres de Bismarck

lunes, 15 de agosto de 2011

TEMES 4 i 5: LA REVOLUCIÓ FRANCESA



Introducció: Maria Antonieta desacralitza la monarquia

1. La revolta els privilegiats
 El “compte rendu au roi” de Necker (1788)
 La noblesa contra les reformes: Assemblea de Notables de 1787
 El Tercer Estat, segons Sieyès i davant els Estats Generals
 Els cahiers de doléances, retrat de la societat francesa
 La massa : La Grande Peur i la Bastilla
 Les dones: de les Jornades d’Octubre a Olimpia de Gouges

2. La revolució moderada (1789-1792)
 La tasca legislativa: abolició del feudalisme i Declaració dels Drets Humans
 Uniformisme racional (de l’impost, la justícia i el territori)
 L’oposició: església refractària, noblesa emigrada, vet reial.
 La revolució burgesa: gremis, Le Chapellier, i Constitució de 1791
 Assemblea Nacional Legislativa (9/1791-9/1792):
* Els debats sobre el rei i la guerra
* El Manifest del Duc de Brumswick
* Les Jornades d’Agost i les Matances de setembre


3. La revolució radical (1792-1795)
 El nou exèrcit: Valmy (1792)
 La Convenció: constituent + parlament + executi
 Diferències entre girondins i jacobins
 El front exterior (raons de la coalició) i l’interior (raons de la Vendée)
 El Terror:
• Polític (llei de sospitosos),
• Econòmic (Màximum),
• Militar (la nació en armes)
• ...i judicial (Comité de Salut Pública)
 Les dues cares dels jacobins
• La teoria del dérapage: Lavoisier, Nantes...
• Polítiques d’aprofundiment de la igualtat
• Polítiques de protecció dels desamparats

4. La reacció moderada: el Directori (1795-1799)
 Termidor: “Terror Blanc” i constitució de l’Any III
 Protagonisme militar: el curriculum de Napoleó, d’Egipte a Brumari

5. Napoleó, cònsol (1799-1804)
• Pacificació militar (Amiens, 1802)
• Religiosa (Concordat de 1801)
• Social (Codi Civil de 1804)
• Política (Constitució de l’Any XII)

6. L’imperi napoleònic (1804-1814)
 La coronació de 1804, segons Jacques Louis David
 El fracàs de la invasió: Trafalgar, 1805
 El bloqueig continental contra Anglaterra. Objectius i conseqüències.
 Rússia, de la Pau de Tilsit fins a la batalla de Borodino.
 La batalla de les Nacions, el Cent Dies i Waterloo.
 El tità o el tirà? Beethoven desenganyat
 El ressó de Napoleó: expansió ideològica i reacció nacionalista

domingo, 14 de agosto de 2011

TEMA 1: EL SEGLE DE LES LLUMS


1. QUÈ ÉS L'ANTIC RÈGIM?

1.1. Una demografia antiga
 Condicionada per escàs rendiment agrícola i collites irregulars
 Crisis de subsistències cícliques: els “rebomboris del pa”
 Altes taxes de natalitat i mortalitat, sobre tot femenina i infantil
 Creixement vegetatiu inestable: el "sostre", segons Malthus

1.2. Una economia agrària
 Estructura senyorial de la propietat
 Comerç colonial basat en el privilegi i l'esclavisme
 Manufactura gremial (i domestic system)
 “Fàbriques reials”, un experiment del mercantilisme

1.3. Una societat estamental
 Diferència entre estament i classe
 Els privilegis de la noblesa
 La presa de consciència del Tercer Estat
 Crítics: Mozart (“Les noces de Fígaro”) i Larclos (“Les amistats perilloses”)

