S13 - LA CARA FOSCA DE LA VICTÒRIA

A Potsdam solament continua Stalin, els altres protagonistes han canviat. Harry Truman és el nou president dels Estats Units
després del traspàs de Roosevelt. I Churchill es retira a mitja conferència en saber que els laboristes l'han guanyat
a les eleccions. Per això a l'esquerra seu Clement Atlee, el nou primer ministre. 

Mentre a Europa s’acostaven al final de la guerra i es negociava a San Francisco la posada en marxa de les Nacions Unides, els nord-americans avançaven illa a illa pel Pacífic. Les operacions a Iwohima el febrer de 1945, immortalitzades per aquella famosa fotografia, va costar 7.000 marins. Entre l’abril i el maig, Okinawa costava 12.000 marins i 100.000 civils. El càlcul del cost total possible esgarrifava, però hi havia una carta a la mànega: el Projecte Manhattan.

Oppenheimer (esquerra) després del
Trinity Test

Ja el 2 d’agost de 1939, la carta que els físics Leó Szilárd i Albert  Einstein adreçaven al president Roosevelt advertia la probabilitat d’iniciar una reacció nuclear en cadena en una gran massa d’urani que generaria enormes quantitats de potència” que alhora permetrien construir “un nou tipus d’extremadament poderoses bombes”. La carta recomanava al president “establir algun tipus de contacte permanent entre l’administració i el grup de físics que treballen en reaccions en cadena als Estats Units” i “accelerar el treball experimental que ara es desenvolupa amb pressupostos limitats en els laboratoris de les universitats”. Així naixia el Comitè de l’Urani del National Defense Research Committee (1940), els treballs dels quals acabava dirigint un reconegut físic de la Universitat de Califòrnia, Robert Oppenheimer.

Amb el suport de la divisió de construcció del Cos d’Enginyers de l’exèrcit (amb oficina a Manhattan) s’iniciaven els treballs de recerca que, partint de la fissió nuclear de l’àtom d’urani, va consagrar brillants científics (sovint refugiats jueus) entre 1942 i 1946. El juny de 1944, el projecte acollia 129.000 treballadors, entre militars i personal de construcció, que treballaven sense saber exactament l’objecte de la seva feina. Aquest secretisme va arribar fins al final, quan s’havia fet explotar la primera bomba atòmica (el Trinity Test) al desert d’Alamogordo (Nou Mèxic), 26-7-1944. A Potsdam, Truman rebrà la notícia de que la prova Trinity havia estat un èxit i va suggerir a Stalin la possessió d’una nova arma totpoderosa. Què és va decidir en aquesta darrera conferència inter-aliada que es va reunir a Potsdam, prop de Berlín? 

* Què Àustria romandria separada d’Alemanya (que havia de perdre tots els territoris que s’havia annexionat)

* Que els ocupants havia de procurar desmilitaritzar, democratitzar, desnazificar i descartelitzar.

* Que Berlín i Viena, igual que els seus estats, quedarien dividides en 4 zones d’ocupació

* Que es perseguirien i jutjarien els crims de guerra nazis

* Que les minories nacionals repartides per Europa per culpa dels canvis geopolítics serien reassentades “de forma humana i ordenada” 

* Que Espanya no entraria a les Nacions Unides

* Que la rendició del Japó havia de ser sense condicions. Aquest ultimàtum, però, va ser ignorat per les autoritats japoneses.

Efectivament, en uns tractats signats posteriorment a París es canviarien les fronteres europees, que quedarien pendents, però, d’un gran acord general sobre Alemanya. La nova geopolítica sorgida de les conferències inter-aliades (i de les circumstàncies) beneficiava la Unió Soviètica, que rebia  Carelia i Petsamo (de Finlàndia), les repúbliques bàltiques, Köninsgsberg (Kaliningrad, d’Alemanya), les regions a l’est de la Línia Curzon (de Polònia, confirmant els acords que havia tingut amb Hitler el 1939), la Rutènia (de Txecoslovàquia), la Besaràbia i la Bukovina (de Romania).

Polònia, veient retallat el seu territori a l’est, era compensada amb territoris a l’oest a costa d’Alemanya fins a la línia dels rius Oder-Neisse (Prússia Oriental, Pomerania i Silèsia). Aconseguia així una gran sortida al Bàltic (amb Danzig, ara Gdansk, i Stettin, ara Szcsecin). Alemanya, que també perdia Alsàcia i Lorena en benefici de França, quedava reduïda a 356.272 Km2, una extensió força inferior que la humiliada Alemanya de 1919 (472.034 Km2). També Itàlia veia perdre les colònies i cedeix la península d’Ístria (el Fiume) a Iugoslàvia, i Rodes i el Dodecanès a Grècia.

La Declaració de Potsdam advertia el Japó de la “completa destrucció de les forces armades i la devastació del sòl japonès”. Ja des del febrer venia patint intensos bombardejos sobre 67 ciutats, i –veient que l’ultimàtum era ignorat- es va planificar el llançament de la primera bomba atòmica. L’endemà la Unió Soviètica –d’acord amb els compromisos assumits ja a Jalta- iniciava una ofensiva sobre Manxúria, Corea, les illes Sajalin i les Kurils. Com que el Japó, estorat, no reaccionava, es va llençar una segona bomba.

Encara que el Capità Robert A. Lewis, copilot del Enola Gay, encara va dir –després d’una llarg malestar psiquiàtric- que “si visqués cent anys mai aconseguiré oblidar aquells pocs minuts” (1983), la resta de la tripulació sempre es van mostrar satisfets d’haver participat en el bombardeig. I és que el llançament de les bombes atòmiques planteja alguns inconvenients historiogràfics. Sempre es diu que aquella decisió costa de defensar: és cert que Hiroshima va costar 140.000 vides i Nagasaki 40.000, i el bombardeig massiu sobre Tokio del 10 de març de 1945 ja va costar 85.0000 morts. Però l’eficàcia de la bomba mesurada per metres quadrats parla de 20.000 en el cas de les bombes i 5.200 en el bombardeig aeri. Per altra banda, cal dir que el nombre de víctimes s’ha de contar fins 5 anys després de l’atac (malalties, ferits, radioactivitat) i fan pujar el balanç fins a 240.000 a Hiroshima i 230.000 a Nagasaki. Entenc que l’argument de l’estalvi de víctimes, doncs, es refereix a que Iwohima havia fet plausibles els càlculs que parlaven que envair l’arxipèlag del Japó costaria un milió de soldats americans.

Un altre argumentari per a legitimar el llançament de les bombes fa referència a que les alternatives semblaven impracticables: prevenir el Japó ensenyant el poder de la bomba en zones deshabitades, per exemple, podria significar desaprofitar una de les dues bombes que s’havien produït fins aquell moment. Per altra banda, el fanatisme dels kamikazes o el comportament dels civils de Saipan semblaven demostrar que no hi havia sortida. Es deia també que usar-les demostraria de forma tan obvia el poder destructiu de la guerra faria dissuadir tothom de tornar-les a fer servir. És possible que el veritable mòbil de l’atac atòmic fos impressionar al Kremlin, que ja no interessava que actués a l’Àsia ni s’assegués a la taula dels vencedors al Pacífic.

