Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

lunes, 21 de enero de 2019

S10: LA MUNDIALITZACIÓ DEL CONFLICTE


La Batalla d’Anglaterra la va guanyar la RAF sense dubtes: va perdre 915 avions i 503 pilots (i la Luftwaffe 1733  avions i 3.089 pilots). Ara bé: comparar els bombardejos que van patir els anglesos amb els que van desencadenar els alemanys sobre Alemanya ens ofereix unes xifres curioses: si els bombardejos alemanys van provocar (9/1940 a 5/1941) més de 40.000 ciutadans morts i 800.000 habitatges destruïts. Els bombardejos aliats van provocar 500.000 víctimes i 7 milions d’habitatges destruïts. Les bombes llançades sobre el Regne Unit van ser, en tones, un 3% de les que van caure 
sobre Alemanya.

La solitud dels anglesos davant l’ofensiva alemanya va fer trontollar alguns racons de l’imperi. Els nacionalistes iraquians van aprofitar per fer un cop d’estat que expulsà el rei anglòfil de l’Iraq. Després de la mort de Ghazi I (1933-9), el successor de Feisal, regnava un nen, Feisal II, sota la tutela d’Abd-al-Allah (fill d’Ali, el darrer rei del Hiyaz que havia estat acollit després de la seva derrota davant dels Saud). Els nazis faciliten un cop de mà des de Síria (depenent de Vichy) que farà president Rashid Alí, sota la influència del muftí de Jerusalem Amin Al-Husayni. Gran Bretanya, tement perdre el control del petroli, va enviar contingents indis i palestins a ocupar Basora i recuperar l’Iraq, deixant una onada de ressentiment nacional cap els haiximites (i la tutela britànica). Rashid Alí i Amin Al-Husayni –qui havia organitzat pogroms durant el Mandat britànic, com la Matança d’Hebrón del 23-8-1929- es van refugiar a Berlín, i van reclutar musulmans a Bòsnia per combatre al costat de l’Eix.

La caiguda de França havia canviat la geopolítica de la guerra. La URSS va aprofitar la notícia per a ocupar les 3 repúbliques bàltiques. Itàlia va entrar en guerra i Espanya s’ho planteja. Als EUA Roosevelt lluitava per a la reelecció apropant-se a Gran Bretanya: li facilita l’armament sobrant de la Gran Guerra, i vells destructors a canvi d’usar bases angleses.  El juliol de 1940 demana al Congrés els fons necessaris per a crear un gran exèrcit, i el 1941 aprova la llei de préstecs i arrendaments per a ajudar “a qui el president consideri vital per a la defensa dels EUA”.

L’entrada d’Itàlia en guerra, aprofitant l’agonia francesa davant dels alemanys (Batalla dels Alps) trasllada la guerra a nous fronts (Àfrica i la Mediterrània, on Itàlia manté les seves colònies). L’actuació italiana no va ser poc afortunada solament a França, també a Líbia (on ataquen Egipte i son aturats pels anglesos) i a la banya d’Àfrica (on, des de Kènia, els anglesos els fan retrocedir a Etiòpia i Eritrea, aconseguint el retorn de l’exili del negus Haile Selassie, 1941). Tampoc a Grècia van tenir sort: atacats des d’Albània (que s’havia incorporat a l’imperi italià l’any anterior), els grecs resistiran heroicament. L’ambaixador italià Emmanuel Grazzi va despertar el primer ministre Ionis Metaxás per a presentar-li un ultimàtum (28-10-1940), que el primer ministre grec va refusar (convertint aquest dia, el “dia del no”, en festa nacional, juntament amb el 25 de març, que commemora l’alliberament dels otomans). La resistència dels grecs davant dels italians constitueix la primera victòria continental dels aliats i –encara que arribà a fer-los retrocedir fins a prendre’ls una part d’Albània- va provocar l’ajuda alemanya, tement que Grècia es convertís en una base britànica que faria vulnerables el pous petrolers romanesos.