1.4. Un govern absolutista
 Els teòrics de l’absolutisme (i els límits)
 L’excepció: el parlamentarisme britànic

1.5. Un pensament providencialista
El debat sobre el terratrèmol de Lisboa (1755)

2. LA IL·LUSTRACIÓ

2.1. Característiques
• Fe en la crítica racional i pensament per a l’acció (contra providencialisme)
• Model de naturalesa idealitzada: deïsme (contra religions revelades)
• Laïcisme i tolerància (contra superstició i fe cega)
• Culte a la ciència i la tècnica com a eines de progrés

2.2. Les idees de la il•lustració
• Contra l’arbitrarietat, la separació de poders
• Societat de classes: contra la sang, el mèrit
• Contra la revelació i la fe, mètode empíric i racionalista
• La naturalesa controlarà l’economia; no el rei

2.3. Els il•lustrats
• Montesquieu (L’esperit de les lleis, 1750)
• Voltaire (Tractat sobre la tolerància, 1767)
• J.J. Rousseau (El contracte social, 1762)
• Adam Smith (La riquesa de les nacions, 1776)
- Iniciativa privada
- Estat subsidiari,
- Regulació natural del mercat,
- Divisió del treball
• Dennis Diderot (L’enciclopèdia, 1751-1777)

2.4. La difusió de la il•lustració
Premsa, cafès, acadèmies, lògies i salons

2.5. La instrumentalizació
* Dèspotes més o menys il•lustrats: una geografia
* Contra els límits de l'absolutisme, reformes. La resistència al canvi
* És la il·lustració la mare de la revolució?

sábado, 13 de agosto de 2011

TEMA 14: ELS MOVIMENTS FEIXISTES


Introducció: Una difícil definició
 Dificultats que implica l’estudi del feixisme
 Diferències entre el feixisme i les dictadures d’entreguerres

1. Els fonaments històrics
- 1914: l'experiència de la guerra
- 1917: la por a la revolució
- 1918: la frustració de la pau
- 1929: la incertesa davant la crisi i el desengany de la democràcia

2. L’aparició
 Itàlia de postguerra: la “victoria mutilata” i D’Annunzio
 Benito Mussolini, d’Avanti! a Il Popolo d’Italia
 Alemanya, 1919: diktat, Weimar i espartaquisme
 Hitler, de la "ganivetada per l'esquena" al Putsch de Munich

3. Els fonaments ideològics
 Nietzsche i la teoria del superhome
 Gobineau i el racisme científicista
 Spengler i la decadència d’Occident
 Mendel i els mecanismes de l’herència
 Galton i la teoria de la “selecció artificial”
 Ratzel i la geografia determinista
 Sorel i la violència purificadora
 Les negacions del feixisme
- Antiliberalisme
- Antiracionalisme
- Anticapitalisme
- Anticomunisme
- Antisemitisme
* Discriminació: Lleis de Nuremberg, 1935
* Intimidació: Nit dels miralls trencats, 1934
* Concentració: ghettos i camps

4. El creixement
 L’esquadrisme a Itàlia
 A Alemanya, aprofitant la crisi
 El cas francès
 El cas anglès

5. L’arribada al poder
 Ni cop electoral ni cop d’estat: el mèrit no és propi!
 Itàlia, 1922: els excombatents i la Marxa sobre Roma (1922)
 Alemanya, 1933: de la coalició a la cancelleria
 Des del càrrec, assalten el poder
- L’incendi (providencial) del Reichtag
- El cas Matteotti (1924), punt simbòlic

6. Les interpretacions dels historiadors
- La teoria dels agents: el feixisme, braç armat del capitalisme
- Les interpretacions psicològiques i sociològiques
- El debat sobre la modernitat del feixisme
- La teoria del totalitarisme