La rendició de Hirohito es va fer esperar encara fins el 15 d’agost perquè va haver d’enfrontar un cop d’estat per part de sectors militars que volien evitar la rendició. La historiadora japonesa Eri Hotta (Japón, 1941. El camino de la infàmia, 2015) veu l’emperador culpable de la resistència: “valorava més la institució imperial que el seu poble, el seu exèrcit i el seu imperi (...) més que els bombardejos incendiaris, les bombes atòmiques, l’entrada de la Unió Soviètica en la guerra o l’espectre de la invasió, temia els seus ancestres i la supervivència de la pròpia institució”. Això li va permetre emetre per la ràdio el missatge que, tant formal, molts no van entendre i molts altres van entendre com el final d’un món, ja que l’ésser diví que havien vist en l’emperador se’ls adreçava com un humà més, demostrant la falsedat de la seva naturalesa divina. El general ocupant, Douglas McArthur, va considerar la possibilitat de conferir-li immunitat i conservar-lo com a eina de legitimació de la pròpia ocupació nord-americana, a diferència de l’Almirall Tojo –el primer ministre considerat responsable de les polítiques imperialistes- i altres militars, que després dels Judicis de Tokyo van ser executats el 1948.

A Europa, un Tribunal Militar Internacional obriria els Judicis de Nuremberg del novembre de 1945 a l’octubre de 1946 contra 24 dirigents nazis. Es van celebrar en un escenari simbòlic, la ciutat on els nazis havien celebrat el seu congrés del partit i havien publicat les lleis racials, i van incloure altres edicions en què es van jutjar doctors, jutges, ministres i comandaments militars. Les sessions més famoses, però, són les que reunien dirigents nazis com Göering, Jodl, Keitel, Rosenberg, Ribbentrop, Dönitz, Hess, Speer, von Papen, i –encara que no havien estat detinguts- Eichman, Borman i Mengele. Aquest tribunal va dictar 11 sentències de mort, 3 cadenes perpètues, 2 condemnes a 20 anys, 1 condemna a 15 anys i una altra a 10 anys. Encara que sovint es consideren un avenç de la jurisprudència internacional (un avantpassat del Tribunal Penal Internacional constituït el 1998) perquè va servir per tipificar delictes (els crim de lesa humanitat, per exemple), també s’ha presentat algunes dubtes de legitimitat.

El president de la Comissió Extraordinària per a la investigació dels Crims de guerra Alemanys va teoritzar que calia processar aquells detinguts per crims contra la pau (emprendre una guerra d’agressió), per crims contra les lleis de la guerra (per fer la guerra la guerra amb una brutalitat premeditada) i per crims contra la humanitat (assassinats, extermini, deportació).

S12 - UNA "GRAN ALIANÇA" (?) DIU QUE "ALLIBERA" (?) EUROPA!

L’ESTRATÈGIA ALIADA es va basar, doncs, en els grans combois i una eficaç informació per a enfrontar les “manades de llops”, els “bombardejos estratègics” per debilitar la capacitat de resposta dels nazis, les cimeres per a coordinar les accions en tots els fronts, i els grans desembarcaments (Madagascar, Argèlia, Sicília, Itàlia... i Normandia). Després de les cimeres de Casablanca (el gener de 1943) i El Caire (11/1943) es va celebrar la de Teheran (11/1943). En una petita sala de conferències de l’ambaixada soviètica solament es va arribar al compromís mutu de no signar paus per separat. D’aquella primera trobada entre els “tres grans” va sortir una coalició embrionària però molt fràgil, nascuda de la necessitat. De fet, la por a que el contraatac soviètic iniciat després de la derrota dels nazis a Stalingrado permeti una ràpida arribada a Berlín va precipitar l’obertura del segon front que Stalin havia reclamat tant de temps. Veient que l’ofensiva a Itàlia s’allargava, es va organitzar la invasió per mar més gran de la història.

DE NORMANDIA A PARÍS. Els combats a la platja d’Omaha van permetre una plataforma d’entrada al “búnquer continental nazi” de 38 km, després de deixar 10.000 cadàvers a les platges atlàntiques. També va ser decisiva la contribució de l’agent doble Joan Pujol, àlies Garbo, i la seva dona, l’Araceli González, que van distreure l’atenció dels nazis en altres geografies. Després de l’engany, mentre començava l’alliberament de França, els alemanys comencen a filtrar informacions sobre les “armes miraculoses”, aquelles sorprenents bombes teledirigides V1 i V2, que no eren cap fantasia (però estaven encara en fase inicial). Ens hem d’imaginar ja el Hitler balbucejant i encorbat que Joaquim Fest (i la pel·lícula que el va fer servir com a font, El Hundimiento) mostra enviar els seus soldats en una darrera ofensiva a les Ardenes (12/1944 a 1/1945). L’heroisme de les tropes alemanyes, però, ja no compensa la superioritat aliada: una dada que la il·lustra seria que el 1944 concedeixen ja mig milió de creus de ferro de primera classe... I 3 milions de segona classe. Això vol dir que un de cada tres soldats havia estat condecorat.

És en aquest moment que París s’aixeca contra els alemanys. Segons Pauwels, perquè per als francesos era important alliberar la capital, i estalviar-se govern aliat. Aquesta acció permetrà que s’oblidi l’estranya derrota, que diria Marc Bloch, i passin a ser vistos, “de col·laboradors dels nazis a auxiliars dels aliats”. També ho fan per a evitar la destrucció de la ciutat que Hitler ordena al governador Dietrich von Choltitz. I finalment, perquè la resistència parisenca veu acostar-se De Gaulle, representant de la França conservadora i autoritària. La pel·lícula de René Clément “Arde París?” (1966) basava el seu guió de Gore Vidal i Francis Ford Coppola en el llibre de Dominique Lapierre i Larry Collins. Mentre el Comitè de la Resistència a la capital convida els ciutadans a mobilitzar-se i expulsar els alemanys per a poder rebre els aliats, Donny Gluckstein (La otra historia de la Segunda Guerra Mundial. Resistencia contra imperio, 2013) explica com De Gaulle, davant la vaga general, demana “tornar al treball perquè no volia que la resistència alliberés París”. Els resistents anomenen l’armistici que ofereix fàcil retirada als alemanys com la “grande fuite des Fritz”. Quan el triomfant moviment popular l’esperava a l’Hôtel de la Ville ell s’estava entrevistant amb el director del Banc d’Indoxina. Després de visitar el ministeri de guerra, va renyar els resistents per “rebre la rendició alemanya com un igual”.

L’alliberament de París i l’ofensiva a les Ardenes va precipitar l’evacuació nazi de Grècia, Albània i Iugoslàvia. Mentrestant, els soviètics s’aturen al Vístula… mentre els nazis desfermen una intensa violència sobre la insurrecció de Varsòvia! La Creu Fletxada fa un cop a Hongria, Bulgària es rendeix, Churchill visita Moscou i –en virtut del polèmic “acord dels percentatges” d’octubre de 1944- els britànics comencen a atacar l’ELAS. I és que el govern de coalició que han intentat organitzar a Grècia els britànics es trenca quan l’ELAS es nega a integrar-se en l’exèrcit. Quan, el 12/1944, la policia dispara sobre un míting d’esquerres a Atenes (amb un balanç de 28 morts) l’ELAS contraataca i els britànics acaben bombardejant els barris controlats pels comunistes a Atenes. Quan Stalin els recomana dissoldre’s, més de 6.000 activistes marxen a Iugoslàvia.

CONFERÈNCIA DE JALTA. El gener de 1945 els tres grans es troben a la península de Crimea, convertida en un territori segur gràcies a la recent expulsió dels nazis de la URSS, en un context molt diferent. Allà decideixen:

*  Que Alemanya quedarà provisionalment dividida en 4 zones d’ocupació que cal desarmar, descartelitzar i desnazificar.

* Que, d’acord amb la Declaració de l’Europa Alliberada, es respectarà el dret dels pobles a escollir la seva forma de govern

*  Que se celebrarà a San Francisco una Conferència per a inaugurar un organisme internacional, l’Organització de les Nacions Unides, amb un Consell de Seguretat amb 5 membres permanents que tindran dret a vetar les decisions de l’assemblea.