ELS ALEMANYS, A GRÈCIA. Joves estudiants treuen la Reichskriegsflagge de l’Akròpolis, un d’ells és Manolis Glezos (torturat pels nazis, els governs de dretes i la dictadura dels coronels, ha arribat a ser candidat del PASOK, lluitar contra els incendis del 2007 i les retallades, i eurodiputat per Syriza) i inauguren una tenaç resistència. Amb la derrota davant dels nazis s’acaba el Règim del 4 d’agost (de 1936), un sistema autoritari de Ionis Metaxás que respectà la monarquia de Jordi II. No és exactament feixista, perquè –malgrat l’estètica (salutació romana, líder presumptament carismàtic i repressió salvatge)- no tenia partit de masses, per molt que presumia d’haver instaurat una Tercera Civilització Helènica. Quins suports tenia? Havia arribat al poder amb el suport del rei Constantí (cunyat del Káiser) i de tots els crítics de Venizelos que –davant el “cisma nacional” que havia inclinat el país cap al bàndol aliat durant la Gran Guerra- renegaven del liberalisme polític. Malgrat això, contra la “Triple Ocupació” (italiana, alemanya i búlgara) la societat civil va organitzar una activa resistència de la que hem de conèixer dos grups: el Font d’Alliberament Nacional (EAM, de la que sortirà l’EDES, de tendència nacionalista y monàrquica), i l’Exèrcit Popular Liberal Nacional (ELAS), d’esquerres.

Per anar a envair Grècia va caler abans travessar Iugoslàvia. Primer se la va convidar a afegir-se al Pacte Tripartit, un “nou ordre internacional” que el juny de 1940 repartia àrees d’influència entre alemanys i japonesos. S’hi havien afegit també italians, búlgars, eslovacs, croats i hongaresos. En la geopolítica europea d’aquell 1941 distingim una GRAN ALEMANYA (Àustria, els Sudets, Alsàcia i Lorena, el Protectorat de Bohèmia i Moràvia i el Govern Central polonès) d’uns TERRITORIS ADMINISTRATS (en realitat, vassalls colonitzats: Eslovàquia, Polònia, Iugoslàvia, Ostland = Lituània, Letònia i Estònia). Hi ha uns ALIATS DE CONFIANÇA (Hongria, Bulgària, Romania, Espanya, la França de Vichy i Itàlia amb els seus satèl·lits, com Croàcia, Albània) i uns TERRITORIS OCUPATS amb la condició d’estat reconeguda (Dinamarca, Noruega, Bèlgica, Holanda, Luxemburg, la França atlàntica i Grècia).



ELS ALEMANYS A IUGOSLÀVIA. Hitler va demanar “drets de trànsit”, i el regent de Iugoslàvia, el Príncep Pau, signava el Pacte Tripartit el 25-3-1941. Aleshores, una reacció anti-nazi d’inspiració britànica va precipitar el jove rei Pere II Karađorđević a posar final a la regència. És el fill d’Alexandre I, qui –de rei dels serbis, els croates i els eslovens- havia esdevingut Rei de Iugoslàvia (1929-1934) i havia mort assassinat en un atemptat visitant Marsella (1934). El cop reial apartava Iugoslàvia de l’aliança nazi. Per això Hitler va ordenar el terrible bombardeig de Belgrad i –per arribar ràpid a Grècia- la invasió del país, que va capitular el 17 d’abril de 1941 (17 dies després). L’estat seria esquarterat: Eslovènia s’incorpora al Reich (N), el seu sud a Itàlia juntament amb Dalmàcia, Montenegro i Kosovo, Hongria es queda la Volvodina, Bulgària s’incorpora part de Macedònia, Sèrbia és reduïda a les fronteres de 1912 (on la majoria chetnik col·labora) i Croàcia es converteix en un gran estat feixista governat per Ante Palevic. A classe van descriure (esparverats, la veritat) les polítiques d’extermini de la Croàcia ustacha i vam seguir la trajectòria d’aquest monstre fins al seu enterrament a Madrid. El balanç de les matances entre minories nacionals glacen la sang: mig milió de serbis, 200.000 croates, 90.000 bosnis, 60.000 jueus, 50.000 montenegrins, 30.000 eslovens i 27.000 gitanos...


El partisà croata Stjepan Filipovic, retant
els nazis abans de ser executat.