7. L’exercici del poder
 Els instruments
 A Itàlia, Lleis Feixistíssimes
- Els acords del Laterà i la postura del Vaticà (1929)
- La violència contra l’oposició: Antonio Gramsci
- La política econòmica
Ein Volk, ein Reich, ein Führer
- Poders especials i acord amb els poders fàctics
- La Nit dels Ganivets Llargs (1934)
- L’economia: el mite de l’eficàcia nazi

miércoles, 10 de agosto de 2011

TEMA 16: LA GUERRA FREDA 1945-1989


1. Introducció: Les teories interpretatives
 Culpabilitat de l'adversari, incomptabilitat dels sistemes o "síndrome de 1941"
 Les conferències inter-aliades: Jalta i Postdam
 Els acords sobre Alemanya: la divisió i el procés de Nuremberg
 Els acords sobre les Nacions Unides (institucions i tasques)

2. Les bases del sistema 1945-1953

2.1. Característiques:
 Enfrontament mai directe, sovint “per poders”
 Cada superpotència controla una zona d’influència (bloc)
 Cursa d’armaments i “equilibri del terror”
 Riscos calculats: és impossible arribar al final.

2.2. Europa:mútua desconfiança entre noves superpotències
 Democràcies populars: el teló d’acer
 Les interpretacions: Churchill a Fulton, y Telegrama Kenan
 Per què aquesta visió occidental? Guerres civils de Grècia i Xina
 Instruments de la reacció americana: Doctrina Truman i Pla Marshall
 Berlín, 1948: el començament tècnic (Alemanya, NATO, Corea)

2.3. L’escenari asiàtic
 Davant Xina i Indoxina, el nou Japó (de McArthur)
 Corea 1950-1953 (fins l'acord de Panjumon)
 Els acords de Ginebra sobre Formosa, Vietnam i Corea.
 Conseqüències als USA: la cacera de bruixes

2.4. Europa i les seves colònies
 El “miracle europeu”: característiques, motius, i casos
 La tasca de la Democràcia Cristiana a Itàlia i Alemanya
 El cas anglès: la proposta de Clement Atlee
 El cami cap a la unió: primeres mesures fins al Tractat de Roma (1957)

2.5. La descolonització, una definició polèmica (i el neocolonialisme)

Causes llunyanes: la gestació de la voluntat d’independència (fins 1914)
 Reacció xenòfoba i projectes imitatius de les societats indígenes
 Com havia reaccionat la societat colonial a la presència europea?

Causes properes: l’acceleració de la consciència nacional (1914-1945)
 Els estímuls d'entreguerres: soviètic, wilsonià i irlandès
 Actitud de les superpotències i de les Nacions Unides
 Feblesa metropolitana: el debat sobre la rendibilitat dels imperis
 Acaba el mite de la invencibilitat blanca

Els casos més espectaculars
 Índia: la resistència passiva de Gandhi i els problemes de la Unió Índia
 Palestina: del sionisme a l'estat israelià: el nou mapa del Proper Orient
 Indoxina i Argèlia: conseqüències per a la metròpoli

El resultat, segons Alfred Sauvy (1962): El Tercer Món
• Subdesenvolupament: causes internes o externes? Corrupció o herència?
• La presa de consciència: Bandung (1955). Els casos de Nehru i Nasser

3. La coexistència pacífica 1953-1969

3.1. Els relleus en les cúpules polítiques i l’empat atòmic
 XXè Congrés del PCUS: desestalinització i coexistència pacífica
 Eisenhower: pactes regionals i CIA a Iran (1953) i Guatemala (1954)
 Eisenhower: l'american way of life i els seus exclosos

3.2. Resultat: un món bipolar (amb dret d’injerència)
 Els límits de la desestalinització: Hongria 1956
 La crisi el canal de Suez (1956) i les seves conseqüències
 La complicada naturalesa de la Revolució Cubana (1959)
 L'"any d'Àfrica" (1960): Nkrumah a Ghana i Lumumba al Congo

3.3. Èxits i fracassos de la Dècada Krushev (1953-1963)
Els èxits: cursa espacial, míssils i béns de consum
La pressió de la “vella guàrdia”
• Els aliats incòmodes (1): Mao, nostàlgic d'Stalin, i el Gran Salt Endavant (1958-1963)
• La crisi de Taiwan, 1958
• La crisi de l’avió espia, 1960
• El aliats incòmodes (2): Ulbricht i la segona crisi de Berlín, 1961
• La crisi dels míssils (1962) i les seves conseqüències