* Que en conferències posteriors es parlar dels crims de guerra i de les fronteres d’Europa.

* Que les noves fronteres poloneses quedaran limitades per la Línia Curzon a l’est (acceptant doncs la invasió soviètica de 1939) i els rius Oder-Neisse a l’oest (engrandint Polònia cap a l’oest a benefici d’Alemanya). El debat sobre el reconeixement del govern a l’exili (el de Londres, o el de Lublin) s’emporta 6 de les 8 reunions que es van desenvolupar durant la conferència. Alguns dels membres del govern amb seu a Londres, però, van retornar a Polònia per incorporar-se al de Lublin tement que fos instrumentalitzat per comunistes. Després de la conferència de Potsdam els aliats abandonaran el reconeixement del govern a Londres, que es mantindrà fins el 1980 entenent el de Lech Walesa com de reconciliació nacional.

Del 16 d’abril al 2 de maig es desenvoluparà la BATALLA DE BERLÍN: l’assalt final a la capital deixarà 400.000 víctimes soviètiques i 45.000 alemanys. Els soviètics ja estaven a Alemanya al gener i avançaven lents (40 km/dia) però implacables, sotmetent tot el territori. El 20 d’abril, que és l’aniversari de Hitler, ja estan combatent carrer per carrer a la capital del Reich. El dia 22 es produeix el famós col·lapse de Hitler quan li anuncien que tot està perdut. La nit del 28 al 29 celebrarà el seu casament amb Eva Brown i el suïcidi serà el dia 29. En el seu testament polític separa els càrrecs de president (per a Karl Dönitz) i canceller (Goebbels), com a l’època de Hindenburg. Com que Magda Goebbels enverina els seus fills i se suïcida amb el seu marit el dia 1 de maig, Himmler maniobra perquè el deixin entrar al govern. L’Almirall, però, busca el reconeixement aliat i evita els nazis més integristes. El seu govern “de Flensburg” els destitueix i signa a Reims la rendició incondicional el 8 de maig. El mariscal Keitel el signa també davant Zukov.

Els mesos de febrer, març i abril es va celebrar la Conferència de San Francisco, de la que sortirà la Carta de les Nacions Unides. El seu preàmbul manifesta com a primer objectiu “preservar les futures generacions del flagell de la guerra”. Segons el Capítol VII de la Carta, els 3 principis bàsics del sistema de seguretat col•lectiva són la prohibició de l’amenaça i l’ús de la força per a arreglar les controvèrsies, l’aplicació de mesures coercitives, el desarmament (i control d’armes). Són objectius molt idealistes, que la guerra de Corea convertirà en una tasca compartida  per tots. Des d’aleshores, però, s’han produït 120 guerres amb 45 milions de morts. Això no ens ha de fer pensar en un fracàs, ja que la tasca mediadora ha estat relativament exitosa: des de la Missió d’Observació a Palestina (1948) i Suez (1956) es passa a una fase de maduresa (1957-1974) en la que es produeix un increment d’aquestes operacions i el seu millor control per part del Consell de Seguretat. El veritable creixement va venir el 1992-3, quan es passa de 10.000 integrants de les Missions a 80.000 el 1993, totes amb suport ferm de l’opinió pública, les ONG i els mitjans. Aquest èxit els va valer el Premi Nobel de la Pau (1988) i el Príncep d’Astúries (1993).

Kosovo (1999) canvia la tendència: l’OTAN bombardeja 50 dies en nom del «dret d’ingerència humanitària», sense el Consell... Aleshores es critica a les Nacions Unides la manca de forces pròpies (depèn de que els estats membres els hi proporcionin), la incapacitat d’aturar un conflicte si els contendents no estan disposats, el seu escàs nivell de compromís (dubta tant que gairebé no participa, és poc ferma) i el difícil finançament (depèn de les contribucions dels estats membres, i aquells que veuen desaprovades les seves polítiques no paguen). Malgrat aquestes crítiques, val a dir que les Nacions Unides han estat un espai d’equitat en el que 190 nacions parles i les més petites són escoltades, que no evita les guerres però n’ha aturat, que estimula la cooperació i que ha contribuït a instituir la justícia universal per a les violacions dels Drets Humans. La RESOLUCIÓ 827 (1993) aprova l’estatut del tribunal internacional per a la persecució dels responsables de les violacions del dret humanitari internacional a l’exIugoslàvia, un tribunal que va dictar dues sentències condemnatòries i va inculpar 70 persones, l’expresident Milosevic, per exemple.

Pel que fa al desarmament, hem de pensar que el creixement del “Club Nuclear” no ho ha fet fàcil. Els recomptes de caps nuclears als anys seixanta (més de 50.000, que representarien la força d’un milió d’Hiroshimes) ha deixat pas a un balanç més modest d’uns 3.000 caps desplegats. La conversió de l’Antàrtida en una zona lliure d’armes nuclears (1959) o els tractats SALT signats durant els anys 70 han estat, doncs, èxits de la Comissió de Desarmament de les Nacions Unides.

S11 EL "CANVI DE SIGNE"

Després de bombardejar Pearl Harbour els japonesos van desencadenar la “guerra llampec” a Àsia. El 15 de desembre de 1941 envaeixen Birmània i l’endemà arriben als camps petrolers de Borneo. El dia de Nadal estan ocupant Malàisia, el 2 de gener de 1942 cau Manila i ataquen les Índies holandeses, el 15 de febrer cau Singapur i al març es produeix el bombardeig de Calcula. Estan a les portes de l’Índia britànica i d’Austràlia. 

Nosaltres vam deixar durant les vacances de Nadal aquest conflicte i la invasió nazi de la URSS coent-se, i vam treure el darrer dia de classe les característiques principals d’aquesta Guerra del Pacífic. Va quedar una per comentar: la terrible brutalitat de la repressió empresa pels japonesos en els territoris ocupats. L’historiador Chalmers Johnson ha escrit que resulta difícil diferenciar la brutalitat de nazis i japonesos: “els alemanys van matar 6 milions de jueus i 20 milions de russos; els japonesos van massacrar a 30 milions de filipins, malais, vietnamites, cambodjans, indonesis i birmans, i 23 milions de xinesos”. Quan vam explicar la invasió de la Xina vam parlar de la Massacre de Nankín (1937), que va implicar l’execució sumària de 200.000 civils. Moltes més massacres semblants, com la de Manila, que va implicar la mort de cent mil civils, il·lustren aquestes polítiques. Els japonesos van acceptar les sentències del Tribunal Penal Militar Internacional de postguerra, però com a justícia forània, com a condició de la derrota El Japó no havia subscrit la Convenció de Ginebra, però si les convencions de La Haia de 1899 y 1907 sobre armes químiques i presoners de guerra. Malgrat això el 1950 el governador militar, el general McArthur, va commutar i reduir les sentències. I, en certa manera, aquestes responsabilitats queden impunes.

Potser el cas més conegut d’aquesta repressió és el de las Iangu, les “dones de consol”. Aquest és l’eufemisme reservat a les dones reclutades forçosament (majoritàriament coreanes) per a convertir-se en objecte d’esclavitud sexual, proporcionant plaer a militars de permís. El 1995 un Fons per a les Dones Asiàtiques intenta atorgar compensacions a persones que demostren haver estat forçades a prostituir-se durant la guerra, però moltes supervivents no volen cobrar-les perquè veuen falsedat en la postura oficial del govern japonès: diuen que mentre el ministre Shinzō Abe es disculpava (2006), 80 diputats japonesos del seu partit visitaven el santuari Yasukuni (en el què, a més de víctimes de les guerres colonials, hi ha les sepultures de criminals de guerra). Malgrat que anteriors primers ministres han fet declaracions “de profund remordiment” (Tomiichi Murayama, l’agost de 1945) o s’han declarat “conscients de la responsabilitat amb els xinesos” (Kakuei Tanaka, setembre de 1972), reclamen una dogeza, agenollament de disculpa (com Willy Brandt al gueto de Varsòvia, 1970).

