Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 27 de enero de 2019

S13 - LA CARA FOSCA DE LA VICTÒRIA



A Potsdam solament continua Stalin, els altres protagonistes han canviat. Harry Truman és el nou president dels Estats Units
després del traspàs de Roosevelt. I Churchill es retira a mitja conferència en saber que els laboristes l'han guanyat
a les eleccions. Per això a l'esquerra seu Clement Atlee, el nou primer ministre. 
Mentre a Europa s’acostaven al final de la guerra i es negociava a San Francisco la posada en marxa de les Nacions Unides, els nord-americans avançaven illa a illa pel Pacífic. Les operacions a Iwohima el febrer de 1945, immortalitzades per aquella famosa fotografia, va costar 7.000 marins. Entre l’abril i el maig, Okinawa costava 12.000 marins i 100.000 civils. El càlcul del cost total possible esgarrifava, però hi havia una carta a la mànega: el Projecte Manhattan.

Oppenheimer (esquerra) després del
Trinity Test
Ja el 2 d’agost de 1939, la carta que els físics Leó Szilárd i Albert  Einstein adreçaven al president Roosevelt advertia la probabilitat d’iniciar una reacció nuclear en cadena en una gran massa d’urani que generaria enormes quantitats de potència” que alhora permetrien construir “un nou tipus d’extremadament poderoses bombes”. La carta recomanava al president “establir algun tipus de contacte permanent entre l’administració i el grup de físics que treballen en reaccions en cadena als Estats Units” i “accelerar el treball experimental que ara es desenvolupa amb pressupostos limitats en els laboratoris de les universitats”. Així naixia el Comitè de l’Urani del National Defense Research Committee (1940), els treballs dels quals acabava dirigint un reconegut físic de la Universitat de Califòrnia, Robert Oppenheimer.

Amb el suport de la divisió de construcció del Cos d’Enginyers de l’exèrcit (amb oficina a Manhattan) s’iniciaven els treballs de recerca que, partint de la fissió nuclear de l’àtom d’urani, va consagrar brillants científics (sovint refugiats jueus) entre 1942 i 1946. El juny de 1944, el projecte acollia 129.000 treballadors, entre militars i personal de construcció, que treballaven sense saber exactament l’objecte de la seva feina. Aquest secretisme va arribar fins al final, quan s’havia fet explotar la primera bomba atòmica (el Trinity Test) al desert d’Alamogordo (Nou Mèxic), 26-7-1944. A Potsdam, Truman rebrà la notícia de que la prova Trinity havia estat un èxit i va suggerir a Stalin la possessió d’una nova arma totpoderosa. Què és va decidir en aquesta darrera conferència inter-aliada que es va reunir a Potsdam, prop de Berlín? 

* Què Àustria romandria separada d’Alemanya (que havia de perdre tots els territoris que s’havia annexionat)
* Que els ocupants havia de procurar desmilitaritzar, democratitzar, desnazificar i descartelitzar.
Que Berlín i Viena, igual que els seus estats, quedarien dividides en 4 zones d’ocupació
Que es perseguirien i jutjarien els crims de guerra nazis
Que les minories nacionals repartides per Europa per culpa dels canvis geopolítics serien reassentades “de forma humana i ordenada” 
Que Espanya no entraria a les Nacions Unides
* Que la rendició del Japó havia de ser sense condicions. Aquest ultimàtum, però, va ser ignorat per les autoritats japoneses.


Efectivament, en uns tractats signats posteriorment a París es canviarien les fronteres europees, que quedarien pendents, però, d’un gran acord general sobre Alemanya. La nova geopolítica sorgida de les conferències inter-aliades (i de les circumstàncies) beneficiava la Unió Soviètica, que rebia  Carelia i Petsamo (de Finlàndia), les repúbliques bàltiques, Köninsgsberg (Kaliningrad, d’Alemanya), les regions a l’est de la Línia Curzon (de Polònia, confirmant els acords que havia tingut amb Hitler el 1939), la Rutènia (de Txecoslovàquia), la Besaràbia i la Bukovina (de Romania).
Polònia, veient retallat el seu territori a l’est, era compensada amb territoris a l’oest a costa d’Alemanya fins a la línia dels rius Oder-Neisse (Prússia Oriental, Pomerania i Silèsia). Aconseguia així una gran sortida al Bàltic (amb Danzig, ara Gdansk, i Stettin, ara Szcsecin). Alemanya, que també perdia Alsàcia i Lorena en benefici de França, quedava reduïda a 356.272 Km2, una extensió força inferior que la humiliada Alemanya de 1919 (472.034 Km2). També Itàlia veia perdre les colònies i cedeix la península d’Ístria (el Fiume) a Iugoslàvia, i Rodes i el Dodecanès a Grècia.