3.4. La crítica a la prosperitat occidental
Un jove a la Casa Blanca: contrainsurgència o Aliança per al Progrés?
De Kennedy a Johnson: Vietnam, Medicare i drets civils
L’alternativa europea: la França de De Gaulle
La "revolució juvenil": els "maigs" de 1968

3.5. La crítica dins el bloc soviètic
La ruptura amb el Gran Timoner
 Mao: Les Cent Flors (1957) i el Gran Salt Endavant (1958-1963)
 La revolució cultural (1966-1976)
La Primavera de Praga (1968)
El panarabisme cau en 6 dies (1967): relleu en la causa palestina i èxode per Jordània i Líban

4. La distensió 1969-1979

Les causes: despesa militar, surrealisme nuclear i contestació interna
Definició i esdevenimens que la demostren:
 Nixon i Kissinger a Vietnam
 El desarmament (Acords SALT I, 1969)
 La conferència de Hèlsinki (1973-1975)
 La Ostpolitik de Willy Brandt i l’SPD
 Escàndol Watergate i nova presidència Carter
 Anuar-el-Sadat i Carter a Camp David

5. La segona guerra freda 1979-1991

Per què s’acaba la Distensió?
Nous conflictes aliens, autòctons, però de repercusió mundial
• 1973: La Guerra del Yom Kippur i la primera crisi del petroli
• 1979: La revolta fonamentalista iraniana i la segona crisi petrolera
• 1979: Nicaragua i Afganistan

La revolució conservadora: les polítiques neoliberals
• El cas anglès: Margareth Thatcher, el paradigma
• El cas xilè: de Salvador Allende a la dictadura de Pinochet
• El cas americà: Ronald Reagan, un cow boy a la Casa Blanca
• El cas vaticà: el pontificat de Joan Pau II


miércoles, 3 de agosto de 2011

NUDOS EN LA GARGANTA Y PLEGARIAS ATENDIDAS (1)



Algún sábado me encierro en casa cargado de películas, aunque no soy muy cinéfilo, buscando historias que alumbren el camino. Hace poco advertí que había dos cintas que contaban la historia del parto de “A sangre fría”, y las alquilé. Las dos empiezan cuando Truman Capote encuentra en el periódico la noticia que marcará su vida: el asesinato –el 16 de noviembre de 1959- de una próspera familia de granjeros, los Clutter, en un pequeño pueblo de Kansas. Sin embargo, se trata de propuestas muy distintas, cada una con sus aciertos, lo que hace muy difícil elegir una.



En “Historia de un crimen” (Douglas McGrath, 2007) un reparto de lujo -Sandra Bullock, Gwyneth Paltrow, Isabella Rossellini, Sigornew Weawer- interpreta a los amigos de Capote. Retrata a todo color la alta sociedad neoyorquina de los cincuenta: pretendidamente sofisticada, cargada de lentejuelas, muy escotada, frívola y chismosa.

En tanto la película está protagonizada (pensada) por la elite creativa de Hollywood, al retratar esa especie de “gauche divine” de los cincuenta americanos como si, en lugar de alcohol e hipocresía, respiraran glamour y compromiso, podríamos pensar que se está retratando a sí misma. Como aquellos, somos más alternativos de lo que parecemos, insinúan cuando eligen contarnos esta historia.



Son precisamente esos retratos algo histriónicos, ese universo tan propio de imágenes creadas forzando la invención de la realidad, la característica más significativa de la película: me gustó por ejemplo la secuencia en la que -con su pluma afectada, un chal de marca, y su brillantez ingeniosa- Capote se baja del tren en el apeadero de Holcomb, apenas un pequeño andén de madera en mitad de la pradera. El sórdido contraste entre el ingenio y el páramo nos avanza cómo la América profunda le recibió con frialdad, pese a que él la entrevistó a diestro y siniestro para reconstruir el asesinato usando técnicas de ficción, en lo que definía como un nuevo formato periodístico.