Enmig d’aquell infern va sorgir una resistència d’obediència comunista dirigit per un croata, Josip Broz, àlies Tito, consagrat a formar una coalició antifeixista que superi els conflictes inter-ètnics. Quan els nazis executin Mihailovic (el líder chetnik) i els aliats constatin que havia col·laborat amb els ocupants, intentaran restaurar Jordi II. Però el protagonisme de Tito anirà augmentant perquè les seves tropes alliberaran Belgrad (i cauran amb venjança redemptora sobre els ustachas que es rendien, obligats a emprendre exterminadores marxes de la mort)

A classe vam passar de puntetes sobre l’operació paracaigudista de Creta perquè 21 dies més tard començava l’ofensiva nazi contra la URSS. Ja a “Mein Kampf”, Hitler havia parlat de buscar el lebensraum a l’est, però també hem de pensar en objectius econòmics: buscar les matèries primeres per a continuar la guerra (petroli i coure, sobre tot). El juny s’iniciava una ofensiva que ocupava 3 milions de soldats alemanys i mig de cavalls. També hi van participar 1 milió de romanesos, finlandesos, hongaresos, croates, eslovacs, italians i... espanyols! La “guerra llampec” va funcionar en un primer moment: les purgues havien debilitat l’exèrcit soviètic, la superioritat tècnica dels alemanys, la sorpresa de l’atac (pacte germano-soviètic de 1939), el contrast entre l’experiència desenvolupada pels alemanys en les anteriors ofensives i la inexperiència soviètica, la superioritat de l’atac profund i concentrat de la guerra llampec sobre la dispersió de la defensa en una frontera tan gran, i el fet que l’expansió soviètica  a l’oest havia desatès les posicions defensives. Les xifres són aclaparadores:  97.000 baixes alemanyes davant 350.000 soviètiques, i 5.000 presoners alemanys davant 820.000 soviètics.

Els alemanys, però, van ser aturats: l’excés de confiança després de tantes victòries els fa desestimar la capacitat de reacció dels soviètics que –practicant una política de “terra cremada”- evitaven l’enfrontament directe i traslladaven la indústria russa cap a l’est, la dificultat de proveir un exèrcit tan gran en una vastitud geogràfica com l’estepa russa, la presa de decisions per Hitler tan lluny (a 5.000 km) del front, haver d’enfrontar-se al “general hivern” (perquè Iugoslàvia havia endarrerit les operacions i la mecanització precisava de massa anticongelant per al combustible). Però el principal motiu va ser l’apel·lació a arguments nacionalistes (la Gran Guerra patriòtica) i no al comunisme, per part de la propaganda soviètica. A més, els assassinats en massa van demostrar els soviètics que lluitaven per la seva vida, i comencen a veure Stalin com un protector!

La Guerra de l’Est va ser un conflicte ben diferent de la guerra que els alemanys havien sostingut amb els occidentals. Primer, per motius racials: els eslaus eren una raça inferior segons la parafernàlia pseudo-científica dels nazis i estaven reservats a tenir un paper d’esclaus en el “nou ordre”. S’atribuïa a les hordes russes un fanàtic exotisme propi d’una raça subdesenvolupada. Alfred Rossenberg definia el comunisme (“El mite del segle XX”, 1930) com una “reacció irritada del mongoloide nòmada contra la civilització que vol tombar”. Un segon motiu que explica la brutalitat del front de l’est és el component ideològic: el conflicte enfronta feixisme i comunisme, i això explica que –mentre a Europa es creaven moviments d’opinió i organitzacions col·laboracionistes per a presentar el Reich com a garant d’un nou ordre que deixava espais (tot i que subordinats) als ocupats, al front de l’est es volia exterminar la bèstia... La guerra era, doncs, una guerra d’extermini: Stalin, amb motiu del 24è aniversari d’Octubre: “Si volen una guerra d’extermini la tindran”. Si hi afegim les dures condicions geogràfiques i climàtiques, i la massiva implicació de la població civil, entendrem perquè gairebé de la meitat dels 50 milions de víctimes de la Segona Guerra Mundial són soviètiques.