Pel que fa al front de l’est, vam parlar també de les batalles de Kursk i, abans, Stalingrad (on es va lluitar carrer per carrer, casa per casa, des del setge nazi a la capitulació de Friedrich Paulus el febrer de 1943). El balanç de la batalla és molt important: demostrava que l’exèrcit alemany era fal·lible, que l’exèrcit Roig –lluny de ser un caòtic gegant- estenia el prestigi soviètic, i recordava –atenció!- que els aliats no tenien ni un soldat al continent que pogués aturar l’ofensiva soviètica. Stalingrad, finalment, és una de les batalles que canvia el curs de la guerra. En aquest moment, entre 1942 i 1943, es produeixen altres batalles importants que canvien el curs del conflicte:

*   A la Guerra del Pacífic, les batalles de Midway i Guadalcanal, simbolitzen el final de l’avantatge japonès aconseguit a Pearl Harbour.

*  També al Nord d’Àfrica, a on l’entrada d’Itàlia en el conflicte havia traslladat els combats, es produeix una batalla important. Es tracta d’El Alamein.

Allà, Erwin Rommel, la “guineu del desert”, va ser aturat pels britànics a 60 km d’Alexandria, i obligat a retrocedir fins a Líbia de nou. Aixi va evitar que Egipte i Suez caiguessin en mans alemanyes, i permetent que Àfrica es pugui convertir en el futur pont de desembarcament cap a Europa. El fet que li manqui combustible per a continuar indica l’esgotament del model alemany de la “guerra llampec”, que –a més de la manca de matèries primeres- alguns llibres clàssics com els de  Henri Michel (1977) i André Latreille (1968) atribuïen a la falta de coordinació entre exèrcits i manca demogràfica (el dogma de les 3K impedia que substituïssin mà d’obra masculina a les fàbriques). El destí de von Paulus i Rommel ens demostra, per altra banda, el  naixement d’una actitud crítica contra Hitler dins d’alguns sectors de l’exèrcit: perduda Àfrica després del desembarcament aliat al Nord d’Àfrica, Rommel va ser destinat a Itàlia i amagat perquè la propaganda seguia celebrant els seus falsos èxits. La necessitat de sumar algú amb fama, i la consciència que li va donar l’èxit aliat a Normandia de que la guerra es perdia, van acostar Rommel al complot de von Stauffenberg i –per no trencar el mite- va ser convidat al suïcidi mentre sobre els altres membres de la conxorxa queia una justícia sumària.

Per què canvia el signe de la guerra i els aliats l’acaben guanyant? Richard Overy (2011) ens ha recordat que considerem la victòria natural de manera determinista perquè ens reconforta veure inevitable el triomf del dret sobre la força / de la llibertat sobre l’esclavatge. El desenllaç, però, no va començar a estar clar fins al final. Tradicionalment ho expliquem amb la superioritat tecnològica aliada, que també va ser productiva, política i moral. És cert que el 1943 els aliats van produir 151.000 avions, i l’Eix solament 43.000 avions. Però Overy posa molts exemples en que la superioritat numèrica no es tradueix en victòries, perquè altres condicionants (ús de la tecnologia, percepció de la pròpia superioritat, eficàcia) influeixen també. Finalment conclou que els aliats van guanyar per la seva eficàcia combativa, el tipus de lideratge més seductor, la capacitat d’aconseguir la mobilització interior o el contrast moral de les propostes respecte dels adversaris. I estudia cadascun d’ells en diferents moments del conflicte, palesant que la superioritat aliada aconseguida el 1943 es va mantenir en el mar, en el front oriental, a l’aire i en la logística que va permetre les grans operacions amfíbies de desembarcament.

EN EL MAR. Estant en una illa i depenent del seu imperi, Gran Bretanya depenia del comerç marítim. Necessitaven importar més d’un milió de tones setmanal i per això la Batalla de l’Atlàntic comença ja el 1939. L’Almirall Karl Dönitz organitza els U-boote com a “manades de llops” que assalten els vaixells després de comunicar la posició per ràdio a una central terrestre que avisa altres submarins. La manada emergia, torpedinava i es retirava de pressa. Davant d’això, la reacció aliada va optar per l’escolta naval de grans combois, les càrregues de profunditat explosives, la racionalització de les importacions, l’augment de producció de vaixells i –des de maig de 1941- una màquina ENIGMA capturada (que Allan Turing va descodificar posant la base de la informàtica en l’ordinador Colossus).

EN L’AIRE. El blitz necessitava primer la superioritat aèria per a cobrir la invasió: però el radar no va ser l’única tecnologia que va permetre els britànics guanyar la Batalla d’Anglaterra. Stephen Bungay (The most dangerous enemy: a history of the Battle of Britain, 2001) recorda l’alta efectivitat dels sistemes d’avís i vigilància que, combinant radar, ràdio i telèfon, recopilava ràpidament la informació, la transmetia i permetia la RAF actuar amb rapidesa. Aquest cos de vigilància transmetia la informació a una sala dedicada a desplegar sobre una taula una visió de conjunt de cada situació, que tenia cinc minuts de vida, però suficient per a actuar.

El juliol de 1943 el bombardeig d’Hamburg esborra la ciutat del mapa. Decidits per civils contra civils amb protesta dels militars, els bombardeigs estratègics van estar ideats per Arthur Harris amb l’objectiu de desmoralitzar (la població nerviosa i cansada que s’absentava de la feina va fer baixar l’eficàcia industrial) i reduir la capacitat material de fer la guerra (destruint transports, fàbriques i els habitatges dels treballadors). El més conegut és el de Dresde (2/1945), que va deixar 35.000 víctimes en els incendis provocats per les bombes de fòsfor. I és que el discurs oficial sobre la guerra –que la divideix en dues fases, la “guerra llampec” i l’alliberament- no explica els mètodes dels alliberadors.

Gerhard L. Weinberg (2016) els justifica amb arguments una mica barruers: que si el poble Alemany experimenta el que havia provocat, que van servir per a que futures generacions recordessin, que el trastorn productiu industrial va debilitar Alemanya (que durant 1944 dispara a l’aire més obusos que a blancs terrestres) distraient forces el front, o que el “bombardeig d’àrea” provenia de que, estadísticament, solament 1/3 part dels vols s’acostava a l’objectiu i solament un de cada 10 encertava el blanc. També Overy coincideix en que van permetre obrir el segon front, van obligar a retirar recursos del front per defensar Alemanya, van permetre derrotar l’aviació alemanya, van accelerar el retorn aliat a Europa (sense destruir ponts, carreteres i ferrocarrils, el “dia D” hauria fracassat) i van oferir cobertura als desembarcament (debilitant la resistència i, per tant, reduint les baixes). A partir del llibre de Jörg Friedrich (L’incendi, 2004) s’ha negat el paper estratègic i es denuncien els bombardejos com a “crim de guerra”

ELS GRANS DESEMBARCAMENTS. La primera gran operació amfíbia de desembarcament al Marroc i Argèlia no es fa a Europa, encara una gran fortalesa, sinó en territoris governats des de Vicky (12/1942). L’avenç japonès sobre l’Índia ja havia permès un assaig general a Madagascar (maig a desembre de 1942). Segons Jacques R. Pauwels (“El mito de la guerra buena”, 2002) hi havia altres motius: Perquè així es reforça la posició britànica a Gibraltar, Suez, o l’Orient Mitjà Petroler; Perquè amenaçar “el ventre tou” d’Europa obria un camí difícil però curt a Berlín; perquè la URSS, de la que es desconfia, suporta el pes de la guerra. Solament Leningrad té tantes víctimes com les anglosaxones en tota la guerra.