No se nos presenta al irrepetible periodista, sin embargo, como un innovador: se explora lo que pudo tener su trabajo de sensacionalista, incluso de oportunista. Sirviéndose de una discusión con su amiga Harper Lee, la autora de “Matar a un ruiseñor” [en las fotos, la real y la de la peli], se nos recuerda lo cuestionable de novelar los hechos, inventándolos al hacerlo, apropiándose de la manera en la que debieron ocurrir las cosas para legarnos una versión inventada que se nos presenta como verídica. ¿Reconstrucción o sensacionalismo? Un debate que, a los historiadores, no nos es ajeno.



Tampoco se esconden otros comportamientos turbios del escritor: ofrece “una parte de mis derechos de autor” a los asesinos –“Y qué voy a hacer aquí dentro con sus derechos de autor”, le responde Perry Smith- y les envía pornografía sin cuento para ganárselos. El desprecio de Perry por las chicas de las fotos -“tanto si me queda poco tiempo como si que me queda mucho debo llenar mi mente con cosas más bellas e inteligentes” llama la atención de Capote, que se entera después de que el presunto acusado impidió a su compañero violar a la chica, de que acomodó al chico y al padre… antes de matarlos. Y sin embargo, donde esperaba encontrar un monstruo, Capote encuenta a un chico de mirada triste, en el que esas muestras de gentileza conviven con la brutalidad. A partir de ahí la película profundiza en la posible instrumentalización del joven asesino por parte del periodista:



a) ¿Creó un lazo emotivo con los asesinos para obtener la información que necesitaba? Les promete que el título de su novela no hace referencia a la frialdad con la que ejecutaron su crimen, sino que en realidad -aunque “hicisteis algo monstruoso”- se refiere a los vecinos que “piden vuestra sangre” y al proceso que puede terminar con su ejecución, “no en un momento de apasionamiento sino con escrupulosa premeditación”. ¿Pretendía realmente Capote hacer una crítica del sistema judicial, o está chantajeando emocionalmente a los asesinos para lograr la información inédita que necesita para nutrir el best-seller que le convertirá en un millonario?

b) La otra opción es la que parece defender el propio guión: se sugiere que, paulatinamente, la relación de Capote con los asesinos se fue estrechando hasta convertirse en una especie de amor platónico. El espectador recorre una trayectoria muy parecida a la que esa teoría supone en Capote: Perry enternece cuando escribe que “la muerte no es un castigo si te resulta doloroso vivir”, y resulta muy difícil no tener un nudo en la garganta cuando Daniel Creig (en otra de sus valientes interpretaciones) le arranca un beso (en realidad un alarido) a Capote en la celda. Un poco Disney, si no fuera porque todos sabemos que el fascista de Walt jamás habría permitido que el Pato Donald le diera un beso a Mickey Mouse.



Finalmente, la película nos cuenta cómo la ponzoñosa tarea de reconstruir el alevoso asesinato acabó constituyendo un íntimo descenso a los infiernos: si él mismo denunció el determinismo de que, en Holcomb, “los cuatro disparos de escopeta (…) acabaron con seis vidas humanas”, hoy casi podemos atrevernos a decir que las víctimas fueron siete. Aunque la séptima fue en diferido: él mismo. ¿Por qué? Tras los veredictos, Capote se enfrascó en su libro. A mediados de 1963 lo tenía, pero no podía publicarlo hasta que tuviera un final. Hubo cuatro apelaciones hasta llegar al tribunal supremo: cinco años de recursos judiciales durante los cuales se hundió en la bebida, una agonía que resulta de nuevo ambigua porque no se sabe si le quema la ambición por su libro o la angustia por perder a Perry, quien durante los cinco años de angustia procesal le vino dirigiendo a Capote las dos cartas semanales que permiten enviar desde el corredor de la muerte. Ese lazo debía torturar al escritor, puesto que al tiempo que necesitaba un final para su libro, poder contar el desenlace, sabía que eso le separaría definitivamente de alguien por quien sentía –cuando menos- un afecto inconfesable.