La Declaració de Potsdam advertia el Japó de la “completa destrucció de les forces armades i la devastació del sòl japonès”. Ja des del febrer venia patint intensos bombardejos sobre 67 ciutats, i –veient que l’ultimàtum era ignorat- es va planificar el llançament de la primera bomba atòmica. L’endemà la Unió Soviètica –d’acord amb els compromisos assumits ja a Jalta- iniciava una ofensiva sobre Manxúria, Corea, les illes Sajalin i les Kurils. Com que el Japó, estorat, no reaccionava, es va llençar una segona bomba.


Encara que el Capità Robert A. Lewis, copilot del Enola Gay, encara va dir –després d’una llarg malestar psiquiàtric- que “si visqués cent anys mai aconseguiré oblidar aquells pocs minuts” (1983), la resta de la tripulació sempre es van mostrar satisfets d’haver participat en el bombardeig. I és que el llançament de les bombes atòmiques planteja alguns inconvenients historiogràfics. Sempre es diu que aquella decisió costa de defensar: és cert que Hiroshima va costar 140.000 vides i Nagasaki 40.000, i el bombardeig massiu sobre Tokio del 10 de març de 1945 ja va costar 85.0000 morts. Però l’eficàcia de la bomba mesurada per metres quadrats parla de 20.000 en el cas de les bombes i 5.200 en el bombardeig aeri. Per altra banda, cal dir que el nombre de víctimes s’ha de contar fins 5 anys després de l’atac (malalties, ferits, radioactivitat) i fan pujar el balanç fins a 240.000 a Hiroshima i 230.000 a Nagasaki. Entenc que l’argument de l’estalvi de víctimes, doncs, es refereix a que Iwohima havia fet plausibles els càlculs que parlaven que envair l’arxipèlag del Japó costaria un milió de soldats americans.

Un altre argumentari per a legitimar el llançament de les bombes fa referència a que les alternatives semblaven impracticables: prevenir el Japó ensenyant el poder de la bomba en zones deshabitades, per exemple, podria significar desaprofitar una de les dues bombes que s’havien produït fins aquell moment. Per altra banda, el fanatisme dels kamikazes o el comportament dels civils de Saipan semblaven demostrar que no hi havia sortida. Es deia també que usar-les demostraria de forma tan obvia el poder destructiu de la guerra faria dissuadir tothom de tornar-les a fer servir. És possible que el veritable mòbil de l’atac atòmic fos impressionar al Kremlin, que ja no interessava que actués a l’Àsia ni s’assegués a la taula dels vencedors al Pacífic.


La rendició de Hirohito es va fer esperar encara fins el 15 d’agost perquè va haver d’enfrontar un cop d’estat per part de sectors militars que volien evitar la rendició. La historiadora japonesa Eri Hotta (Japón, 1941. El camino de la infàmia, 2015) veu l’emperador culpable de la resistència: “valorava més la institució imperial que el seu poble, el seu exèrcit i el seu imperi (...) més que els bombardejos incendiaris, les bombes atòmiques, l’entrada de la Unió Soviètica en la guerra o l’espectre de la invasió, temia els seus ancestres i la supervivència de la pròpia institució”. Això li va permetre emetre per la ràdio el missatge que, tant formal, molts no van entendre i molts altres van entendre com el final d’un món, ja que l’ésser diví que havien vist en l’emperador se’ls adreçava com un humà més, demostrant la falsedat de la seva naturalesa divina. El general ocupant, Douglas McArthur, va considerar la possibilitat de conferir-li immunitat i conservar-lo com a eina de legitimació de la pròpia ocupació nord-americana, a diferència de l’Almirall Tojo –el primer ministre considerat responsable de les polítiques imperialistes- i altres militars, que després dels Judicis de Tokyo van ser executats el 1948.

A Europa, un Tribunal Militar Internacional obriria els Judicis de Nuremberg del novembre de 1945 a l’octubre de 1946 contra 24 dirigents nazis. Es van celebrar en un escenari simbòlic, la ciutat on els nazis havien celebrat el seu congrés del partit i havien publicat les lleis racials, i van incloure altres edicions en què es van jutjar doctors, jutges, ministres i comandaments militars. Les sessions més famoses, però, són les que reunien dirigents nazis com Göering, Jodl, Keitel, Rosenberg, Ribbentrop, Dönitz, Hess, Speer, von Papen, i –encara que no havien estat detinguts- Eichman, Borman i Mengele. Aquest tribunal va dictar 11 sentències de mort, 3 cadenes perpètues, 2 condemnes a 20 anys, 1 condemna a 15 anys i una altra a 10 anys. Encara que sovint es consideren un avenç de la jurisprudència internacional (un avantpassat del Tribunal Penal Internacional constituït el 1998) perquè va servir per tipificar delictes (els crim de lesa humanitat, per exemple), també s’ha presentat algunes dubtes de legitimitat.

El president de la Comissió Extraordinària per a la investigació dels Crims de guerra Alemanys va teoritzar que calia processar aquells detinguts per crims contra la pau (emprendre una guerra d’agressió), per crims contra les lleis de la guerra (per fer la guerra la guerra amb una brutalitat premeditada) i per crims contra la humanitat (assassinats, extermini, deportació).








No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...