Els desembarcaments de Madagascar i l’Àfrica occidental demostren que la iniciativa passa als aliats, i que aquests provaran de coordinar les seves estratègies. A la Conferència de Casablanca (gener 1943) ja estava convidat Stalin, però no va poder assistir perquè estava a punt d’aconseguir la rendició d’Stalingrad. Allà es va acordar que la rendició de l’adversari havia de ser incondicional, s’acorda desembarcar a Sicília i reconèixer la França Lliure.

El desembarcament a Sicília va tenir greus conseqüències. Es va produir el juliol de 1943 amb èxit, i de seguida va produir una tempesta política a Itàlia. Mussolini va ser detingut pel rei, que va encarregar al general Pietro Badoglio formar un govern antifeixista i negociar amb els aliats un armistici. De seguida es va veure que el règim patia la pèrdua de suport de la població, per l’alineament amb Hitler i l’aproximació de la guerra. Hitler enviaria un escamot d’elit a alliberar Mussolini de la presó al Gran Sasso.

a)      Al Nord els nazis van crear la República Social Italiana, amb capital a Saló. Un estat fantasma que va començar la deportació dels jueus, va condemnar als traïdors a Mussolini (inclòs Galeazzo Ciano en els Processos de Verona, 1944). La traïció italiana va provocar que els alemanys va prendre el control de Vichy, Saló, Grècia i Iugoslàvia. La naturalesa repressiva d’aquest estat queda de manifest quan, com a venjança per a un atac partisà, Hitler ordena l’execució de 10 italians per cada alemany mort. La matança de les Foses Ardeatianes (337 afusellats durant la tarda del 24 de març de 1944).

b)      Al Sud, el rei organitza amb el General Badoglio un govern de coalició que facilita l’assalt aliat a la península. Protegits pel Mariscal Montgomery, s’estableixen a Brindisi i declaren la guerra a Alemanya. Pugen fins a la batalla de Montecassino (gener a maig 1944): Pius XII va acceptar que el monestir benedictí fundat per San Benet es convertís en camp de batalla. A més de la seva destrucció va costar 55.000 morts i obre el camí a Roma.

Les tropes italianes, sorpreses per l’armistici i la fugida del govern a Brindisi, sense instruccions, es van dissoldre en el caos. Alguns deserten, altres es rendeixen, altres continuen amb l’eix. Els alemanys, que acaben d’ocupar França després del desembarcament al Nord d’Àfrica, ocupen Itàlia sense resistències. Començava així una veritable guerra civil entre italians: el nord amb suport alemany i el sud amb suport aliat enfrontaven italians entre sí, però també dins de la zona controlada pels nazis hi havia italians partisans enfrontats a col·laboracionistes.

Una segona importància del desembarcament a Itàlia té a veure amb la geopolítica freda. Jacques W. Paules (El mito...) recorda que els aliats han pactat amb el rei, la banca, els industrials, els terratinents i el Vaticà. Són les forces que havien permès l’accés al poder de Mussolini, i això fa parlar alguns sectors de l’esquerra que el nou règim és un “fascismo senza Mussolini”. Aquesta lectura pot induir Moscou a pensar com s’havien de comportar els aliats amb els territoris alliberats: Stalin podria haver llegit que els alliberadors instauren el seu sistema allà on s’instal·len.

Mentre es desenvolupaven els combats a Àsia, a Itàlia i a l’est els aliats van anar coordinant les seves accions: el novembre de 1943 se celebrava a El Caire una nova cimera en la què Roosevelt, Churchill i Chiang kai Shek acordaven retornar el Japó a les fronteres de 1914, restituir-li a la Xina els territoris perduts, i convertir Corea en un estat independent. Un mes més tard, en una petita sala de conferències a l’ambaixada soviètica de Teheran es reunien Stalin, Churchill i Roosevelt. Solament van arribar al compromís de no fer paus per separat, però van començar a prendre acords que coordinaven les seves accions bèl·liques. Neix així una coalició embrionària, fràgil, nascuda de la necessitat, on els acords seran difícils d’aconseguir perquè els seus membres eren adversaris des de 1917 (i declarats des de 1939). Per això es posen sobre la taula les primeres qüestions candents, com les fronteres i els governs de Polònia a l’exili (instal·lats a Londres i Lublin), i es deixen a mitges. Stalin demana l’obertura d’un “segon front” perquè els soviètics estan portant el pes majoritari de la lluita contra els nazis. Roosevelt va proposar també l’organització d’una gran institució internacional, i va suggerir a Stalin la seva participació. La promesa d’actuar a França l’estiu següent va obrir un debat en el si dels comandaments aliats.

Mentre els nord-americans estan cridant a concentrar esforços en una acció decisiva i vigorosa que assalti massivament un front concret per a afrontar la destrucció total de l’adversari (imitant els combats de la seva guerra de secessió de 1861-1865), els britànics prefereixen dispersar esforços i en una estratègia flexible i oportunista que –com va fer en les guerres napoleòniques- pretenia el desgast lent de l’adversari. És per això que la pel·lícula Churchill ens el presenta com un avi obsolet i tenallat pel record del que li va passar a Gal·lípoli.

RUSIÑOL LLIUREPENSADOR: L’ARTISTA NO ES CASA AMB NINGÚ

La nit del dimarts 29 d’abril de 1902 es va estrenar al teatre Romea de Barcelona la comèdia “Els Jocs Florals de Canprosa”, i l’allau de comentaris, rèpliques i contrarèpliques que es va obrir en la premsa, en un moment en què el catalanisme es projectava per primer cop en un partit polític, és difícil de resumir. Margarida Casacuberta (Santiago Rusiñol: vida, literatura i mite, 1997) veia en l’obra una crítica de la poesia “de motllo” (puc dir “industrial”?), desnaturalitzada, artificial, mancada d’emotivitat i destinada a un públic de cenacle. En “Els Jocs Florals de Canprosa” aquesta lluita es manifesta en el triangle format per la Maria –la poesia amb majúscula- i els dos pretendents: el Tonet (que seria el poeta versaire) i el Ramon (més disposat a l’aforisme pràctic, al periodisme i la llengua viva).

Com es va interpretar aquesta subtilesa? Els diaris del catalanisme conservador, com La Renaixensa o La Veu de Catalunya, de manera hostil: en aquest darrer diari, Josep Morató i Grau criticava l’obra el 30-4-1902 dient que era “inferior a la majoria de les produccions del mateix Rusiñol”, basant-se –entre d’altres coses- en què havia volgut fer una obra satírica “però ha escollit malament el tema, entretenint-se en satirisar l’actual moviment de reivindicació del nostre poble. Prenent peu d’uns Jocs Florals de vileta, ha fet escarni dels sentiments més sagrats de la pàtria, de les institucions més dignes de respecte, de les manifestacions més honrades i enaltidores”. Aquesta opinió no solament demostra la inviolabilitat dels símbols (siguin els Jocs, els Segadors, les quatre barres, la barretina o Montserrat), sinó com el catalanisme conservador els aprofita per a legitimar-se com a hereu i continuador directe de la Renaixença. Defensant incondicionalment els Jocs Florals (entesos com el desvetllament del sentiment nacional català), els homes de la Lliga s’apartaven d’altres tradicions polítiques i culturals fortament arrelades a Catalunya que quedaven automàticament senyalades com a anti-catalanes. És cert que els diaris que van celebrar el text de Rusiñol eren els més intransigents amb el catalanisme (El Noticiero Universal, Las Noticias, El Liberal o el Diario de Barcelona), però també alguns de republicans (com La Publicidad, El Diluvio, L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia), que sovint el definien com un moviment clerical i reaccionari, quedaven retratats com «el més gran enemic que tenim a casa» perquè –en la seva crítica mordaç- allunyaven les classes populars del projecte aglutinador que somniava la Lliga.