No es fácil mantener al espectador –como si del reo al pie de la horca se tratara- con un nudo en la garganta. Y sin embargo, pese al final predecible, la película lo consigue. No sólo se debe a la solemne y constante presencia inminente de la muerte... También a la toma de consciencia de que los dos protagonistas encuentran, a lo largo del metraje, algo que ansiaban, y pagan por ello un alto precio. “A sangre fría” convirtió a Truman Capote en el autor más famoso: el final que esperaba le consagró como escritor y le permitió mudarse a Manhattan, pero agotó su genio creativo: no volvió a escribir más que recopilaciones. Se lo dio todo, pero la experiencia le destrozó. Como él mismo tomó de Santa Teresa, “se derraman más lágrimas por las plegarias atenidas que por aquellas que permanecen desatendidas”.

lunes, 1 de agosto de 2011

LES 3 MURALLES DE BCN (i V): LA TERCERA MURALLA, DITA DE "PERE EL CERIMONIÓS"



De 1357 daten les primeres disposicions reials encaminades a continuar la segona muralla per la part oriental. Alhora s’inicia la muralla que es dirà del Raval, rodejant Barcelona per ponent, per englobar institucions religioses (Sant Pau del Camp) i hospitalàries (Hospital de la Santa Creu, 1403) que s’havien quedat fora del recinte emmurallat. El nou recinte va ampliar el perímetre en més de 6 kilòmetres, i va acotar una superfície de 218 Ha. Els treballs de construcció van durar aproximadament un segle, des de mitjans del segle XIV fins mitjans del segle XV: les obres van acabar aixecant un circuit que marquen les actuals rondes (Sant Pau, Sant Antoni, Universitat i Sant Pere), baixava per l’actual passeig Lluís Companys i tancava el front de mar, seguint l’actual avinguda Marqués de l’Argentera. El Portal de Santa Madrona (a la foto següent) és l’únic que es conserva de tot aquest tercer recinte.



Pierre Villar deia a “Catalunya dins l’Espanya Moderna” que aquesta muralla era un “contrast entre les previsions dels homes del segle XIV i les realitzacions del segle XV”. La distància entre la previsió i la realitat (no s’acaba d’ocupar el territori tancat dins la tercera muralla fins el segle XIX) és la prova del traumàtic canvi que es produeix en acabar l’Edat Mitjana: la crisi baixmedieval. Per al prestigiós historiador, la construcció de la tercera muralla és una previsió optimista de futur que resulta fallida.

Més tard s’ha dit que la tercera muralla no va ser un excés de miopia, sinó un fenomen comú a altres ciutats europees: moltes muralles construïdes als segles XIV i XV tanquen territoris que triguen tres o quatre segle en ocupar-se. El seu objectiu, doncs, no és acollir el creixement urbà; el recinte del Raval està situat just a l’extrem oposat on s’està desenvolupant el nucli més dinàmic i de més creixement demogràfic. Per tant, l’objectiu de la muralla dels temps de Pere el Cerimoniós no és obrir horitzons al creixement urbà: si fos així s’actuaria a la línia de creixement de la ciutat. Per altra banda, la permanència de la muralla de la Rambla mostra la voluntat de mantenir el Raval com un àrea suburbana. D’aqui va sortir la teoria de la “previsió de setges”, segons la qual l’objectiu de la tercera muralla no era protegir nous teixits urbans sinó protegir un espai rural al servei de la ciutat en cas de setge. Els avanços de les tècniques bèl•liques que es produeixen en aquesta època de conflictes imposava deixar els horts i els espais del bestiar dins de la ciutat.