Havíem vist el Japó renunciar a l’imperi (San Francisco, 1922) i reconèixer la URSS el mateix any. Encara que el seu ingrés a la SDN semblava normalitzar les seves relacions internacionals, la crisi ho va espatllar tot: el 1931 fa de Manxúria un satèl·lit i –després de l’incident del pont de Marco Polo- es llença sobre Xina (1937) amb voluntat d’extermini (Matança de Nanking, 13-12-1937). El 1940 la derrota francesa els permet ocupar les colònies dels estats derrotats, amb l’objectiu d’aïllar els xinesos i apoderar-se del cautxú i el petroli d’Índia i Indonèsia. En solidaritat amb els territoris atacats, els nord-americans ajuden els xinesos i tallen el subministrament de petroli al Japó (8/1941). Aquest embargament precipita la guerra, perquè els japonesos són deficitaris de petroli. O renuncien a l’imperi continental, o busquen recursos per acabar la guerra!


Així va ser com, a les 7:48 del matí del  7 de desembre de 1941 es va produir l’atac a la base naval nord-americana de Pearl Harbor. En tres onades consecutives, una gran formació de caces, bombarders i torpediners que, partint de 6 porta-avions, van danyar 8 cuirassats (dels que 4 es van enfonsar, 2 van ser reflotats i 4 arreglats). Van morir 2.403 nord-americans (avui recordats en el memorial de l’Arizona) en aquell atac sense declaració de guerra (per això Roosevelt, que l’endemà signava la declaració de guerra, parlava del “dia de la infàmia”).

L’almirall Isoroku Yamamoto diria –segons el guió de la pel·lícula “Tora, tora, tora” (1970)- que havien “despertat un gegant adormit”. No sabem cert si aquesta frase va ser pronunciada, però si alguna font recull que va dir que tenia 6 mesos per actuar sense problemes, però que “un cop passats, no tenia esperança de cap èxit”. Abans els americans no reaccionessin, els japonesos van córrer a fer la “guerra llampec a Àsia”.

El periodista Manu Leguineche (2001) va recollir part del debat historiogràfic iniciat en els temps del revisionisme, quan les crítiques a Roosevelt de Charles A.Beard (President Roosevelt and the Coming of the War, 1948) obrien totes les sospites: els arxius oficials guardaven un centenar de missatges emesos per la flota nipona de suport als bombarders, durant els 11 de travessia cap al seu destí. Com s’explicava que la flota del Pacífic no fos advertida? Era un esquer, una invitació a l’atac?



De moment hem de conèixer 3 característiques d’aquest conflicte inclòs en la II Guerra Mundial: la Guerra del Pacífic que enfronta els japonesos i els nord-americans és sobre tot una guerra aèria. La Batalla del Mar de Coral (5/1942) seria la primera en què ambdós bàndols combatran amb porta-avions i que les unitats navals no es van veure directament. Midway serà, principalment, una batalla aèria.

A terra, la tècnica utilitzada és una guerrilla tecnològicament sofisticada gràcies a la ràdio i l’aprovisionament aeri, una forma de combatre aprofitant el complicat escenari natural, i que inspirarà les futures guerres de descolonització asiàtiques.

El fanatisme que demostren els kamikaze il·lustren l’estat d’ànim dels japonesos quan s’acosta una vergonyant derrota. Recorda el codi samurai del bushido. El nom prové d’un tifó llegendari que va escombrar l’armada del mogol Kulbai Khan quan va provar d’envair Japó al s. XIII. La historiografia debat si és que -esgotada la tecnologia- solament els quedava homes, o si tenia a veure amb la pèrdua de veterans que poguessin formar nous pilots. Sigui quina sigui l’explicació... més de 4.000 joves van precipitar els seus avions contra la coberta dels portavions.

A classe vam parlar també del component racista en la propaganda americana, i de la concentració de 150.000 japonesos que vivien a Amèrica. Però la característica més terrible de la Guerra del Pacífic afectava -com el llançament de les bombes nuclears acabaria demostrant- en la progressiva conversió de la població civil en objectiu de guerra. Els exterminis adoptarien a Àsia formes terriblement sofisticades...

No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...