El debat semblava crispat, però el context polític no ho era menys. El primer diumenge de maig els Jocs Florals de Barcelona van ser suspesos per l’autoritat militar com a conseqüència d’una xiulada a la bandera espanyola. S’havia declarat l’estat d’excepció i les garanties constitucionals havien estat suspeses; feia escassament dos mesos que havia finalitzat una vaga general per la jornada de vit hores que havia acabat amb ferits i morts; el 2 d’abril Prat de la Riba havia estat empresonat per “rebel·lió” perquè havia publicat a La Veu un article que parlava de l’independentisme a la Catalunya Nord, i els darrers dies del mateix mes el vot dels regidors catalanistes havia determinat el boicot de l’Ajuntament de Barcelona a les festes de la coronació del futur Alfons XIII.

Encara que el Consistori dels Jocs va acomplir la recomanació del governador militar de situar una bandera espanyola entre els ornaments de la sala, en aquest context aquella bandera va ser llegida com una humiliació que va provocar una reacció contrària i, de resultes, la intervenció de la força púbica. Amb la suspensió dels Jocs Florals —que es van haver de celebrar fora d’Espanya, a Sant Martí del Canigó, el 10 de setembre del mateix any 1902—, la policia va haver de protegir l’estrena de Rusiñol: La Renaixensa (5-V-1902) explicava com la policia «formada en pelotó al carrer, presencià la sortida dels espectadors, no retirant-se fins que el teatre fou buit».

Com és que aquell intel·lectual de primera fila, pàgina d’honor de la cultura catalana, se situava d’aquella manera? Per començar hem de recordar que ell està parlant de la independència de l’art, de la seva relació amb la societat. Fa servir la contradicció entre la prosa –la vida quotidiana grisa, de la fàbrica i la política- i la poesia (que seria la vida artística) per demostrar que l’art ha d’anar per lliure, assumint el paper que Zola –per exemple- va assumir durant el Cas Dreyfuss i que avui considerem com l’inici de la concepció de l’intel·lectual. Un paper d’expressió crítica davant tota injustícia i de consciència social que no solament s’adreça al poder, sinó a la pròpia societat. En L’hèroe critica els militars, i “El místic” (també de 1903) les jerarquies de l’església. I encara que Josep Pla (“Santiago Rusiñol y su tiempo”, 1942) li adjudicava influències de “totes les bogeries” dels catalanistes propers a Valentí Almirall, també s’atrevia amb el moviment obrer a “El català de la Manxa”. Aquest paper crític seria abandonat més tard pels intel·lectuals, quan -en l’era dels extremismes- prenguin partit per una ideologia, abandonant aquest paper crític i assumint tota mena de servituds polítiques (tal i com Julien Benda denunciaria a la “Trahison des clercs”). Margarida Casacuberta també diu que quan les seves obres enfoques personatges mediocres, la gent normal, volia reflectir els vicis i les virtuts d’una societat “gregària, tancada, grisa, intolerant amb la diferència, immobilista, que pensa i parla amb estereotips i actua a partir d’automatismes, prejudicis i partits presos”.

Aquesta defensa de l’artista sense més compromís que amb la llibertat creativa ens permet entendre les diferències de Santiago Rusiñol –home clau del modernisme- amb la compromesa generació del noucentisme. Els joves noucentistes el veuen passat i ranci, malgrat la intensa i exitosa connexió amb el públic més popular; ell mira incòmode aquells “nois tan pulcres, amants de l’odre i l’autoritat, podrits de cultura llibresca, disciplinats i decidits a crear institucions duradores, defensors d’una ideologia política, disposats a sotmetre’s als dictats d’un partit”, com els descriu Raül Garrigaseit. Així, quan el triomf del noucentisme (lligat al catalanisme polític) fa del Glossari de Xènius una lectura obligada des de 1906, Rusiñol en fa una paròdia a “L’esquella de la Torratxa” (un setmanari popular, anticlerical i republicà) signant com a Xarau (1907-1925), perquè no entén els intel·lectuals capaços de disciplinar-se i posar-se a les ordres d’un projecte polític. El nom provenia d’un personatge imaginari que protagonitzava frases fetes com “sap més coses que en Xarau”, i suggeria per efecte mirall la pedanteria d’en Xènius. Per si fos poc, com una crítica a “La ben plantada” d’Eugeni d’Ors, publicarà (1917), amb llenguatge col·loquial, la novel·la “La Niña Gorda”, que tracta sobre l’explotació del cos de la dona amb una crueltat extrema

Bé, el cas és que vaig quedar feliçment esparverat assistint a una funció d’aquesta obra, recentment estrenada pel TNC. Em va semblar una postura molt valenta per part d’una institució pública que ha d’intentar obrir el debat crític en el si de la seva societat. Era tan divertit i sorprenent que no recordo haver vist vibrar tant una platea, tants aplaudiments espontanis, tants somriures permanents... El director ha jugat amb la simbologia sense prejudicis, afegint-li, a les poc més de 50 pàgines que Rusiñol va escriure, cançons tradicionals catalanes i altres textos de Rusiñol (com el monòleg La Feminista, interpretat per l’Àngels Gonyalons) per a construir un musical. Una crítica recent a L’Avenç explicava l’èxit de públic i crítica en “la pèrdua de mossegada” perquè la intenció original de Rusiñol no en quedava prou reflectida: “No pretenia exclusivament evidenciar el caràcter carrincló dels Jocs (...) també volia criticar la utilització política que en feia el catalanisme”.

Jo no ho penso. La duresa de la crítica de l’ús dels símbols em va arribar a ferir a mi; el problema està en l’auditori. Que riu amb les juguesques, però no se les planteja. Que celebra les bestieses com si fossin ocurrències delirants, i mai es para a pensar. La subtilitat de l’aforisme “Si els jutges després del jutjament fossin jutjats... més d'un aniria a presó” va ser aplaudida amb ràbia, i –vist el lamentable espectable que ha ofert el poder judicial espanyol en els darrers mesos- amb raó.  No sé si l’aforisme “quan un home demana justícia és que vol que li donin la raó” hauria estat tan aplaudit. El problema és que –sense cap autocrítica- un públic assedegat de fe veu tots els defectes dels adversaris polítics, que n’hi ha, i molts, però aplaudeix sense peròs la Vulgata pròpia. Com deia Rusiñol, “El malalt sempre creu en el miracle. Quan dubte del sants se’n va a creure amb l’homeopatia”.

S10: LA MUNDIALITZACIÓ DEL CONFLICTE

La Batalla d’Anglaterra la va guanyar la RAF sense dubtes: va perdre 915 avions i 503 pilots (i la Luftwaffe 1733  avions i 3.089 pilots). Ara bé: comparar els bombardejos que van patir els anglesos amb els que van desencadenar els alemanys sobre Alemanya ens ofereix unes xifres curioses: si els bombardejos alemanys van provocar (9/1940 a 5/1941) més de 40.000 ciutadans morts i 800.000 habitatges destruïts. Els bombardejos aliats van provocar 500.000 víctimes i 7 milions d’habitatges destruïts. Les bombes llançades sobre el Regne Unit van ser, en tones, un 3% de les que van caure 

sobre Alemanya.