I és que de 1356 a 1375 una “Guerra dels dos Peres” amb Castella podria amenaçar Barcelona. Després de les primeres petites incursions castellanes en els regnes de la Corona d’Aragó, la ciutat va demanar al rei permís per millorar les defenses (1357); i com que les obres van començar alhora en tres punts del recorregut (els extrems i prop de Santa Anna), en aquest context, s’ha pensat que l’origen de la tercera muralla va ser una “re-fortificació” de la segona. De fet, la ciutat va ser atacada del 9 a l’11 de juny de 1359 per una esquadra castellano-genovesa, tal i com explica el capítol VI de la Crònica del Rei. Ningú no ho havia intentat abans: es pensava que era gairebé impossible, que solament els navegants barcelonins podien superar els bancs de sorra i els esculls. Potser per això s’havia deixat obert el front marítim.

L’atac no solament és important perquè va despertar la urgència de fortificar millor la ciutat. El Consell de Cent va demanar els ciutadans que col•laboressin en els treballs (1368) i els habitants del Carme / Raval també van ser requerits. Ells van demanar aleshors als consellers que el seu barri fos inclòs en el perímetre defensiu. Això no s’havia previst el 1358, malgrat que el Raval ja existia. La seva decisió d’incloure’l sembla sorgir, doncs, d’un compromís del Consell amb els seus habitants.

El projecte preparat per cobrir la sol•licitud es conserva a l’Arxiu Històric, i ens permet reconstruir l’hipotètic primer traçat: sortia del capdamunt de la rambla pujant per Pelai fins la plaça Universitat, on girava i baixava fins a la confluència del carrer del Carme amb Riera Alta, creuava fins el carrer hospitali tornava cap a la Rambla a l’alçada de la Boqueria. El document no precisa característiques dels materials, però es refereix a ell com “vall del raval”; això ens fa pensar que seria una protecció mínima: un fos, palissada i portals informals. Però entre 1372 i 1375 unes difícils negociacions amb el rei permeten finalment ampliar el perímetre: sembla que el consell i el rei negocien la construcció d’un palau arran la muralla prop de les Drassanes, que tot quedi dins una nova muralla, i que el Consell pagui totes les obres. Mentre es fa, el consell i el rei negocien la construcció d’un nou palau arran la muralla prop de les drassanes i que tot quedi dins, pagat pel consell... El palau, finalment, no es va fer, tot i que Joan I i el seu germà Martí I van recuperar la idea. Però explica l’extensió del tercer cicle de muralles, segons l’article d’Albert Cubeles i Ferran Puig inclòs dins el volum Abajo las murallas, 150 anys de l’enderroc de les muralles de Barcelona (MUHBA, 2004)



L’atac de 1359 no solament havia despertat la urgència de fortificar millor la ciutat, sinó que ens demostra que l’art de la guerra iniciava importants canvis per als quals més endavant caldria preparar-se. Les rudimentàries bombardes que, segons la crònica de Pere III, es van fer servir el 1359 són la primera notícia d’un arma de foc a la ciutat. L’artilleria obligaria, però, a canviar la manera de construir fortificacions. Com diuen Cubeles i Puig, “per tal de compensar l’increment de la potència dels trets (i en conseqüència l’augment de la capacitat destructiva els projectils) i la millora de la punteria, d’una banda, es va haver d’incrementar notablement el gruix dels murs, i de l’altra, disminuir-ne l’alçada per tal d’oferir una menor superfície d’impacte. Les torres que caracteritzaven les fortificacions i sobresortien, eren ara un problema”. La solució van ser els baluards, uns terraplens avançats, de forma poligonal, que es construïen als angles sortints del traçat, sense que la seva alçada fos superior que la del conjunt del mur. Aquest model es desenvoluparia en la muralla de mar (aixecada al segle XVI) i en el reforçament de la muralla de terra/interior (durant les guerres amb França al segle XVII). Però aquesta ja es una altra història...
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...