La solitud dels anglesos davant l’ofensiva alemanya va fer trontollar alguns racons de l’imperi. Els nacionalistes iraquians van aprofitar per fer un cop d’estat que expulsà el rei anglòfil de l’Iraq. Després de la mort de Ghazi I (1933-9), el successor de Feisal, regnava un nen, Feisal II, sota la tutela d’Abd-al-Allah (fill d’Ali, el darrer rei del Hiyaz que havia estat acollit després de la seva derrota davant dels Saud). Els nazis faciliten un cop de mà des de Síria (depenent de Vichy) que farà president Rashid Alí, sota la influència del muftí de Jerusalem Amin Al-Husayni. Gran Bretanya, tement perdre el control del petroli, va enviar contingents indis i palestins a ocupar Basora i recuperar l’Iraq, deixant una onada de ressentiment nacional cap els haiximites (i la tutela britànica). Rashid Alí i Amin Al-Husayni –qui havia organitzat pogroms durant el Mandat britànic, com la Matança d’Hebrón del 23-8-1929- es van refugiar a Berlín, i van reclutar musulmans a Bòsnia per combatre al costat de l’Eix.

La caiguda de França havia canviat la geopolítica de la guerra. La URSS va aprofitar la notícia per a ocupar les 3 repúbliques bàltiques. Itàlia va entrar en guerra i Espanya s’ho planteja. Als EUA Roosevelt lluitava per a la reelecció apropant-se a Gran Bretanya: li facilita l’armament sobrant de la Gran Guerra, i vells destructors a canvi d’usar bases angleses.  El juliol de 1940 demana al Congrés els fons necessaris per a crear un gran exèrcit, i el 1941 aprova la llei de préstecs i arrendaments per a ajudar “a qui el president consideri vital per a la defensa dels EUA”.

L’entrada d’Itàlia en guerra, aprofitant l’agonia francesa davant dels alemanys (Batalla dels Alps) trasllada la guerra a nous fronts (Àfrica i la Mediterrània, on Itàlia manté les seves colònies). L’actuació italiana no va ser poc afortunada solament a França, també a Líbia (on ataquen Egipte i son aturats pels anglesos) i a la banya d’Àfrica (on, des de Kènia, els anglesos els fan retrocedir a Etiòpia i Eritrea, aconseguint el retorn de l’exili del negus Haile Selassie, 1941). Tampoc a Grècia van tenir sort: atacats des d’Albània (que s’havia incorporat a l’imperi italià l’any anterior), els grecs resistiran heroicament. L’ambaixador italià Emmanuel Grazzi va despertar el primer ministre Ionis Metaxás per a presentar-li un ultimàtum (28-10-1940), que el primer ministre grec va refusar (convertint aquest dia, el “dia del no”, en festa nacional, juntament amb el 25 de març, que commemora l’alliberament dels otomans). La resistència dels grecs davant dels italians constitueix la primera victòria continental dels aliats i –encara que arribà a fer-los retrocedir fins a prendre’ls una part d’Albània- va provocar l’ajuda alemanya, tement que Grècia es convertís en una base britànica que faria vulnerables el pous petrolers romanesos.

ELS ALEMANYS, A GRÈCIA. Joves estudiants treuen la Reichskriegsflagge de l’Akròpolis, un d’ells és Manolis Glezos (torturat pels nazis, els governs de dretes i la dictadura dels coronels, ha arribat a ser candidat del PASOK, lluitar contra els incendis del 2007 i les retallades, i eurodiputat per Syriza) i inauguren una tenaç resistència. Amb la derrota davant dels nazis s’acaba el Règim del 4 d’agost (de 1936), un sistema autoritari de Ionis Metaxás que respectà la monarquia de Jordi II. No és exactament feixista, perquè –malgrat l’estètica (salutació romana, líder presumptament carismàtic i repressió salvatge)- no tenia partit de masses, per molt que presumia d’haver instaurat una Tercera Civilització Helènica. Quins suports tenia? Havia arribat al poder amb el suport del rei Constantí (cunyat del Káiser) i de tots els crítics de Venizelos que –davant el “cisma nacional” que havia inclinat el país cap al bàndol aliat durant la Gran Guerra- renegaven del liberalisme polític. Malgrat això, contra la “Triple Ocupació” (italiana, alemanya i búlgara) la societat civil va organitzar una activa resistència de la que hem de conèixer dos grups: el Font d’Alliberament Nacional (EAM, de la que sortirà l’EDES, de tendència nacionalista y monàrquica), i l’Exèrcit Popular Liberal Nacional (ELAS), d’esquerres.

Per anar a envair Grècia va caler abans travessar Iugoslàvia. Primer se la va convidar a afegir-se al Pacte Tripartit, un “nou ordre internacional” que el juny de 1940 repartia àrees d’influència entre alemanys i japonesos. S’hi havien afegit també italians, búlgars, eslovacs, croats i hongaresos. En la geopolítica europea d’aquell 1941 distingim una GRAN ALEMANYA (Àustria, els Sudets, Alsàcia i Lorena, el Protectorat de Bohèmia i Moràvia i el Govern Central polonès) d’uns TERRITORIS ADMINISTRATS (en realitat, vassalls colonitzats: Eslovàquia, Polònia, Iugoslàvia, Ostland = Lituània, Letònia i Estònia). Hi ha uns ALIATS DE CONFIANÇA (Hongria, Bulgària, Romania, Espanya, la França de Vichy i Itàlia amb els seus satèl·lits, com Croàcia, Albània) i uns TERRITORIS OCUPATS amb la condició d’estat reconeguda (Dinamarca, Noruega, Bèlgica, Holanda, Luxemburg, la França atlàntica i Grècia).

ELS ALEMANYS A IUGOSLÀVIA. Hitler va demanar “drets de trànsit”, i el regent de Iugoslàvia, el Príncep Pau, signava el Pacte Tripartit el 25-3-1941. Aleshores, una reacció anti-nazi d’inspiració britànica va precipitar el jove rei Pere II Karađorđević a posar final a la regència. És el fill d’Alexandre I, qui –de rei dels serbis, els croates i els eslovens- havia esdevingut Rei de Iugoslàvia (1929-1934) i havia mort assassinat en un atemptat visitant Marsella (1934). El cop reial apartava Iugoslàvia de l’aliança nazi. Per això Hitler va ordenar el terrible bombardeig de Belgrad i –per arribar ràpid a Grècia- la invasió del país, que va capitular el 17 d’abril de 1941 (17 dies després). L’estat seria esquarterat: Eslovènia s’incorpora al Reich (N), el seu sud a Itàlia juntament amb Dalmàcia, Montenegro i Kosovo, Hongria es queda la Volvodina, Bulgària s’incorpora part de Macedònia, Sèrbia és reduïda a les fronteres de 1912 (on la majoria chetnik col·labora) i Croàcia es converteix en un gran estat feixista governat per Ante Palevic. A classe van descriure (esparverats, la veritat) les polítiques d’extermini de la Croàcia ustacha i vam seguir la trajectòria d’aquest monstre fins al seu enterrament a Madrid. El balanç de les matances entre minories nacionals glacen la sang: mig milió de serbis, 200.000 croates, 90.000 bosnis, 60.000 jueus, 50.000 montenegrins, 30.000 eslovens i 27.000 gitanos...

El partisà croata Stjepan Filipovic, retant
els nazis abans de ser executat.

Enmig d’aquell infern va sorgir una resistència d’obediència comunista dirigit per un croata, Josip Broz, àlies Tito, consagrat a formar una coalició antifeixista que superi els conflictes inter-ètnics. Quan els nazis executin Mihailovic (el líder chetnik) i els aliats constatin que havia col·laborat amb els ocupants, intentaran restaurar Jordi II. Però el protagonisme de Tito anirà augmentant perquè les seves tropes alliberaran Belgrad (i cauran amb venjança redemptora sobre els ustachas que es rendien, obligats a emprendre exterminadores marxes de la mort)

A classe vam passar de puntetes sobre l’operació paracaigudista de Creta perquè 21 dies més tard començava l’ofensiva nazi contra la URSS. Ja a “Mein Kampf”, Hitler havia parlat de buscar el lebensraum a l’est, però també hem de pensar en objectius econòmics: buscar les matèries primeres per a continuar la guerra (petroli i coure, sobre tot). El juny s’iniciava una ofensiva que ocupava 3 milions de soldats alemanys i mig de cavalls. També hi van participar 1 milió de romanesos, finlandesos, hongaresos, croates, eslovacs, italians i... espanyols! La “guerra llampec” va funcionar en un primer moment: les purgues havien debilitat l’exèrcit soviètic, la superioritat tècnica dels alemanys, la sorpresa de l’atac (pacte germano-soviètic de 1939), el contrast entre l’experiència desenvolupada pels alemanys en les anteriors ofensives i la inexperiència soviètica, la superioritat de l’atac profund i concentrat de la guerra llampec sobre la dispersió de la defensa en una frontera tan gran, i el fet que l’expansió soviètica  a l’oest havia desatès les posicions defensives. Les xifres són aclaparadores:  97.000 baixes alemanyes davant 350.000 soviètiques, i 5.000 presoners alemanys davant 820.000 soviètics.

Els alemanys, però, van ser aturats: l’excés de confiança després de tantes victòries els fa desestimar la capacitat de reacció dels soviètics que –practicant una política de “terra cremada”- evitaven l’enfrontament directe i traslladaven la indústria russa cap a l’est, la dificultat de proveir un exèrcit tan gran en una vastitud geogràfica com l’estepa russa, la presa de decisions per Hitler tan lluny (a 5.000 km) del front, haver d’enfrontar-se al “general hivern” (perquè Iugoslàvia havia endarrerit les operacions i la mecanització precisava de massa anticongelant per al combustible). Però el principal motiu va ser l’apel·lació a arguments nacionalistes (la Gran Guerra patriòtica) i no al comunisme, per part de la propaganda soviètica. A més, els assassinats en massa van demostrar els soviètics que lluitaven per la seva vida, i comencen a veure Stalin com un protector!

La Guerra de l’Est va ser un conflicte ben diferent de la guerra que els alemanys havien sostingut amb els occidentals. Primer, per motius racials: els eslaus eren una raça inferior segons la parafernàlia pseudo-científica dels nazis i estaven reservats a tenir un paper d’esclaus en el “nou ordre”. S’atribuïa a les hordes russes un fanàtic exotisme propi d’una raça subdesenvolupada. Alfred Rossenberg definia el comunisme (“El mite del segle XX”, 1930) com una “reacció irritada del mongoloide nòmada contra la civilització que vol tombar”. Un segon motiu que explica la brutalitat del front de l’est és el component ideològic: el conflicte enfronta feixisme i comunisme, i això explica que –mentre a Europa es creaven moviments d’opinió i organitzacions col·laboracionistes per a presentar el Reich com a garant d’un nou ordre que deixava espais (tot i que subordinats) als ocupats, al front de l’est es volia exterminar la bèstia... La guerra era, doncs, una guerra d’extermini: Stalin, amb motiu del 24è aniversari d’Octubre: “Si volen una guerra d’extermini la tindran”. Si hi afegim les dures condicions geogràfiques i climàtiques, i la massiva implicació de la població civil, entendrem perquè gairebé de la meitat dels 50 milions de víctimes de la Segona Guerra Mundial són soviètiques.

Havíem vist el Japó renunciar a l’imperi (San Francisco, 1922) i reconèixer la URSS el mateix any. Encara que el seu ingrés a la SDN semblava normalitzar les seves relacions internacionals, la crisi ho va espatllar tot: el 1931 fa de Manxúria un satèl·lit i –després de l’incident del pont de Marco Polo- es llença sobre Xina (1937) amb voluntat d’extermini (Matança de Nanking, 13-12-1937). El 1940 la derrota francesa els permet ocupar les colònies dels estats derrotats, amb l’objectiu d’aïllar els xinesos i apoderar-se del cautxú i el petroli d’Índia i Indonèsia. En solidaritat amb els territoris atacats, els nord-americans ajuden els xinesos i tallen el subministrament de petroli al Japó (8/1941). Aquest embargament precipita la guerra, perquè els japonesos són deficitaris de petroli. O renuncien a l’imperi continental, o busquen recursos per acabar la guerra!

Així va ser com, a les 7:48 del matí del  7 de desembre de 1941 es va produir l’atac a la base naval nord-americana de Pearl Harbor. En tres onades consecutives, una gran formació de caces, bombarders i torpediners que, partint de 6 porta-avions, van danyar 8 cuirassats (dels que 4 es van enfonsar, 2 van ser reflotats i 4 arreglats). Van morir 2.403 nord-americans (avui recordats en el memorial de l’Arizona) en aquell atac sense declaració de guerra (per això Roosevelt, que l’endemà signava la declaració de guerra, parlava del “dia de la infàmia”).

L’almirall Isoroku Yamamoto diria –segons el guió de la pel·lícula “Tora, tora, tora” (1970)- que havien “despertat un gegant adormit”. No sabem cert si aquesta frase va ser pronunciada, però si alguna font recull que va dir que tenia 6 mesos per actuar sense problemes, però que “un cop passats, no tenia esperança de cap èxit”. Abans els americans no reaccionessin, els japonesos van córrer a fer la “guerra llampec a Àsia”.

El periodista Manu Leguineche (2001) va recollir part del debat historiogràfic iniciat en els temps del revisionisme, quan les crítiques a Roosevelt de Charles A.Beard (President Roosevelt and the Coming of the War, 1948) obrien totes les sospites: els arxius oficials guardaven un centenar de missatges emesos per la flota nipona de suport als bombarders, durant els 11 de travessia cap al seu destí. Com s’explicava que la flota del Pacífic no fos advertida? Era un esquer, una invitació a l’atac?

De moment hem de conèixer 3 característiques d’aquest conflicte inclòs en la II Guerra Mundial: la Guerra del Pacífic que enfronta els japonesos i els nord-americans és sobre tot una guerra aèria. La Batalla del Mar de Coral (5/1942) seria la primera en què ambdós bàndols combatran amb porta-avions i que les unitats navals no es van veure directament. Midway serà, principalment, una batalla aèria.

A terra, la tècnica utilitzada és una guerrilla tecnològicament sofisticada gràcies a la ràdio i l’aprovisionament aeri, una forma de combatre aprofitant el complicat escenari natural, i que inspirarà les futures guerres de descolonització asiàtiques.

El fanatisme que demostren els kamikaze il·lustren l’estat d’ànim dels japonesos quan s’acosta una vergonyant derrota. Recorda el codi samurai del bushido. El nom prové d’un tifó llegendari que va escombrar l’armada del mogol Kulbai Khan quan va provar d’envair Japó al s. XIII. La historiografia debat si és que -esgotada la tecnologia- solament els quedava homes, o si tenia a veure amb la pèrdua de veterans que poguessin formar nous pilots. Sigui quina sigui l’explicació... més de 4.000 joves van precipitar els seus avions contra la coberta dels portavions.

A classe vam parlar també del component racista en la propaganda americana, i de la concentració de 150.000 japonesos que vivien a Amèrica. Però la característica més terrible de la Guerra del Pacífic afectava -com el llançament de les bombes nuclears acabaria demostrant- en la progressiva conversió de la població civil en objectiu de guerra. Els exterminis adoptarien a Àsia formes terriblement sofisticades...